Miquel Àngel Llauger – PEN Català http://www.pencatala.cat Tue, 20 Feb 2018 17:54:49 +0000 ca hourly 1 Polònia: dictar què es pot dir i què no http://www.pencatala.cat/blog/polonia-dictar-que-es-pot-dir-que-no/ Tue, 13 Feb 2018 12:47:46 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=7282/ Legislar des del govern el que es pot dir en una obra literària, en una publicació científica o en un article de diari és la gran temptació en què cauen cada vegada més governs. Es dicta què ha de dir la història. Deu ser cosa de la postveritat. No soc historiador i no sabria dir...

L'entrada Polònia: dictar què es pot dir i què no ha aparegut primer a PEN Català.

]]>

De la novel·la “Maus”, Art Spiegelman

Legislar des del govern el que es pot dir en una obra literària, en una publicació científica o en un article de diari és la gran temptació en què cauen cada vegada més governs. Es dicta què ha de dir la història. Deu ser cosa de la postveritat.

No soc historiador i no sabria dir quina va ser la implicació dels polonesos en l’extermini massiu dels jueus perpetrat pels nazis durant l’ocupació del país. Però he llegit Maus, la mítica novel·la gràfica d’Art Spiegelman en què els nazis són gats, els jueus són ratolins i els polonesos són porcs. També he llegit Veïns, l’esfereïdora crònica de Jan T. Gross de com la població polonesa va prendre part ben activa en l’aniquilació de la meitat jueva del poble de Jedwabne, l’any 1941. I darrerament he descobert Eduardo Halfon, el narrador guatemalenc d’origen jueu que recorda com el seu avi, polonès i supervivent d’Auschwitz, va prometre no tornar a dir ni un sol mot en la seva llengua materna, la llengua del país que els havia traït. No soc historiador, com deia, i no sé valorar si Spiegelman, Gross o Halfon són justos, o si el que conten és representatiu del que va succeir. Tinc una convicció, però: diuen coses que s’han de poder dir.

El govern polonès no pensa el mateix. El president Andrzej Duda ha signat la controvertida llei que estableix una condemna de fins a tres anys de presó per a qui digui que la nació polonesa va ser còmplice dels crims de l’Holocaust. Fer servir l’expressió “camps de concentració polonesos” per referir-se a Auschwitz i altres camps (que, ningú no ho dubta, van ser construïts pels ocupants nazis) queda prohibit. Es tracta de preservar la dignitat del país, protegir-lo contra la difamació, ha aclarit el president.

La llei ha provocat la indignació d’Israel. No ha agradat als Estats Units, el gran aliat de Polònia. El que resulta pitjor, però, és que ha disparat la preocupació dels jueus de Polònia: els que encara hi viuen, després que els tres milions que hi vivien quedessin reduïts a menys de mig milió en el transcurs de la Segona Guerra Mundial. Tot plegat, en un clima d’antisemitisme creixent que la polèmica no contribueix, precisament, a apaivagar.

Legislar des del govern el que es pot dir en una obra literària, en una publicació científica o en un article de diari és la gran temptació en què cauen cada vegada més governs. Es dicta què ha de dir la història. Deu ser cosa de la postveritat. Les lleis que prohibeixen el negacionisme són dubtoses, per a mi almenys, des del punt de vista de la llibertat d’expressió. Les que poden servir per deixar en territori opac encara que sigui un sol crim de col·laboració amb règims com el nazi són alguna cosa de molt pitjor: fan tuf de feixisme. Succeeix a Polònia però és un signe dels temps.

Més informació:
Article a “El Periódico”
Article a “The Guardian”

L'entrada Polònia: dictar què es pot dir i què no ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Novembre negre per a la llibertat d’expressió http://www.pencatala.cat/blog/novembre-negre-per-la-llibertat-dexpressio/ Sun, 26 Nov 2017 14:43:12 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=6403/ Novembre negre per a la llibertat d’expressió al nostre país. Són tantes notícies, arriben tan seguides, que correm els risc que algunes ens passin desapercebudes, o que les anem oblidant. Facem l’exercici de posar-les una darrere l’altra. Només les d’aquest mes de novembre. L’ofensiva contra la llibertat d’expressió és brutal. Arriba des d’algun lloc que...

L'entrada Novembre negre per a la llibertat d’expressió ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Novembre negre per a la llibertat d’expressió al nostre país. Són tantes notícies, arriben tan seguides, que correm els risc que algunes ens passin desapercebudes, o que les anem oblidant. Facem l’exercici de posar-les una darrere l’altra. Només les d’aquest mes de novembre. L’ofensiva contra la llibertat d’expressió és brutal. Arriba des d’algun lloc que només podem anomenar l’estat espanyol, perquè hi participen instàncies tan diverses com jutjats de primera instància, el Tribunal Suprem, la Guàrdia Civil, el Ministeri de l’Interior, la Junta Electoral o els grups parlamentaris del Congrés.

Hi ha dos patrons que es repeteixen. Un, que pràcticament totes tenen a veure amb la situació política a Catalunya. El procés desencadena així una fúria repressora que, naturalment, l’estat espanyol no es conformarà a aplicar només sobre el que té a veure amb Catalunya. El procés esdevé el gran pretext per lligar més forta la mordassa. Segon patró, en tots els casos allò que es persegueix, o que s’amenaça amb perseguir, és la simple llibertat d’informar, de fer sàtira, d’accedir a la informació o d’educar. És a dir, allò que ja fa dècades s’anomena la llibertat d’expressió: l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Repassen aquest novembre negre:

