Drets Lingüístics – PEN Català http://www.pencatala.cat Tue, 20 Feb 2018 17:54:49 +0000 ca hourly 1 Un escriptor palestí perseguit. Una llengua europea amenaçada. Què implica traduir un autor àrab al català? http://www.pencatala.cat/blog/un-escriptor-palesti-perseguit-una-llengua-europea-amenacada-que-implica-traduir-un-autor-arab-al-catala/ http://www.pencatala.cat/blog/un-escriptor-palesti-perseguit-una-llengua-europea-amenacada-que-implica-traduir-un-autor-arab-al-catala/#respond Wed, 21 Oct 2015 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/un-escriptor-palesti-perseguit-una-llengua-europea-amenacada-que-implica-traduir-un-autor-arab-al-catala/ Traducció de Neus Tirado Gual

L'entrada Un escriptor palestí perseguit. Una llengua europea amenaçada. Què implica traduir un autor àrab al català? ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Bassem an-Nabrís, poeta i autor, va escriure una vesprada de l’any 2007 —enfurismat per la mort d’un amic empresonat en el foc creuat del colp d’estat de Hamàs d’aquest mateix any— l’article que el portaria, definitivament, a l’exili. Cinc anys més tard, l’any 2013, va arribar a Barcelona emparat pel programa Escriptor acollit, que el PEN Català coordina amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i per la xarxa ICORN (Xarxa de Ciutats Refugi). La calma que va trobar en aquesta banda de la Mediterrània li va permetre escriure més que mai i, a finals d’aquest mateix any, l’obra d’aquest poeta palestí perseguit es va traduir al català, una llengua que ha estat prohibida i atacada per diversos règims al llarg de la història.

Ara fa tres anys que Bàssem és a Barcelona i ha viscut al centre de la ciutat, en diversos pisos dels carrerons medievals del Born, des d’on ha escrit dos poemaris, tres obres en prosa i una infinitat d’articles periodístics per al diari digital Elaph i per al diari al-Araby al-Jadeed, amb seu a Londres.

Plàcida és la nit de Gaza. L’obscuritat cau com l’aigua sobre les cases. L’obscuritat que és feta de lluita i de silenci.

Fragment del poema «Nit», extret del poemari Totes les pedres.

A Palestina, li hauria costat cinc anys acabar un llibre i ens confessa que una de les coses que més por li feien quan va arribar a Barcelona era perdre l’habilitat d’escriure. Tanmateix, afirma que ha estat més aviat al contrari: «Barcelona em va donar tota aquesta energia, tot aquest espai… Gaza és una immensa gàbia que no deixa que els ocells s’enlairen. Estem completament assetjats».

Vam quedar per parlar sobre la seua experiència i la seua feina al PEN Català, una de les seccions del PEN Internacional —una ONG internacional que defensa i protegeix la llibertat d’expressió. Ens vam veure un dia al març i un altre dia a l’abril, a finals d’una setmana en què els mitjans de comunicació havien centrat l’atenció en aquesta organització després que el PEN Americà guardonara els escriptors i els dibuixants de Charlie Hebdo amb el premi Toni i James C. Goodale per la llibertat d’expressió. Va ser de vesprada i a l’oficina, sorprenentment, regnava la calma. Mentre els turistes deambulaven pel barri Gòtic, una sèrie de rèpliques d’obres d’art que havien estat encarregades a artistes locals penjaven de les parets: les obres originals s’havien venut per finançar la publicació trimestral Catalan writing. La resta d’espai de la paret, l’ocupa un petit document que recull els drets lingüístics universals.

Bàssem té cinquanta-quatre anys, és tranquil i parla en veu baixa. Per ell, ara, és molt més senzill publicar traduccions de les seues obres que escriure al seu propi país. Malgrat que els seus poemes apareixen sovint en antologies àrabs i palestines i que ha estat traduït a l’alemany, l’hebreu, l’anglès, el francès, el turc i el persa, sempre li ha costat forjar-se una trajectòria literària. Bàssem va nàixer l’any 1960 al camp de refugiats de Khan Yunis, a Gaza, i va deixar els estudis molt prompte per ajudar la seua família. Va ser funcionari al Ministeri de Cultura i feia de periodista en les estones que tenia lliures. Com a conseqüència de l’animadversió que professa cap a l’ocupació israeliana i de les constants referències que apareixen ens els seus escrits, va passar quatre anys i mig en presons israelianes durant els anys setanta i huitanta.

Tanmateix, tot va canviar l’any 2007: a mitjans del mes de juny, Hamàs va derrotar Fatah en una batalla pel control de la Franja de Gaza. «En aquella època Hamàs ho controlava tot: qualsevol cosa que hi passava estava sota el seu domini». Un dia, mentre mirava les notícies a la televisió, Bàssem va sentir que havien assassinat el seu amic, un altre poeta, en el foc creuat que s’havia produït durant el colp d’estat. Bàssem, que havia estat testimoni de la lluita entre Gaza i Israel des de ben menut i, posteriorment, víctima de la censura, tornaria a arriscar la seua llibertat en un escrit.

Abans que s’acabara el dia, havia escrit un article a Internet assegurant que el seu amic havia mort en mans de Hamàs. L’endemà de matí es va publicar imprès al diari al-Hayat i, immediatament, va rebre una trucada de Hamàs que negava l’afirmació de Bàssem. «Sempre feien això amb els escriptors i amb la gent que els criticava: no tinc cap dubte que eren ells, encara que ho negaven. És la seua manera d’actuar: sempre ho neguen tot.»

Poc després, mentre era al pati de casa amb la seua mare i la seua filla, els van atacar amb granades. Hamàs va negar ser l’artífex de l’atac. No hi va haver ferits però el missatge era clar: Bàssem havia de deixar d’escriure. Pressionat per la seua família, ho va acceptar. Tanmateix, només se’n va poder estar sis mesos.

El que va venir després és habitual en una societat oprimida per un govern que exerceix el control a través de la violència i de l’autoritarisme. «Ningú no s’atrevia a escriure ni a parlar contra Hamàs; tampoc no els condemnava públicament l’associació d’escriptors de la qual jo era un dels fundadors. Les crítiques no arribaven des dels ciutadans que estaven controlats per Hamàs, sinó des de fora». Això no obstant, Bàssem no estava gens sorprès: «Estic acostumat a pagar el preu de les meues conviccions i de les meues accions».

En tornar a asseure’s davant del teclat, va continuar escrivint una crítica contra Hamàs. Ben prompte, li van arribar amenaces de mort per telèfon: «Enyores la mort? Vols tornar a morir?». El seu editor li va oferir un pseudònim, però ell no el va acceptar.

Oh, pare… se’n van anar als núvols i jo em vaig quedar per a recordar-los. No hi ha cap dona, ni si em somriu la fortuna, que em faci oblidar, que em  tregui de la casa dels records.

Fragment del poema «Oh, pare», extret del poemari Totes les pedres.

L’asil de Bàssem a Barcelona és temporal. «És complicat començar des de zero en un lloc nou per algú que ja té cinquanta-quatre anys». Manté el contacte diari amb Gaza, però creu que, si hi torna, el que ell anomena «el poder religiós i feixista de Hamàs» posarà en perill la seua vida. Ha deixat de rebre el subsidi econòmic que li havien concedit i, hores d’ara, es troba en una situació delicada: quedar-se a Barcelona sense ingressos i lluny de la seua família o tornar a casa. «No he somiat res més que no fóra Palestina aquests tres anys. Em van fer molt feliç en dir-me que vindria a Barcelona: era passar de la mort a la vida.»

