Anna Politkòvskaia – PEN Català http://www.pencatala.cat Tue, 20 Feb 2018 17:54:49 +0000 ca hourly 1 Deu anys sense Anna Politkòvskaia http://www.pencatala.cat/blog/deu-anys-anna-politkovskaia/ Fri, 07 Oct 2016 08:31:40 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=4131 per David Figueres. Recordo el lloc exacte on vaig rebre la trucada al mòbil aquell 7 d’octubre del 2006. La veu de la Raffaella Salierno, Secretària General del PEN Català, llavors coordinadora del Comitè d’Escriptors Perseguits de la mateixa entitat, em va deixar esmaperdut: «David, han assassinat l’Anna Politkòvskaia.» No vaig saber què dir. Suposo que ens...

L'entrada Deu anys sense Anna Politkòvskaia ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
per David Figueres.

Recordo el lloc exacte on vaig rebre la trucada al mòbil aquell 7 d’octubre del 2006. La veu de la Raffaella Salierno, Secretària General del PEN Català, llavors coordinadora del Comitè d’Escriptors Perseguits de la mateixa entitat, em va deixar esmaperdut: «David, han assassinat l’Anna Politkòvskaia.» No vaig saber què dir. Suposo que ens abraçà un d’aquells silencis desagradables, un d’aquells silencis en què les paraules es busquen i no es troben mai.

Més enllà del que representava l’Anna Politkòvskaia com a referent internacional de la lluita per la llibertat d’expressió, l’Anna havia establert lligams d’amistat amb molta gent del PEN Català. Amb el Carles Torner que va fer mans i mànigues perquè vingués el novembre del 2002 a Barcelona durant el Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit que s’escau cada dia 15 d’aquell mes i, sobretot, amb la Yael Langella, membre, com jo, del mateix Comitè d’Escriptors Perseguits, traductora oficial de l’Anna a Barcelona. Després de parlar en anglès tot el dia —l’Anna va aprendre aquesta llengua ja gran—ens consta que poder-se esplaiar en el seu rus nadiu amb la Yael, que també el parlava, li era un alliberament. Anna Politkvòskaia tornaria a Barcelona el 2004 per participar en la presentació de l’informe Antiterrorisme, escriptors i llibertat d’expressió que havia promogut el PEN Català i que presentà dins el marc del Fòrum de les Cultures conjuntament amb altres diàlegs. Va ser en aquell acte que vaig tenir el privilegi de conèixer-la personalment.

El PEN Internacional emet periòdicament una llista de casos d’escriptors que estan perseguits o empresonats per raons polítiques. Són molts els noms que, arreu del món, són represaliats per anar a la contra. Són molts els noms que el PEN Internacional acull per poder fer un seguiment de la seva situació. Fotografies borroses amb una breu biografia i les causes de la seva detenció o assetjament. Cada centre del PEN pot «apadrinar» una d’aquestes cares, un d’aquests noms. El PEN Català ho féu amb el cas de l’Anna. Rares vegades s’estableix una relació directa entre l’escriptor i el centre, bàsicament per la distància o perquè l’escriptor és a la presó. No va ser el cas de l’Anna. El fet d’haver-la conegut personalment, d’haver-hi parlat, donava dimensió humana a l’usual apunt despersonalitzat en una llista. D’aquí que la patacada fos doble: s’apagava una veu forta, compromesa, veritable corcó de Vladimir Putin i de totes les atrocitats comeses a Txetxènia i s’apagava un ésser humà fràgil amb qui havíem compartit un bocí de les nostres vides.