  1. Notícia del 3 de novembre: El director de la revista satírica El Jueves, Guille Martínez-Vela,  és citat a declarar, en condició d’imputat, arran de la publicació d’un acudit que la Policia Nacional ha denunciat com a injuriós. L’acudit apareixia en una secció de notícies falses d’evident intenció humorística. La querella ho és també per un possible delicte d’odi.
  2. Notícia del 6 de novembre: Sis professors de tres escoles de la Seu d’Urgell són cridats a declarar, investigats per un pressumpte delicte d’incitació a l’odi. El motiu de les denúncies és haver fet debats a classe sobre l’actual situació política a Catalunya.
  3. Notícia del 9 de novembre: L’autor de l’acudit sobre la Policia Nacional publicat a la revista El Jueves, subdirector de la revista, també és imputat i cridat a declarar.
  4. Notícia del 16 de novembre: L’actor Eduardo Biosca rep una citació judicial com a imputat per una broma radiofònica sobre els policies nacionals instal·lats als vaixells del port de Barcelona. La broma va ser emesa en un programa de la ràdio RAC-1, i estava posada en boca del senyor Bohigues, un personatge interpretat per Biosca.
  5. Notícia del 17 de novembre: Manuel Riu, professor de Tremp, és detingut per la Guàrdia Civil i conduït a declarar a la caserna de la localitat, on se l’acusa de delictes d’odi a les xarxes socials. Després de declarar, espera la citació del jutjat.
  6. Notícia del 17 de novembre: El Tribunal Suprem adverteix que retuitejar missages d’enaltiment del terrorisme també es delicte. Ho fa en una sentència en què confirma una condemna d’un any i mig de presó per a un usuari de Twitter que havia compartit un missatge sobre un membre d’ETA.
  7. Notícia del 23 de novembre: PP, PSOE i Cs parlen, en una Comissió del Congrés, de la necessitat de prendre mesures per restringir l’accés a Internet i així “evitar que els dolents creïn problemes a la gent normal”. Ho fan a la primera reunió de la comissió creada per debatre la teoria de la ingerència dels hackers russos a la situació de Catalunya.
  8. Notícia del 24 de novembre: El Ministeri de l’Interior obre un apartat dins la seva web en què encoratja a denunciar delictes d’odi en relació a la situació política de Catalunya. L’apartat es titula “Situació a Catalunya: protecció de víctimes”, i s’hi explica en què consisteixen els suposats delictes i com es poden denunciar.
  9. Notícia del 24 de novembre: La Junta Electoral de Barcelona, responent a un recurs de Ciudadanos, prohibeix a TV3, la radiotelevisió pública de Catalunya, fer servir les expressions “govern a l’exili” o “consellers exiliats”, amb l’argument que infringeixen el principi de neutralitat informativa.
  10. Notícia del 29 de novembre: L’actor Toni Albà és citat a declarar per injúries per tuits contra la magistrada Carmen Lamela.

No trobem una millor manera de cloure aquesta selecció de notícies que amb un video magnífic. Es titula Clam per la llibertat d’expressió i va ser enregistrat a Mallorca. La música és de Miquel Brunet, i els versos que s’hi reciten i s’hi canten són del glosador Mateu Xurí. Va ser publicat el passat dia 25 de setembre: sembla que, des de llavors ençà, les coses han millorat poc.

L'entrada Novembre negre per a la llibertat d’expressió ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Hamza Yalçin: “M’agradaria visitar els presos polítics catalans” http://www.pencatala.cat/blog/hamza-yalcin-magradaria-visitar-els-presos-politics-catalans/ Fri, 20 Oct 2017 09:54:15 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=6103/ El passat 3 d’agost, el periodista Hamza Yalçin, d’origen turc i nacionalitat sueca, era detingut a l’aeroport de Prat de Barcelona, en aplicació d’una suposada ordre d’Interpol instada pel règim d’Erdogan. Abans que l’Audiència Nacional l’alliberés provisionalment el passat 28 de setembre, Yalçin va passar gairebé dos mesos a la presó de Can Brians: una...

L'entrada Hamza Yalçin: “M’agradaria visitar els presos polítics catalans” ha aparegut primer a PEN Català.

]]>

El passat 3 d’agost, el periodista Hamza Yalçin, d’origen turc i nacionalitat sueca, era detingut a l’aeroport de Prat de Barcelona, en aplicació d’una suposada ordre d’Interpol instada pel règim d’Erdogan. Abans que l’Audiència Nacional l’alliberés provisionalment el passat 28 de setembre, Yalçin va passar gairebé dos mesos a la presó de Can Brians: una vergonya per a la cada vegada més impresentable democràcia espanyola. Finalment li va ser concedida la llibertat de retornar al seu país de residència, Suècia. Poques setmanes després, ha tornat a Barcelona a parlar del seu empresonament, de la llibertat i de la solidaritat que va rebre. L’entrevistem a la seu del PEN Català.

Has tornat a venir a Barcelona després que t’hi arrestessin i després de passar dos mesos a la presó. Ets un home valent…

Bé, no ho sé. L’advocat em va dir que anés amb compte, però jo crec que no hi ha perill. A l’hotel tenia una certa inquietud, però no ha vingut cap policia. Demà torno a Suècia, però diria que amb la decisió del tribunal ara no corro perill.

Ets un ciutadà de la Unió Europea, i deus haver viatjat per Europa moltes vegades abans. Com t’expliques que la policia et detingués i que el sistema espanyol de justícia et mantingués a la presó durant dos mesos?

No ho sé. Jo tenia una altra idea del que és Espanya, pensava que era un lloc molt millor, pensava que era un país democràtic. Veig que ja no ho és. Naturalment Turquia és molt pitjor, però aquí succeeixen coses que indiquen que la situació és dolenta.

Quan eres a la presó, tenies informació sobre les protestes i els moviments de solidaritat i d’exigència de llibertat per a tu?

Sí. Estava en contacte amb la meva dona i els meus advocats, que m’informaven de manera regular del que passava a fora. Jo era dins, però, i de vegades pensava que potser no tot era tan positiu, havia de ser prudent. Però llavors, quan em connectava a Internet, veia la gran quantitat de moviment solidari i de lluita, i em donava força. He rebut solidaritat d’Espanya, de Catalunya, de Suècia, de Dinamarca… De molts de llocs.

Creus que aquesta pressió ha estat important per al desenllaç final?

És clar que sí. La solidaritat és imprescindible, sense tot aquest moviment les coses haurien estat diferents. I no només s’ha aconseguit el meu alliberament, també s’ha incidit en la visió que Europa té del que succeeix a Turquia.

Una delegació del PEN, que va visitar Turquia recentment, va dir que aquest país era la “presó d’escriptors i periodistes més gran del món”. Creus que és una descripció justa?

És molt pitjor que això. Perquè no és només una qüestió de quanta gent hi ha a la presó, i no només hi ha periodistes, a la presó. Turquia és una dictadura terrible, i Erdogan concentra tots els poders a la seva mà: els poders de l’estat, però també els de la religió, els econòmics, les màfies.

Podríem parlar d’un estat totalitari?

Sí, un estat totalitari amb una certa aparença de democràcia.

I què penses de la posició d’Europa davant Turquia?

Europa té molt poca cosa a dir. Els països no estan units, i tenen les seves pròpies dificultats. Erdogan els amenaça amb els refugiats i amb ISIS: no està clar quins són els lligams entre el règim d’Erdogan i ISIS. Davant tot això, Europa no és capaç de tenir una actitud de denúncia.

