Actualitat general – PEN Català http://www.pencatala.cat Tue, 20 Feb 2018 17:54:49 +0000 ca hourly 1 La llibertat d’expressió emmordassada http://www.pencatala.cat/blog/la-llibertat-dexpressio-emmordassada-2/ http://www.pencatala.cat/blog/la-llibertat-dexpressio-emmordassada-2/#respond Mon, 08 Feb 2016 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/la-llibertat-dexpressio-emmordassada-2/ La detenció aquest cap de setmana d’una companyia de titellaires per suposat enaltiment del terrorisme és un fet del tot inconcebible en un estat de dret. Acusar d’enaltiment del terrorisme a qui és crític amb el discurs oficial és només una anomalia molt gran que té greus conseqüències per a tota la societat. Que es...

L'entrada La llibertat d’expressió emmordassada ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
La detenció aquest cap de setmana d’una companyia de titellaires per suposat enaltiment del terrorisme és un fet del tot inconcebible en un estat de dret. Acusar d’enaltiment del terrorisme a qui és crític amb el discurs oficial és només una anomalia molt gran que té greus conseqüències per a tota la societat.

Que es vulgui fer creure que la mesura és per protegir els infants assistents a l’espectacle és no tenir en compte que aquests mateixos infants, més intel·ligents que els qui prenen certes mesures, saben perfectament quan s’està fent ironia i quan les coses van seriosament.

Si no, perquè no es veten en horari infantil sèries i programes televisius on la violència és sempre present? Que n’hauríem de dir de tots els contes tradicionals amb què tots hem crescut? De què hauríem de protegir aquests infants? Doncs segurament de qui no els considera prou capaços de saber valorar què és broma i crítica. Crítica precisament als qui tenen actituds fatalistes i antidemocràtiques i que no vetllen per una societat on aquest infant es podrà desenvolupar en plena llibertat. Crítica a qui comet abús de poder i fa passar per una acció delictiva allò que  -més enllà de l’oportunitat- pretén construir un imaginari.

L’art necessita llibertat, per a ser-ho. Si els creadors no se senten amb la possibilitat de dir i fer allò que consideren adient, és tota la societat la que hi perd, perquè s’instaura el salari de la por, l’autocensura.Tot això mentre des del poder polític es comet la violència –sí, violència- d’emmordassar tots les ciutadans, creant un discurs únic i inamovible.

Si volem una societat lliure i adulta, petits i grans tenim dret a expressar-nos lliurament amb respecte.La llibertat d’expressió és allò que ens fa persones. És, de tots els drets humans, aquell que més ens dignifica.

Des del PEN Català volem manifestar el nostre rebuig a una acció que considerem extralimitada i demanem que no es malbarati el dret a la llibertat d’expressió sota cap concepte.

L'entrada La llibertat d’expressió emmordassada ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/la-llibertat-dexpressio-emmordassada-2/feed/ 0
PEN Català http://www.pencatala.cat/blog/pen-catala-2/ http://www.pencatala.cat/blog/pen-catala-2/#respond Tue, 03 Sep 2013 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/pen-catala-2/ Article panoràmic sobre el PEN Català en motiu del seu 90 aniversari publicat a Barcelona Metropolitan el mes d'agost de 2013.

L'entrada PEN Català ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Article panoràmic de Karen Swenson sobre el PEN Català en motiu del seu 90 aniversari, publicat a Barcelona Metropolitan el mes d’agost de 2013.

How would you arrange a meeting of 42 writers, probably all under police surveillance? Why, hire a bus, of course, and have the meeting on-board. That is how PEN Català held a meeting of its members in 1973 to avoid the Franco government’s intervention and reprisals.

PEN Català was founded in April 1922 to preserve the Catalan language and literature by Pompeu Fabra, the author of the first Catalan dictionary that helped to standardise the language. Fabra’s move came only months after the original PEN organisation (now known as PEN International) had been formed in London. PEN—which stands for poets, playwrights, editors, essayists and novelists—was created to protect writers and writing; the latter from censorship and government bans, the former from imprisonment, torture and death. In the Twenties, PEN Centres sprang up all over Europe, South and North America as European freedoms began to be threatened by dictatorial regimes.

The need for such an organisation was almost immediately clear in Spain with the September 1923 coup of Primo de Rivera who banned the Catalan language and imposed censorship. However, these measures did not interrupt the activities of PEN Català, which continued to participate in international PEN events around Europe.

The political climate here changed dramatically in 1932 with the establishment of the Second Republic, which passed the Statute of Autonomy restoring Catalunya’s liberties. In 1935, despite difficult times, PEN Català hosted a congress for 165 representatives of PEN from five continents, including the German Centre, which was then located in London. HG Wells and Klauss Mann, Thomas Mann’s son, attended.

The outbreak of the Spanish Civil War left Catalan writers with no possibility for neutrality. Initially, many stayed in the country but the defeat of autonomous Catalunya and Republican Spain made prison and persecution a daily threat. One of the first actions of the Franco government was to outlaw the Catalan language, prohibiting all Catalan cultural organisations. PEN members weathered this time in exile in Paris, London, New York and capitals in South America but it was difficult to retain continuity in the organisation with such a scattered membership.

Cambridge history professor Doctor Batista i Roca, however, kept the club alive from his exile in the UK, and in 1956 he contacted writers in Europe and the Americas to reform the organisation. This nucleus of authors became active internationally in presenting the case of Catalan writers. In 1961, PEN Català reported that from 1947 to 1961, 424 Catalan newspapers and magazines were reduced to one publication, while the annual production of 750 books in Catalan before 1947 had been reduced to 80.

As Batista i Roca worked in exile, writers inside the country began to organise. In December 1965, a constitutional meeting of the standing committee and executive council was held secretly in Barcelona in a private home. In 1970, the First Popular Festival of Catalan Poetry was held in Barcelona. The spirit of PEN Català was reviving and in February 1973, the Reorganisation Assembly with 42 members was held on a bus that drove from Barcelona to L’Espluga de Francolí and back. From then on, monthly meetings were held, but not until 1983 did the organisation return to its historical home in the Ateneu Barcelonès.

Remembering the aid given to those in exile—clothes, food, apartments, legal assistance—current PEN Català members express their gratitude by inviting writers persecuted in their own countries to come to Barcelona. Sihem Bensedrine from Tunisia was hosted from 2010 to 2012 and PEN is presently hosting Basem Al-Nabriss from Palestine.

Some of the events commemorating the 90th Anniversary include a photo exhibition on censorship by Joan Fontcuberta at Arts Santa Mònica, from October 15th to November 15th. On the International Day of Imprisoned Writers (November 15th), a writer will receive the fourth Free Voice Award, given to someone who has faced, or is still facing, persecution due to their written work. Find more information on PEN Català and PEN International on their websites: www.pencatala.cat and www.pen-international.org.

L'entrada PEN Català ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/pen-catala-2/feed/ 0
Ciutat refugi d’escriptors perseguits http://www.pencatala.cat/blog/ciutat-refugi-descriptors-perseguits-2/ http://www.pencatala.cat/blog/ciutat-refugi-descriptors-perseguits-2/#respond Wed, 21 Oct 2015 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/ciutat-refugi-descriptors-perseguits-2/ Article de la presidenta del PEN Català, Carme Arenas, a la revista Barcelona Metròpolis

L'entrada Ciutat refugi d’escriptors perseguits ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Article de la presidenta del PEN Català, Carme Arenas, a la revista Barcelona Metròpolis:

El PEN Català va contribuir, l’any 2006, a crear una xarxa de ciutats refugi per a escriptors amenaçats als seus països, gràcies a l’experiència acumulada amb el Parlament Internacional d’Escriptors. El programa d’acolliment, desenvolupat amb el suport de l’Ajuntament i de la Generalitat, és un actiu important de Barcelona com a candidata a ser designada Ciutat de la Literatura de la Unesco. […]

Barcelona, com a ciutat reconegudament literària, ha presentat davant la Unesco la seva candidatura per esdevenir Ciutat de la Literatura. En aquest article, Carme Arenas detalla tots els aspectes del Programa Escriptor Acollit, dut a terme el PEN Català amb l’Ajuntament de Barcelona, en què literatura i solidaritat s’uneixen i projecten una Barcelona compromesa arreu del món.

Trobareu l’article complet a la pàgina web de Barcelona Metrópolis

L'entrada Ciutat refugi d’escriptors perseguits ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/ciutat-refugi-descriptors-perseguits-2/feed/ 0
Escrits d’Eritrea http://www.pencatala.cat/blog/escrits-deritrea-2/ http://www.pencatala.cat/blog/escrits-deritrea-2/#respond Mon, 09 Mar 2015 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/escrits-deritrea-2/ V Premi Veu Lliure-PEN Català a Dessale Berekhet

L'entrada Escrits d’Eritrea ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
El 14 de novembre de 2014, en el marc de la commemoració del Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit, s’atorgà el V Premi Internacional Veu Lliure-PEN Català a l’escriptor d’Eritrea Dessale Berekhet, acollit a Noruega dins de la xarxa internacional de ciutats refugi, ICORN (International Cities of Refuge Network).

El 2014, com en anys precedents, l’entrega del Premi Veu Lliure-PEN Català va anar acompanyada pel recital Rompre barrots a diferents indrets de les Illes Balears. Concretament la lectura va ser acollida a Lloseta, Ciutadella i Maó. Els textos que es van llegir en aquest acte eren d’escriptors que han estat perseguits i es demanar a Berekhet que enviés alguns dels seus escrits per poder-los incloure. L’autor va fer arribar dos relats breus i tres poemes de companys seus empresonats a Eritrea.

A continuació reproduïm els textos en qüestió, que també podeu trobar al document per a descarregar. Totes les traduccions (de l’anglès) són de Miquel Àngel Llauger.

 

 

 Els quatre bous

Dessale Berekhet

Fa molt de temps, hi havia un grup de quatre bous salvatges. Es deien Chi’ay, Hamer, Diruy i Tsa’edu. Com que no vivien sota cap ésser humà, eren independents i lliures. Pasturaven de dia, i de nit bevien aigua i se n’anaven al seu cau a dormir. Després de dormir en pau, se n’anaven a pasturar una altra vegada, al matí.

Van viure així molt de temps, units per l’estimació; eren, també, molt feliços. Així i tot, la seva vida no era sempre pacífica. Els animals carnívors vagarejaven prop del cau tot el temps. Havien de pensar alguna cosa per defensar-se. Si no ho feien, serien el sopar d’aquells carnívors que erraven per casa seva.

Es van reunir per debatre la qüestió de com podien fugir d’aquell risc. Després de rumiar-hi, van establir un pla. Van acordar que cada un d’ells dormiria de cara a un dels punts cardinals (nord, sud, est i oest), per poder estar preparats per a qualsevol atac dels carnívors. Això faria que els seus enemics no tinguessin cap opció d’entrar, des de cap direcció.