D’ençà del seu primer viatge a Txetxènia el 1999 durant la segona guerra entre Rússia i Txetxènia, per informar a Nóvaia Gazeta del que estava passant, la periodista russa va proposar-se denunciar sistemàticament totes les barbaritats que a un costat i a l’altre es cometeren. L’abast de la monstruositat la superà. L’Anna Politkòvskaia periodista que es limitava a explicar el que veia va anar-se extingint. L’Anna Politkòvskaia activista, compromesa amb el poble txetxè, emergí, suposem, de manera natural. Davant els fets, hom no podia tornar cap a Moscou i asseure’s davant el teclat per descarregar tanta ira, tanta frustració, en un senzill article. Calia fer alguna cosa més. L’Anna sabia perfectament que comprometre’s d’aquella manera tenia un risc. No va passar gaire temps abans comencessin les amenaces de mort. En un parell d’ocasions van intentar posar fi a la seva vida. L’Anna ho acceptava. Amb por. Amb por per a ella, amb por pels seus éssers estimats, amb por pels qui coneixia. Ho sabia i ho acceptava. Si és que aquestes coses poden arribar a acceptar-se mai del tot. Hi havia una resignació. Una resignació que no era heroica o èpica. No podia fer res més.

Van haver de passar set anys abans que els autors de l’assassinat, segons la justícia russa, fossin condemnats. Ara ho sabem que els dos trets al pit, el tret a l’espatlla i el definitiu, al cap, a l’ascensor de casa seva van ser disparats per un txetxè: Rustom Majmúdov. Que Lom-Alí Gaitukáiev en fou l’organitzador i que els germans de l’autor dels trets, Ibrahim i Dzhabrail, seguiren a l’Anna dies abans per saber els seus moviments. Els dos primers foren condemnats a cadena perpètua. Als dos germans els van caure 12 i 14 anys, respectivament. Serguei Hadjikurbavov, mediador entre l’organitzador i l’assassí, va ser condemnat a 20 anys. Malgrat tot, la gran pregunta encara no ha estat contestada: qui ordenà el seu assassinat?

Vladimir Putin, 10 anys després d’aquell crim, ha tornat a guanyar unes eleccions a Rússia. El seu gos txetxè, Ramzan Kadírov, a cop de pressupost federal, ha bastit una Txetxènia d’aparador on, malgrat tot, les desaparicions continuen. Una Txetxènia on mares, tietes, àvies, es presenten diàriament davant les autoritats per saber on són els seus fills, els seus nebots, els seus néts. Txetxènia i per extensió el Caucas nord, continua sent la gran oblidada de l’opinió internacional. No consta a cap agenda. I des de fa deu anys, sense la veu de l’Anna Politkòvskaia per a poder-ho denunciar. Sense la veu de l’Anna i de moltes altres persones que després d’ella, foren assassinades perquè també feien nosa. Afortunadament han estat moltes altres veus les que han agafat el relleu. Persones valentes, com l’Anna, que no volen que el silenci caigui com una llosa davant la barbàrie.

La casualitat, o no, va voler que el dia de l’assassinat de l’Anna Politkòvskaia coincidís amb l’aniversari de Vladimir Putin. Així doncs, avui, mentre arreu del món espero que siguin moltes les veus que reclamin que continuïn les investigacions per saber qui va ordenar l’assassinat de la periodista, el president rus celebrarà el seu seixanta-quatrè aniversari probablement sabent la resposta i fent cas omís de les mostres d’indignació, de solidaritat, de ràbia i d’impotència.

Que el seu silenci no se’ns empelti. No siguem còmplices de la seva ignorància. Recordem Anna Politkòvskaia. Recordem-la perquè no fer-ho, ens aboca a creure que la seva mort no va tenir cap sentit, que el seu assassinat fou en va. Recordem-la per totes les Anna Politkòvskaia que arreu del món lluiten cada dia contra l’opressió. Per totes les Anna Politkòvskaia que planten cara a la injustícia. Per totes les Anna Politkòvskaia que van creure un dia, que ja n’hi havia prou de mirar cap a una altra banda i van decidir mirar de fit a fit als ulls dels malvats, dels dolents, per dir-los un dia i un altre i un altre encara: «Mentre tinguem memòria no ens guanyareu mai.»

Anna Politkòvskaia

L'entrada Deu anys sense Anna Politkòvskaia ha aparegut primer a PEN Català.

]]>