Com es viu això, des de l’exili? Perquè tu et consideres un exiliat?

Sí, però també soc suec i també em sento suec. De fet ara, el que vull és escriure també en suec, perquè sento la solidaritat de Suècia. Em sento que pertanyo a Suècia, a Europa i a Turquia. Tinc dues llars, i soc un exiliat d’una de les dues.

Diries que hi ha exili turc a Europa, com a grup o moviment?

No ho crec. Hi ha un exili, però no és fort ni està organitzant. Erdogan també aconsegueix combatre’l i neutralitzar-lo.

Parlem d’Espanya i de Catalunya. No et demanarem què opines de la independència, però sí la teva opinió sobre el que està passant en termes de violacions de les llibertats i drets humans: hi ha webs tancades, per exemple, i, ara, dos líders socials empresonats. Tornem a tenir presos polítics. Tot això ha fet circular molt la comparació entre Espanya i Turquia. Creus que és una comparació justa?

No pot ser una comparació del tot justa perquè és impossible que el règim espanyol sigui com el turc. Però sí que hi ha semblances. El meu cas n’és una prova: vaig ser arrestat a Barcelona seguint un requeriment d’Erdogan. I estic al corrent de tots aquests fets de què em parles. M’entristeix, ara mateix, que hagin tancat a la presó dos homes que no han comès cap crim. M’entristeix perquè jo he estat a la presó i sé com és. M’agradaria visitar-los.

T’agradaria visitar Jordi Sánchez i Jordi Cuixart a la presó?

Sí, és clar. Ells em van mostrar la seva solidaritat i no sé per què jo no els he de mostrar la meva.

Molt bé. Una última cosa. Hem sabut que durant l’estada a la presó vas conèixer la literatura catalana. Què ens en podries dir?

Sí, vaig llegir coses sobre la situació política i sobre història de Catalunya. I també literatura: em va agradar molt La plaça del diamant.

L'entrada Hamza Yalçin: “M’agradaria visitar els presos polítics catalans” ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
YouTube retira un vídeo amb una estelada d’un projecte artístic de Ferran García Sevilla http://www.pencatala.cat/blog/youtube-retira-un-video-amb-una-estelada-dun-projecte-artistic-de-ferran-garcia-sevilla/ Sun, 17 Sep 2017 17:09:43 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=5937/ Ferran García Sevilla és un pintor nascut a Mallorca, amb una trajectòria llarga i reconeguda, i amb obra amb col·leccions com la del Centre Pompidou, la del MACBA o la del Reina Sofía.  Des de fa anys treballa en la iniciativa La Humanitat, que defineix com a projecte artístic online que es dirigeix a tot...

L'entrada YouTube retira un vídeo amb una estelada d’un projecte artístic de Ferran García Sevilla ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Ferran García Sevilla és un pintor nascut a Mallorca, amb una trajectòria llarga i reconeguda, i amb obra amb col·leccions com la del Centre Pompidou, la del MACBA o la del Reina Sofía.  Des de fa anys treballa en la iniciativa La Humanitat, que defineix com a projecte artístic online que es dirigeix a tot el planeta des de Catalunya. L’eina bàsica amb què treballa són videos de 30 segons fets per persones diverses, a partir dels quals es conforma un mosaic que, com explica el text de presentació del projecte, mostra “una humanitat vista com un gegantí formiguer inquiet”, un món en què “el centre és a tot arreu”. En aquest moment, a la web del projecte hi ha més de 4.000 videos.

El passat 13 de setembre, Ferran García Sevilla va rebre una notificació informant-lo que un dels seus videos “havia estat notificat per ser revisat” (és a dir, havia rebut una denúncia anònima) i que l’empresa havia decidit, després de revisar-lo, que anava contra les seves normes. YouTube decidia, en conseqüència, retirar el vídeo i donar al compte de l’artista “un avís de les Normes de Comunitat”. La notificació aclareix, d’una banda, que la sanció és temporal i que pot ser apel·lada, i, d’una altra, que la reiteració d’avisos podria conduir a la cancel·lació del compte de l’artista. El motiu de la censura no és altre que l’aparició, al vídeo suprimit, d’una estelada desplegada durant la Diada de l’11 de setembre de 2016.

L’ofensiva de l’Estat Espanyol contra el referèndum d’autodeterminació convocat pel govern de la Generalitat de Catalunya està suposant una violació continuada i a gran escala de la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació. La imatge de la Guàrdia Civil irrompent en un setmanari local, la de les impremtes escorcollades, les ordres judicials de tancament de pàgines web, els advertiments als mitjans que han publicat els anuncis de propaganda institucional del referèndum, la requisició de cartells: tot això ens transporta en el temps, cap als anys del franquisme, o en l’espai, cap a règims repressors com els de Turquia o l’Iran.

El cas del vídeo retirat del projecte de Ferran García Sevilla posa de manifest diverses coses: primer, el desvari insensat a què està arribant l’espiral prohibicionista contra tot allò que algú pugui identificar com a propaganda de la independència; segon, la manera acrítica com les grans empreses del món de les noves tecnologies i les xarxes socials col·laboren en aquesta onada, fins i tot abans que hi hagi manaments judicials; i tercera, l’amenaça que l’ofensiva de l’Estat suposa, no només per a l’expressió lliure d’opinions polítiques, sinó per a qualsevol expressió artística.

 

L'entrada YouTube retira un vídeo amb una estelada d’un projecte artístic de Ferran García Sevilla ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Alicia Quiñones: “A Mèxic s’assassinen periodistes amb impunitat absoluta” http://www.pencatala.cat/blog/alicia-quinones-mexic-sassassinen-periodistes-impunitat-absoluta/ Wed, 19 Jul 2017 11:43:56 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=5388 Les notícies de periodistes amenaçats i assassinats a Mèxic arriben amb esfereïdora regularitat. En parlem amb Alicia Quiñones, escriptora, editora i periodista mexicana. És secretària del PEN del seu país i actualment fa una estada a Londres, treballant per al PEN Internacional en un projecte d’actuació a Amèrica Llatina. Els nivells de violència i d’impunitat...

