Llibertat d’expressió – PEN Català http://www.pencatala.cat Tue, 20 Feb 2018 17:54:49 +0000 ca hourly 1 La llibertat d’expressió emmordassada http://www.pencatala.cat/blog/la-llibertat-dexpressio-emmordassada-2/ http://www.pencatala.cat/blog/la-llibertat-dexpressio-emmordassada-2/#respond Mon, 08 Feb 2016 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/la-llibertat-dexpressio-emmordassada-2/ La detenció aquest cap de setmana d’una companyia de titellaires per suposat enaltiment del terrorisme és un fet del tot inconcebible en un estat de dret. Acusar d’enaltiment del terrorisme a qui és crític amb el discurs oficial és només una anomalia molt gran que té greus conseqüències per a tota la societat. Que es...

L'entrada La llibertat d’expressió emmordassada ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
La detenció aquest cap de setmana d’una companyia de titellaires per suposat enaltiment del terrorisme és un fet del tot inconcebible en un estat de dret. Acusar d’enaltiment del terrorisme a qui és crític amb el discurs oficial és només una anomalia molt gran que té greus conseqüències per a tota la societat.

Que es vulgui fer creure que la mesura és per protegir els infants assistents a l’espectacle és no tenir en compte que aquests mateixos infants, més intel·ligents que els qui prenen certes mesures, saben perfectament quan s’està fent ironia i quan les coses van seriosament.

Si no, perquè no es veten en horari infantil sèries i programes televisius on la violència és sempre present? Que n’hauríem de dir de tots els contes tradicionals amb què tots hem crescut? De què hauríem de protegir aquests infants? Doncs segurament de qui no els considera prou capaços de saber valorar què és broma i crítica. Crítica precisament als qui tenen actituds fatalistes i antidemocràtiques i que no vetllen per una societat on aquest infant es podrà desenvolupar en plena llibertat. Crítica a qui comet abús de poder i fa passar per una acció delictiva allò que  -més enllà de l’oportunitat- pretén construir un imaginari.

L’art necessita llibertat, per a ser-ho. Si els creadors no se senten amb la possibilitat de dir i fer allò que consideren adient, és tota la societat la que hi perd, perquè s’instaura el salari de la por, l’autocensura.Tot això mentre des del poder polític es comet la violència –sí, violència- d’emmordassar tots les ciutadans, creant un discurs únic i inamovible.

Si volem una societat lliure i adulta, petits i grans tenim dret a expressar-nos lliurament amb respecte.La llibertat d’expressió és allò que ens fa persones. És, de tots els drets humans, aquell que més ens dignifica.

Des del PEN Català volem manifestar el nostre rebuig a una acció que considerem extralimitada i demanem que no es malbarati el dret a la llibertat d’expressió sota cap concepte.

L'entrada La llibertat d’expressió emmordassada ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/la-llibertat-dexpressio-emmordassada-2/feed/ 0
Un escriptor palestí perseguit. Una llengua europea amenaçada. Què implica traduir un autor àrab al català? http://www.pencatala.cat/blog/un-escriptor-palesti-perseguit-una-llengua-europea-amenacada-que-implica-traduir-un-autor-arab-al-catala/ http://www.pencatala.cat/blog/un-escriptor-palesti-perseguit-una-llengua-europea-amenacada-que-implica-traduir-un-autor-arab-al-catala/#respond Wed, 21 Oct 2015 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/un-escriptor-palesti-perseguit-una-llengua-europea-amenacada-que-implica-traduir-un-autor-arab-al-catala/ Traducció de Neus Tirado Gual

L'entrada Un escriptor palestí perseguit. Una llengua europea amenaçada. Què implica traduir un autor àrab al català? ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Bassem an-Nabrís, poeta i autor, va escriure una vesprada de l’any 2007 —enfurismat per la mort d’un amic empresonat en el foc creuat del colp d’estat de Hamàs d’aquest mateix any— l’article que el portaria, definitivament, a l’exili. Cinc anys més tard, l’any 2013, va arribar a Barcelona emparat pel programa Escriptor acollit, que el PEN Català coordina amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i per la xarxa ICORN (Xarxa de Ciutats Refugi). La calma que va trobar en aquesta banda de la Mediterrània li va permetre escriure més que mai i, a finals d’aquest mateix any, l’obra d’aquest poeta palestí perseguit es va traduir al català, una llengua que ha estat prohibida i atacada per diversos règims al llarg de la història.