Els darrers dos anys ha viatjat a Portugal i a Polònia. El seu visat, que sempre porta damunt i que li van fer expressament, ara és molt més restrictiu: enguany ha hagut de rebutjar dotze invitacions a festivals literaris europeus. Si li’l renoven, tornarà a casa amb la certesa que, en cas que els seus escrits tornen a posar-lo en perill, Barcelona li donarà aixopluc novament. Una Barcelona cosmopolita, una Barcelona políglota, una Barcelona capitalista per a algú que s’autodefineix marxista: una font d’inspiració prolífica i profunda per Bàssem. Ens comenta que hi ha alguna cosa que uneix Palestina i Catalunya: «el lector català és capaç d’apreciar coses que cap altre lector del món no podria apreciar.»

L’any 2015, el català, malgrat la censura i les prohibicions a què ha estat sotmès durant diversos períodes històrics, és la setena llengua més parlada d’Europa. És ben conegut el paper del Franquisme respecte a aquesta qüestió: es va prohibir parlar-lo en públic, ensenyar-lo a les escoles i, fins i tot, publicar-hi llibres o distribuir-hi diaris. Com a conseqüència d’aquesta repressió, es van assassinar molts intel·lectuals defensors del català, entre els quals es troba Carles Rahola, afusellat l’any 1939, a Girona.

Per Bàssem, escriure de manera tan prolífica i per a una organització com el PEN Català, que ha promogut la traducció de la seua obra al català, són dues aventures increïbles. Potser només les sobrepassa el fet d’haver quedat al carrer de la Canuda, número 6, on es trobava l’antiga oficina i la casa del responsable d’una censura franquista que va durar, aproximadament, quatre dècades. Carme Arenas, professora de literatura catalana i presidenta del PEN Català, ens conta, fent broma, que, en aquesta mateixa sala ara dividida en dues habitacions, hi havia una xemeneia enorme. En canvi, ara hi ha una gran biblioteca i, als pisos de baix, l’Escola d’Escriptura. Afegeix que, quan hi van arribar, no sabien què fer-ne: dins de la cuina hi havia una fotocopiadora i una impressora.

Ningú no m’ha fet justícia, ningú no s’ha preocupat ni de mi ni dels altres. Sóc el Basem Al-Nabrís, i aquesta és l’ocupació dels meus darrers dies: cada vespre m’assec en una única cadira, en una única habitació, en un únic univers; cada dia caço l’ombra en els plecs de la foscor i vigilo la ranera de cada so. I no deixo d’estar enfadat.

Fragment del poema «Sóc el Bàssem an-Nabrís», extret del poemari Totes les pedres.

Durant l’entrevista, ens acompanya la guarda de la seua poesia i del seu arsenal cultural: la traductora catalana Valèria Macías Pagès, que, de tant en tant, interromp Bàssem per precisar la informació. Ell s’atura de manera cortès i ella comença a interpretar les paraules del poeta a l’anglès. Quan m’adone que una gran part de l’entrevista ha estat en àrab, em pregunte tot el que es deu haver perdut en la traducció i Bàssem afirma: «em preocupa, com a tots els escriptors, que una part de l’original es perda en la traducció, però, d’altra banda, la traducció em reconforta perquè és l’únic punt de trobada possible entre cultures».

Bàssem va ser un dels primers escriptors palestins a dir públicament que era ateu. Va llegir Marx de ben jove i va formar part del Partit Comunista. De la mateixa manera que la seguretat ha marcat el seu exili a Barcelona, el temps que ha passat «entre el sistema capitalista» no li ha passat desapercebut. «El fet de rebre un subsidi econòmic m’ha ajudat a canviar el meu punt de vista i, per tant, a eixamplar els meus horitzons». Això no obstant, és conscient dels problemes que comporta el capitalisme i coneix de primera mà les dificultats a què han d’enfrontar-se els artistes: no només els artistes de territoris en conflicte, sinó també els qui estan ofegats pel capitalisme. «Si no tens una faena, no tens diners i, per tant, no pots ni escriure ni tampoc viure».

Bàssem continua afirmant que la seua poesia no és explícitament política. «Jo resistisc gràcies a la bellesa: cada paràgraf o cada vers bell és, per si mateix, una manera de resistir». Les relacions que s’estableixen a l’obra de Bàssem entre la bellesa i la violència i l’harmonia i el conflicte són conseqüència de la guerra permanent en què ha viscut el poeta al llarg de la seua vida. El seu llibre de prosa més recent està compost de frases curtes i concises que destil·len, de manera acurada, les seues experiències des que viu a la capital catalana. Darrere de les subtils combinacions entre el caos i la precisió i la calma i els estrèpits, hi trobem històries de resistència, de traumes i de tragèdies. El poeta emfasitza que l’escriptura és la manera d’intercanviar cultures.

La brevetat de la seua prosa i de la seua poesia enriqueix, ara, una altra llengua. A mesura que s’acaba l’entrevista, abans que s’esfume entre la foscor d’una nit càlida, parlem sobre llocs literaris importants a Barcelona i aprenc que Gabriel García Márquez va viure i va escriure a la part alta de la ciutat, al barri de Sarrià. És evident que Bàssem s’ha impregnat de la ciutat de Barcelona i de la cultura catalana: després d’haver-se llegit gairebé totes les publicacions en català que s’han traduït a l’àrab, mostra uns coneixements de la ciutat que, potser, no tenen molts barcelonins.

El futur literari i personal de Bàssem espera canvis importants. Tornar amb la seua família i a la seua vida habitual és gairebé inevitable, però això implica deixar de sentir-se segur. Diverses organitzacions polítiques, estats nació i, fins i tot, la seua família han intentat que Bàssem deixe d’escriure. Tanmateix, ell no vol. Jo, una vegada més, gose preguntar-li si pot imaginar-se, algun dia, tancant les llibretes i guardant el bolígraf. I, sense ni tan sols esperar la traducció a l’àrab, em respon que no i afegeix: «Si només poguera escriure durant un sol segon de la meua vida, estaria disposat a sacrificar-ho tot per aconseguir-ho».

ARMSTRONG, Nicky, i FINNIGAN, Christopher. «”Do You Miss Death?” Asks The Voice At the End of the Phone: The Story of An Exiled Author»Disclaimer [en línia]. 16 de maig de 2015.

Traducció de Neus Tirado Gual

L'entrada Un escriptor palestí perseguit. Una llengua europea amenaçada. Què implica traduir un autor àrab al català? ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/un-escriptor-palesti-perseguit-una-llengua-europea-amenacada-que-implica-traduir-un-autor-arab-al-catala/feed/ 0
El PEN Català expressa el seu rebuig a la “llei mordassa” http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-catala-expressa-el-seu-rebuig-a-la-llei-mordassa-2/ http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-catala-expressa-el-seu-rebuig-a-la-llei-mordassa-2/#respond Wed, 01 Jul 2015 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-catala-expressa-el-seu-rebuig-a-la-llei-mordassa-2/ El PEN Internacional s'uneix al centre català en la preocupació per la limitació de la llibertat d'expressió i de drets fonamentals que aquesta nova llei comporta.

L'entrada El PEN Català expressa el seu rebuig a la “llei mordassa” ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
El PEN Internacional s’uneix al centre català en la preocupació per la limitació de la llibertat d’expressió i de drets fonamentals que aquesta nova llei comporta.

Avui, 1 de juliol de 2015, entra en vigor la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana, popularment coneguda com la “llei mordassa”. Aquesta llei, que va ser aprovada l’11 de desembre de 2014 gràcies a la majoria absoluta del Partit Popular, dóna prioritat en tot moment a la seguretat ciutadana (deixant que el concepte sigui interpretat subjectivament) per sobre d’altres drets fonamentals.