L'entrada Alicia Quiñones: “A Mèxic s’assassinen periodistes amb impunitat absoluta” ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Alicia Quiñones

Alicia Quiñones

Les notícies de periodistes amenaçats i assassinats a Mèxic arriben amb esfereïdora regularitat. En parlem amb Alicia Quiñones, escriptora, editora i periodista mexicana. És secretària del PEN del seu país i actualment fa una estada a Londres, treballant per al PEN Internacional en un projecte d’actuació a Amèrica Llatina.

Els nivells de violència i d’impunitat fan que qualsevol periodista que informi de l’esdeveniment més mínim pugui ser amenaçat i assassinat.

Algunes vegades s’ha dit que Mèxic és el país més perillós del món per exercir el periodisme. Hi estaries d’acord?
Crec que sí que ho és. Ho han dit organitzacions com Reporters Sense Fronteres o Article19. Les xifres d’Article19 parlen d’onze assassinats de periodistes i 426 agressions contra la premsa durant el passat 2016. El 99% dels casos encara estan impunes. Els nivells de violència i d’impunitat fan que qualsevol periodista que informi de l’esdeveniment més mínim pugui ser amenaçat i assassinat. I el 2017 està resultant encara més mortífer: des de començaments d’any, vuit periodistes i defensors dels drets humans han estat assassinats. És cert que hi ha àrees que són més vulnerables que d’altres. En estats com Michoacán, Tamaulipas, Baja California, Sinaloa, Chiuaua o Sonora la situació de desprotecció és dramàtica.

Això vol dir que la situació a México DF o a les grans ciutats és millor?
Bé, abans es deia que a les grans ciutats els periodistes estaven més protegits, i que els periodistes que treballen per a grans mitjans estan més segurs, però això també està canviant. Aquest mateix any, hi ha periodistes de prestigi, com Héctor de Mauleón o David Fuentes, que escriuen a El Universal i que estan investigant les connexions entre el narcotràfic i instàncies de poder a la universitat o la ciutat de Mèxic, que estan rebent amenaces a través de les xarxes socials. A Mèxic la seguretat completa no existeix.

Javier Valdez, el periodista que va ser assassinat a Culiacán, Sinaloa, el passat mes de maig, havia escrit que Mèxic és un narcoestat de dos caps: d’una banda, el crim organitzat i, de l’altra, el crim d’Estat. Fins a quin punt hi ha connexions entre el crim organitzat i els poders de l’Estat?
Aquesta és una pregunta molt important, i no se li pot donar una resposta exacta. Però hi ha, definitivament, una gran connexió entre el crim organitzat i les autoritats federals. I no és una connexió que hagi començat ara. El crim ha poblat l’Estat. Hi ha una impunitat absoluta, una actitud del govern de deixar que les activitats il·lícites segueixin creixent.

A començaments de mes, el PEN de Mèxic demanava urgentment protecció per a Sanjuana Martínez, una periodista que ha denunciat la implicació de les autoritats de l’Estat i dels militars en diferents episodis de violència, i que també rep amenaces. És aquesta la principal demanda a les autoritats mexicanes: protecció?
Sí, és clar. A Mèxic hi ha una sensació de desprotecció que ha fet que en aquest moment hi hagi 14.000 persones que han demanat asil als Estats Units. I naturalment els periodistes necessiten la protecció que faci possible la llibertat de premsa. Això és essencial per a la democracia: sense llibertat d’expressió, quins drets humans tenim? Sense llibertat d’accés a la informació, quina democràcia?

Sembla, en canvi, que el que fa el govern amb aquests periodistes i activistes és espiar-los…
Exactament. Recentment s’ha descobert que el govern ens vigila. El govern va comprar un programa informàtic de vigilància, de fabricació israeliana, anomenat Pegasus, se suposa que amb la intenció de fer-lo servir contra el crim organitzat. Ha resultat, però, que un grup de periodistes ha denunciat, amb proves i amb el suport d’un grup d’estudi sobre espionatge de la Universitat de Toronto, que el govern ha fet servir el programa per espiar periodistes i activistes dels drets humans. El govern federal, naturalment, ha intentat desmentir-ho, però les proves el deixen en una posició molt difícil.

El passat mes de març va ser assassinada Miroslava Breach, corresponsal de La Jornada a Chiuaua. Poc després, el director d’el Norte de Ciudad Juárez, per al qual també treballava Breach, anunciava el tancament del diari perquè no podia garantir la seguretat dels periodistes. És això el que pretenen, callar els periodistes amb la por?
Sí, Miroslava Breach era una periodista exemplar, i el seu assassinat és la forma més extrema de censura. El Norte de Ciudad Juárez ha deixat de tenir edició en paper però continua tenint edició digital. Tancar un diari és la darrera opció, i un director hi arriba quan no té altra sortida. Com es pot continuar sense la protecció del govern? Aquesta censura brutal actua així; amb l’assassinat dels periodistes i amb el tancament de mitjans.

[…]a partir d’aquí el periodista s’enfronta de manera directa al crim organitzat. A partir d’aquest moment, malauradament, també augmenten els atacs i els assassinats de periodistes.

En qualsevol cas, els periodistes de Mèxic han mostrat una valentia exemplar.
Hi ha un moment concret que marca un canvi en el periodisme a Mèxic. Va ser l’any 2010, quan el periòdic El Diario, de Ciudad Juárez, després que un fotògraf seu fos assassinat, va publicar un gran titular de primera plana i un editorial amb el títol “¿Qué quieren de nosotros?” Era un missatge directe adreçat al crim organitzat, de qui el text afirma que és l’organització que governa de facto la ciutat. Aquest gran titular de primera plana suposa un canvi de perspectiva: a partir d’aquí el periodista s’enfronta de manera directa al crim organitzat. A partir d’aquest moment, malauradament, també augmenten els atacs i els assassinats de periodistes.

Aquest passat mes de maig, el president Peña Nieto ha anunciat les seves “Acciones por la Libertad de Expresión y Protección a los Periodistas”. Quina credibitat us mereixen?
Entre els periodistes, la credibilitat que se’ls dóna és pràcticament nul·la. Jo no crec que hàgim d’estar sempre contra les propostes governamentals, però en aquest cas no sembla que puguem esperar massa. El president té poca credibilitat: l’any va començar amb una reducció del pressupost que la Secretaria de Governació de Mèxic dedica a la protecció de periodistes, i amb unes xifres baixíssimes de resolució de casos per part de la FEADLE (la Fiscalia especial dedicada als delictes contra la llibertart d’expressió). I ara arriba aquesta proposta, després de la mort de Javier Valdez, com una acció de reacció davant el gran ressò mediàtic, nacional i internacional, del cas. Fa molt de temps que s’hauria d’haver actuat.

