Literatura catalana – PEN Català http://www.pencatala.cat Tue, 20 Feb 2018 17:54:49 +0000 ca hourly 1 Carme Arenas conversa amb Dolors Miquel http://www.pencatala.cat/blog/carme-arenas-conversa-dolors-miquel/ Fri, 17 Mar 2017 08:46:12 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=4883 Recentment, el PEN Català i l’AELC han signat el comunicat de condemna als atacs contra la llibertat d’expressió dels artistes i escriptors, amb motiu de la condemna al raper Valtònyc i de casos anteriors en què s’ha atacat la llibertat d’expressió dels artistes. Un d’aquests casos és el que ha afectat la poeta Dolors Miquel...

L'entrada Carme Arenas conversa amb Dolors Miquel ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Dolors Miquel ©Ismael Llopis. Carme Arenas ©Douglas Sielski.

Dolors Miquel ©Ismael Llopis / Carme Arenas ©Douglas Sielski.

Recentment, el PEN Català i l’AELC han signat el comunicat de condemna als atacs contra la llibertat d’expressió dels artistes i escriptors, amb motiu de la condemna al raper Valtònyc i de casos anteriors en què s’ha atacat la llibertat d’expressió dels artistes. Un d’aquests casos és el que ha afectat la poeta Dolors Miquel per la lectura del poema “Mare nostra” en el marc de l’entrega dels Premis Ciutat de Barcelona 2016. Aquests dies, coincidint amb l’arxivament de la causa, hem volgut parlar amb ella per saber com ha viscut tot aquest procés i n’hem publicat aquesta entrevista.

Estic assenyalant un fet molt important: la justícia estatal prefereix fer càstigs exemplaritzants, o intentar-ho, amb gent com jo, o en Valtònyc, dos persones d’a peu; ho prefereix a acarar-se al Jordi Pujol o a la infanta Cristina, que treballa en un lloc d’honor a la Fundació la Caixa.

Carme Arenas: La setmana passada coneixíem la notícia de l’arxivament de la causa oberta contra tu per la lectura del poema “Mare nostra” en el marc de l’atorgament dels Premis Ciutat de Barcelona del 2016. No cal dir que ens ha provocat un gran alleujament, però no deixa d’haver estat un fet dolorós i inaudit que ha durat tot un any. Com ho has viscut?
Dolors Miquel: En un primer moment ho vaig viure amb estupefacció: d’on venia aquell rebrot de l’època de la dictadura? Tornava a tenir 6 anys, 12 anys, 15 anys? I el que em semblava encara molt més greu: tota la gent anònima que donava suport a aquell fet cavernícola, tots els que de manera directa o usant l’anonimat de la xarxa m’insultaven, desitjaven la meva mort o m’amenaçaven directament. D’on havia sortit tota aquella gernació d’intolerants que m’assetjaven? Aquells individus havien anat a les escoles i la matèria de l’ensenyament s’allunyava d’una actitud com la que mostraven. Fallava l’escola? O bé: els feixistes eren immunes a qualsevol canvi de pensament? En un primer moment em van fer por, aquella por vella que venia de la guerra i d’una dictadura, que jo havia mamat. Però em vaig dir que no podia viure amb por, que viure amb por no era viure. Així que vaig continuar fent la meva vida amb una relativa normalitat. Dic relativa perquè, per exemple, en una presentació que havia de fer a Barcelona pocs dies després del fet es va muntar entorn meu tot un dispositiu de seguretat. I perquè no deixaven de trucar-me de tots els informatius d’arreu del país i fins i tot periodistes llatinoamericans. Era un vertigen per a una persona com jo. Pel que fa a la societat catalana, va reaccionar fent una cuirassa entorn meu. En particular ho va fer la societat literària, amb els seus estaments. Aquesta reacció conjunta dels catalans em va semblar com quan arribes a casa cansada i t’abraça ta mare, ta padrina, o algun ésser que t’estima molt. Va ser bonic que la societat catalana, aquesta entelèquia, es materialitzés, si més no uns dies. La comunitat poètica espanyola, en canvi, va callar amb casos molt puntuals, com el del poeta cordovès García Casado, que em va donar suport i que per això va rebre molts atacs dels seus companys. Molts dels poetes espanyols consideraven que el poema era una immundícia, fet que els hauria hagut d’importar ben poc ja que es tractava d’un atac a la llibertat i a la democràcia. Però es van aixoplugar en aquesta excusa: de fet el que no els agradava és que jo era independentista i, a més, per als mascles hispànics, jo no responia a la idea preestablerta d’una poeta jove, dèbil, lesbiana o lletja. Així que no van fer cap tipus de moviment. Des de quasi el primer moment vaig aïllar-me dels mitjans, perquè no volia atiar el foc, no desitjava la fama mediàtica i no volia desaparèixer darrere del meu poema. Però els atacs eren continuats, tan forts que hi hagué gent que m’oferí casa seva per amagar-me. Evidentment m’hi vaig negar, però quan ja portava uns tres mesos així vaig començar a flaquejar. Sentia estrès. I vaig decidir escampar la boira.