Ara fa tres anys que Bàssem és a Barcelona i ha viscut al centre de la ciutat, en diversos pisos dels carrerons medievals del Born, des d’on ha escrit dos poemaris, tres obres en prosa i una infinitat d’articles periodístics per al diari digital Elaph i per al diari al-Araby al-Jadeed, amb seu a Londres.

Plàcida és la nit de Gaza. L’obscuritat cau com l’aigua sobre les cases. L’obscuritat que és feta de lluita i de silenci.

Fragment del poema «Nit», extret del poemari Totes les pedres.

A Palestina, li hauria costat cinc anys acabar un llibre i ens confessa que una de les coses que més por li feien quan va arribar a Barcelona era perdre l’habilitat d’escriure. Tanmateix, afirma que ha estat més aviat al contrari: «Barcelona em va donar tota aquesta energia, tot aquest espai… Gaza és una immensa gàbia que no deixa que els ocells s’enlairen. Estem completament assetjats».

Vam quedar per parlar sobre la seua experiència i la seua feina al PEN Català, una de les seccions del PEN Internacional —una ONG internacional que defensa i protegeix la llibertat d’expressió. Ens vam veure un dia al març i un altre dia a l’abril, a finals d’una setmana en què els mitjans de comunicació havien centrat l’atenció en aquesta organització després que el PEN Americà guardonara els escriptors i els dibuixants de Charlie Hebdo amb el premi Toni i James C. Goodale per la llibertat d’expressió. Va ser de vesprada i a l’oficina, sorprenentment, regnava la calma. Mentre els turistes deambulaven pel barri Gòtic, una sèrie de rèpliques d’obres d’art que havien estat encarregades a artistes locals penjaven de les parets: les obres originals s’havien venut per finançar la publicació trimestral Catalan writing. La resta d’espai de la paret, l’ocupa un petit document que recull els drets lingüístics universals.

Bàssem té cinquanta-quatre anys, és tranquil i parla en veu baixa. Per ell, ara, és molt més senzill publicar traduccions de les seues obres que escriure al seu propi país. Malgrat que els seus poemes apareixen sovint en antologies àrabs i palestines i que ha estat traduït a l’alemany, l’hebreu, l’anglès, el francès, el turc i el persa, sempre li ha costat forjar-se una trajectòria literària. Bàssem va nàixer l’any 1960 al camp de refugiats de Khan Yunis, a Gaza, i va deixar els estudis molt prompte per ajudar la seua família. Va ser funcionari al Ministeri de Cultura i feia de periodista en les estones que tenia lliures. Com a conseqüència de l’animadversió que professa cap a l’ocupació israeliana i de les constants referències que apareixen ens els seus escrits, va passar quatre anys i mig en presons israelianes durant els anys setanta i huitanta.

Tanmateix, tot va canviar l’any 2007: a mitjans del mes de juny, Hamàs va derrotar Fatah en una batalla pel control de la Franja de Gaza. «En aquella època Hamàs ho controlava tot: qualsevol cosa que hi passava estava sota el seu domini». Un dia, mentre mirava les notícies a la televisió, Bàssem va sentir que havien assassinat el seu amic, un altre poeta, en el foc creuat que s’havia produït durant el colp d’estat. Bàssem, que havia estat testimoni de la lluita entre Gaza i Israel des de ben menut i, posteriorment, víctima de la censura, tornaria a arriscar la seua llibertat en un escrit.

Abans que s’acabara el dia, havia escrit un article a Internet assegurant que el seu amic havia mort en mans de Hamàs. L’endemà de matí es va publicar imprès al diari al-Hayat i, immediatament, va rebre una trucada de Hamàs que negava l’afirmació de Bàssem. «Sempre feien això amb els escriptors i amb la gent que els criticava: no tinc cap dubte que eren ells, encara que ho negaven. És la seua manera d’actuar: sempre ho neguen tot.»

Poc després, mentre era al pati de casa amb la seua mare i la seua filla, els van atacar amb granades. Hamàs va negar ser l’artífex de l’atac. No hi va haver ferits però el missatge era clar: Bàssem havia de deixar d’escriure. Pressionat per la seua família, ho va acceptar. Tanmateix, només se’n va poder estar sis mesos.