Moltes gràcies, Alicia, i enhorabona per la bona feina i pel coratge.

L'entrada Alicia Quiñones: “A Mèxic s’assassinen periodistes amb impunitat absoluta” ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Ahmad Jalali Farahani: “Les actituds de rebuig als refugiats avancen cada dia” http://www.pencatala.cat/blog/ahmad-jalali-farahami-actituds-rebuig-als-refugiats-avancen-dia/ Tue, 11 Jul 2017 12:29:45 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=5391 El novembre de 2015, el PEN Català va concedir el sisè premi Veu Lliure al periodista i director de cinema iranià Ahmad Jalali Farahani, autor del documental “We are journalists“, que retrata amb cruesa la forta repressió que pateixen els periodistes del seu país. Jalali va abandonar l’Iran després de patir persecució, tortura i presó,...

L'entrada Ahmad Jalali Farahani: “Les actituds de rebuig als refugiats avancen cada dia” ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Ahmad Jalali Farahani © Douglas Sielski

Ahmad Jalali Farahani durant la seva estada a Barcelona el 2015 © Douglas Sielski

El novembre de 2015, el PEN Català va concedir el sisè premi Veu Lliure al periodista i director de cinema iranià Ahmad Jalali Farahani, autor del documental “We are journalists“, que retrata amb cruesa la forta repressió que pateixen els periodistes del seu país. Jalali va abandonar l’Iran després de patir persecució, tortura i presó, i viu refugiat a Dinamarca. El retrobem a Mallorca, on passa uns dies de descans amb la família.

[..]em van trencar els dits i em van amenaçar amb el retorn a la presó. M’oferien la llibertat a canvi de ser un bon noi, és a dir, de col·laborar, d’informar sobre opositors i ser un propagandista del règim.

Miquel Àngel Llauger: Recorda’ns, primer de tot, quan i per què vares deixar l’Iran, el teu país.
Ahmad Jalali: Vaig abandonar l’Iran l’agost de 2010. Ja havia estat a la presó, i estava en llibertat condicional. Ja m’havien torturat i m’havien obligat a signar que havia treballat per a la CIA, però em vaig negar a ratificar-ho. Llavors em van tornar a torturar, em van trencar els dits i em van amenaçar amb el retorn a la presó. M’oferien la llibertat a canvi de ser un bon noi, és a dir, de col·laborar, d’informar sobre opositors i ser un propagandista del règim, però jo no ho volia acceptar. Havia vist amics meus que ho havien acceptat, i no volia ser com ells.

M.A. Ll.: I el moment de partir?
A. J.: Un dia va arribar a casa la notícia que l’endemà havia de tornar a ingressar a la presó. Aleshores vaig prendre una decisió immediata: fugir. Vaig partir amb la meva dona i amb la meva filla, que llavors tenia vuit anys. Vam agafar dues maletes i un autobús fins a la frontera amb Turquia, on vam haver de pagar 500 dòlars. Vam deixar enrere la casa, les pertinences, la família, ela amics.

M.A. Ll.: I no hi has tornat, des de llavors?
A. J.: No hi puc tornar sense enfrontar-me al risc de tornar a la presó, de patir tortura, de ser assassinat.

M.A. Ll.: Quan vas venir a Mallorca, fa dos anys, vam veure el documental “We are journalists”, que és un magnífic treball. L’has pogut exhibir, durant aquests anys?
A. J.: Sí, s’ha pogut veure a moltes ciutats del món. En algunes ocasions, la recepció ha estat molt bona i, en d’altres, se m’ha fet saber que les negociacions entre Iran i els països occidentals sobre el programa nuclear iranià no feia convenient que es donés massa ressò a pel·lícules com aquella.

M.A. Ll.: Estàs fent feina en nous projectes?
A. J.: Sí, amb dificultats però sí. Tinc dos projectes en marxa. El primer és sobre la situació de les dones a l’Iran. Al meu país, a les dones se’ls prohibeix cantar. Sí, se’ls prohibeix cantar perquè, segons ells, el Coran ho diu! Aleshores jo vull fer una pel·lícula sobre tres iranianes que canten, de dins i fora del país. Naturalment, qualsevol persona que col·labori amb mi des de l’interior del país corre un risc, i això fa les coses difícils. L’altre projecte és sobre la situació actuals dels refugiats a Dinanarca. És una ficció documental sobre una jove que es vol integrar a la societat, i troba dificultats tant per part de la societat danesa com per part de la seva comunitat d’origen.

M.A. Ll.: I tens ajudes o suport?
A. J.: No tinc ajudes institucionals. Hi ha la idea que els refugiats s’han de dedicar a feines no especialitzades. Però sí que tinc molts d’amics que faran possible que dugui els projectes endavant.

M.A. Ll.: Com acull Dinamarca els exiliats i refugiats?
A. J.: Pel que fa al govern, la situació és dramàtica. El segon partit més votat de Dinamarca és un partit obertament contrari als refugiats, i forma part de l’actual govern de coalició. Perquè et facis una idea: l’actual ministra d’Immigració i Integració, Inger Støjberg, membre de Ventre, el partit liberal al qual pertany el president, va posar recentment a Facebook una fotografia seva en què mostrava un gran pastís amb una bandera danesa i un gran 50. No és que complís 50 anys: celebrava que havia aprovat cinquanta normes que restringeixen la immigració. Fins i tot el New York Times va recollir la història.

M.A. Ll.: Alguna d’aquestes lleis han estat famoses, no?
A. J.: Sí, és el cas de l’anomenada “Llei de les joies”, aprovada fa més d’un any., que permet a l’Estat confiscar les pertinences dels refugiats que superin les 10.000 corones de valor, incloent-hi diners, or, plata o joieria. L’argument és que amb això han de pagar els costs de l’acollida.

A Dinamarca, i a tot Europa, les actituds de rebuig als refugiats avancen cada dia.

M.A. Ll.: Has especificat que això és la posició governamental. Quina és l’actitud social?
A. J.: Jo tinc molts d’amics, i no tothom comparteix la posició del govern. Però les actituds de rebuig estan avançant entre la societat. És fàcil que, si hi ha un crim o un robatori, la gent vegi els refugiats com a sospitosos, i cada vegada més la gent els culpa de les dificultats econòmiques. A Dinamarca, i a tot Europa, les actituds de rebuig als refugiats avancen cada dia.