L’oposició política, i totes les entitats de la societat civil que han protestat l’aprovació de la llei, han volgut posar de manifest que la finalitat d’aquesta és, entre d’altres, criminalitzar la protesta, la crítica i la dissidència; restringir desproporcionadament el dret de reunió i de manifestació; ampliar l’autoritat de les forces policials i governamentals i afavorir-ne la impunitat o bé legalitzar les “devolucions en calent” dels immigrants a la frontera de Ceuta i Melilla.

Les innombrables infraccions que contempla la llei, de caire totalment divers entre elles, estan penalitzades amb multes que poden arribar fins a 600.000€, tot equiparant, per exemple, activitats de protesta a favor de la justícia social amb actes delictius com el tràfic d’armes.

El PEN Català expressa el seu rebuig a aquesta llei, perquè considera que pot representar un greu atemptat a la llibertat d’expressió i als drets humans fonamentals.

* Per a més informació llegiu les observacions sobre la Llei de Seguretat Ciutadana elaborades per l’Institut de Drets Humans de Cataluya –IDHC i Rights International Spain-RIS.

—————————- English version:  

Today, July 1, 2015, enters into force in Spain the Organic Law of Protection of Public Security, popularly known as the “gag law.” This law, that passed on December 11, 2014, thanks to the absolute majority of the Popular Party, always gives priority to public safety (a concept that is left to subjectively interpretation) over other fundamental rights.

As the pleas from rights groups and the United Nations to this ominous law have stressed, it is undermining the rights to peaceful protest and to collectively express an opinion, fundamental to the existence of a free and democratic society.

The purpose of the new law appears to be, among other things, the criminalization of protest, criticism and dissent. It restricts disproportionately the right of assembly and demonstration; expands the authority of the police and government, fosters impunity and legalizes “hot returns” of migrants at the border in Ceuta and Melilla.

The law legislates on numerous offenses, some of them not comparable between them as, for example, protest activities in favour of social justice and criminal acts such as trafficking weapons.

The sanction for the listed offences can rise up to € 600,000. The Catalan PEN expresses its rejection to this law and considers that it represents a serious attack to freedom of expression and to the fundamental human rights.

L'entrada El PEN Català expressa el seu rebuig a la “llei mordassa” ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-catala-expressa-el-seu-rebuig-a-la-llei-mordassa-2/feed/ 0
Ensenyar en anglès http://www.pencatala.cat/blog/ensenyar-en-angles-2/ http://www.pencatala.cat/blog/ensenyar-en-angles-2/#respond Thu, 28 Nov 2013 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/ensenyar-en-angles-2/ En aques article publicat al Diari de Balears el 29.10.2013, l'autor reflexiona sobre el TIL i els problemes d'ensenyar en anglès les matèries no lingüístiques, metodologia que comporta, segons l'autor,  un component important d'aculturació

L'entrada Ensenyar en anglès ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
En aques article publicat al Diari de Balears el 29.10.2013, Miquel Àngel Llauger reflexiona sobre el TIL i els problemes d’ensenyar en anglès les matèries no lingüístiques, metodologia que comporta, segons l’autor,  un component important d’aculturació

El TIL és un monstre de dos caps: un cap de drac que llança flames d’odi arrasador contra el català i un cap de somera que vol aprendre a bramar en anglès perquè li han dit que saber bramar en anglès és indispensable en un món globalitzat. El cap anticatalà del TIL, no cal dir-ho, és la seva essència: allò que en justifica el naixement. El cap anglòfil és el pretext, l’estratègia de màrqueting, el revestiment de modernitat. Del primer ja n’he parlat en altres ocasions, de manera que avui toca parlar del segon: d’aquest immens bunyol pedagògic que s’han empescat amb la introducció de l’anglès com a llengua per ensenyar matemàtiques, medi, plàstica, música o el que sigui.

Diré, primer, que la introducció de l’anglès com a llengua d’ensenyament funciona com les veritats de l’antiga Unió Soviètica: ells fan veure que existeix, nosaltres feim veure que ens ho creim, i ells fan veure que es creuen que ens ho creim. En la pràctica, moltes vegades la cosa sol consistir en un professor que entra dins una aula, diu “good morning” i “open your books”, i llavors continua la classe en català (o en castellà), perquè ha vist que una altra cosa no és possible. No diré que passi pertot, però passa (o passen coses per l’estil) per dotzenes de centres. Podria afegir que no donaré noms per no facilitar la feina als inspectors, però en realitat no en donaré perquè a la Conselleria tant li és: quan enviï inspectors, serà per comprovar que es fa en castellà el que vol que es faci en castellà, i de la utilització de l’anglès només els preocuparà tenir una dada, per fictícia que sigui, per exhibir en una roda de premsa. L’absurditat assoleix alçades himalaianes.

I diré, en segon lloc, que cada vegada tinc més dubtes sobre com ens hem situat davant la proposta. “Anglès sí, però així no”, hem dit. I és veritat: una de les grans mancances del sistema és el de l’ensenyament de les llengües estrangeres. Falten hores, recursos, innovació metodològica: coses que és urgent millorar. I a casa dibuixos animats en versió original, sí. Però em fa l’efecte que no ens hem rumiat prou el fons de l’assumpte: l’ús generalitzat de l’anglès com a llengua d’ensenyament de matèries no lingüístiques. En això també hem dit “sí, però així no”, sense pensar massa si era la millor resposta.

Fa estona que sentim dir que totes les classes són classes de llengua. A totes les matèries s’hi ensenya a llegir i a escriure, a comprendre i expressar-se. A ciències naturals s’aprenen els noms dels animals; a socials, els topònims; a matemàtiques, les taules de multiplicar; a música, el noms de les notes musicals. A mi m’agradaria que els nostres infants aprenguessin aquestes coses en català. Que se situïn al món en català. I que, a més, aprenguin molt bé el castellà i l’anglès. I aquesta és una opinió que tampoc no he sentit ni llegit massa, i no sé si ens atura la por no de ser, o no semblar, prou moderns.

LLeigiu aquí l’article original

L'entrada Ensenyar en anglès ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/ensenyar-en-angles-2/feed/ 0
El PEN i la llibertat d’expressió http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-i-la-llibertat-dexpressio/ http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-i-la-llibertat-dexpressio/#respond Tue, 07 Jun 2011 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-i-la-llibertat-dexpressio/ Article de Josep M. Terricabras amb motiu de la Reunió del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics a Girona (El Periodico, 11.05.2011)

L'entrada El PEN i la llibertat d’expressió ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Article de Josep M. Terricabras amb motiu de la reunió del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics a Girona (El Periódico, 11.05.2011)

Des d’aquí mateix ja m’he referit alguna altra vegada al PEN Internacional, que és l’associació d’escriptors que aplega més de 140 centres repartits en més de 100 països, amb milers i milers d’escriptors. Enguany, el PEN fa 90 anys, i el PEN Català, 89, perquè va ser dels primers, a tot el món, d’adherir-s’hi.

Cada dia resulta més clara la lucidesa dels primers promotors del PEN Català. Josep Millàs-Raurell, Josep M. Batista i Roca, Josep M. López-Picó i Carles Riba van veure com n’era d’important, per als escriptors i per a la llibertat d’expressió, de participar en una aliança internacional potent. Durant 40 anys, la persecució del franquisme va confirmar l’encert d’aquesta aliança, que oferia suport i ressò internacionals a les aspiracions de llibertat i democràcia dels escriptors i, a través d’ells, del poble català.

El primer president del nostre PEN va ser Pompeu Fabra. En la història d’aquesta entitat hi ha quatre dates (1935, 1978, 1992 i 1996) en les quals la ciutat de Barcelona va acollir grans manifestacions del PEN Internacional. En la que es va celebrar l’any 1996 va ser aprovada a Barcelona la Declaració Universal de Drets Lingüístics. Actualment se n’està preparant una reformulació breu i contundent, a manera de manifest, que pugui ser assumida, tal com ho va ser l’anterior, per organitzacions i organismes internacionals.