Els carnívors no van abandonar els seus plans d’atrapar els bous. Ells també es van reunir i van debatre per dissenyar els mitjans per portar a terme les seves intencions. Un d’ells va suggerir el següent: – Germans i germanes, tots sabem que la nostra germana la guineu és molt astuta; no trobeu que l’hi hauríem de preguntar?

– Sí, tens raó; és una idea molt bona –van avenir-se tots.

La van buscar per tots els voltants i finalment la van trobar.

– Estimada germana guineu, coneixes els quatre bous que viuen junts? –van preguntar.

– Sí, és clar que els conec! –va contestar la guinea, somrient.

Llavors, li van explicar el seu propòsit d’atacar els bous i les dificultats a què s’enfrontaven. Li van prometre una ració del seu menjar preferit si se li acudia un pla subtil per posar els quatre bous a les seves urpes.

– Això és bufar i fer ampolles! I per què en feu tant de rebombori? Deixeu-me fer. Una cosa, però: m’heu de prometre que tots mantindreu la vostra promesa –va dir la guineu.

– No t’has de preocupar d’això! –van dir tots els animals alhora.

L’endemà al matí, prest, la guineu va anar a veure els quatre bous; els va adreçar salutacions càlides, fingint que era una bona companya. També va fer amistat amb ells.

Com si es preocupés per ells, els va dir:

– Aquesta zona està infestada de carnívors; heu d’anar sempre amb molt de compte!–Tanmateix, estava cavil·lant per trobar alguna cosa que pogués dividir el grup.

Llavors, un dia, la guineu es va adonar que els quatre bous tenien quatre colors de pell diferents.

– Visca! Ja he trobat la solució! –va botar amb alegria.

Va mirar-los amb atenció. Diruy tenia la pell negra, Tsa’edu blanca, Hamer vermella i Che’ay marró clar. La guineu estava segura que podia fer servir aquestes diferències entre ells per dividir-los. També sabia del cert que la seva divisió els faria vulnerables als atacs dels animals salvatges, que no aconseguien atrapar-los gràcies a la seva unitat.

La guineu no va poder aclucar l’ull en tota la nit, pensant en la manera d’aprofitar aquesta diferència entre els quatre bous. De matinada, la seva idea va prendre forma. Va sortir al matí molt prest per veure els bous i dur-la a terme.

– Bon dia, germans!

– Bon dia, guineu!

– Us porto males notícies. Els carnívors s’han acabat de preparar per atacar-vos. Només teniu temps si feu alguna cosa ara mateix! –la guineu instigava la por entre els bous.

Els bous tenien la guàrdia baixa i van recórrer a la guineu perquè els ajudés, dient:

–No hi ha ningú tan intel·ligent i tan creatiu com tu; si us plau, dóna’ns alguna idea que ens pugui salvar la vida.

– Naturalment, els carnívors només us podran atracar quan hagi caigut la fosca. I a cap de vosaltres, excepte el bou blanc, no se us pot veure de nit. Com que el color blanc de Tsa’edu reflecteix, us podrien atacar després de veure’l. Però els altres tres no tindreu problemes, ja que el vostre color no es veu en la fosca –va dir de manera casual, i va partir.

Més tard, els quatre bous es van reunir i van debatre la qüestió.

– No tenim res a fer. No és just que nosaltres tres ens posem en perill per culpa de Tsa’edu. Si us plau, germà Tsa’edu, deixa el nostre grup –van dir.

El pobre Tsa’edu no hi va poder fer res; va abandonar el grup i va començar a vagarejar a camp obert, en solitari. No gaire temps més tard, els carnívors el van trobar tot sol i se’l van repartir. Com a mostra d’agraïment, li van donar a la guineu part de l’estómac i de les butzes. També li van suplicar que fes el mateix amb els altres tres bous.

La guineu va tornar a anar a veure els tres bous, passades algunes setmanes.

– Sembla que el vostre problema està gairebé arreglat. Tanmateix, no estic tranquil amb el bou Hamer. Com que és de color vermell, és el que té més possibilitats que el vegin en la fosca. Per tant, no estic del tot convençuda que estigueu segurs al cent per cent –va dir, fingint que es preocupava per la seva seguretat.

– La guineu té rao! –van dir els altres dos mirant el bou vermell amb sospites.

Hamer va comprendré bé el que volien dir les seves mirades. Va moure el cap, dient-se a ell mateix: “En lloc de posar-los en perill, els hauria de deixar i enfrontar-me al que vingui.” I va partir.  No es va salvar del que temia. Va ser una presa fàcil per als carnívors. La guineu també va tenir la seva part pels seus fets traïdors.

Finalment, Chi’ay i Diruy eren els únics del grup que quedaven. La guineu tampoc no els va deixar en pau. Una vegada més, s’hi va acostar com si els comprengués. En lloc d’anar a veure’ls a tots dos junts, va optar per parlar amb Diruy a soles.

– Escolta, germà Diruy, ets de color completament negre. Cap animal carnívor no pot descobrir-te en la fosca, ni tan sols poden veure’t. O sigui que no juguis amb la teva vida estimada, dormint amb Chi’ay. Hauries de pensar en tu mateix! –li va dir. El bou negre va creure la guineu, sense el més mínim dubte.

– Tens raó, estimada guineu. Gairebé he posat la meva vida en joc, sense adornar-me’n –va dir. Després, va decidir no dormir amb Chi’ay, i els animals carnívors els van trobar tots dos tots sols i van acabar amb ells.

Aquesta vegada, però, la guineu no en va rebre cap part, de les preses. No quedava cap bou que fes que la seva feina traïdora resultés útil per portar-lo a la trampa. Els animals salvatges es van empassar tota la carn que hi havia sense deixar-ne ni un bocí per a ella. Plena de ressentiment, s’encenia de ràbia. – D’acord; no podreu aclucar un ull, després d’haver-me pagat així! –va manifestar. Encara no s’ha decidit a venjar-se dels animals carnívors.

Adaptat d’un conte tradicional eritreu

 

 

Escriu sobre el nostre dolor!

Dessale Berekhet

Era un silenci absolut. En un poble com aquest, amb tantes cases, aquest silenci eixordador impressionava. Deu haver passat alguna cosa poc normal, vaig pensar. Era l’hora del dia en què la gent del poble hauria d’estar tornant a casa després de les feines fora del poble. Tanmateix, ningú partia ni tornava al poble. Tota la vida, els silencis tan intensos m’han pertorbat més que els estrèpits.

Em vaig sentir com si em trobés al mig d’un cementeri. Era un moment com mort, en què podies desitjar qualsevol mena de soroll, fins i tot un tret. Amb la mà, vaig fer sonar les coses que portava a la bossa, mentre buscava amb què rompre el silenci ominós. A la bossa hi havia una màquina de fotos, un aparell per enregistrar i una ràdio, que sempre portava amb mi quan viatjava. Quan era a punt d’encendre la ràdio, vaig veure Salomon (a qui estava esperant) que venia cap a mi.

Em va colpir, pensar com era d’excepcional trobar-me amb una única persona, en aquest poble que en la meva infantesa era ple de gent.

Salomon em va saludar amb molta fredor. Sense afegir ni un mot, caminava davant meu com si em conduís a una casa endolada.

Després de caminar una mica, ens vam acostar a l’entrada d’una barraca. Vam sentir un soroll feble que venia de dins. Salomon es va aturar i em va mirar.

– El pare canta. No descansa ni un moment de recitar aquest poema, tot el dia. Està aquí tancat i se’l menja la soledat. Pobre, no el veurà ningú si mor aquí dintre! –va dir.

Vaig intentar escoltar el contingut del poema. No era gaire clar. Finalment, crec que vaig sentir això:

– Angeb, fill de Mihur, Angeb,

ara que se t’han juntat l’esquena i els genolls,

que tremoles mentre a fora fa sol,

que et dóna el menjar la teva nora, q

ue estàs estret pertot i no tens matalàs,

que estàs envoltat de dolor i soledat,

parteix, ja n’has tingut prou, del món.

La veu que recitava el poema transmetia un dolor profund.

– “Ara que et dóna el menjar la teva nora…”, on dimonis té una nora? –va dir Salomon, i va obrir la porta i m’hi va fer entrar.

L’home que hi havia a dins va interrompre la recitació i va dir, amb veu feble:

– Sooooo!

– Som nosaltres, pare. Com t’ha anat el dia? –va dir Salomon.

– Em pensava que era aquell poltre maleït. Ets tu, Silum, fill meu? –va dir. Semblava que l’home no esperava cap visita.

– Sí, sóc jo. Hi ha una altra visita per a tu –va contestar Salomon.

– Una visita per a mi? I per què em vol visitar avui? –la resposta del pare mostrava el gran menyspreu que sentia per ell mateix.

M’hi vaig acostar per encaixar.

– No et veurà, pregunta-li –em va dir Salomon.

– Quina edat teniu, senyor Haile? –vaig començar amb les meves peguntes.

– Ja he renunciat a demanar unes ulleres. Els ulls m’han traït, fill meu! –va dir mig tancant els ulls per veure’m.

La resposta em va fer veure que no només els ulls, sinó també l’oïda, l’havien traït. Vaig somriure mirant cap al seu fill, Salomon, i el vaig mirar de manera interrogant.

– Té el cor desajustat, tot li falla. S’ha pensat què li demanaves si l’havies reconegut. Si li demanes quina edat té, cada setmana la canviarà. Avui et dirà que té 105 anys, i d’aquí una setmana et dirà: “No en puc tenir més de 90”. Tot el que té a veure amb el pare és esgotador! –va dir Salomon inclinant el cap.

– Així, se’n recordarà de la història sobre la qual li vull preguntar? –vaig preguntar a Salomon.

– No pateixis per si recordarà històries. Se’n recordarà.  Al cap i a la fi, quina feina ha fet millor que contar històries, tota la seva vida? Tots els companys de la seva edat s’han passat la vida lluitant contra la vida, fins a morir. I ell encara és aquí contant històries! –va dir somrient amb menyspreu.

Em va semblar que el menyspreu cap al senyor Haile també me l’aplicava a mi i a la meva professió. “Quina feina he fet millor que contar històries?” La pregunta em feia voltes al cap. Abans de trobar cap resposta satisfactòria a la pregunta que em feia, Salomon va parlar en veu alta.

– Pare, el convidat que hi ha aquí escriu històries. Ha vingut per preguntar-te coses dels gegants extingits que es deien Qom Rom, que abans vivien al nostre poble.

– Què hi ha dels Qom Rom? Què els va passar que no ens hagi passat a nosaltres? –va preguntar en veu alta el senyor Haile.

Per què la gent amb problemes d’oïda parla fort? No entenc si és perquè es pensen que tothom té problemes d’oïda o perquè no poden controlar el so que emeten.

– Com eren de grossos? –vaig preguntar, també  en veu alta, al senyor Haile.

– Com de grossos? Com t’ho diria? Eren immensos! Coneixes la vall ampla que en diuen Wedeg Rom? Un d’aquells Romay arribava de banda a banda de la vall estirant les cames, mentre agafava aigua del fons –va dir, estirant les mans en un esforç per donar-me’n una imatge clara.