M.A. Ll.: Tornem ara al teu país. Un informe recent de Reporters Sense Fronteres el situa al lloc 165, sobre un total de 180, en una classificació de tots els països segons el seu índex de llibertat de premsa.
A. J.: Sí, conec la dada, i és molt indicativa. Fa devers mig any, 12 directors de diari varen ser arrestats. El més curiós és que són directors de diaris que havien donat suport a la campanya de l’actual president de l’Iran Hassan Rouhani.

M.A. Ll.: I això com s’explica?
A. J.: Perquè l’Iran no és una vertadera democràcia. Hi ha un president que és votat, però ha de ser admès pel Líder Suprem, Ali Khamenei, que controla el poder militar, el poder judicial i la poderosa Guàrdia Revolucionària. El president Rouhani, va fer una campanya electoral parlant de drets humans, del control militar dels diners del petroli, dels drets de les dones, i va aconseguir una gran victòria, però el seu poder està vigilat i limitat per part de Khamenei. Les detencions d’aquests periodistes n’és una bona mostra. La llibertat de premsa continua sense existir.

M.A. Ll.: T’agradaria tornar a l’Iran?
A. J.: Sí, perquè, a més, la situació a Dinamarca, com dic, és cada vegada més difícil. Si tingués la garantia de poder anar-hi com a persona innocent, sense amenaces de presó, hi tornaria ara mateix. El 2010 vaig decidir partir en uns minuts, i ara decidiria tornar-hi amb la mateixa rapidesa.

Gràcies, Ahmad…

Hi ha una cosa que voldria afegir, que voldria poder dir a tots els europeus. Si voleu que s’aturi l’arribada de refugiats, preneu decisions polítiques perquè s’arregli la situació als nostres països. No us preocupeu tant de l’efecte crida com de l’efecte expulsió.

L'entrada Ahmad Jalali Farahani: “Les actituds de rebuig als refugiats avancen cada dia” ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Liu Xiaobo, malalt de càncer, és alliberat http://www.pencatala.cat/blog/liu-xiaobo-malalt-cancer-alliberat/ Wed, 28 Jun 2017 10:05:26 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=5330 La notícia de l’alliberament de Liu Xiaobo —escriptor reconegut, premi Nobel de la Pau, guanyador del premi Freedom to Write del PEN dels Estats Units i fundador del Centre Xinès Independent del PEN — ha estat rebuda amb alleujament i alhora amb indignació: el seu alliberament per motius mèdics, quan pateix un càncer de fetge...

L'entrada Liu Xiaobo, malalt de càncer, és alliberat ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
La notícia de l’alliberament de Liu Xiaobo —escriptor reconegut, premi Nobel de la Pau, guanyador del premi Freedom to Write del PEN dels Estats Units i fundador del Centre Xinès Independent del PEN — ha estat rebuda amb alleujament i alhora amb indignació: el seu alliberament per motius mèdics, quan pateix un càncer de fetge en estat avançat, posa de manifest fins a quin punt arriba la Xina per suprimir la dissidència. Reproduïm el comunicat que en va fer el PEN dels Estats Units amb data de 26 de juny.

xiaobo
L’escriptor i activista xinès Liu Xiaobo alliberat per motius mèdics a causa d’un càncer avançat


La notícia que Liu Xiaobo, escriptor dissident xinès i premi Nobel de la Pau, ha estat alliberat de la presó a causa del seu càncer de fetge avançat és un recordatori dolorós que el president Xi Jinping i el seu règim faran tot el possible per esclafar l’oposició. Liu va ser traslladat de la presó a un hospital fa aproximadament un mes.

Liu Xiaobo, reconegut crític literari, escriptor i activista polític que va ser un dels líders de les protestes de la plaça de Tiananmen de 1989, estava complint una pena de presó per “incitar a la subversió del poder de l’estat”, per haver estat un dels  redactors de la Carta 08, que demanava reformes democràtiques a la Xina. Va ser detingut a casa seva a Pequín el 8 de desembre de 2008 i mantingut sota arrest sense càrrecs fins al 23 de juny de 2009. Després d’un judici que va durar menys de tres hores i en què no es va permetre a la defensa presentar proves, Liu Xiaobo va ser declarat culpable. El dia de Nadal de 2009, Liu va ser sentenciat a onze anys de presó.

La seva esposa, la poeta Liu Xia, ha estat sota arrest domiciliari des de l’anunci que Liu Xiaobo havia guanyat el Premi Nobel de la Pau l’octubre de 2010. També se sap que pateix problemes de salut.

Liu Xiaobo és una icona per al PEN dels Estats Units i per a escriptors i defensors de la llibertat d’expressió d’arreu del món, per a qui la seva resistència, la seva fermesa i el seu lideratge han estat durant dècades una font d’inspiració. El fet que les autoritats xineses hagin ajornat cruelment el seu alliberament fins que el seu càncer ha estat avançat, les seves opcions de tractament limitades i el seu pronòstic desesperançador, és un dolorós recordatori que Xi Jinping i el seu règim opressiu reprimiran les veus dissidents fins a qualsevol extrem“, ha dit Suzanne Nossel, directora executiva del PEN nord-americà. “Després d’haver negat a Liu la dignitat humana bàsica, la Xina ha de garantir que se li concedeixin visites sense restriccions de familiars i amics, comunicació sense restriccions i accés a l’atenció mèdica de la més alta qualitat, incloent sortides a l’estranger per al tractament si així ho decideix”.

El 2009, PEN nord-americà va homenatjar Liu Xiaobo, fundador del Centre Xinès Independent del PEN, amb el premi PEN / Barbara Goldsmith Freedom to Write, mentre es trobava en arrest preventiu. La nit de Cap d’Any del mateix any, el PEN nord-americà i alguns escriptors reconeguts, incloent Kwame Anthony Appiah, Don DeLillo, A.M. Homes, Edward Albee i E.L. Doctorow es van reunir a les escales de la Biblioteca Pública de Nova York per dur a terme una protesta pública contra la seva condemna. El PEN va reprendre aquesta acció el maig de 2015, quan va portar Jonathan Franzen, Paul Auster, Francine Prose i Murong Xuecun a les mateixes escales per recordar el cas de Liu i els de més de 40 escriptors empresonats a la Xina.