La trobada del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional que es farà a Girona dijous i divendres va en aquesta mateixa direcció. Hi assistiran centres PEN de tot el món, així com el president i el secretari internacionals, John Ralston Saul i Hori Takeaki.

Tots sabem que els drets lingüístics constitueixen uns drets fonamentals, i que la llibertat d’expressió ha de ser permanentment fomentada i protegida.

L'entrada El PEN i la llibertat d’expressió ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-i-la-llibertat-dexpressio/feed/ 0
El PEN Català i la defensa de la llengua http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-catala-i-la-defensa-de-la-llengua-2/ http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-catala-i-la-defensa-de-la-llengua-2/#respond Fri, 13 Jul 2012 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-catala-i-la-defensa-de-la-llengua-2/ Les agressions espanyoles contra la llengua catalana no s’aturen, tant a les Illes, com al País Valencià o al Principat. Són moltes les associacions, entitats o organitzacions que han alçat la seva veu contra allò que és una pura barbàrie cultural.

L'entrada El PEN Català i la defensa de la llengua ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Les agressions espanyoles contra la llengua catalana no s’aturen, tant a les Illes, com al País Valencià o al Principat. Són moltes les associacions, entitats o organitzacions que han alçat la seva veu contra allò que és una pura barbàrie cultural.

Com pot ser que els que s’autoproclamen favorables al bilingüisme i en volen aparèixer com a defensors s’entestin a marginar i, si pot ser, foragitar i eliminar una de les dues llengües del bilingüisme de què fan propaganda? Sovint la llengua pròpia d’un país és la que, desgraciadament, actua contra les llengües foranes, les vigila, les redueix i disminueix. Nosaltres devem ser un cas, lamentablement, bastant únic en la història de la humanitat: la llengua pròpia del país no és, per sort, l’agressora, sinó que ella mateixa és, sorprenentment, vigilada, reduïda, disminuïda i foragitada per una llengua forana. Tan dèbils som? Tan poc coratjosos? Tan incapaços de defensar la nostra llengua, és a dir, de defensar-nos davant els atacs hostils?

De vegades he parlat del PEN, que és l’única agrupació internacional d’escriptors. El PEN català aquest any ja fa 90 anys, en té un menys que el PEN Internacional. I és que, amb una previsió i sentit enorme de la responsabilitat, els escriptors catalans del primer terç del segle XX, van decidir, el 1922, crear el PEN Català, que és el tercer PEN del món, després de l’anglès i del francès. L’antiguitat i el rigor del PEN li ha fet guanyar prestigi internacional quan defensa escriptors empresonats o quan lluita constantment per la llibertat d’expressió. Per això també el PEN Internacional té status de membre consultiu de l’ONU, un status que tenen molt poques organitzacions privades. I això vol dir que té veu en alguns projectes i comissions de Nacions Unides.

Des del PEN Català ens ha semblat que havíem d’aprofitar aquest status per portar la causa de la llengua catalana davant l’organisme corresponent de l’ONU. Aquesta és potser l’aportació més singular que podem fer des del PEN, aportació que afegim a les moltíssimes accions i iniciatives d’altres entitats. És per això que, amb data d’avui, 27 de març, hem presentat públicament a Barcelona la nostra denúncia contra les agressions que pateix el català, i hem dit que presentarem aquesta denúncia davant el PEN Internacional perquè aquest iniciï els tràmits necessaris a fi que les agressions siguin examinades pels òrgans competents de Nacions Unides. Ho havíem de fer per pura responsabilitat amb la nostra llengua, que és la dels nostres pares i avis, i que volem que sigui la dels nostres fills i néts. Si aquesta és la llengua d’aquest país, vol dir que és la llengua de tots els catalans, vinguin d’on vinguin, siguin com siguin. Serà fantàstic que tots parlem com més llengües millor, però seria un fracàs, una catàstrofe, que, en l’aprenentatge de moltes llengües descobríssim que s’ha anat perdent –que hem deixat anar perdent– la llengua històrica d’aquest país, la nostra llengua, la llengua comuna, la que ens pot relligar a una història, una terra, un projecte comuns.

Em permeto ara de copiar el text de la denúncia, tal com l’hem presentat i tal com, acompanyat d’una traducció anglesa, va a Londres, perquè el PEN Internacional procedeixi en conseqüència davant de Nacions Unides:

Denúncia del PEN Català a les instàncies internacionals pels atacs contra la llengua

La presidència del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional i el PEN Català denuncien a les instàncies internacionals les accions constants i creixents que els successius governs espanyols estan duent a terme contra la llengua catalana. Aquesta llengua mil•lenària no solament va ser prohibida i atacada durant la dictadura franquista; l’etapa democràtica posterior està demostrant que les aparents concessions fetes en l’àmbit legal i institucional acaben essent sempre manipulades i interpretades de forma lesiva per a la llengua catalana.

El recent accés al poder del PP al govern d’Espanya ha exacerbat aquesta situació: a Catalunya es pretén acabar amb un model lingüístic escolar que ha estat reconegut i aplaudit per tothom, també pel Parlament Europeu, durant trenta anys; a les escoles del País Valencià i de les Illes Balears el català és una matèria absolutament residual i anecdòtica. La nova legislació aragonesa vol ignorar el català de la Franja de Ponent. Especialment en aquests territoris es fa cada dia més impossible de viure en català, de tenir una escola catalana, algun mitjà de comunicació en català, i ja no diguem una policia o unes institucions que reconeguin al català el caràcter de llengua pròpia del país que li correspon. A les Illes s’està començant a produir fins i tot la substitució lingüística de la toponímia tradicional. De fet, doncs, l’àrea lingüística catalana –de més de deu milions de ciutadans– està vivint des de fa temps, i amb diferents matisos segons el territori, un autèntic genocidi lingüístic, emparat en una legalitat que esclafa la diversitat i imposa una falsa unitat espanyola.

Que tot això passi en un Estat de la Unió Europea que ha signat tots els acords internacionals sobre les llengües, resulta absolutament inacceptable. I encara ho resultaria més que això passés sense que ningú ho denunciés en els fòrums internacionals competents. Aquesta és la nostra obligació, que complim amb pena però amb fermesa, ja que el PEN Internacional, des de sempre, està compromès en la defensa del paper que la llengua de la comunitat ha de jugar en la cohesió social i cultural, compromís renovat recentment a través del Manifest de Girona.

Per tant, el PEN Català demana explícitament al PEN Internacional que, com a membre consultiu de l’ONU, es faci càrrec de la denúncia i la faci arribar a la comissió corresponent del màxim organisme internacional, a fi que aquest investigui les vulneracions dels drets humans fonamentals denunciades i hi actuï en conseqüència.

Josep-Maria Terricabras
President del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional

Carme Arenas
Presidenta del PEN Català

Barcelona, Palma, València, 27 de març del 2012

Font: Blog de Josep Maria Terricabras

L'entrada El PEN Català i la defensa de la llengua ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-catala-i-la-defensa-de-la-llengua-2/feed/ 0
El respecte per les llengües http://www.pencatala.cat/blog/el-respecte-per-les-llengues/ http://www.pencatala.cat/blog/el-respecte-per-les-llengues/#respond Mon, 17 Oct 2011 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/el-respecte-per-les-llengues/ "El PEN Català continua treballant i fent pressió per tal de minimitzar, quan no evitar, aquestes situacions gens respectuoses envers la llengua i la literatura catalanes. I més ara que podem enorgullir-nos de tenir durant tres anys més la presidència a nivell internacional del Programa de Traducció i Drets lingüístics, en la persona de Josep M. Terricabras".