El que va venir després és habitual en una societat oprimida per un govern que exerceix el control a través de la violència i de l’autoritarisme. «Ningú no s’atrevia a escriure ni a parlar contra Hamàs; tampoc no els condemnava públicament l’associació d’escriptors de la qual jo era un dels fundadors. Les crítiques no arribaven des dels ciutadans que estaven controlats per Hamàs, sinó des de fora». Això no obstant, Bàssem no estava gens sorprès: «Estic acostumat a pagar el preu de les meues conviccions i de les meues accions».

En tornar a asseure’s davant del teclat, va continuar escrivint una crítica contra Hamàs. Ben prompte, li van arribar amenaces de mort per telèfon: «Enyores la mort? Vols tornar a morir?». El seu editor li va oferir un pseudònim, però ell no el va acceptar.

Oh, pare… se’n van anar als núvols i jo em vaig quedar per a recordar-los. No hi ha cap dona, ni si em somriu la fortuna, que em faci oblidar, que em  tregui de la casa dels records.

Fragment del poema «Oh, pare», extret del poemari Totes les pedres.

L’asil de Bàssem a Barcelona és temporal. «És complicat començar des de zero en un lloc nou per algú que ja té cinquanta-quatre anys». Manté el contacte diari amb Gaza, però creu que, si hi torna, el que ell anomena «el poder religiós i feixista de Hamàs» posarà en perill la seua vida. Ha deixat de rebre el subsidi econòmic que li havien concedit i, hores d’ara, es troba en una situació delicada: quedar-se a Barcelona sense ingressos i lluny de la seua família o tornar a casa. «No he somiat res més que no fóra Palestina aquests tres anys. Em van fer molt feliç en dir-me que vindria a Barcelona: era passar de la mort a la vida.»

Els darrers dos anys ha viatjat a Portugal i a Polònia. El seu visat, que sempre porta damunt i que li van fer expressament, ara és molt més restrictiu: enguany ha hagut de rebutjar dotze invitacions a festivals literaris europeus. Si li’l renoven, tornarà a casa amb la certesa que, en cas que els seus escrits tornen a posar-lo en perill, Barcelona li donarà aixopluc novament. Una Barcelona cosmopolita, una Barcelona políglota, una Barcelona capitalista per a algú que s’autodefineix marxista: una font d’inspiració prolífica i profunda per Bàssem. Ens comenta que hi ha alguna cosa que uneix Palestina i Catalunya: «el lector català és capaç d’apreciar coses que cap altre lector del món no podria apreciar.»

L’any 2015, el català, malgrat la censura i les prohibicions a què ha estat sotmès durant diversos períodes històrics, és la setena llengua més parlada d’Europa. És ben conegut el paper del Franquisme respecte a aquesta qüestió: es va prohibir parlar-lo en públic, ensenyar-lo a les escoles i, fins i tot, publicar-hi llibres o distribuir-hi diaris. Com a conseqüència d’aquesta repressió, es van assassinar molts intel·lectuals defensors del català, entre els quals es troba Carles Rahola, afusellat l’any 1939, a Girona.

Per Bàssem, escriure de manera tan prolífica i per a una organització com el PEN Català, que ha promogut la traducció de la seua obra al català, són dues aventures increïbles. Potser només les sobrepassa el fet d’haver quedat al carrer de la Canuda, número 6, on es trobava l’antiga oficina i la casa del responsable d’una censura franquista que va durar, aproximadament, quatre dècades. Carme Arenas, professora de literatura catalana i presidenta del PEN Català, ens conta, fent broma, que, en aquesta mateixa sala ara dividida en dues habitacions, hi havia una xemeneia enorme. En canvi, ara hi ha una gran biblioteca i, als pisos de baix, l’Escola d’Escriptura. Afegeix que, quan hi van arribar, no sabien què fer-ne: dins de la cuina hi havia una fotocopiadora i una impressora.

