La literatura no és una forma de comunicació simple i clara, que serveixi per donar instruccions. La literatura és l’explotació de les possibilitats del llenguatge humà que demostra que els signes —sons o lletres— són només una representació del llenguatge. D’un llenguatge que serveix per viure: fins i tot els sospirs involuntaris signifiquen abans que els puguem destil·lar en una dicotomia teòrica entre la forma i el sentit. És a dir, que traduir significa transposar maneres de viure diferents. A més, les obres literàries formen part d’una xarxa de referències que s’han acumulat i alhora la lectura d’un text inclou sempre també les reaccions del públic ampli a les actituds que expressa i manté un autor —aquestes relacions es converteixen en un no-res, un cop travessada la frontera. S’hi construiran llaços nous allà fora, tot sovint desconeguts a casa.

A Catalunya la problemàtica de la traducció literària es cristal·litza en qüestions molt concretes, sovint doloroses, sobre la manera com mantenir la saba dins de l’arbre de la llengua i assegurar així més que res la manera de viure pròpia. Tot això ho veureu des de diferents prismes en els estudis que configuren aquest dossier.

 

Henri Meschonnic, L’Europa del traduir

Bernat Puigtobella, Drogues d’estar per casa

Maria Bohigas, Per una literatura hospitalària

Lawrence Venuti, Traducció: entre l’universal i el local

Carme Arenas, Traducció literària. Influència i patrimoni

Arnau Pons, Paraules de farciment

Simona Škrabec, El punt feble

 

Hi intervenen:
 

Oriol Izquierdo, director de la Institució de Lletres Catalanes

Carme Arenas, secretària general del PEN Català i traductora

Maria Bohigas, editora de Club Editor i traductor

Bernat Puigtobella, editor del Grup 62 i traductor
Ricard Ripoll, poeta i traductor

 

Modera

Simona Škrabec, assagista i traductora