– Deus haver vist el cementeri del poble Rom, a Debesh. Cada tomba és tan grossa com aquesta casa on som. També diuen que tenien un pou d’aigua a Gobo Abi (la Gran Muntanya). Segons el mite, un Romay, dret sobre el cim del Gobo Abi, ens podria agafar a tots tres amb els dits! –s’esforçava a somriure amb les seves genives sense dents.

El poble està envoltat de muntanyes. Gobo Abi, tal com indica el seu nom, és la muntanya més alta de la zona. Vaig trobar molt difícil imaginar-me una criatura que pogués estirar els braços i arribar fins allà on jo seia.

No era la primera vegada que sentia la història. Quan érem infants, ens contaven moltes històries del poble extingit dels Rom. Hi ha molts de llocs que n’agafen el nom, i existien molts vestigis al voltant del poble. Quan passava al costat de la tomba del poble dels Rom, hi havia una idea que sempre em passava pel cap. Què hi trobaríem si excavéssim i miréssim a dins? Passar pel costat d’un cementeri era molt agosarat en la nostra tradició: d’excavar una tomba, no en parlem.

– Senyor Haile, deixem de banda totes les altres històries. Em podríeu relatar, de moment, com és que els Qom Rom es van extingir? –vaig dir en el mateix to elevat.

– Fill meu, els Qom Rom es van extingir a causa d’una benedicció! –va dir, mirant cap a Salomon.

– Una maledicció o una benedicció? –en volia estar segur.

En aquest poble, ningú no fa res si no té una benedicció. Quan viatges, quan has de llaurar la terra o dur els animals a pasturar, quan penses en el matrimoni… sempre has de demanar la benedicció dels majors: de totes totes. Tothom fa coses bones per guanyar benediccions. Si no ho fessin, no gosarien fer moltes coses, no fos que els majors els maleïssin. Com era, doncs, que els Qom Rom s’havien extingit per una benedicció? Això no hi era, a cap de les històries sobre ells que jo coneixia. O bé no l’he sentida mai, o bé simplement l’he oblidada, vaig pensar.

– Com és que una benedicció…? –vaig dir, intentant enganxar el senyor Haile.

– Sí, va ser una benedicció. Però és el que van triar. Tenien la ira de Déu sobre ells, però Ell els va donar una elecció. “Us he de castigar amb una maledicció o una benedicció?”, els va demanar. Ells van contestar que s’estimaven més una benedicció que una maledicció –va contar amb un somriure esvaït al seu rostre arrugat.

– I després? –em sentia encuriosit.

– Els va beneir: “Que les vostres esposes només donin a llum fills mascles, i els vostres animals només femelles!” Els del poble Qom no tenien gaire cervell. “Aquesta és la millor benedicció que ens podem guanyar”, van dir amb felicitat. Com saps, la nostra societat considera que és un do quan l’esposa d’algú dóna a llum un nen. En una societat patriarcal, se suposa que un infant mascle és la mà dreta dels pares, mentre són vius. També és el seu hereu quan moren. I quan el bestiar dóna a llum femelles fa que n’hi hagi més –va dir, acaronant-se els bigotis escassos de la barbeta.

– I com és que aquesta benedicció va portar a la seva extinció? –vaig preguntar, tot i que entenia la fi de la història.

– Escolta. Després de molt de temps, el poble dels Rom es van trobar que s’havien quedat només amb població masculina. No podien trobar parelles amb qui donar continuïtat al seu llinatge. Tot el seu bestiar eren femelles i no podien trobar mascles amb què acoblar-se. Els pares ens contaven que així és com es van extingir. Altrament, els Rom podrien haver aniquilat la raça humana de la Terra! –va dir amb un sentiment d’abatiment.

– També es contava que va baixar la població dels Rom a causa de la guerra. No van tenir mai noció dels nombres. De manera que tenien una forma diferent d’esbrinar quants d’ells havien caigut a les batalles. Quan anaven cap a les batalles, cada un posava una pedreta a dalt d’aquella roca grossa que hi ha a les terres de conreu d’Adi-Tesfu. Quan tornaven, els que encara vivien agafaven una de les pedretes que havien deixat. D’aquesta manera, comptaven quants havien perdut la vida a la batalla. Les pedretes arreplegades encara hi són, a dalt d’aquella roca. Encara hi ha la norma de dir d’algú ben plantat que és un Romay. Al tipus d’espasa més forta i més llarga també se’l coneix com un Romay –va dir el senyor Haile movent el cap de manera pensívola.

– Ho escriuràs, això? –em va demanar ell després d’una pausa breu.

– Sí, pare. La història de l’extinció, especialment, no la coneixia –vaig contestar.

– Fill meu, no creus que seria millor si escriguessis sobre el nostre dolor, en lloc de contes sobre el poble dels Rom? També estam al caire de l’extinció. No hi ha diferències entre nosaltres i els Qom Rom. L’única diferència és que el poble dels Qom va haver de cavar les seves pròpies tombes i esperar la mort, ajaguts dins de les tombes. Per al nostre poble, és abominable cavar la pròpia tomba. Però estam prop de l’extinció, com el poble dels Rom –va dir mirant cap al terra.

“Escriu sobre el nostre dolor!”, em repetia jo al cap. Era un sentiment dolorós. Ja havia començat a sentir al meu cor el dolor profund tant del pare com del fill. Intentar escriure un sentiment dolorós de manera acurada és, d’alguna manera, un sentiment dolorós. Estava desconcertat amb el que estava fent. Salomon, que escoltava en silenci, es va posar dret i va sortir. Jo sabia que li passava alguna cosa i el vaig seguir.

Vaig veure les llàgrimes que li brollaven i brillaven. No és propi de la cultura d’aquesta societat que un home plori. A un cadell mascle se l’educa en la creença que ha d’enfrontar-se als reptes de la vida i que no ha de deixar anar ni una sola llàgrima davant cap problema. Únicament dels cadells femelles es diu que tenen “la capacitat de deixar que les llàgrimes corrin”. Si més no, com que se’ls permet que les llàgrimes corrin, de vegades el seu dolor és menys intens que el dolor interior que pateixen els homes.

– Ei, Salomon, estàs bé? –vaig preguntar.

– He sentit les paraules del meu pare molt endins. Té raó quan diu que no estem millor que el poble dels Rom. Quina diferència pots veure entre aquest poble i el cementiri del poble dels Rom a Debesh? Mai no hi ha hagut, en aquests voltants, un poble tan ple de gent i tan viu com el nostre. I ara, en aquest poble només hi queden dues ànimes: el meu pare i la meva àvia Wazhi! Mira l’església; tres quartes parts estan envoltades de tombes. El recinte de l’església ja està ple i ara ens veiem forçats a convertir les terres on hem conreat sorgo i ordi en un cementeri! –va dir mentre deixava que la llàgrima que intentava controlar fluís com una presa trencada.

Jo també vaig esforçar-me a controlar les llàgrimes, mentre el consolava.

– Pobre pare… T’ha dit que és abominable cavar la pròpia tomba? Creus que hi ha res que puguem dir que és abominable, en aquests temps? Fa una setmana, el meu amic Rezene i jo ja havíem cavat una tomba per a ell al costat de la de la meva mare. Ja he fugit de l’exèrcit, o sigui que abans que em vinguin a arrestar me n’he d’anar d’aquest país. Ja hem acabat amb tots els animals, venent-los i matant-los per tenir menjar. Què pots fer amb un ésser humà? No el pots vendre ni bescanviar. He esperat el meu pare tot un any. Però ara me n’he d’anar. Tenia por de tenir vergonya, si moria aquí tot sol i ningú no el veia. Però ara el meu amic Rezene el pot portar a la tomba. Què se n’ha fet, del meu poble! ¿Com pot ser aquí, cap dels joves que podria cavar una tomba?! –es va posar les dues mans al cap, com si li haguessin dit que algú havia mort, i va gemegar: “Ai! Ai! Ai!” Era l’últim gemec de dol pel seu pare i el seu poble extingit!

Em vaig quedar quiet al pati, sense saber què fer.

Les paraules del senyor Haile em sonaven una vegada i una altra al cap: “Fill meu, no creus que seria millor si escriguessis sobre el nostre dolor, en lloc de contes sobre el poble dels Rom? També estem al caire de l’extinció. No hi ha diferències entre nosaltres i els Qom Rom. L’única diferència és que el poble dels Qom va haver de cavar les seves pròpies tombes i esperar la mort, ajaguts dins les tombes. Per al nostre poble, és abominable cavar la pròpia tomba. Però estem prop de l’extinció, com el poble dels Rom”. Havia vingut amb la intenció d’escriure sobre els Qom Rom, però em vaig submergir en el dolor del nostre poble, del qual mai no puc donar l’explicació que mereix. Igual que Salomon, vaig decidir fugir-ne. Tot i que vaig poder posar-hi distància física, mai no he aconseguit deslligar-me del dolor. Mai no és possible separar-se d’allò que se t’ha enfonsat a la sang i al cor.

 

Número 92

Selam Kidane

M’agradaria saber com et deia,

la teva mare, tan bonica…

Potser et deia Berhan? Llum meva.

O potser et deia Haben? Orgull meu.

Potser et va dir Qisanet… Descans.

O eres Awet? Victòria…

Digues, petit, et va posar el nom de la seva esperança?

O de les seves aspiracions, o dels seus somnis?

Et va posar el nom del germà que havia perdut?

O del seu pare, que fa temps que se n’havia anat? E

t va posar el nom del desert que havia travessat

o de la terra que havia deixat enrere?

O potser el nom de la terra que havies d’heretar?

Digues, petit, com et deia la mare, tan bonica?

Perquè no suc suportar que et diguis Número 92…

(Selam Kidane viu a l’exili, i és la coordinadora internacional de Release Eritrea, una organització de defensa dels drets humans del poble eritreu)

 

Animals salvatges

Meles Segusse

De què fugiu?

On voldríeu ser?

Oblideu la vostra jungla

i veniu a la ciutat.

 

Per allà no hi queda

ni un sol arbust. Prou de trons

i de terra que sempre tremola.

Aquí us ho podeu prendre amb calma.

 

Mireu, la tanca s’obre.

Deixeu la por a fora.

Benvinguts.

Joves o vells, mascles o femelles:

a ningú no se li poden negar

les comoditats de la civilització.

 

O potser la jungla

ja ho ha vist venir,

i ha deixat mines en lloc d’arbres,

i us ha donat sulfur

a canvi de l’alè de la llibertat?

Millor que trieu la ciutat.

I deixeu que aquest home salvatge,

que olora la sang,

visqui de la manera que vivíeu vosaltres

i ara ja no:

menjant-se els de la pròpia família,

vius o morts.

 

Deixau-lo al vostre lloc.

Veniu a la ciutat i prospereu.

Ei, tigre, cérvol,

lleó, perdeu el rugit.

Podeu governar-vos amb justícia.