L'entrada El respecte per les llengües ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
“El PEN Català continua treballant i fent pressió per tal de minimitzar, quan no evitar, aquestes situacions gens respectuoses envers la llengua i la literatura catalanes. I més ara que podem enorgullir-nos de tenir durant tres anys més la presidència a nivell internacional del Programa de Traducció i Drets lingüístics, en la persona de Josep M. Terricabras”.

Des del desembre passat, que és quan es produïren les tres sentències del Tribunal Suprem a favor de la demanda interposada per tres famílies demanant l’escolarització en castellà a Catalunya per als seus fills, els intents d’agressió a la llengua catalana i al model lingüístic català a l’escola sembla que no tenen aturador. No sols es posa en qüestió un model lingüístic integrador que ha donat més que bons resultats i que fins i tot ha servit d’inspiració per a d’altres països, sinó que ha estat fonamental per evitar la fractura social. S’han alçat veus de queixa des de tots els àmbits de la societat catalana i tant des de la Plataforma Som.Escola, de la qual el PEN Català és membre des de la seva creació, com des de diversos estaments de la societat civil, de l’acadèmia i de la política, s’ha fet front comú per demostrar que la llengua és un eix vertebrador de la nostra societat i que no estem disposats a cedir, i menys per una absurditat que tergiversa la realitat sociolingüística catalana, només amb l’afany de treure’n un rèdit polític indecorós.

Si bé és absurd que es pretengui canviar un model lingüístic només pel caprici de tres famílies disposades a excloure els seus fills de la integració al país on viuen i de manllevar-los la possibilitat de conèixer una llengua de cultura com ho és el català, cal tenir present que es tracta d’un nou intent de genocidi lingüístic. Privar els infants i joves de la llengua del país és, al cap de pocs anys, privar tota la població de parlar la pròpia llengua, perquè ben aviat hi haurà joves i nens que si no han estudiat mai català a l’escola poden no ser competents lingüísticament en aquesta llengua i això obligaria els catalanoparlants a canviar encara més de llengua o, senzillament, veure’s obligats a no parlar-la.

Una altra de les repercussions toca de ple la literatura. L’ensenyament de la llengua i de la literatura catalanes a l’ensenyament mitjà ja s’ha vist minvat des de fa uns cursos amb una hora setmanal menys. Això també comporta en l’alumnat un menor coneixement de la seva pròpia tradició cultural i literària i s’entra de ple en un procés d’aculturació que té efectes irrecuperables en pocs anys. Com assegurem la continuïtat de la nostra literatura sense una bona formació que asseguri el coneixement de la pròpia tradició literària?

Veiem com cada vegada més corren aires involucionistes en aquesta matèria, que demanen una postura de fermesa per part de tota la societat i, d’una manera especial, del nostre col•lectiu d’escriptors, per qui la llengua és l’eina fonamental.

L’escriptor català ja veu prou minvades les seves possibilitats pel fet de pertànyer a una cultura forta sí, però depenent d’un estat que no sols no li dóna suport, sinó que la veu com un caprici o com una nosa. La major part de frens que troba la nostra cultura a nivell internacional no vénen pas de fora sinó de dins de l’Estat espanyol. Si l’any passat us informàvem de l’Informe que el PEN Català va fer per a Nacions Unides contra l’Estat espanyol, reflectint la manca d’ús de la llengua catalana en l’àmbit de la justícia, ara aquests dies passats hem vist com una altra sentència anul·la l’oficialitat de l’aranès, aprovada pel Parlament de Catalunya. Això precisament quan, en el passat Congrés Internacional del PEN a Belgrad, celebrat del 12 al 18 de setembre, hem pogut veure renéixer el PEN Occità, apadrinat pel PEN Català, el qual ha estat al costat d’aquest centre PEN, que sentim com a germà.

Una darrera atzagaiada que ens afecta també de ple fa referència als Premis Ciutat de Palma. El nou govern del PP ha decidit convertir-lo en un premi bilingüe després de 32 anys de ser convocat única i exclusivament en català. Lluny de semblar una mesura equitativa per donar veu a totes dues literatures, no podem deixar de veure-hi una maniobra d’aminoració del premi pel que fa al català, a part d’una injustícia respecte dels escriptors que s’han posat al servei de la llengua catalana, que ja sacrifiquen amb el seu compromís un nombre més gran de lectors i una diversitat de premis molt més gran, que és la que té a disposició l’escriptor en castellà. El Manifest que vam confegir conjuntament amb l’AELC us demana que reaccionem contra aquest fet, que té conseqüències molt nocives i que és una gota més en aquest mar de despropòsits i agressions cap a la nostra llengua i cultura.

El PEN Català continua treballant i fent pressió per tal de minimitzar, quan no evitar, aquestes situacions gens respectuoses envers la llengua i la literatura catalanes. I més ara que podem enorgullir-nos de tenir durant tres anys més la presidència a nivell internacional del Programa de Traducció i Drets lingüístics, en la persona de Josep M. Terricabras.

Reaccionem amb fermesa davant la situació, sobretot els qui des dels mitjans podeu influir a crear opinió i continuem treballant per aconseguir el respecte pels drets de totes les llengües a desenvolupar-se amb normalitat.

18 d’octubre de 2011

L'entrada El respecte per les llengües ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/el-respecte-per-les-llengues/feed/ 0
Hi tenim dret http://www.pencatala.cat/blog/hi-tenim-dret-2/ http://www.pencatala.cat/blog/hi-tenim-dret-2/#respond Tue, 07 Jun 2011 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/hi-tenim-dret-2/ Article de Maria Barbal sobre el Manifest de Girona presentat coincidint  amb el 15è aniversari de la signatura de la Declaració Universal del Drets Lingüístics (Ara, 06.06.2011)

L'entrada Hi tenim dret ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Article de Maria Barbal sobre el Manifest de Girona presentat coincidint amb el 15è aniversari de la signatura de la Declaració Universal del Drets Lingüístics (Diari Ara, 06.06.2011)

Cada persona aprèn a parlar en el si d’una comunitat, que li dóna la vida, la llengua, la cultura i la identitat .

Aquest és el tercer punt del Manifest sobre drets lingüístics, resumits en deu principis, resultat d’una iniciativa del PEN Català i del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, que té l’origen l’any 1996 a Barcelona. Llavors es reuniren 61 ONG, 41 Centres PEN, 40 experts en drets lingüístics (CMDL) per iniciativa del Comitè de Drets Lingüístics del PEN Internacional i el Ciemen (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions) amb el suport moral i tècnic de la Unesco. El Manifest s’ha proclamat aquest any 2011, el 13 de maig, a la ciutat de Girona, durant la trobada anual d’aquest comitè internacional. Una gestació, que justament avui, 6 de juny, compleix quinze anys.

Cada un dels punts del manifest és breu i clar. He escollit el tercer per encapçalar l’article perquè em sembla la constatació d’allò que, per circumstàncies polítiques, molts catalans no han assimilat, cosa que encara genera dificultats en l’ús i en el coneixement de la nostra llengua dins del territori on es va formar i que li pertany des de segles.

Heidegger va escriure que el llenguatge és la casa de l’ésser perquè s’hi condensen la major part dels pensaments, idees, preocupacions i obsessions que ocupen la ment. Ho notem si observem el contingut dels diàlegs que mantenim amb nosaltres mateixos, sovint construïts de manera inconscient. El cas és que si hi pensem, podem trobar una informació valuosa sobre el nostre interior.