Ningú no m’ha fet justícia, ningú no s’ha preocupat ni de mi ni dels altres. Sóc el Basem Al-Nabrís, i aquesta és l’ocupació dels meus darrers dies: cada vespre m’assec en una única cadira, en una única habitació, en un únic univers; cada dia caço l’ombra en els plecs de la foscor i vigilo la ranera de cada so. I no deixo d’estar enfadat.

Fragment del poema «Sóc el Bàssem an-Nabrís», extret del poemari Totes les pedres.

Durant l’entrevista, ens acompanya la guarda de la seua poesia i del seu arsenal cultural: la traductora catalana Valèria Macías Pagès, que, de tant en tant, interromp Bàssem per precisar la informació. Ell s’atura de manera cortès i ella comença a interpretar les paraules del poeta a l’anglès. Quan m’adone que una gran part de l’entrevista ha estat en àrab, em pregunte tot el que es deu haver perdut en la traducció i Bàssem afirma: «em preocupa, com a tots els escriptors, que una part de l’original es perda en la traducció, però, d’altra banda, la traducció em reconforta perquè és l’únic punt de trobada possible entre cultures».

Bàssem va ser un dels primers escriptors palestins a dir públicament que era ateu. Va llegir Marx de ben jove i va formar part del Partit Comunista. De la mateixa manera que la seguretat ha marcat el seu exili a Barcelona, el temps que ha passat «entre el sistema capitalista» no li ha passat desapercebut. «El fet de rebre un subsidi econòmic m’ha ajudat a canviar el meu punt de vista i, per tant, a eixamplar els meus horitzons». Això no obstant, és conscient dels problemes que comporta el capitalisme i coneix de primera mà les dificultats a què han d’enfrontar-se els artistes: no només els artistes de territoris en conflicte, sinó també els qui estan ofegats pel capitalisme. «Si no tens una faena, no tens diners i, per tant, no pots ni escriure ni tampoc viure».

Bàssem continua afirmant que la seua poesia no és explícitament política. «Jo resistisc gràcies a la bellesa: cada paràgraf o cada vers bell és, per si mateix, una manera de resistir». Les relacions que s’estableixen a l’obra de Bàssem entre la bellesa i la violència i l’harmonia i el conflicte són conseqüència de la guerra permanent en què ha viscut el poeta al llarg de la seua vida. El seu llibre de prosa més recent està compost de frases curtes i concises que destil·len, de manera acurada, les seues experiències des que viu a la capital catalana. Darrere de les subtils combinacions entre el caos i la precisió i la calma i els estrèpits, hi trobem històries de resistència, de traumes i de tragèdies. El poeta emfasitza que l’escriptura és la manera d’intercanviar cultures.

La brevetat de la seua prosa i de la seua poesia enriqueix, ara, una altra llengua. A mesura que s’acaba l’entrevista, abans que s’esfume entre la foscor d’una nit càlida, parlem sobre llocs literaris importants a Barcelona i aprenc que Gabriel García Márquez va viure i va escriure a la part alta de la ciutat, al barri de Sarrià. És evident que Bàssem s’ha impregnat de la ciutat de Barcelona i de la cultura catalana: després d’haver-se llegit gairebé totes les publicacions en català que s’han traduït a l’àrab, mostra uns coneixements de la ciutat que, potser, no tenen molts barcelonins.

El futur literari i personal de Bàssem espera canvis importants. Tornar amb la seua família i a la seua vida habitual és gairebé inevitable, però això implica deixar de sentir-se segur. Diverses organitzacions polítiques, estats nació i, fins i tot, la seua família han intentat que Bàssem deixe d’escriure. Tanmateix, ell no vol. Jo, una vegada més, gose preguntar-li si pot imaginar-se, algun dia, tancant les llibretes i guardant el bolígraf. I, sense ni tan sols esperar la traducció a l’àrab, em respon que no i afegeix: «Si només poguera escriure durant un sol segon de la meua vida, estaria disposat a sacrificar-ho tot per aconseguir-ho».

ARMSTRONG, Nicky, i FINNIGAN, Christopher. «”Do You Miss Death?” Asks The Voice At the End of the Phone: The Story of An Exiled Author»Disclaimer [en línia]. 16 de maig de 2015.