C. A.: T’has sentit manipulada i que veritablement vas pagar uns plats trencats que no eren teus?
D. M.: Els plats, la vaixella i la cuina, són de tots, i l’edifici. Però pel que em preguntes, sí. Em vaig sentir manipulada per les dues Espanyes històriques. La dreta va trobar en mi una esca per encendre el foc dels seus votants, i en Fernández Díaz, que es podria en l’anonimat més absolut, una manera de tornar a aparèixer i deixar de ser més o menys un mort en vida política. L’esquerra, per la seva banda, va fer de mi la seva bandera momentània d’unes idees llibertàries i va aprofitar per atacar els seus enemics seculars. Els avantpassats corrien per les venes de les dues Espanyes. Tornaven al seu combat que tan mals moments ha donat a la història dels homes. És una lluita terrible i desgraciada per a tots.
La societat catalana corria a part. Hi havia també algun cas de catòlic recalcitrant, però la seva reacció era tota una altra, més coherent de principi a fi. Dic això perquè quan mediàticament el cas va decaure i va ser substituït per nous casos mediàtics, la mateixa capitost de tota aquesta defensa a ultrança de la llibertat, que havia estat l’Ada Colau, personatge que en cap moment no em va fer ni una sola trucada ja que delegà el cas incòmode de tenir-me tranquil.la i controlada al tinent d’alcalde, em va negar sense que ningú ni se n’adonés. El tinent d’alcalde es va portar molt bé, fins aquest moment en què es van veure les cartes: segons m’explicà, Colau havia decidit anar a demanar perdó a Fernàndez Díaz, perquè aquest havia anat a parlar amb ella al seu despatx, i ella, veient “aquell pobre polític” tan desmillorat , dolgut i trist, havia decidit demanar perdó públicament pel poema. No podia creure el que sentia… Quina milonga m’explicaven? Quin interès hi havia darrere d’aquella baixada de calces política? No en tinc ni idea. Jo en aquell moment hi vaig tallar tota la comunicació. Havien jugat amb mi i amb l’opinió pública, que no s’assabentà d’aquest fet, ja que sortí com una noteta sense importància i no se’n parlà gaire.

C. A.: Com ha afectat aquesta vivència a la teva escriptura? Hi ha escriptors que ens comenten que davant d’una situació com la teva pateixen un bloqueig. O bé que són conscients que s’apliquen l’autocensura, potser de manera inconscient de moment. Ha estat el teu cas?
D. M.: A la meva escriptura no li va afectar, però sí a les meves aparicions públiques, per recitar, xerrar, o pel que fos. Em mantenia apartadíssima. En principi vaig fer vida al Cabanyal i em sentia segura entre gitanos, valencians, hindús i romanesos. Em semblaven la gent que em donava més confiança del món. Sense saber-ho defugia d’estar davant del públic. No notava tampoc com s’havien filtrat dins meu les veus que m’insultaven sense parar. Sobretot insultaven la meva poesia. O l’arromangada de nas dels dinosaures poètics espanyols, i de les seves cries, com si “Mare Nostra” fes mala olor. Tot plegat em va fer sentir una cosa semblant a una merda. No n’era conscient al principi. De cap de les dues coses. La meva autoestima la tenia per terra. I estava bloquejada per sortir en públic. De manera que el primer recital que havia acceptat de fer mesos enrere em va posar en un estat de nervis important. Sentia una tensió increïble. Després de recitar semblava que hagués escalat l’Everest. Aquest recital em va fer ser conscient que patia un bloqueig, o les conseqüències d’un estrès acumulat. Vaig dir-me que no havia de deixar que m’aixafessin aquella gentola i vaig posar totes les meves forces a superar el desgast, la falta de confiança, l’autoestima sota mínims i tota la cua que el fet portava en ell mateix, i que, fins aquell moment, no havia notat.