Aquest cabal de pensament fet paraula és objecte d’estudi pels defensors dels drets humans i d’atenció per aquelles comunitats que tenen entrebancs per satisfer al seu país les necessitats expressives i comunicatives. En realitat, la varietat d’usos del llenguatge fa que afecti a cada un dels seus usuaris. No pas tots els països del món, però, s’interessen pel tema del llenguatge, fora de filòsofs i lingüistes, d’aquí la ignorància sobre el tema que mostren persones que solen considerar-se cultes.

El que potser alguns catalans no saben és que existeixen uns drets lingüístics dels individus i dels pobles i deu ser per aquest desconeixement que descuren el seu propi idioma a favor d’un altre, que els pressiona i els domina, perquè per la força del poder polític i econòmic s’ha convertit en el més usual en el territori on viu. Llavors, quan, per exemple, arriba el moment d’expressar la intimitat, aquests parlants que passen d’usar el seu llenguatge al que socialment impera, tornen a les paraules mitjançant les quals han conegut l’entorn, el món proper, allò que constitueix l’ordre de la ment.

Bonaventura Carles Aribau, un economista català que va treballar un temps a Madrid, va fer aquest descobriment un dia i va bastir, vers a vers, l’ Oda a la pàtria , poema datat el 1833, el qual s’ha considerat l’inici del moviment romàntic a Catalunya, anomenat Renaixença. Igualment, quasi un segle més tard, Pompeu Fabra, mentre exercia de catedràtic de química a l’Escola d’Enginyers de Bilbao, va voler escriure una carta a un familiar, amb qui sempre havia parlat català, i descobrí que la llengua castellana per a aquell ús no li servia , però es va trobar que no tenia normes fixes per escriure correctament en la seva llengua. En aquest punt es va despertar el seu interès per obtenir-les, i justament el 1911 va ser cridat per Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, per treballar al capdavant de la Secció Filològica dins l’Institut d’Estudis Catalans. De tal dedicació provindrien, com un dels fruits principals, les Normes ortogràfiques del català, l’any 1913, quasi un segle enrere. En acabat, el Diccionari general i altres.

L’ensenyament escolar ha de contribuir a prestigiar la llengua parlada per la comunitat lingüística del territori.

La resistència del català a ser absorbit per llengües més poderoses s’assenta en gran mesura en l’escola, que permet que criatures de famílies d’altres orígens lingüístics puguin conèixer la llengua del país on els seus pares treballen i on, en majoria, restaran. És un deure que els portarà al ple dret de sentir-se i ser com qualsevol altre català que coneix la llengua per raó del seu origen. Així, allò que pot semblar una imposició és una forma d’igualar.

Ajudats de les organitzacions mundials, que batallen pels drets dels individus i dels pobles, defensem el nostre dret a la llengua catalana i, en correspondència, opino que tenim el deure de fer-la servir en el nostre àmbit amb quasi tothom, d’usar-la en la seva riquesa d’accents i de mots. No hi renunciem tan fàcilment!

El dret a l’ús i a la protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides com un dels drets fonamentals.

L’anterior és el punt número deu, que d’alguna manera resumeix i inclou els nou anteriors del manifest, que serà ratificat per l’assemblea general del PEN Internacional en la seva reunió de setembre de 2011 a Belgrad.

L'entrada Hi tenim dret ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/hi-tenim-dret-2/feed/ 0
Porten el Tibet damunt les espatlles http://www.pencatala.cat/blog/porten-tibet-damunt-espatlles/ Wed, 21 Jun 2017 12:53:25 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=5293 Carles Torner Reproduïm la crònica de Carles Torner sobre la visita al centre PEN tibetà a l’exili i al Dalai Lama, publicada originalment en francès al blog de la campanya del PEN Internacional Make Space Una assagista em dóna aquest llibre escrit en tibetà i em diu, simplement: “Hem aconseguit treure’l del Tibet, l’hem imprès...

L'entrada Porten el Tibet damunt les espatlles ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Carles Torner

C_Cpa0iUQAAOahw.jpg-large
Reproduïm la crònica de Carles Torner sobre la visita al centre PEN tibetà a l’exili i al Dalai Lama, publicada originalment en francès al blog de la campanya del PEN Internacional Make Space

Una assagista em dóna aquest llibre escrit en tibetà i em diu, simplement: “Hem aconseguit treure’l del Tibet, l’hem imprès aquí a l’Índia, ara l’enviem a l’interior i el distribuïm entre la comunitat tibetana a l’exili”. He de fer un esforç d’imaginació: l’escriptor que va escriure el llibre en la clandestinitat, la xarxa de monestirs i altres organitzacions que van aconseguir treure el llibre del Tibet sota la bota militar xinesa … I imaginar, després, la lectura a l’exili, el valor d’aquestes paraules robades a la censura, la transmissió de la llengua i la literatura tibetanes a les noves generacions com la millor forma de resistir a una ocupació despietada.

Un poeta em presenta el monjo que ha creat el software per desenvolupar webs en llengua tibetana, i aplicacions per a mòbils, i que dirigeix un equip format per lexicògrafs i experts en alta tecnologia. Un narrador em diu que va deixar el seu treball al Ministeri d’Educació i treballa sense descans escrivint llibres per a nens, ja que no tenen autors que en facin i a les escoles de l’exili necessiten aquests llibres. Un acadèmic m’explica com, malgrat les dificultats, s’acosten a les famílies dels escriptors empresonats per animar-los, tot explicant-los que els escriptors reben cartes de col·legues del PEN d’arreu del món que els donen suport.

Una investigadora en ciències socials em diu: “Estem molt agraïts al PEN Internacional per la vostra Declaració Universal dels Drets Lingüístics. Ens ha donat el llenguatge per descriure la nostra situació i afirmar la universalitat dels nostres drets lingüístics. Perquè totes les comunitats lingüístiques tenen els mateixos drets. El tibetà també! ” I em mostra l’informe del Centre Tibetà pels Drets Humans i la Democràcia, un informe titulat L’educació bilingüe al Tibet. La substitució sistemàtica de la llengua tibetana pel xinès mandarí. Perquè es tracta d’això: substituir una llengua per l’altra, començant per deslegitimar-la davant els seus parlants com a llengua de coneixement. És senzill: es tracta d’ensenyar el tibetà a través de la llengua xinesa, d’explicar en xinès com funciona el tibetà… i això als nens de llengua materna tibetana. Absurd? Excepte que l’objectiu sigui reemplaçar, en la ment dels nens, el valor de la seva llengua pel de la llengua estrangera. Només cal mirar les lletres de l’alfabet tibetà explicades amb ideogrames xinesos. Trencar l’idioma, pensa l’agressor, per destruir la cultura i la fe que els oposen resistència.

tibet2

Perquè la resistència continua essent invencible, malgrat la destrucció de temples i biblioteques antigues, malgrat els paisatges arrasats, malgrat els empresonaments i les tortures diàries. Com per exemple, aquest home, el fundador i director d’un web sobre la literatura tibetana, detingut i condemnat a quinze anys el 2009. Visiteu aquest web: www.tibetcm.com, passegeu-vos per l’escriptura tibetana, aquesta llengua que des de temps antiquíssims ha traduït tots els grans textos del sànscrit, i penseu en aquest home, Kunchok Tsephel Gopey Tsang, que fa vuit anys que, dia rere dia, es podreix a la presó perquè ha promogut la seva llengua, la seva literatura.

El Dalai Lama ens diu, a la presidenta del PEN Internacional Jennifer Clement i a mi: “Gràcies pel vostre suport als escriptors tibetans. Gràcies pel vostre suport a la nostra literatura a l’exili”. Ens parla molta estona i al final ens va diu: “Poseu en pràctica una ment en pau per a un món compassiu.” Intento mirar aquesta compassió en el mirall de tanta violència de la Xina contra el poble tibetà, intento imaginar aquesta compassió indestructible com una forma extrema de resistència.