Traducció de Neus Tirado Gual

L'entrada Un escriptor palestí perseguit. Una llengua europea amenaçada. Què implica traduir un autor àrab al català? ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/un-escriptor-palesti-perseguit-una-llengua-europea-amenacada-que-implica-traduir-un-autor-arab-al-catala/feed/ 0
El PEN Català expressa el seu rebuig a la “llei mordassa” http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-catala-expressa-el-seu-rebuig-a-la-llei-mordassa-2/ http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-catala-expressa-el-seu-rebuig-a-la-llei-mordassa-2/#respond Wed, 01 Jul 2015 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-catala-expressa-el-seu-rebuig-a-la-llei-mordassa-2/ El PEN Internacional s'uneix al centre català en la preocupació per la limitació de la llibertat d'expressió i de drets fonamentals que aquesta nova llei comporta.

L'entrada El PEN Català expressa el seu rebuig a la “llei mordassa” ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
El PEN Internacional s’uneix al centre català en la preocupació per la limitació de la llibertat d’expressió i de drets fonamentals que aquesta nova llei comporta.

Avui, 1 de juliol de 2015, entra en vigor la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana, popularment coneguda com la “llei mordassa”. Aquesta llei, que va ser aprovada l’11 de desembre de 2014 gràcies a la majoria absoluta del Partit Popular, dóna prioritat en tot moment a la seguretat ciutadana (deixant que el concepte sigui interpretat subjectivament) per sobre d’altres drets fonamentals.

L’oposició política, i totes les entitats de la societat civil que han protestat l’aprovació de la llei, han volgut posar de manifest que la finalitat d’aquesta és, entre d’altres, criminalitzar la protesta, la crítica i la dissidència; restringir desproporcionadament el dret de reunió i de manifestació; ampliar l’autoritat de les forces policials i governamentals i afavorir-ne la impunitat o bé legalitzar les “devolucions en calent” dels immigrants a la frontera de Ceuta i Melilla.

Les innombrables infraccions que contempla la llei, de caire totalment divers entre elles, estan penalitzades amb multes que poden arribar fins a 600.000€, tot equiparant, per exemple, activitats de protesta a favor de la justícia social amb actes delictius com el tràfic d’armes.

El PEN Català expressa el seu rebuig a aquesta llei, perquè considera que pot representar un greu atemptat a la llibertat d’expressió i als drets humans fonamentals.

* Per a més informació llegiu les observacions sobre la Llei de Seguretat Ciutadana elaborades per l’Institut de Drets Humans de Cataluya –IDHC i Rights International Spain-RIS.

—————————- English version:  

Today, July 1, 2015, enters into force in Spain the Organic Law of Protection of Public Security, popularly known as the “gag law.” This law, that passed on December 11, 2014, thanks to the absolute majority of the Popular Party, always gives priority to public safety (a concept that is left to subjectively interpretation) over other fundamental rights.

As the pleas from rights groups and the United Nations to this ominous law have stressed, it is undermining the rights to peaceful protest and to collectively express an opinion, fundamental to the existence of a free and democratic society.

The purpose of the new law appears to be, among other things, the criminalization of protest, criticism and dissent. It restricts disproportionately the right of assembly and demonstration; expands the authority of the police and government, fosters impunity and legalizes “hot returns” of migrants at the border in Ceuta and Melilla.

The law legislates on numerous offenses, some of them not comparable between them as, for example, protest activities in favour of social justice and criminal acts such as trafficking weapons.

The sanction for the listed offences can rise up to € 600,000. The Catalan PEN expresses its rejection to this law and considers that it represents a serious attack to freedom of expression and to the fundamental human rights.

L'entrada El PEN Català expressa el seu rebuig a la “llei mordassa” ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/el-pen-catala-expressa-el-seu-rebuig-a-la-llei-mordassa-2/feed/ 0
Escrits d’Eritrea http://www.pencatala.cat/blog/escrits-deritrea-2/ http://www.pencatala.cat/blog/escrits-deritrea-2/#respond Mon, 09 Mar 2015 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/escrits-deritrea-2/ V Premi Veu Lliure-PEN Català a Dessale Berekhet

L'entrada Escrits d’Eritrea ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
El 14 de novembre de 2014, en el marc de la commemoració del Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit, s’atorgà el V Premi Internacional Veu Lliure-PEN Català a l’escriptor d’Eritrea Dessale Berekhet, acollit a Noruega dins de la xarxa internacional de ciutats refugi, ICORN (International Cities of Refuge Network).