 

Serp, no cal que mosseguis

el colom quan el beses.

I guineu, oblida l’engany

quan parlis amb el conill.

 

A la ciutat tots convivim.

La llei de cada home

contra tots els homes

és de la jungla.

 

Deixeu-la enrere.

Feu el salt.

El canvi serà bo.

Proveu el meu llit, per dormir.

 

(Meles Segusse és un escriptor, poeta i periodista eritreu. És a la presó des de l’any 2009)

 

Àvia dolça meva

Yirgalem Fisseha

Si hagués arribat fins a tu

tot hauria estat millor.

Hi hauria trobat

tantes monedes, a les teves mans,

tantes coses per escoltar, a la teva boca.

 

Deixem-ho córrer, no vaig tenir sort,

i ara vinc com per fer una xerrada.

 

Tots els que et coneixen, no sé com, repeteixen

que cada vegada que ens trobàvem agafava coses teves.

Una part de les teves faccions,

una miqueta de la teva compassió,

una fracció de la teva intel·ligència,

la meitat de la teva saviesa;

tot això he rebut, segons m’han dit.

 

Però se m’han marcit les teves mans, tan generoses,

i se m’ha perdut la plenitud de la nostra semblança.

 

He de saltar una tanca per afluixar els punys,

que fa setmanes que vaig tancar.

Perdona’m, dolça àvia meva,

voldria poder donar, però d’on?

 

(Yirgalem Fisseha és poeta, i és de les poques dones periodistes d’Eritrea. És a la presó des de febrer de 2009)

 

L'entrada Escrits d’Eritrea ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/escrits-deritrea-2/feed/ 0
València-Groenlàndia http://www.pencatala.cat/blog/valencia-groenlandia-2/ http://www.pencatala.cat/blog/valencia-groenlandia-2/#respond Thu, 05 Mar 2015 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/valencia-groenlandia-2/ El passat diumenge 1 de març es va publicar al diari digital del País Valencià La Veu un article de la periodista Amàlia Garrigós. En aquest article, Garrigós exposa les seves reflexions sobre la situació de la llengua catalana a València a partir de l’assaig històric del professor Josep Gifreu: El català a l’espai de...

L'entrada València-Groenlàndia ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
El passat diumenge 1 de març es va publicar al diari digital del País Valencià La Veu un article de la periodista Amàlia Garrigós. En aquest article, Garrigós exposa les seves reflexions sobre la situació de la llengua catalana a València a partir de l’assaig històric del professor Josep Gifreu: El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia -1976-2013-.

L’article detalla la tasca tenaç del professor Gifreu i d’altres estudiosos de la lingüística i les implicacions socials, històriques i polítiques d’aquesta, cosa que porta a la periodista valenciana a fer un retrat de l’actual situació d’una llengua sense mitjans audiovisuals al País Valencià i que és menystinguda pels seus polítics. Les accions i les circumstàncies de RTVV ens han portat a la destrucció del projecte periodístic i audiovisual més ambiciós que hem tingut mai els valencians. Però cada dia veig que aquest país no solament és viu encara, sinó que manifesta unes ganes tremendes de viure i de continuar sent […] Trobareu l’article al següent enllaç: www.opinions.laveupv.com/5040

L'entrada València-Groenlàndia ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/valencia-groenlandia-2/feed/ 0
Premi de l’ANUE al PEN Català http://www.pencatala.cat/blog/premi-de-lanue-al-pen-catala-2/ http://www.pencatala.cat/blog/premi-de-lanue-al-pen-catala-2/#respond Thu, 23 Jan 2014 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/premi-de-lanue-al-pen-catala-2/ Parlament de l'escriptora Maria Barbal amb motiu de l'acte de lliurament del Premi de l’ANUE al PEN Català, Sant Cugat del Vallès, 22 de gener del 2014

 

L'entrada Premi de l’ANUE al PEN Català ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Parlament de l’escriptora Maria Barbal amb motiu de l’acte de lliurament del Premi de l’ANUE al PEN Català, Sant Cugat del Vallès, 22 de gener del 2014.

He d’agrair a la presidenta del PEN Català, senyora Carme Arenas, que m’hagi convidat a dir unes paraules en aquest acte de lliurament del premi de l’Associació de Nacions Unides d’Espanya al PEN Català. Vull fer-ho perquè les obligacions diàries sovint em fan oblidar els fets que marquen una prioritat en allò que afecta el meu pensament profund, la meva voluntat de ser entre els altres.

Jo em sento orgullosa del PEN Català. Dels escriptors que el van fundar, a un any de la creació de l’organització a Londres, el 1922, entre els quals hi ha, per a mi, alguns dels qui ocupen la primera línia de la tradició literària del nostre país al segle XX com és el cas de Carles Riba. I també, orgullosa de la junta actual i de les persones del segle XXI, les quals mantenen els valors de l’organització, enfrontant les dificultats de sempre i les específiques d’avui.

De seguida vull afegir que aquest orgull està acompanyat d’humilitat. No pot ser d’una altra manera en una persona que té, com a eina fonamental per a la creació, una llengua sense estat, amb tot el que això comporta per als escriptors. Per a mi, la narrativa no constitueix pas una distracció, ans al contrari, l’origen del meu procés creatiu es troba en un fet violent, en la pèrdua del dret a la vida d’un antecessor i en la d’altres drets humans per part dels seus descendents. He viscut els primers vint-i-cinc anys de vida sota la dictadura franquista, no he pogut aprendre a l’escola la meva llengua, ni tampoc la meva tradició cultural, fins que, encara jove, vaig decidir fer-ho de forma autodidacta. Entenc que la meva literatura significa, sobretot, l’elaboració del meu aprenentatge vital, on s’inclou la denúncia d’allò que em sembla rebutjable i el sentit del que he aconseguit aprendre al llarg dels anys.

Però, no els vull enganyar, ni enganyar-me. Malgrat el que acabo d’explicar, la meva biografia es pot valorar com un veritable camí de roses comparada amb la dels escriptors refugiats, aquells qui no poden viure al seu país, a risc de perdre la vida, sota l’amenaça de la presó i de la tortura. Aquelles persones que, avui, no tenen la llibertat d’escriure el que volen, de dir el que veuen, d’expressar el fruit dels seus sentiments i dels seus pensaments, persones de diferents països, molts més dels que la majoria de la població que té accés a la informació pot imaginar. La tasca d’acollida dels escriptors refugiats, vinculada amb la xarxa de ciutats ICORN, és la que més admiro del PEN. I no pas perquè les altres em semblin petites o supèrflues, però la meva consciència em diu que aquesta és la més important.

Essent el català la meva llengua d’orígen i de creació, dono gran valor també a la comissió de traduccions i drets lingüístics, que lidera, en el PEN Internacional, un català, l’escriptor i professor Josep Maria Terricabras.

El PEN Català ha estat sensible a la marginació social de les dones en tant que creadores, un tema que, com és evident, també em toca de prop. Primerament, el PEN va treballar per minimitzar aquell greuge amb l’acció del Comitè d’Escriptores, que va presidir, durant un temps, la nostra gran poeta Maria Mercè Marçal. Més endavant, es va valorar d’una major efectivitat que, aquesta labor concreta a favor de les creadores, estigués inclosa en la acció general del PEN, amb participació dels altres comitès i col.laboració d’institucions com l’Institut Català de la Dona o la Institució de les Lletres Catalanes, coordinació que, l’any passat, ha aconseguit, per donar-ne uns exemples, el recordatori d’autores com Teresa Juvé, Anna Murià i Quima Jaume.

Em sembla que l’àmplia i intensa activitat del PEN Català, que jo admiro, ha estat sens dubte allò que ha convençut l’ANUE a  concedir-li aquest premi, que és motiu de satisfacció general, i de la nostra celebració d’avui. Als drets humans hi corresponen uns deures i el Centre Català del PEN, prova de donar resposta a aquests deures. Així hauria de ser el nostre compromís personal.

L'entrada Premi de l’ANUE al PEN Català ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/premi-de-lanue-al-pen-catala-2/feed/ 0
Unes humanitats amb futur http://www.pencatala.cat/blog/unes-humanitats-amb-futur-2/ http://www.pencatala.cat/blog/unes-humanitats-amb-futur-2/#respond Sat, 18 Jan 2014 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/unes-humanitats-amb-futur-2/ Intervenció de la presidenta del PEN Català, Carme Arenas, durant la presentació del manifest Unes humanitats amb futur, presentat el dia 16 de gener a L'Institut d'Estudis Catalans

L'entrada Unes humanitats amb futur ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Intervenció de la presidenta del PEN Català, Carme Arenas, durant la presentació del manifest Unes humanitats amb futur, el dia 16 de gener a L’Institut d’Estudis Catalans.

La veritable riquesa d’una societat és el coneixement dels seus ciutadans. La cultura humanista és la que ens allibera de les fronteres, de qualsevol barrera, allò que ens fa participar i entendre millor el món en què vivim. En definitiva, com deia Cioran, és un instrument ben útil d’oposició a la barbàrie.

Immersos com estem en plena revolució tecnològica, l’anomenada ‘tercera revolució’, de res no ens servirà si aquesta no se sustenta en la base del coneixement tant humanístic com científic, perquè aleshores els ciutadans comptem només com a consumidors, com a usuaris i se’ns manlleva la capacitat de fer aportacions, de tenir idees.

La filòsofa Martha Nussbaum ja ens ha explicat de manera prou clara en els seus estudis sobre l’ensenyament de les humanitats i la seva relació amb l’ètica o la política, com les societats que no transmeten el coneixement, entren en una deriva on només preval el criteri mercantilista, sense tenir en compte els ciutadans i llurs vides. No interessa la felicitat, el progrés, sinó la productivitat. Això comporta sovint unes conductes molt poc ètiques per part dels seus dirigents, un tot s’hi val que allunya cada vegada més aquests ciutadans de la plenitud i de la maduresa, els fa incapaços de ser al món decidint de quina manera hi volen ser. Tot això genera un munt de desigualtats creixent.

Alguns dels criteris instaurats en la nostra societat per fer recular o per menystenir també en alguns casos els estudis humanístics, la transmissió del coneixement, és que els estudis humanístics no produeixen, són –per tant- inútils.

Recentment, ha estat el professor Nuccio Ordine qui al seu assaig  L’utilità dell’inutile ha rebatut aquests arguments fàcils dient que és precisament el coneixement  no sols allò que fa avançar les societats , sinó també que les fa pròsperes. Dades recents del nostre país revela que la cultura aporta 76.000.000 d’€: una part important del nostre PIB. Per tant, allò que es pot veure des de la miopia com un fet inútil, es revela com el que és més útil, com la millor inversió, fins i tot en termes econòmics.

Cal que els poders no posin límits al coneixement, que no utilitzin arguments econòmics ni les crisis per justificar allò que no és justificable. És precisament en temps de crisi quan cal establir un aprofitament millor dels recursos. I els millors recursos són els que es destinen al coneixement.