La Llei Mordassa fou una vergonya fins i tot a nivell internacional. Hi hagué moltes veus en contra. Malgrat això, aquí la tenim.

C. A.: L’endemà de saber-se la notícia de l’arxivament de la causa oberta contra tu, coneixíem la sentència imposada al poeta raper i cantant Valtònyc. En poc temps hem tingut episodis d’atac a la llibertat d’expressió de molts companys de professió, perquè també Empar Moliner va ser atacada per exercir-la. O el cas dels titellaires a Madrid. Consideres normal aquesta actitud en una societat democràtica?
D. M.: Si torno a dir que en aquest país es pot robar, desfalcar i fer milers d’actes penats, sense que et passi quasi res, i que en canvi un poema i una cançó són perseguits com en Bin Laden ho era pels americans, sembla que estigui cantant una lletania popular. Malgrat això, no la canto. Estic assenyalant un fet molt important: la justícia estatal prefereix fer càstigs exemplaritzants, o intentar-ho, amb gent com jo, o en Valtònyc, dos persones d’a peu; ho prefereix a acarar-se al Jordi Pujol o a la infanta Cristina, que treballa en un lloc d’honor a la Fundació la Caixa. Aquest fet no és puntual de l’Estat Espanyol. Es dóna a gairebé arreu. Que el ramat no es mogui, que no es desbandi, és primordial. Quan Jordi Pujol roba no canvia res; quan Valtònyc canta pot canviar moltes coses. Pot encendre el poble. La força del poble és una força bruta que cal mantenir sota control.
No, no crec que això sigui normal en una societat democràtica. Però és un fet repetit en gairebé totes les societats democràtiques. Caldria aprofundir en aquest pensament.

C. A.: Què creus que ha comportat l’aprovació de la Llei Mordassa? Com hi hem de reaccionar? Hem estat prou contundents?
D. M.: La Llei Mordassa fou una vergonya fins i tot a nivell internacional. Hi hagué moltes veus en contra. Malgrat això, aquí la tenim. En ella mateixa, com tantes coses en elles mateixes, té una importància relativa. Però no és així. Pel que he anat veient al llarg de la meva vida, quan es vol dur a terme un canvi fonamental contra el qual se sap que la població, els treballadors de l’empresa, els funcionaris, o el grup que sigui, reaccionaran en contra amb manifestacions o vagues o coses pitjors, llavors els poders actuen d’una altra manera més efectiva i contundent. Posaré un exemple. Si un dia et treuen del sou 10 euros, et queixes però no ho notes i t’adeqües. Si als dos mesos te’n treuen 10 més, fas el mateix. A l’any te n’han tret 60. Als 10 anys te n’han tret 600. Si el primer dia te n’haguessin tret 600 segurament ni haguessis tornat a treballar.
Si apliquem això a la nostra societat que ja comença a sentir malestar en la seva Societat del Benestar, comprendrem moltes coses. I sobretot que mai s’han de deixar passar els primers 10 euros.

C. A.: Per què creus que sovint la intolerància s’exerceix més amb els creadors?
D. M.: La creació és el mitjà més difícil de controlar pel poder. En una societat on això estigués controlat, el Govern hauria de tenir un exèrcit de controladors, amb capitans, tinents, i soldats d’a peu, soldats a màquina, a cine, a teatre, a música. Molt més nombrós que el nombre de funcionaris. Cap govern es pot permetre això. Així la creació se’ls escapoleix, com una llebre llesta. De fet, després de tenir l’experiència del meu poema “Mare Nostra”, que ja havia recitat i que un bon nombre de gent havia llegit, em vaig plantejar el fet que aquell poema llegit en diferents circumstàncies no hagués provocat cap intent de segrest o censura. I que, en canvi, al democràtic ajuntament de Barcelona, davant de càmeres de televisió i ràdios, hagués produït aquell daltabaix.
Crec que la resposta  a aquesta qüestió és un tresor. Diaris, televisions, internets, etcètera, són mitjans populars, però pagats i controlats pel capital i pels governs, i per tant dirigits per unes ideologies que, de tant en tant, fan la màniga ampla per donar sensació de llibertat, i res més. En canvi la creació, i sobretot la creació que no es dirigeix a les masses, és el mitjà perfecte per expandir idees que el poder considera pecaminoses i fins delictives, perquè van contra els seus interessos.

L'entrada Carme Arenas conversa amb Dolors Miquel ha aparegut primer a PEN Català.

]]>