El 2014, com en anys precedents, l’entrega del Premi Veu Lliure-PEN Català va anar acompanyada pel recital Rompre barrots a diferents indrets de les Illes Balears. Concretament la lectura va ser acollida a Lloseta, Ciutadella i Maó. Els textos que es van llegir en aquest acte eren d’escriptors que han estat perseguits i es demanar a Berekhet que enviés alguns dels seus escrits per poder-los incloure. L’autor va fer arribar dos relats breus i tres poemes de companys seus empresonats a Eritrea.

A continuació reproduïm els textos en qüestió, que també podeu trobar al document per a descarregar. Totes les traduccions (de l’anglès) són de Miquel Àngel Llauger.

 

 

 Els quatre bous

Dessale Berekhet

Fa molt de temps, hi havia un grup de quatre bous salvatges. Es deien Chi’ay, Hamer, Diruy i Tsa’edu. Com que no vivien sota cap ésser humà, eren independents i lliures. Pasturaven de dia, i de nit bevien aigua i se n’anaven al seu cau a dormir. Després de dormir en pau, se n’anaven a pasturar una altra vegada, al matí.

Van viure així molt de temps, units per l’estimació; eren, també, molt feliços. Així i tot, la seva vida no era sempre pacífica. Els animals carnívors vagarejaven prop del cau tot el temps. Havien de pensar alguna cosa per defensar-se. Si no ho feien, serien el sopar d’aquells carnívors que erraven per casa seva.

Es van reunir per debatre la qüestió de com podien fugir d’aquell risc. Després de rumiar-hi, van establir un pla. Van acordar que cada un d’ells dormiria de cara a un dels punts cardinals (nord, sud, est i oest), per poder estar preparats per a qualsevol atac dels carnívors. Això faria que els seus enemics no tinguessin cap opció d’entrar, des de cap direcció.

Els carnívors no van abandonar els seus plans d’atrapar els bous. Ells també es van reunir i van debatre per dissenyar els mitjans per portar a terme les seves intencions. Un d’ells va suggerir el següent: – Germans i germanes, tots sabem que la nostra germana la guineu és molt astuta; no trobeu que l’hi hauríem de preguntar?

– Sí, tens raó; és una idea molt bona –van avenir-se tots.

La van buscar per tots els voltants i finalment la van trobar.

– Estimada germana guineu, coneixes els quatre bous que viuen junts? –van preguntar.

– Sí, és clar que els conec! –va contestar la guinea, somrient.

Llavors, li van explicar el seu propòsit d’atacar els bous i les dificultats a què s’enfrontaven. Li van prometre una ració del seu menjar preferit si se li acudia un pla subtil per posar els quatre bous a les seves urpes.

– Això és bufar i fer ampolles! I per què en feu tant de rebombori? Deixeu-me fer. Una cosa, però: m’heu de prometre que tots mantindreu la vostra promesa –va dir la guineu.

– No t’has de preocupar d’això! –van dir tots els animals alhora.

L’endemà al matí, prest, la guineu va anar a veure els quatre bous; els va adreçar salutacions càlides, fingint que era una bona companya. També va fer amistat amb ells.

Com si es preocupés per ells, els va dir:

– Aquesta zona està infestada de carnívors; heu d’anar sempre amb molt de compte!–Tanmateix, estava cavil·lant per trobar alguna cosa que pogués dividir el grup.

Llavors, un dia, la guineu es va adonar que els quatre bous tenien quatre colors de pell diferents.

– Visca! Ja he trobat la solució! –va botar amb alegria.

Va mirar-los amb atenció. Diruy tenia la pell negra, Tsa’edu blanca, Hamer vermella i Che’ay marró clar. La guineu estava segura que podia fer servir aquestes diferències entre ells per dividir-los. També sabia del cert que la seva divisió els faria vulnerables als atacs dels animals salvatges, que no aconseguien atrapar-los gràcies a la seva unitat.

La guineu no va poder aclucar l’ull en tota la nit, pensant en la manera d’aprofitar aquesta diferència entre els quatre bous. De matinada, la seva idea va prendre forma. Va sortir al matí molt prest per veure els bous i dur-la a terme.

– Bon dia, germans!