Cal, també,  que les institucions i els organismes que treballem en el terreny de la cultura, amb la connivència del MMCC, siguem capaços d’establir un pacte de les prioritats, tot reivindicant el saber  humanístic per poder viure en una societat desenvolupada, culta i lliure.

Cal que reivindiquem també la importància de la investigació, en el camp universitari, com a fi en si mateixa, sense que hagi de comportar un retorn immediat i traduït en xifres.
Cal reivindicar el gust pel saber. Si no, viurem –vivim ja- en un món on cada vegada més escassegen les idees i on sobren les opinions i els comentaris.

Aquest acte d’avui, resultat de la Declaració Unes humanitats amb futur al qual fa un any ens vam adherir, és un acte necessari i de justícia que ha de representar un punt d’inflexió cap a la recuperació dels estudis humanístics com una necessitat vital.

L'entrada Unes humanitats amb futur ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/unes-humanitats-amb-futur-2/feed/ 0
La Literatura, aquesta eina que interpel·la la consciència http://www.pencatala.cat/blog/la-literatura-aquesta-eina-que-interpel%c2%b7la-la-consciencia/ http://www.pencatala.cat/blog/la-literatura-aquesta-eina-que-interpel%c2%b7la-la-consciencia/#respond Sun, 03 Nov 2013 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/la-literatura-aquesta-eina-que-interpel%c2%b7la-la-consciencia/ Conferència de Salem Zenia sobre l’obra més coneguda de Joaquim Amat-Piniella, K.L. Reich pronunciada en l'acte organitzat pel PEN Català en motiu centenari del naixement de Joaquim Amat-Piniella. Publicat a Visat núm 16 (octubre de 2013)

L'entrada La Literatura, aquesta eina que interpel·la la consciència ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Conferència de Salem Zenia sobre l’obra més coneguda de Joaquim Amat-Piniella, K.L. Reich pronunciada en l’acte organitzat pel PEN Català en motiu centenari del naixement de Joaquim Amat-Piniella. Publicat a Visat núm 16 (octubre de 2013)

La meva intervenció sobre aquest text meravellós que és K. L. Reich de Joaquim Amat-Piniella no pretén ser una anàlisi d’aquesta obra densa, punyent i profunda, sinó una reflexió inspirada en les relacions humanes entre dominants i dominats (segon el sentit de Bourdieu) denunciades i ressaltades per l’autor.

L’autor expressa una gran decepció i amargor. Mostra també el sofriment que ha estat causat per altres presos —els mateixos companys o compatriotes—, encara que són els nazis que mantenen la màxima responsabilitat respecte a produir i a propagar el dolor. Les informacions sobre aquesta tragèdia han de servir de crida per fer un viatge interior. La denúncia d’Amat-Piniella fa reflexionar també sobre les atrocitats comeses després de la Segona Guerra Mundial. La humanitat ha conegut el colonialisme i els genocidis, però amb la derrota del nazisme, les gasificacions no han desaparegut del planeta. A la llista de les atrocitats hem d’afegir els bombardejos nuclears i, recentment, la nebulosa de l’islamisme internacional. L’expansió del terror sovint es fa amb objectius mercantils, quan no són ideològics.

Amat-Piniella va pagar car els seus compromisos. D’antuvi va ser sotmès a una ideologia, que podem qualificar de jacobina, que li va negar la seva identitat fins al punt d’haver-se d’exiliar com un apàtrida. La pèrdua de la llar i la deportació als camps de concentració nazis marquen la seva obra amb un sentiment de derrota, de fracàs i d’escepticisme.

La seva novel·la podria ser considerada una obra de realisme històric, clarament inscrita en el gènere de novel·la històrica, però llegint-la s’hi escolta també un crit i una crida. Tota la seva obra és un crit a la humanitat, un crit d’horror, de fàstic, un crit per despertar les consciències davant aquesta destrucció sistemàtica de la vida.

Amat-Piniella somia ingènuament un home nou, un home amb consciència pura. Però un home nou només podia ser una bella utopia, com va apuntar uns anys més tard: «El nazisme no ha mort del tot. L’oblit de tantes víctimes innocents seria facilitar el camí del seu ressorgiment».

En la meva lectura de K. L. Reich voldria fer sentir el crit d’Amat. Un crit per denunciar la ferocitat i el furor de dominar, en tots els sentits de la paraula. El nazisme es basa en el nacionalisme excloent, en la idea de superioritat, en la idea de raça, per justificar els crims, les guerres i les conquestes a fi de millorar la seva economia i ampliar els seus poders, tot impregnant de mort tots els llocs per on passa. Werner, un personatge de la novel·la, diu: «L’or jueu! Quina falòrnia si l’or ha d’ésser d’alguna raça, és de l’ària, de la més pura […] El racisme és una doctrina genial» (p. 196).

Malgrat el patiment, l’autor no deixa mai de tenyir les seves frases o històries amb uns tocs d’humor. No trobeu que això és una altra forma de resistència humana, una manera ben particular de plantar cara al nihilisme? Totes les estratègies són bones per a la supervivència, fins i tot l’egoisme, el més abjecte, amb l’únic propòsit de testimoniar-ho algun dia i fer justícia, però per aconseguir aquest objectiu s’ha de sobreviure i a qualsevol preu. Es necessita un esforç sobrehumà per suportar aquestes condicions de vida i les constants humiliacions.

L’altre esforç també sobrehumà és tenir la capacitat d’escriure i trobar les paraules adequades per descriure el dolor i transmetre’l, superant l’angoixa, defugint la banalitat i la banalització del dolor i del sacrifici. Amat-Piniella havia de trobar la força i la claredat per descriure el seu propi dolor i el seu entorn (l’entorn del dolor), així com els llocs de sofriment i la descripció psicològica dels diferents personatges de la novel·la. Amb això, ell va tornar a obrir les ferides tant físiques com psicològiques, mentre que d’altres supervivents van adoptar una postura de silenci i van implementar estratègies enginyoses per a l’oblit, de la mateixa manera que es van acostumar, durant la detenció, a utilitzar estratègies altament elaborades per aconseguir un bocí de pa, per tal de sobreviure en aquestes situacions infrahumanes.

Una d’aquestes estratègies per a la supervivència va ser escapar simbòlicament a través de l’escriptura i, de vegades, a través de la meditació. Escriure en aquestes circumstàncies no és una manera d’evasió, a baix preu. No hi havia cap garantia de seguir amb vida durant més d’un dia, de manera que calia fugir, sempre fugir, encara que fos només en la imaginació. Viure al límit de l’inimaginable, sens dubte el va obligar de desprendre’s del món real i trobar les forces per superar la situació gràcies a la lluita i la denúncia.

Fugir, per descomptat, però ell volia fugir perquè portava un missatge per a la humanitat, sentia una gran responsabilitat: transmetre el missatge, transmetre una situació mai coneguda, transmetre sentiments, uns nous sentiments potser desconeguts o inexistents abans, en altres circumstàncies. Tot aquest seguit de missatges, dels sentiments, dels valors, dels temors, s’adreçava a les futures generacions però també apel·lava a aquells que pretenien no haver vist res d’això.

L’autor ha qualificat el crit de l’alliberament com un crit de llibertat, un crit fet en un nou idioma o en un llenguatge universal. La universalitat dins la diversitat que és el veritable i més profund pensament de Joaquim Amat-Piniella. La universalitat en la diversitat o la diversitat en la universalitat. Però perquè el seu missatge arribés a destinació, ell havia de sobreviure.

Per denunciar un comportament inhumà cal una força sobrehumana, tenint en compte les condicions de vida d’un presoner en un camp de concentració nazi. Per això, crec que ja durant la detenció, Amat-Piniella devia tenir la intenció de donar-ne testimoni algun dia. Com a testimoni havia de reflectir i de calcar la realitat, i al mateix temps transcendir-la. Va transcendir la realitat amb l’elecció d’escriure-la en una obra de ficció i també amb l’elecció de la llengua que ha utilitzat per tal de desafiar l’horror. Cal tenir en compte que el seu crit és, en última instància, un doble crit, tant cap a la humanitat, pel que fa al nazisme, i també cap a la societat d’origen, la seva, pel que fa a la qüestió identitària. Amb la seva opció d’utilitzar el català com a idioma d’escriptura i d’expressió va fer una crida en contra la marginació del català. Amat va patir una doble discriminació, a més de ser considerat ciutadà de segona categoria en l’aspecte identitari i cultural, també es va sentir profundament ferit en el seu orgull com a apàtrida. Va pagar un preu molt alt per la seva apatrídia, ell que pertanyia a un país, una nació, una cultura, la catalana.

«Jo no sé com plorar amb un altre idioma que l’amazic», va dir l’escriptor Jean Amrouche. Amat ha triat escriure en la seva llengua materna per dir-nos els seus sentiments, els més profunds que mai no podria dir en cap altre idioma, ni tan sols en un que domina com és l’espanyol. Si la novel·la fou publicada per primera vegada en espanyol, és per raons que tothom sap, la censura, entre altres. Si es va publicar uns mesos després en català, és perquè aquesta opció s’imposava per ella mateixa. El seu doble crit es pot explicar com el desig del naixement d’una nova humanitat, més justa i igualitària i d’acabar, alhora, exigint les responsabilitats per un comportament bàrbar i inhumà: «Després de tot el que s’ha escrit sobre els camps, amb l’eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que és a través dels actes, de les observacions, de les converses i dels estats d’esperit dels nostres personatges, com podem fer una impressió més justa, més càlida i més vivent de l’envergadura humana del sacrifici.»

El mal suprem simbolitzat pels camps de concentració nazis s’havia d’acabar amb l’aparició d’un home nou que maldés per la pau al món. Però, finalment, aquest missatge ha estat escoltat? Al mateix temps que ell, moltes altres veus van alçar aquest mateix crit. Lamentablement els esdeveniments posteriors han reforçat l’escepticisme. L’home, presoner de les seves pròpies ideologies, no ha deixat de sorprendre amb noves articulacions de desitjos nihilistes. Continua havent-hi plans de matances realitzats per les mateixes raons que van fer possible el nazisme i les doctrines similars, és a dir, la racialització de la humanitat, en el sentit de Gobineau, basats en el concepte de raça superior.

Permeteu-me obrir un parèntesi sobre el genocidi a Rwanda, potser molts de vosaltres us preguntareu sobre els possibles vincles que hi ha entre les massacres nazis i el genocidi rwandès. Pel que sembla, ens trobem davant de dos actes completament diferents, en el fons com en la forma, però no és tan evident, simplement perquè els alemanys han estat, allà, a Rwanda. I aquí veiem que l’origen d’aquesta tragèdia és la idea, plantejada i arrelada pels blancs, de la superioritat d’una població per sobre d’una altra.