Es diuen Lokdun, Nyma Tso Buda Kyab, Lhoudup Palsang, Tsering Tsomo… Tots van fugir del Tibet quan eren molt joves. Tots van travessar l’Himàlaia, es van perdre, gairebé van morir de fred i cansament, van arribar finalment al Nepal i van ser retornats per la policia de fronteres, van córrer el risc de ser detinguts per les autoritats xineses, empresonats, torturats. Tots van arriscar la vida i continuen arriscant-la a l’exili. Alguns són monjos, monges, altres ho han estat en el passat: tres anys, set anys, onze anys … Hi ha poetes, científics, assagistes, novel·listes, periodistes, bloggers, cantants. Ens hem trobat en una meravellosa vetllada de celebració de la poesia, el cant, la dansa tibetana. Són més de setanta. Porten el Tibet damunt les espatlles. Són el Centre PEN tibetà a l’exili.

tibet1

L'entrada Porten el Tibet damunt les espatlles ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Ngũgĩ wa Thiong’o: literatura del món, no literatura global http://www.pencatala.cat/blog/ngugi-wa-thiongo-literatura-mon-no-literatura-global/ Tue, 16 May 2017 09:29:45 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=5148 L’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o acaba de visitar Barcelona, convidat pel PEN Català, el CCCB i Raig Verd, la casa editora que ja ha posat a disposició del lector català tres dels seus títols. La relació de Ngũgĩ (com ell vol ser anomenat) amb el PEN Català és antiga: l’any 1996 ja va visitar Barcelona...

L'entrada Ngũgĩ wa Thiong’o: literatura del món, no literatura global ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Ngũgĩ wa Thiong'o durant una visita al PEN Català © Jan Nebot Torrella

Ngũgĩ wa Thiong’o durant una visita al PEN Català © Jan Nebot Torrella

L’escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o acaba de visitar Barcelona, convidat pel PEN Català, el CCCB i Raig Verd, la casa editora que ja ha posat a disposició del lector català tres dels seus títols. La relació de Ngũgĩ (com ell vol ser anomenat) amb el PEN Català és antiga: l’any 1996 ja va visitar Barcelona i va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, promoguda pel PEN i el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals). Aquest passat 10 de maig, en el col·loqui que va protagonitzar davant mig milenar de persones, al hall del CCCB, Ngũgĩ va recordar la declaració: “Tot en aquell text sonava a música celestial per a les meves oïdes”.

Les cròniques de l’endemà de l’acte públic destaquen la història de la seva decisió d’abandonar l’anglès com a llengua d’expressió literària i d’optar pel kikuiu, la seva llengua materna, i el swahili. Era l’any 1977. Ngũgĩ havia escrit una obra de teatre en kikuiu que l’havia portat a la presó. Hi va estar un any, i va ser allà on va decidir que ja no seria un més d’entre els escriptors africans que fan servir la llengua dels colonitzadors. Llavors va començar a escriure, sobre el paper higiènic de la presó, la seva primera novel·la en kikuiu. “No era un paper suau com el d’ara”, explica, “però era molt millor com a suport per escriure-hi”.

Ngũgĩ parla de com la relació entre llengües dominants i dominadores és un patró que es repeteix arreu del món: després d’una conferència a Nova Zelanda, o a Noruega, els parlants de maorí o de sami se li acosten per demanar-li com és que coneix tan bé la seva situació. Reivindica el que ell anomena “la base”, el punt de partida: aquella llengua a la qual algú pertany i a partir de la qual pot obrir-se a conèixer el món. Explica que el nombre de llengües no és mai un problema, sinó que el problema és la relació de jerarquia que s’hi estableix: el feudalisme lingüístic, en diu. Acaba amb una frase que els periodistes que s’havien trobat amb ell dos dies abans ja destacaven: “El monolingüisme és el diòxid de carboni de les cultures, el multilingüisme n’és l’oxigen”.

L’endemà, Ngũgĩ és el centre d’un seminari en què també participen Alícia Fuente-Calle, directora de programes de LINGUAPAX, i Simona Škrabec, membre de la Junta del PEN Català i Presidenta del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional. Amb més temps, i en un ambient més distès, Ngũgĩ pot aprofundir en alguns dels temes que se li proposen, com el de la descolonització de l’acadèmia, que li proposa Alícia Fuente-Calle. Explica que l’any 2010, per primera vegada un estudiant va poder acabar una carrera universitària després de fer tot el recorregut educatiu en hawaià. És el resultat, diu, de molts d’anys de lluita per la llengua dels pobladors originals de les illes. Continua fent servir comparacions per explicar la relació entre la protecció de totes les llengües i l’accés a la cultura universal. “Una llengua és una casa, però una casa d’allà on no podem sortir és una presó. El que fa que una casa sigui una casa és que en podem sortir i visitar les cases dels altres”.

Una llengua és una casa, però una casa d’allà on no podem sortir és una presó.

Simona Škrabec li planteja quin és el paper que ha de tenir la literatura en la defensa dels drets lingüístics.  L’impuls de la creativitat i les traduccions a totes les llengües de les grans obres de la literatura universal són elements fonamentals, creu Ngũgĩ. Amb les traduccions, les grans creacions de totes les literatures esdevenen capaces d’adreçar-se directament a parlants de centenars de llengües del món. Un personatge de Shakespeare, o del Mahabharata, entra en l’univers mental d’aquests nous lectors. Després, Ngũgĩ estableix una diferenciació il·luminadora: la que hi ha entre la “literatura del món”, que és la que es fa accessible a totos els habitants del planeta parlant les seves llengües, i la “literatura global”, la que es basa en la fantasia d’una sola llengua a través de la qual els lectors de tot el món han d’accedir a les creacions de l’esperit.

Carles Torner, director executiu del PEN Internacional, li demana per la importància que les literatures africanes es tradueixin entre elles. Ngũgĩ conta llavors una bella història. Un conte seu, una faula titulada “La revolució d’anar drets, o per què els humans caminem drets”, escrita originalment en kikuiu, va ser adoptada pel Col·lectiu Panafricà Jalada com una eina de difusió de les llengües africanes i de creació d’una cultura comuna feta a partir d’aquestes llengües. Gràcies a l’impuls d’aquest col·lectiu, el conte de Ngũgĩ està traduït a 55 llengües, la major part africanes. Això en fa el text literari traduït a més llengües africanes, i un dels més traduïts del món. El col·lectiu Jalada en vol fer el punt de partida d’un projecte molt més ambiciós de traduccions entre els diferents idiomes del continent.