– Bon dia, guineu!

– Us porto males notícies. Els carnívors s’han acabat de preparar per atacar-vos. Només teniu temps si feu alguna cosa ara mateix! –la guineu instigava la por entre els bous.

Els bous tenien la guàrdia baixa i van recórrer a la guineu perquè els ajudés, dient:

–No hi ha ningú tan intel·ligent i tan creatiu com tu; si us plau, dóna’ns alguna idea que ens pugui salvar la vida.

– Naturalment, els carnívors només us podran atracar quan hagi caigut la fosca. I a cap de vosaltres, excepte el bou blanc, no se us pot veure de nit. Com que el color blanc de Tsa’edu reflecteix, us podrien atacar després de veure’l. Però els altres tres no tindreu problemes, ja que el vostre color no es veu en la fosca –va dir de manera casual, i va partir.

Més tard, els quatre bous es van reunir i van debatre la qüestió.

– No tenim res a fer. No és just que nosaltres tres ens posem en perill per culpa de Tsa’edu. Si us plau, germà Tsa’edu, deixa el nostre grup –van dir.

El pobre Tsa’edu no hi va poder fer res; va abandonar el grup i va començar a vagarejar a camp obert, en solitari. No gaire temps més tard, els carnívors el van trobar tot sol i se’l van repartir. Com a mostra d’agraïment, li van donar a la guineu part de l’estómac i de les butzes. També li van suplicar que fes el mateix amb els altres tres bous.

La guineu va tornar a anar a veure els tres bous, passades algunes setmanes.

– Sembla que el vostre problema està gairebé arreglat. Tanmateix, no estic tranquil amb el bou Hamer. Com que és de color vermell, és el que té més possibilitats que el vegin en la fosca. Per tant, no estic del tot convençuda que estigueu segurs al cent per cent –va dir, fingint que es preocupava per la seva seguretat.

– La guineu té rao! –van dir els altres dos mirant el bou vermell amb sospites.

Hamer va comprendré bé el que volien dir les seves mirades. Va moure el cap, dient-se a ell mateix: “En lloc de posar-los en perill, els hauria de deixar i enfrontar-me al que vingui.” I va partir.  No es va salvar del que temia. Va ser una presa fàcil per als carnívors. La guineu també va tenir la seva part pels seus fets traïdors.

Finalment, Chi’ay i Diruy eren els únics del grup que quedaven. La guineu tampoc no els va deixar en pau. Una vegada més, s’hi va acostar com si els comprengués. En lloc d’anar a veure’ls a tots dos junts, va optar per parlar amb Diruy a soles.

– Escolta, germà Diruy, ets de color completament negre. Cap animal carnívor no pot descobrir-te en la fosca, ni tan sols poden veure’t. O sigui que no juguis amb la teva vida estimada, dormint amb Chi’ay. Hauries de pensar en tu mateix! –li va dir. El bou negre va creure la guineu, sense el més mínim dubte.

– Tens raó, estimada guineu. Gairebé he posat la meva vida en joc, sense adornar-me’n –va dir. Després, va decidir no dormir amb Chi’ay, i els animals carnívors els van trobar tots dos tots sols i van acabar amb ells.

Aquesta vegada, però, la guineu no en va rebre cap part, de les preses. No quedava cap bou que fes que la seva feina traïdora resultés útil per portar-lo a la trampa. Els animals salvatges es van empassar tota la carn que hi havia sense deixar-ne ni un bocí per a ella. Plena de ressentiment, s’encenia de ràbia. – D’acord; no podreu aclucar un ull, després d’haver-me pagat així! –va manifestar. Encara no s’ha decidit a venjar-se dels animals carnívors.

Adaptat d’un conte tradicional eritreu

 

 

Escriu sobre el nostre dolor!

Dessale Berekhet

Era un silenci absolut. En un poble com aquest, amb tantes cases, aquest silenci eixordador impressionava. Deu haver passat alguna cosa poc normal, vaig pensar. Era l’hora del dia en què la gent del poble hauria d’estar tornant a casa després de les feines fora del poble. Tanmateix, ningú partia ni tornava al poble. Tota la vida, els silencis tan intensos m’han pertorbat més que els estrèpits.