De l’etnisme cap al genocidi

Els tutsis, els hutus i els twas no són grups ètnics en el sentit estricte del terme, sinó que són categories socioprofessionals (agricultors, ramaders, terrissaires). Aquesta societat és una societat que no coneixia el concepte o la noció de raça en el sentit que li va donar la ideologia racista del segle XIX, sobretot la provinent d’Europa i els Estats Units. El paradigma racial està estretament articulat, a l’exterior, amb la política imperialista; i, a l’interior, amb la gestió política de les poblacions minoritàries. La ideologia racista es converteix aleshores en un «projecte polític» per a la transformació dels pobles en races.

Abans de la colonització alemanya i després belga, tots els rwandesos parlaven el mateix idioma, tenien la mateixa creença tradicional, la d’un déu, Imana, la mateixa cultura i vivien junts en els turons. Es casaven entre ells i continuen fent-ho a partir de llavors, malgrat la pressió política existent de la independència ençà. L’etnicisme rwandès no respon, per tant, a les característiques etnològiques fundades; data de l’època dels colonitzadors alemanys i belgues, i des de llavors constitueix l’element estructurant de l’organització social i política creada i establerta en els anys 1920 i 1930.

No es tracta ni de grups ètnics ni de classes socials, la distinció entre hutus i tutsis correspon a uns grups estructurats, a partir de les seves activitats. Abans de la colonització, un hutu que tenia bestiar podria, per tant, esdevenir un tutsi. Recíprocament un tutsi podria convertir-se en hutu.

Fins al final de la dècada dels cinquanta del segle passat, professors, intel·lectuals, antropòlegs i universitaris, van acreditar el mite d’una societat rwandesa composta per tutsis superiors i avançats i hutus inferiors destinats a obeir, a servir com esclaus els tutsis, la qual cosa condueix naturalment a una gran frustració entre ells, sobretot pel que fa als hutus. Posteriorment, altres observadors han vist en el problema rwandès una rèplica induïda del conflicte lingüístic belga entre valons i flamencs, que segueixen les seves lluites ideològiques i d’influències sobre el sòl rwandès, i a través dels rwandesos. Cadascun d’ells donava suport a un grup contra l’altre, segons el desenvolupament de les seves pròpies lluites. Per no parlar de la influència dels corrents ideològics occidentals de principi del segle XX i l’immens pes de l’Església catòlica, la belga sobretot, i la seva presència en les estructures polítiques, socials i educatives d’aquest país. L’Església va desenvolupar a final dels anys cinquanta una predicació d’alliberament dels hutus oprimits pels tutsis, i això va justificar més tard la caça dels tutsis. Fent èmfasi en la distinció racial entre les dues poblacions.

L’etnicisme a Rwanda es presenta, per tant, com una «evidència ideològica» de «racialitzar» la percepció de la societat i dividir-la, de manera que serveix després d’alçaprem per justificar els assassinats i les matances.

No és aquesta bogeria que denunciava Amat-Piniella al llarg de la seva vida? És cap a aquest comportament boig que condueixen les ideologies mal assumides o equivocades. Al final, la ideologia sempre és necessària, com ho és de necessari el foc, però ha de ser controlada. Mentre hi hagi pobles que es considerin els promotors exclusius de la civilització, i, per tant, amb dret d’explotar els recursos i els altres homes, aquestes tragèdies s’aniran repetint i reproduint.

« […] tota la sang i tota la vergonya que enrogeixen Europa entera, us ofegaran un dia, criminals! El vostre salvatgisme aixeca el món contra vosaltres, i us farà mereixedors d’un càstig tan terrible com els vostres crims. Nosaltres morim, però dignes; vosaltres morireu en l’abjecció!» (p. 346).

La literatura d’emergència

Podem qualificar l’escriptura d’Amat-Piniella de literatura d’emergència? És tracta d’un llibre escrit d’una tirada al final de la guerra, sense distància ni anàlisi dels fets. L’autor volia escriure el més aviat possible i amb rapidesa. L’objectiu era d’enfortir l’educació, posar pautes per a l’home nou que va somiar Amat. La seva utopia es faria realitat quan els dominats decidissin escriure i fer-se càrrec de la seva pròpia història, en lloc de deixar-ho en mans dels dominants. La paraula igualtat tindria sentit. Què és avui la Unió Europea, sinó un club de banquers, una Europa que s’allunya de l’ideal pel qual va ser concebuda i fundada: l’Europa dels pobles, de les llengües i cultures, universal i diversa. Amb això, sembla que estem sempre i encara en la literatura d’emergència.

La literatura d’emergència sembla un nou fenomen literari o concepte literari modern i poc conegut. Gairebé tota la literatura algeriana de la dècada dels noranta es va qualificar d’emergència. Però, la literatura d’emergència no es correspon només amb una situació particular —l’algeriana, en aquest cas—, ja que gairebé tota la literatura africana ho és. Un continent que lluita constantment contra la misèria i una flagrant manca de perspectives. Fins i tot la literatura de la dècada dels cinquanta, abans i durant la guerra d’Algèria es considera una literatura d’emergència. Per tant, no és un fenomen nou, sinó antic; i l’obra d’Amat va en aquesta línia i parla dels esdeveniments universalment coneguts i discutits.

Durant la guerra civil algeriana molts intel·lectuals van decidir que era urgent escriure, alarmar i exposar al món una guerra, en la qual els homes s’escorxaven sense límits i sense cap respecte per la vida humana. Els intel·lectuals van tractar d’explicar la tragèdia, mentre intentaven d’entendre ells mateixos aquesta bogeria que el món creia oblidada de la Segona Guerra Mundial ençà. Així, doncs, revisar la història i qüestionar el fonament de la tolerància era una nova recerca? A la novel·la La maledicció de l’escriptor algerià Mimouni, un personatge —que és un metge— parla amb el seu cap de la següent manera: «M’encanta [.. ] la nostra feina, ja que ens obliga a fer front a la mort, que ens ensenya a exorcitzar-la. Quan es pugui superar la proa, sentim una sensació de vida extra, com si haguéssim de rebre un regal inesperat. Les vísceres es relaxen i s’aclareix la pell. Ens descobrim més tolerants al món.» «La mà escriu mentre que la raó intenta veure amb claredat. […] Que l’home és home, per definició, la resta …»

Quan els homes es barallen sense intermediaris, sempre aconsegueixen saber, amb una mica de sentit comú, que els queda per superar el seu conflicte. És quan es barregen els déus a les baralles que les coses es compliquen i supuren, i el no-sentit reemplaça el sentit comú. El déu de cadascú és sovint l’únic responsable dels seus horrors. Del déu intermediari, en fan un criminal que ho permet i ho aprova tot per a ells.

Amat-Piniella parlava de la decadència occidental. La decadència d’avui sembla haver atrapat el món musulmà, a causa d’una ideologia totalitària i obscurantista. Thar Djaout, assassinat pel fonamentalisme i la intolerància, en la novel·la La invenció del desert (1987) intenta entendre el que va passar. L’obscurantisme no és nou, no és tampoc cap moda, ni una pantomima, sinó que les seves arrels s’enfonsen en la doctrina religiosa en si, i les seves bases es remunten a l’època de l’aparició de la secta dels Assassins fins a les diferents dinasties que van governar durant l’edat mitjana. Recordem que el fundador de l’Orde dels Assassins, Hassan Al-Sabbah, va néixer a Pèrsia a Qom, en una data incerta a mitjan segle XI, en una rica família de comerciants. El poder dels Assassins es va estendre des de la Mediterrània (Síria, Iraq) fins a les profunditats del Turquestan. Durant cent cinquanta anys, van mantenir el terror constant en els cors de tots els governants de la regió de l’Àsia musulmana. Tot i que la propaganda dels Assassins deia que pretenien lluitar contra els croats (les Croades van durar del 1095 al 1291), les seves accions van colpir sobretot els musulmans, com passa avui amb Al-Qaida.

Altres van explicar que l’islamisme internacional avui es basa en mètodes dels SS i que s’estén cada vegada més. L’assassinat de Thar Djaout i del de desenes de milers més, havia obert finalment els ulls sobre aquest drama.

L’home modern és un animal ideològic, no pot funcionar sense ideologia. La ideologia és indispensable i necessària per aconseguir la utopia, però la història humana ens ha ensenyat la necessitat de contenció per evitar la deriva cap a unes situacions totalitàries o extremes, com ho són els casos del nazisme ahir i de l’islamisme avui, o bé del totalitarisme silenciós de les multinacionals i dels mitjans de comunicació que financen amb l’objectiu de mantenir la passivitat d’opinió.

L’art de dir l’indicible

Per què Joaquim Amat-Piniella prefereix abordar el cor i no la raó del lector? D’aquesta manera el lector s’enfronta directament amb la seva ànima per poder mesurar l’horror de la tragèdia, tal com l’autor subratlla en la seva nota. La novel·la afectaria més el lector que no pas un relat històric fred. La novel·la resulta ser un document més detallat i, de vegades, més vivent que un document històric o que la història en si, dita amb fredor i sense el detall de l’horror.

L’art pot ser, alhora, una forma de salvació, una forma de resistència, una mena de poder, si més no una manera de lluitar per la llibertat d’expressió. Un personatge de la novel·la, en Francesc, diu sobre els dibuixos de l’Emili: «Tant de bo que amb els teus dibuixos corrompessis tota Alemanya. Si, gràcies a això et pots salvar, ells hi perdran…».

L’exemple del Guernica de Picasso és sorprenent en aquest cas. L’escriptor algerià, Mohamed Dib, ha comentat aquesta obra emblemàtica tal com segueix: «[…] No hi ha ni un element realista en aquesta obra —no hi ha sang, no hi ha cadàvers— i no obstant això no hi ha res que expressa tant l’horror. Picasso va fixar i ordenar simplement malsons a la tela […] va inventar aquest perífrasi per anomenar allò que estrictament no té nom».

La novel·la de Joaquim Amat-Piniella és un testimoni vivent. Els textos d’aquesta magnitud, d’aquesta profunditat, travessada per tant de dolor, s’haurien d’estudiar a totes les escoles del món per a no oblidar. Per a no tornar a viure l’horror i escapar de la banalitat.

Bibliografia:

– Amat-Piniella, Joaquim. K. L. Reich. Barcelona: Edicions 62, 2007.
– Dib, Mohamed. Postfaci dins. Dib M., Qui se souvient de la mer [Qui se’n recorda del mar]. París: Seuil, 1962.
– Djaout, Thar. L’invention du désert [La invenció del desert]. París: Seuil, 1987.
– Human Rights Watch, Fédération Internationale des Ligues des Droits de l’Homme. Aucun témoin ne doit survivre, le génocide au Rwanda. Karthala, 1999.
– Mimouni, Rachid. La malédiction [Maledicció]. París: Stock, 1993.
– Mourgue, Alain. «Hassan Ibn Sabbah et la secte des assassins d’Alamut» [Hassan ibn Sabbah i la secta dels assassins d’Alamut]. 2006.
– Sehene, Benjamin. La Piège ethnique. [La trampa ètnica]. París: Dagorno, 1999.