L'entrada Liu Xiaobo, malalt de càncer, és alliberat ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Porten el Tibet damunt les espatlles http://www.pencatala.cat/blog/porten-tibet-damunt-espatlles/ Wed, 21 Jun 2017 12:53:25 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=5293 Carles Torner Reproduïm la crònica de Carles Torner sobre la visita al centre PEN tibetà a l’exili i al Dalai Lama, publicada originalment en francès al blog de la campanya del PEN Internacional Make Space Una assagista em dóna aquest llibre escrit en tibetà i em diu, simplement: “Hem aconseguit treure’l del Tibet, l’hem imprès...

L'entrada Porten el Tibet damunt les espatlles ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Carles Torner

C_Cpa0iUQAAOahw.jpg-large
Reproduïm la crònica de Carles Torner sobre la visita al centre PEN tibetà a l’exili i al Dalai Lama, publicada originalment en francès al blog de la campanya del PEN Internacional Make Space

Una assagista em dóna aquest llibre escrit en tibetà i em diu, simplement: “Hem aconseguit treure’l del Tibet, l’hem imprès aquí a l’Índia, ara l’enviem a l’interior i el distribuïm entre la comunitat tibetana a l’exili”. He de fer un esforç d’imaginació: l’escriptor que va escriure el llibre en la clandestinitat, la xarxa de monestirs i altres organitzacions que van aconseguir treure el llibre del Tibet sota la bota militar xinesa … I imaginar, després, la lectura a l’exili, el valor d’aquestes paraules robades a la censura, la transmissió de la llengua i la literatura tibetanes a les noves generacions com la millor forma de resistir a una ocupació despietada.

Un poeta em presenta el monjo que ha creat el software per desenvolupar webs en llengua tibetana, i aplicacions per a mòbils, i que dirigeix un equip format per lexicògrafs i experts en alta tecnologia. Un narrador em diu que va deixar el seu treball al Ministeri d’Educació i treballa sense descans escrivint llibres per a nens, ja que no tenen autors que en facin i a les escoles de l’exili necessiten aquests llibres. Un acadèmic m’explica com, malgrat les dificultats, s’acosten a les famílies dels escriptors empresonats per animar-los, tot explicant-los que els escriptors reben cartes de col·legues del PEN d’arreu del món que els donen suport.

Una investigadora en ciències socials em diu: “Estem molt agraïts al PEN Internacional per la vostra Declaració Universal dels Drets Lingüístics. Ens ha donat el llenguatge per descriure la nostra situació i afirmar la universalitat dels nostres drets lingüístics. Perquè totes les comunitats lingüístiques tenen els mateixos drets. El tibetà també! ” I em mostra l’informe del Centre Tibetà pels Drets Humans i la Democràcia, un informe titulat L’educació bilingüe al Tibet. La substitució sistemàtica de la llengua tibetana pel xinès mandarí. Perquè es tracta d’això: substituir una llengua per l’altra, començant per deslegitimar-la davant els seus parlants com a llengua de coneixement. És senzill: es tracta d’ensenyar el tibetà a través de la llengua xinesa, d’explicar en xinès com funciona el tibetà… i això als nens de llengua materna tibetana. Absurd? Excepte que l’objectiu sigui reemplaçar, en la ment dels nens, el valor de la seva llengua pel de la llengua estrangera. Només cal mirar les lletres de l’alfabet tibetà explicades amb ideogrames xinesos. Trencar l’idioma, pensa l’agressor, per destruir la cultura i la fe que els oposen resistència.

tibet2

Perquè la resistència continua essent invencible, malgrat la destrucció de temples i biblioteques antigues, malgrat els paisatges arrasats, malgrat els empresonaments i les tortures diàries. Com per exemple, aquest home, el fundador i director d’un web sobre la literatura tibetana, detingut i condemnat a quinze anys el 2009. Visiteu aquest web: www.tibetcm.com, passegeu-vos per l’escriptura tibetana, aquesta llengua que des de temps antiquíssims ha traduït tots els grans textos del sànscrit, i penseu en aquest home, Kunchok Tsephel Gopey Tsang, que fa vuit anys que, dia rere dia, es podreix a la presó perquè ha promogut la seva llengua, la seva literatura.

El Dalai Lama ens diu, a la presidenta del PEN Internacional Jennifer Clement i a mi: “Gràcies pel vostre suport als escriptors tibetans. Gràcies pel vostre suport a la nostra literatura a l’exili”. Ens parla molta estona i al final ens va diu: “Poseu en pràctica una ment en pau per a un món compassiu.” Intento mirar aquesta compassió en el mirall de tanta violència de la Xina contra el poble tibetà, intento imaginar aquesta compassió indestructible com una forma extrema de resistència.

Es diuen Lokdun, Nyma Tso Buda Kyab, Lhoudup Palsang, Tsering Tsomo… Tots van fugir del Tibet quan eren molt joves. Tots van travessar l’Himàlaia, es van perdre, gairebé van morir de fred i cansament, van arribar finalment al Nepal i van ser retornats per la policia de fronteres, van córrer el risc de ser detinguts per les autoritats xineses, empresonats, torturats. Tots van arriscar la vida i continuen arriscant-la a l’exili. Alguns són monjos, monges, altres ho han estat en el passat: tres anys, set anys, onze anys … Hi ha poetes, científics, assagistes, novel·listes, periodistes, bloggers, cantants. Ens hem trobat en una meravellosa vetllada de celebració de la poesia, el cant, la dansa tibetana. Són més de setanta. Porten el Tibet damunt les espatlles. Són el Centre PEN tibetà a l’exili.

tibet1

L'entrada Porten el Tibet damunt les espatlles ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
“Make Space”, campanya global del PEN a favor dels escriptors desplaçats http://www.pencatala.cat/blog/make-space-campanya-global-favor-dels-escriptors-desplacats/ Wed, 31 May 2017 22:21:39 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=5208 En el marc de l’encontre de la xarxa internacional de ciutats-refugi, ICORN, que se celebra aquests dies a Lillehammer (Noruega), s’ha presentat la nova campanya del PEN Internacional, Make Space. Ho ha fet l’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o, que fa poc ens visitava a Barcelona. Si haguéssim de traduir al català el nom d’aquesta campanya segurament n’hauríem de dir Fes...