Més informació:

– Conferència de Ngũgĩ al CCCB en vídeo
– Entrevista a “Nationalia”
– “La universalitat del kikuiu”, crònica de Júlia Bacardit a “Núvol”
– Crònica d’Anna Punsoda de la conferència al CCCB a “El Nacional”
– “La revolució de posar-no drets”: el conte de Ngũgĩ en anglès i dagaare
– La història del conte de Ngũgĩ, a “The Guardian”
– Pàgines de l’editorial Raig Verd sobre Ngũgĩ wa Thiong’o

L'entrada Ngũgĩ wa Thiong’o: literatura del món, no literatura global ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
O Manifesto de Girona e os "fatos com-seus-medos" http://www.pencatala.cat/blog/o-manifesto-de-girona-e-os-fatos-com-seus-medos-2/ http://www.pencatala.cat/blog/o-manifesto-de-girona-e-os-fatos-com-seus-medos-2/#respond Wed, 27 Feb 2013 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/o-manifesto-de-girona-e-os-fatos-com-seus-medos-2/ Article de la presidenta del PEN Portuguès, Teresa R. Cadete, amb motiu del Dia Internacional de la Llengua Materna (Público, 21.02.2013)

L'entrada O Manifesto de Girona e os "fatos com-seus-medos" ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Article de la presidenta del PEN Portuguès, Teresa R. Cadete, amb motiu del Dia Internacional de la Llengua Materna (Público, 21.02.2013)

Em Maio de 2011, os participantes do encontro anual do Comité de Tradução e Direitos Linguísticos do PEN Internacional, reunidos na cidade catalã de Girona, terminavam de redigir um pequeno manifesto que sintetizava em dez pontos o  documento muito mais extenso, até então em vigor, de defesa dos direitos das línguas, sobretudo minoritárias, em particular daquelas que estavam – e estão – ameaçadas de extinção. Pela sua importância, transcrevemos aqui este texto, que condensa as preocupações de todos os que cuidam do tecido que nos conecta quando pensamos, comunicamos, criamos, sonhamos:

  1. A diversidade linguística é um património da humanidade que deve ser valorizado e protegido.
  2. 0 respeito por todas as línguas e culturas é fundamental no processo de construção e manutenção do diálogo e da paz no mundo.
  3. Cada pessoa aprende a falar no seio de uma comunidade que lhe dá vida, língua, cultura e identidade.
  4. As diversas línguas e os diversos falares não são só instrumentos de comunicação; são também o meio em que os seres humanos crescem e as culturas se constróem.
  5. Qualquer comunidade linguística tem direito a que a sua língua seja utilizada oficialmente no seu território.
  6. 0 ensino escolar deve contribuir para prestigiar a língua falada pela comunidade linguística do território.
  7. 0 conhecimento generalizado de diversas línguas por parte dos cidadãos é um objectivo desejável, porque favorece a empatia e a abertura intelectual, ao mesmo tempo que contribui para um conhecimento profundo da língua própria.
  8. A tradução de textos – particularmente dos grandes textos das diversas culturas – representa um elemento muito importante no necessário processo de maior conhecimento e respeito entre os homens.
  9. Os meios de comunicação são amplificadores privilegiados quando se trata de tornar efectiva a diversidade linguística e de prestigiá-la com competência e rigor.
  10. O direito ao uso e protecção da língua própria deve ser reconhecido pelas Nações Unidas como um dos direitos humanos fundamentais.

Este manifesto encontra-se traduzido em numerosas línguas e foi ratificado na assembleia geral anual do PEN Internacional, que ocorreu em Belgrado no mês de Setembro desse mesmo ano. Como vemos, não se trata apenas de uma defesa da integridade das línguas, na sua qualidade de organismos vivos, que não só palpitam, mas fluem como rios. Note-se de passagem que a defesa do  método directo de aprendizagem das línguas começou por ir a par da ideia de falar fluentemente uma língua. Num primeiro momento, tal método terá contribuído para libertar muitas pessoas do espartilho gramatical a que obrigava uma aprendizagem obsessivamente fixada em regras.

Se a valorização da comunicabilidade imediata é importante num primeiro momento, porém o caminho para uma aprendizagem aprofundada – sustentada – passa pela interiorização de regras. Isso pode ser feito de numerosas maneiras e sempre com o suporte da leitura em voz alta de autores consagrados, da poesia musicada (sim, sim, vivam essas lyrics que nos acompanham no dia-a-dia, graças às novas tecnologias: e experimente-se cantar ao volante sobre as palavras de um dos nossos autores de culto, também como meio seguro para evitar o cansaço). Ora tal interiorização torna-se numa verdadeira descoberta quando se cria esse tecido, essa ponte imediata, sobretudo num registo de musicalidade. Não o advogavam já os teóricos clássicos da linguagem, de Rousseau a Herder e Humboldt?

O mais profundo prazer com a língua materna, ou com outra língua que se aprende, ousaria afirmá-10, pode sentir-se quando a sabemos integrada numa família de história e geografia específicas. E essa família é grande e antiga. Dou um exemplo da aprendizagem do alemão, língua cuja dificuldade (mas nenhuma língua é “fácil” como mascar pastilha elástica) é sentida por quem não aprendeu latim e não treinou a suspensão da respiração até chegar, nas orações subordinadas, ao fio condutor da frase e do pensamento: o verbo que exprime a acção. Aqui chegamos, quase sem nos apercebermos, ao domínio da filosofia da linguagem: toda a narrativa conseguida culmina num desfecho que terá entretanto mantido preso o ouvinte ou o leitor.

Foi precisamente Wilhelm von Humboldt (1767-1835) que se opôs ao positivismo nascente que tratava a língua como um produto reversível (ergon) e não como “um ser individual, com carácter e configuração definidos, dotado de uma força que age sobre o ânimo, e que não é destituído da faculdade de se reproduzir” (Introdução ao Agamemnon, 1816, trad. de José Miranda Justo) – ou seja, uma forma de energeia que se vai moldando nesse fluir da aprendizagem e da prática da descoberta que é sempre uma forma de tradução, de auto-recriação, mesmo dentro da mesma língua e sobretudo dentro da língua materna.

Hoje, Dia Mundial da Língua Materna, é uma data que podemos celebrar de forma serena, reflectindo, questionando. Quererá, poderá um professor privar os seus alunos de descobrir a familiaridade dessas percePções – e isso porque a terão perceßido nesse  entrosamento encantatório de intuição, mnemónica, ritmo e reflexão? Quererá, poderá um tradutor – sobretudo numa edição bilingue de texto – decepar a raiz indoeuropeia CT e colocar, numa linha paralela ao inglês aCt, um mísero ato que nem sequer tem a graça explosiva que ficámos a conhecer do filme de Almodovar? Quem poderá censurar aqueles que porventura, munidos de uma caneta correctora (de preferência para escrever em acetatos), tentam reparar um mal que contudo é remediável, bastando que deputados e governantes tenham a humildade de reconhecer um erro que ficou à vista de todos o mais tardar desde o adiamento da entrada em vigor de um recorte ortográfico (sim, porque “acordo” é pura ficção)? E sabemos que os brasileiros, a fazerem um “acordo”, fá-10-ão uma vez mais à sua maneira, como em 1955?

Em Setembro de 2012, no congresso do PEN Internacional na Coreia do Sul, os delegados dos 89 centros presentes aprovaram por unanimidade a resolução redigida pelo Comité de Tradução e Direitos Linguísticos. Devo sublinhar que o centro português não tomou parte na redacção da mesma – apenas apresentou o problema, sobre o qual os redactores se debruçaram, e traduziu o texto. Este pode ser lido através do link http://proximidade.penclubeportugues. org. Interessante foi, neste contexto, a incredulidade dos presentes – anglófonos, francófonos, hispanófonos e outros – e a veemência com que afirmaram que tal ocorrência seria impossível nos seus países.

Vamos acreditar que estamos num regime totalitário, como um discurso acordista fundamentalista, usando tortamente o programa Lince já em si uma máquina de produzir erros? Tratando a língua como um ergon, alega-se “factos consumados”, quando na realidade se joga com receios atávicos, com “fatos com-seus-medos” por parte de pessoas que não gostam “daquilo”, mas acham que têm de aplicar “aquilo” no quotidiano, sem saberem os seus direitos constitucionais? Não existirão razões de sobra, expostas por especialistas qualificados, que provam a barbaridade imposta pelo desacordo ortográfico? Não estará aberta a possibilidade de usar meios jurídicos para o travar, mas não seria preferível uma corajosa vontade política que o revogasse?

L'entrada O Manifesto de Girona e os "fatos com-seus-medos" ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/o-manifesto-de-girona-e-os-fatos-com-seus-medos-2/feed/ 0