L'entrada La Literatura, aquesta eina que interpel·la la consciència ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/la-literatura-aquesta-eina-que-interpel%c2%b7la-la-consciencia/feed/ 0
Lliurament el Premi UNESCOCAT 2011 al PEN Català http://www.pencatala.cat/blog/lliurament-el-premi-unescocat-2011-al-pen-catala/ http://www.pencatala.cat/blog/lliurament-el-premi-unescocat-2011-al-pen-catala/#respond Mon, 12 Dec 2011 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/lliurament-el-premi-unescocat-2011-al-pen-catala/ Intervenció de la presidenta del PEN Català, Carme Arenas, en motiu del lliurament del Premi UNESCOCAT al PEN Català

L'entrada Lliurament el Premi UNESCOCAT 2011 al PEN Català ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Intervenció de la presidenta del PEN Català, Carme Arenas, en motiu del lliurament del Premi UNESCOCAT al PEN Català.

És per a mi, i per a tot el PEN Català, un honor rebre avui el Premi UNESCOCAT en la seva tercera edició, sobretot perquè ve d’una institució que el PEN sent molt propera, a causa de les moltes afinitats i complicitats que hi manté . No cal dir que el PEN sent un profund respecte i admiració per la tasca incommensurable d’UNESCO en defensa i promoció del valor de les cultures en l’àmbit de la pau, dels drets humans, del desenvolupament, de l’educació, de la sostenibilitat i de la diversitat lingüística i el patrimoni.

Com saben, el PEN és un organisme consultiu d’UNESCO, com ho és també de l’ONU, i això fa que tinguem l’oportunitat de treballar en la mateixa direcció en els àmbits que ens són coincidents, que són la majoria.

El PEN Català, des de la seva fundació, el 1922, només un any després que es fundés a Londres el PEN Internacional, per contribuir a acostar les nacions i els escriptors després de l’experiència traumàtica de la Primera Guerra mundial, ha estat i és una plataforma de presència i de projecció internacional de la nostra llengua i de la nostra literatura.

Ha treballat i continua treballant per vetllar per la llibertat d’expressió en l’àmbit de l’escriptura, perquè els escriptors no hagin de renunciar a les paraules, perquè la brutalitat no ofegui els qui parlen; donant suport als escriptors perseguits o empresonats o bé acollint aquells escriptors que han de deixar la seva pròpia terra pel sol fet de mantenir-se ferms en el dret d’expressar-se lliurement, a través del Programa Escriptor Acollit.

També exerceix la vigilància a favor dels drets lingüístics, sobretot de les llengües minoritàries. En aquest sentit, el PEN Català ha treballat intensament per impulsar accions tan importants com ho fou la DUDL, assumida per molts estats i de la qual acabem de commemorar el seu 15è aniversari. I enguany ha impulsat la redacció i aprovació del ‘Manifest de Girona’, nova declaració de drets lingüístics posada al dia, un treball que ha liderat amb eficàcia des del PEN Català, el President del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional Josep M. Terricabras.

Una altra de les tasques que vertebren l’existència del PEN és la promoció de la lliure circulació de les idees, a través del diàleg intercultural, per mitjà del seu programa de traduccions VISAT o donant notícia de l’activitat literària catalana al món a través de la revista Catalan Writing.

Tot això el PEN Català no ho fa sol, sinó amb l’ajut d’institucions i organismes nacionals i internacionals, amb l’objectiu de sumar complicitats i millorar la seva eficàcia.

Al llarg d’aquests gairebé 90 anys d’existència -el proper 19 d’abril s’acompliran-, el PEN ha exercit la diplomàcia cultural de Catalunya arreu. Per dir-ho amb paraules de Carles Riba ‘Fem d’ambaixadors intel·lectuals de Catalunya’, i ha col·laborat i col·labora a crear programes i a obrir centres a tot el món, a través d’un pensament i d’unes accions solidàries a nivell internacional.

La seva trajectòria ha caminat en paral·lel amb la història del nostre país. Des de l’etapa fundacional, i involucrats en diferents activitats del PEN, hi trobem noms tan emblemàtics com el de Pompeu Fabra, Josep Millàs-Raurell, Jaume Bofill i Mates, Clementina Arderiu, Josep Ma. de Sagarra, Nicolau d’Olwer, Carles Soldevila, Marià Manent, Josep V. Foix, Carles Riba Francesc Trabal o Mercè Rodoreda entre tants d’altres que hi han anat aportant el seu talent i el seu prestigi. Després arribarà la vivència tràgica de la guerra civil, la dels dos exilis, interior i exterior i la de les estratègies de supervivència contra l’intent de genocidi de la llengua i de la cultura catalanes exercit per la dictadura franquista. Durant aquests anys, el PEN Català no va poder exercir públicament dins del nostre país, però la seva existència clandestina va propiciar una resistència i el manteniment de la presència catalana a l’exterior.

Gràcies als moviments reivindicatius dels intel·lectuals i escriptors catalans, va ser possible la reorganització del PEN Català a l’exterior amb Josep Carner com a president i Josep M. Batista i Roca, en aquells moments ja professor a Cambridge, com a secretari. De manera que un dels documents importants al Congrés del PEN Internacional, celebrat a Frankfurt el 1959, va ser un informe sobre la repressió cultural que vivien els escriptors espanyols i especialment els catalans sota el règim de Franco. D’aquest informe en sortí una resolució que, presentada a UNESCO i feta pública, constituí una crida internacional per a la defensa de la llengua i de la cultura catalanes.

El fet que el PEN reuneixi els seus escriptors en funció de les seves llengües, per damunt de les nacions i dels estats, va representar i representa encara avui per als catalans la possibilitat d’assistir a un Fòrum Internacional directament i en representació d’una llengua i d’una cultura que, tot i ser viva i haver estat fundacional a Europa, no tenia (ni té) el reconeixement del govern espanyol el qual, abans i ara, ha decidit no tan sols ignorar-la dins els seus projectes estatals, sinó també fer difícil la seva presència a Europa i al món. Aquesta presència catalana en aquest Fòrum Internacional és molt important – no cal dir-ho- per al reconeixement implícit i explícit de la nostra existència com a poble de cultura.

A aquest esforç per a la presència i la connexió internacional se li unirà, ja a l’any 1968, el projecte de reorganització del PEN Català a l’interior del país i la constitució d’una permanent del Centre Català del PEN formada per J.V. Foix com a president, Ramon Aramon i Marià Manent com a vice-presidents, i M. Aurèlia Capmany, i Jordi Sarsanedas, com a vocals. La tasca d’aquest primer grup va ser donar a conèixer el PEN als escriptors més joves, de manera que el 4 de febrer de 1973 es va nomenar el nou consell directiu encapçalat per Joan Oliver i Avel·lí Artís Gener, amb Maurici Serrahima, Joan Fuster, Jordi Carbonell, Josep M. Castellet als quals s’hi han d’afegir molts altres noms de, en aquell moment, joves escriptors com Josep M. Benet i Jornet, Montserrat Roig, Narcís Comadira o Jaume Fuster, entre molts d’altres.

A partir del 1975, doncs, el PEN Català ha mantingut la presència activa treballant amb les mateixes finalitats, i mantenint la presència catalana en el fòrum del PEN Internacional. En aquest sentit, no podem deixar d’expressar avui un reconeixement agraït cap als quatre darrers presidents del PEN Català: Josep Palau i Fabre, M. Aurèlia Capmany, Jordi Sarsanedas i Dolors Oller .

És en moments com l’actual en què tot es mesura amb criteris de rendibilitat, moments en què la retòrica de la por pot posar en qüestió els avenços socials adquirits amb moltes renúncies, sempre amb arguments d’eficàcia i de progrés, és en aquest moments quan més necessitem de la cultura per donar sentit a la nostra existència, per ser més humans. També és quan es fa més important la tasca d’institucions com les nostres que, des de la societat civil, han de reforçar el seu paper d ‘impulsores i cohesionadores dels valors que ens han permès d’arribar fins aquí.

El premi que rebem avui ens infon una nova responsabilitat i ens esperona a continuar treballant en la defensa d’aquests valors que considerem imprescindibles per al progrés, perquè tots sabem que no hi ha progrés sense llibertat, ni llibertat sense respecte als drets humans.

 

L'entrada Lliurament el Premi UNESCOCAT 2011 al PEN Català ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/lliurament-el-premi-unescocat-2011-al-pen-catala/feed/ 0
Per la continuïtat d’una Institució de les Lletres Catalanes no desnaturalitzada http://www.pencatala.cat/blog/per-la-continuitat-duna-institucio-de-les-lletres-catalanes-no-desnaturalitzada/ http://www.pencatala.cat/blog/per-la-continuitat-duna-institucio-de-les-lletres-catalanes-no-desnaturalitzada/#respond Thu, 09 Jun 2011 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/per-la-continuitat-duna-institucio-de-les-lletres-catalanes-no-desnaturalitzada/ Després de la primera sorpresa –desagradable- de trobar penjat al web del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, el passat dia 1 de juny, l’Avantprojecte de Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica, al qual tothom fa referència com a “Llei òmnibus”, i després de reunions, contactes i primeres manifestacions públiques, en l’assemblea conjunta de l’ACEC, l’AELC i el PEN celebrada el 8 de juny, podem resumir així l’estat de la qüestió:

L'entrada Per la continuïtat d’una Institució de les Lletres Catalanes no desnaturalitzada ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Després de la primera sorpresa -desagradable- de trobar penjat al web del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, el passat dia 1 de juny, Avantprojecte de Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica, al qual tothom fa referència com a “Llei òmnibus, i després de reunions, contactes i primeres manifestacions públiques, en l’assemblea conjunta de l’ACEC, l’AELC i el PEN celebrada el 8 de juny, podem resumir això l’estat de la qüestió:

Antecedents i recorregut històric
1937-1939. La primera Institució de les Lletres Catalanes fou creada el 13 de setembre de 1937 com a culminació de la reorganització del món literari posterior a l’esclat revolucionari de juliol de 1936. En el curs de la seva breu i atzarosa existència va desenvolupar una activitat intensa amb la convocatòria dels premis literaris oficials, la publicació de la “Revista de Catalunya i de diverses col·leccions, i l’endegament d’arxius literaris, espais radiofònics, biblioteques al front, bibliobús, etc. La ILC celebrà la seva darrera reunió el gener de 1939 al Mas Perxés, a Agullana (Alt Empordà), abans que els seus membres s’haguessin d’exiliar per l’avanç de les tropes franquistes.

1977-1987. En el final d’àmbit de creació literària del Congrés de Cultura Catalana s’aprovà una moció pel restabliment de la Institució de les Lletres Catalanes. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, constituïa d’immediat, va assumir la reivindicació, primer davant la Generalitat provisional i després a la formada a partir de l’Estatut del 1978. Fou una negociació llarga i atzarosa, passant per la desestimació d’un projecte presentat pel PSC al Parlament de Catalunya. Finalment, i amb l’acord i participació de la resta d’associacions i entitats de l’àmbit literari, el Parlament aprovà la Llei 20/1987 que la recreava, amb un Consell Assessor amb representants de les entitats del món de les lletres, que designava la meitat dels membres de la Junta de govern, completada per representants de l’administració, en un model de participació i corresponsabilitat entre aquesta darrera i la societat civil literària.