L'entrada “Make Space”, campanya global del PEN a favor dels escriptors desplaçats ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
En el marc de l’encontre de la xarxa internacional de ciutats-refugi, ICORN, que se celebra aquests dies a Lillehammer (Noruega), s’ha presentat la nova campanya del PEN Internacional, Make Space. Ho ha fet l’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o, que fa poc ens visitava a Barcelona.

make_space

Si haguéssim de traduir al català el nom d’aquesta campanya segurament n’hauríem de dir Fes lloc.  La missió essencial de Make Space és,  d’acord amb la declaració succinta que encapçala el seu web, “crear oportunitats per als escriptors que han patit desplaçament forçat o viuen a l’exili”. La campanya neix amb la voluntat d’incloure publicacions, encontres, pressió política i accions per Internet. Tota aquesta feina,  a la qual es poden afegir els diferents centres PEN del món, es posa al servei dels objectius de millorar la convivència intercultural i la comprensió de les realitats de l’exili, l’asil i la marginalització que sovint comporten. De manera especial, vol combatre l’hostilitat creixent amb què es troben els refugiats arreu del món i tractar la qüestió de les amenaces a què s’enfronten escriptors i periodistes de tot el planeta.

Make Space es llança amb una declaració que sintetitza la seva filosofia i objectius. Hi llegim: “Alguns de nosaltres som desplaçats, alguns som refugiats i sol·licitants d’asil, alguns hem viscut a l’exili, o ens hem hagut d’amagar als nostres països. Però tots som escriptors i fem servir les paraules de manera que poden canviar i donar forma a la societat del nostre voltant. I –siguem qui siguem, siguem on siguem– quan fem lloc, de manera conscient, a les històries de les comunitats de desplaçats a casa nostra, fem lloc a una comprensió cultural compartida que ens enriqueix i ens connecta, tot trencant els sistemes de divisió alienadors i deshumanitzadors.  És hora d’actuar, i d’actuar junts”.

La campanya neix amb el suport de més de 200 escriptors i artistes de renom internacional, entre els quals es troben Salman Rushdie, Isabel Allende, l’artista xinès  Ai Weiwei, Margaret Atwood, Yann Martel, Mario Vargas Llosa, Karl Ove Knausgaard, Noo Saro-Wiwa i Viet Thanh Nguyen. En paraules recollides a The Guardian, Salman Rushdie ha assenyalat que es tracta d’”una destacada plataforma pública contra el racisme i la xenofòbia” i “un esforç concertat des del cor de la indústria editorial per fer que els escriptors tinguin les oportunitats que els corresponen en justícia”.

Més informació:

Pàgina web de la campanya Make Space
Declaració de la campanya i llistat de signataris.
– La campanya Make Space a The Guardian.

L'entrada “Make Space”, campanya global del PEN a favor dels escriptors desplaçats ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
El PEN Noruec dóna el Premi Ossietzky a Edward Snowden a Moscou http://www.pencatala.cat/blog/pen-noruec-dona-premi-ossietzky-edward-snowden-moscou/ Mon, 08 May 2017 11:45:04 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=5131 El 21 d’abril de 2016 Edward Snowden va rebre el Premi Ossietzky. Més d’un any després, el president i la secretària general del PEN de Noruega li han lliurat el guardó a Moscou. Reproduïm la crònica del PEN de Noruega.   El 21 d’abril de 2016 Edward Snowden va rebre el premi Ossietzky, que atorga el PEN noruec. En...

L'entrada El PEN Noruec dóna el Premi Ossietzky a Edward Snowden a Moscou ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
snowden_norway
El 21 d’abril de 2016 Edward Snowden va rebre el Premi Ossietzky. Més d’un any després, el president i la secretària general del PEN de Noruega li han lliurat el guardó a Moscou. Reproduïm la crònica del PEN de Noruega.

 

El 21 d’abril de 2016 Edward Snowden va rebre el premi Ossietzky, que atorga el PEN noruec. En aquell moment, juntament amb el PEN de Noruega, va presentar a l’estat noruec una demanda, sol·licitant poder viatjar a Noruega sense por d’una possible extradició als EUA, on s’enfronta a dècades de presó en virtut de la Llei d’Espionatge. Els tribunals noruecs van desestimar el cas, i el el Tribunal Suprem el va sobreseure definitivament el novembre.

El PEN Noruec, però, tenia un pla B: anar a Moscou i lliurar el premi a Snowden personalment. La setmana passada, poc després d’haver-se complert un any des de la concessió, William Nygaard, president del PEN de Noruega, i Hege Newth Nouri, secretària general, van viatjar a Rússia i es van reunir amb Edward Snowden. Acompanyaven al PEN de Noruega els advocats noruecs de Snowden de Schjødt Advokater i periodistes de la Companyia de Radiodifusió de Noruega, que han seguit el cas des de l’any passat. La reunió va tenir lloc en un hotel a Moscou. Snowden, finalment, va poder rebre el guardó, consistent en una litografia de l’artista noruec Nico Wideberg.

Edward Snowden va arribar una mica tard a la cita. Va explicar que l’autobús estava tan ple de gent que va haver d’esperar el següent. A Moscou, hi porta una vida gairebé normal, però al mateix temps s’ha aïllat dins la societat russa. Ha triat aquesta forma de vida, perquè espera, encara, tornar al seu país d’origen i ser portat a la justícia dels Estats Units en un judici just i imparcial. Snowden serà jutjat sota l’anomenada Llei d’Espionatge de 1917, una llei que és inacceptable segons les normes internacionals de drets humans. Aquesta llei de la Primera Guerra Mundial el podria condemnar a cadena perpètua sense jurat ni defensa, una sentència compliria en una presó d’alt risc en condicions extremadament severes.

Edward Snowden va explicar que passa la major part del temps a la xarxa, ja que la comunicació digital és alhora la seva professió i la seva forma de vida. Fa classes a través de Skype a diverses universitats i fa conferències a tot el món. Edward Snowden forma part de la junta directiva de l’organització Freedom of the Press Foundation, una ONG que treballa per protegir i donar suport a la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa.

A l’encontre es va parlar de la guerra de drons, de la legalitat internacional, de la protecció dels whistleblowers, de Trump i Putin, de l’amor i la vida quotidiana a Rússia, de les perspectives de futur, però sobretot de les qüestions per les quals Snowden ha lluitat durant gairebé quatre anys a l’exili involuntari: com assegurar i enfortir la privacitat, i com millorar les possibilitats dels periodistes i altra gent de comunicar-se de forma segura.

Snowden té un permís per romandre a Rússia fins al 2020, però el seu futur és tan incert com ho era l’any 2013. El PEN Noruec, juntament amb els seus advocats noruecs, donarà assistència a Edward Snowden si desitja sol·licitar asil fora de Rússia.

L'entrada El PEN Noruec dóna el Premi Ossietzky a Edward Snowden a Moscou ha aparegut primer a PEN Català.

]]>