1987-2011. En gairebé un quart de segle d’existència, la ILC ha organitzat els ajuts a la creació literària i la traducció a les entitats del sector, edicions d’especial interès i activitats de promoció i difusió, la presència d’escriptors a escoles, biblioteques, ateneus, festivals, presons, etc; ha dinamitzat les cases-museu d’escriptors; ha organitzat exposicions i commemoracions, arxius literaris, publicacions, i un Qui és qui? en xarxa i un llarguíssim etcètera. L’han dirigit successivament Oriol Pi de Cabanyes, Francesc Parcerisas, Isabel-Clara Simó i Magdalena Oliver, Jaume Subirana i actualment Oriol Izquierdo. N’han estat degans Jordi Sarsanedas, Feliu Formosa, Maria Antònia Oliver, Josep M. Benet i Jornet i actualment Francesc Parcerisas. I tot plegat fet amb una dotació pressupostària minsa que, després d’haver crescut en els darrers anys, enguany s’ha vist afectada sensiblement per les retallades.

La proposta de proposició de llei del 2010
Els anys 2009 i 2010 fruit d’una reflexió de la Junta de govern i el Consell assessor s’elaborà una proposta d’actualització de la ILC. L’experiència acumulada d’una banda, i de l’altra les afectacions en les seves competències per la creació successiva de l’ICIC, l’Institut Ramon Llull i el Consell Nacional de Cultura i de les Arts exigien una revisió del text legislatiu del 1987 i una redefinició dels objectius. Fruit d’aquesta reflexió fou l’elaboració d’una proposta legislativa i un pla de futur en cinc àmbits d’actuació. La proposta redefinia la personalitat jurídica de la ILC, d’acord amb el model suggerit per l’assessoria jurídica del Departament de Cultura, els objectius i funcions, dotava el consell assessor i la junta de govern de més operativitat i atorgava la presidència a un/a escriptor/a. La tècnicament anomenada “Proposta de proposició de Llei” fou presentada a la Comissió de Cultura del Parlament el juliol del 2010, sabent que no podia entrar a tràmit, per al coneixement dels grups parlamentaris, i durant la tardor següent fou comunicada als partits polítics per tal que n’assumissin el contingut, com a expressió consensuda de la voluntat del món literari. Tots els grups van considerar la proposta raonable, necessària i seriosa, incloent CiU, a través de Felip Puig i Carme Vidal. Semblava evident, doncs, que aquella proposta havia de ser el punt de partida per a la tramitació d’una nova llei de la ILC en la present legislatura.

L’Avantprojecte Òmnibus
En la sessió de la Junta de govern de gener passat, el nou Secretari General del Departament de Cultura, senyor Xavier Solà, exposà la voluntat dels nous responsables de reestructurar i definir un departament, segons ells, “format per aluvió”. Es va dir, però, que abans d’adoptar cap decisió es consultaria i discutiria amb els sectors implicats. En el mateix sentit es va expressar el Conseller en reunió del Consell assessor i en la trobada amb membres de la Junta de govern, sol·licitada davant l’absència reiterada de cap responsable polític a les juntes posteriors, es van reiterar les promeses anteriors.
Tanmateix, la primera notícia concreta de les intencions respecte a la ILC no es produeix fins a la publicació de l’Avantprojecte Òmnibus el passat dia 1. Amb la sorpresa que la Llei del 1987 era derogada per ser substituïda per un “òrgan col·legiat” del departament de Cultura, presidit pel Conseller, i amb unes funcions purament assessores, sense pressupost propi ni director i amb una vaga al·lusió a una possible “comissió permanent”. D’altres punts de l’avantprojecte es deduïa que la tramitació i l’autèntica decisió quedava en mans d’un Institut Català de la Creació i de les Empreses Culturals, que defineix que “s’entén per empreses culturals les persones físiques o jurídiques dedicades a la producció, la distribució o la comercialització de productes culturals. […] S’inclouen dins d’aquest concepte les persones físiques que exerceixen una activitat econòmica de creació artística o cultural”. És a dir, una visió purament mercantil i economicista de la creació, per damunt de qualsevol altra consideració d’ordre artístic, innovatiu, crític, democràtic o solidari. Una mostra més de l’esperit neoliberal, no participatiu i autoritari que desborda pertot l’avantprojecte.
Davant d’això, i del paral·lel intent de laminar igualment el CoNCA, les entitats implicades en ambdues institucions vam començar contactes i mobilitzacions que han produït resultats ràpidament, tot i que estem a l’inici d’un procés que serà complex i en algun moment profundament desagradable, per haver de reiterar qüestions elementals que semblen oblidades o menystingudes pels responsables d’aquest despropòsit. Amb un reconeixement explícit que hi ha hagut precipitació i mala elaboració, des del moment que en menys d’una setmana ja han aparegut oficiosament noves propostes alternatives que, tanmateix, sembla que mostren una voluntat negociadora a la qual, de moment, cal agafar-se per intentar retornar a un procediment obert, transparent i en la qual la veu dels agents culturals sigui escoltada. Així mateix, i davant les reaccions suscitades, el govern s’ha vist obligat a ampliar l’inicial període d’al·legacions de set dies a quinze dies més, i fins s’ha plantejat la possibilitat de trossejar l’avantprojecte per facilitar-ne una tramitació parlamentària altrament molt complexa.

On som ara mateix?
Després de la carta oberta feta pública pel degà, exdegans i alguns Premis d’Honor de les Lletres Catalanes, el Conseller s’ha entrevistat amb el Degà i el Secretari General ha participat novament -després de quatre mesos de no fer-ho- en una reunió de la Junta de govern de la ILC. En ambdós casos s’han presentat excuses pel procediment seguit, atribuït a canvis en la forma de tramitació de les iniciatives legislatives governamentals, que haurien sorprès els mateixos responsables d’un esborrany que encara havia de ser consultat a les parts interessades, com havia estat compromès. Per tant, la negociació resta oberta. Segons paraules del Secretari General només hi havia un punt inegociable, el de la figura jurídica, però en tota la resta es podia anar als plantejaments de la Proposta 2010, tot i aconsellant una reducció del text legislatiu als mínims indispensables, per tal de remetre a un futur reglament la concreció de la majoria d’aspectes. Tanmateix, i en comunicació telefònica posterior al Degà, l’esmentat responsable ha admès que fins aquest punt era negociable. També s’ha acceptat que es negociï en paral·lel la redacció d’un esborrany del reglament per concretar els compromisos que s’assumirien per ambdues bandes.
D’una banda, doncs, hi ha fins el dia 20 per fer al·legacions a l’Avantprojecte publicat pel Departament de Presidència. Posteriorment, el govern farà les rectificacions que consideri oportunes, per tal d’aprovar el 28 de juny l’Avanprojecte definitiu que remetrà al Parlament. S’iniciarà aleshores un tràmit en el qual es pot incidir a través dels grups parlamentaris, per tal que presentin esmenes globals o de punts concrets a l’articulat. Fins a la primera de les dates es produirà la negociació d’una nova redacció de la Llei, amb un annex a la reserva de les previsions reglamentàries. Segons una disposició transitòria, que també caldria precisar, un cop derogada la ILC 1987 i fins que es pugui constituir la nova ILC, continuarien en funcions tant l’antic Consell assessor com l’anterior Junta de govern per tal de fer possible el traspàs, l’elaboració formal del reglament i la determinació de totes les previsions legals pendents.
En l’assemblea conjunta de l’ACEC, l’AELC i el PEN celebrada el 8 de juny en una sala de l’Ateneu Barcelonès es va reafirmar que el punt de partida per a la negociació per part de les associacions és la Proposta de proposició de Llei elaborada i presentada el 2010, que recull els continguts elaborats per la Junta de govern i ratificats pel Consell assessor.

Què podem/podeu fer?
– Enviar, si encara no ho heu fet, la vostra adhesió personal, o col·lectiva, a la continuïtat d’una Institució de les Lletres Catalanes no desnaturalitzada. Podeu fer-la arribar a qualsevol de les entitats literàries que ja figuren en la llista d’adherits.
– Fer públic el vostre desacord amb els continguts de l’avantprojecte a través d’articles a la premsa, cartes al director, entrades a blocs, intervencions en programes radiofònics o televisius, missatges/piulades a Facebook  o Twittero per qualsevol altre mitjà de difusió.
– Fer al·legacions a l’Avantprojecte. El procediment és molt senzill: identificar-vos, fer constar la motivació que us indueix a al·legar i, a continuació, adduir les raons per les quals trobeu desencertat/incomplet/erroni/contradictori/etc l’avantprojecte en un o diversos punts, seccions i articles. Les al·legacions es poden adreçar per escrit al Gabinet Jurídic de la Generalitat de Catalunya (carrer Jaume I, 2-4, 08002 Barcelona) o per mitjans electrònics a l’adreça gbjuridic@presidencia.gencat. Hi ha la previsió, sobre la qual informarem més concretament aviat, de fer una concentració el darrer dia de presentació d’al·legacions, per visibilitzar l’oposició del món cultural a l’avantprojecte òmnibus i la desnaturalització de la ILC i el CoNCA.
Anirem informant puntualment de totes les evolucions que experimenti aquest procés, molt en especial l’evolució de les negociacions amb la Conselleria referents a la futura Llei i el seu reglament.

Adhesions a la continuïtat d’una Institució de les Lletres Catalanes sense desnaturalitzar

Ainara Munt, Antònia Vicens, Francesc Parcerisas, Joan Busqueta, Núria Perpinya, Vicent Alonso, Bernat Fiol, Bartomeu Fiol, Cristina Badosa, Patrícia Gabancho, Àlex Broch, Arnau Pons, Carles Torner, Núria Cabré, J.M. Terricabras, Mercè Otero, Miquel Berga, Ponç Pons, Narcís Comadira, Vicent Salvador, Helena Pol, Assumpció Forcada, Heike van Lawik.

En parla la premsa:
– Cultura es nega a negociar el caràcter d’entitat autònoma de la Institució de les Lletres Catalanes Vilaweb
– La Generalitat de Catalunya se propone abolir la Institució de les Lletres Catalanes Pensión Ulises (Albert Tugues)
– L’òmnibus i les lletres catalanes Público (Lluís Anton Baulenas)
– Lectura pública El 9 Nou (Josep Francesc Delgado)
– Òmnibus gratis? La Vanguardia (Màrius Serra)
– Mascarell demana comparèixer al Parlament per explicar la llei òmnibus Cultura 21
– Manifiesto en defensa de la Institució de les Lletres Catalanes La Vanguardia

 

L'entrada Per la continuïtat d’una Institució de les Lletres Catalanes no desnaturalitzada ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/per-la-continuitat-duna-institucio-de-les-lletres-catalanes-no-desnaturalitzada/feed/ 0