Em vaig sentir com si em trobés al mig d’un cementeri. Era un moment com mort, en què podies desitjar qualsevol mena de soroll, fins i tot un tret. Amb la mà, vaig fer sonar les coses que portava a la bossa, mentre buscava amb què rompre el silenci ominós. A la bossa hi havia una màquina de fotos, un aparell per enregistrar i una ràdio, que sempre portava amb mi quan viatjava. Quan era a punt d’encendre la ràdio, vaig veure Salomon (a qui estava esperant) que venia cap a mi.

Em va colpir, pensar com era d’excepcional trobar-me amb una única persona, en aquest poble que en la meva infantesa era ple de gent.

Salomon em va saludar amb molta fredor. Sense afegir ni un mot, caminava davant meu com si em conduís a una casa endolada.

Després de caminar una mica, ens vam acostar a l’entrada d’una barraca. Vam sentir un soroll feble que venia de dins. Salomon es va aturar i em va mirar.

– El pare canta. No descansa ni un moment de recitar aquest poema, tot el dia. Està aquí tancat i se’l menja la soledat. Pobre, no el veurà ningú si mor aquí dintre! –va dir.

Vaig intentar escoltar el contingut del poema. No era gaire clar. Finalment, crec que vaig sentir això:

– Angeb, fill de Mihur, Angeb,

ara que se t’han juntat l’esquena i els genolls,

que tremoles mentre a fora fa sol,

que et dóna el menjar la teva nora, q

ue estàs estret pertot i no tens matalàs,

que estàs envoltat de dolor i soledat,

parteix, ja n’has tingut prou, del món.

La veu que recitava el poema transmetia un dolor profund.

– “Ara que et dóna el menjar la teva nora…”, on dimonis té una nora? –va dir Salomon, i va obrir la porta i m’hi va fer entrar.

L’home que hi havia a dins va interrompre la recitació i va dir, amb veu feble:

– Sooooo!

– Som nosaltres, pare. Com t’ha anat el dia? –va dir Salomon.

– Em pensava que era aquell poltre maleït. Ets tu, Silum, fill meu? –va dir. Semblava que l’home no esperava cap visita.

– Sí, sóc jo. Hi ha una altra visita per a tu –va contestar Salomon.

– Una visita per a mi? I per què em vol visitar avui? –la resposta del pare mostrava el gran menyspreu que sentia per ell mateix.

M’hi vaig acostar per encaixar.

– No et veurà, pregunta-li –em va dir Salomon.

– Quina edat teniu, senyor Haile? –vaig començar amb les meves peguntes.

– Ja he renunciat a demanar unes ulleres. Els ulls m’han traït, fill meu! –va dir mig tancant els ulls per veure’m.

La resposta em va fer veure que no només els ulls, sinó també l’oïda, l’havien traït. Vaig somriure mirant cap al seu fill, Salomon, i el vaig mirar de manera interrogant.

– Té el cor desajustat, tot li falla. S’ha pensat què li demanaves si l’havies reconegut. Si li demanes quina edat té, cada setmana la canviarà. Avui et dirà que té 105 anys, i d’aquí una setmana et dirà: “No en puc tenir més de 90”. Tot el que té a veure amb el pare és esgotador! –va dir Salomon inclinant el cap.

– Així, se’n recordarà de la història sobre la qual li vull preguntar? –vaig preguntar a Salomon.

– No pateixis per si recordarà històries. Se’n recordarà.  Al cap i a la fi, quina feina ha fet millor que contar històries, tota la seva vida? Tots els companys de la seva edat s’han passat la vida lluitant contra la vida, fins a morir. I ell encara és aquí contant històries! –va dir somrient amb menyspreu.

Em va semblar que el menyspreu cap al senyor Haile també me l’aplicava a mi i a la meva professió. “Quina feina he fet millor que contar històries?” La pregunta em feia voltes al cap. Abans de trobar cap resposta satisfactòria a la pregunta que em feia, Salomon va parlar en veu alta.

– Pare, el convidat que hi ha aquí escriu històries. Ha vingut per preguntar-te coses dels gegants extingits que es deien Qom Rom, que abans vivien al nostre poble.

– Què hi ha dels Qom Rom? Què els va passar que no ens hagi passat a nosaltres? –va preguntar en veu alta el senyor Haile.

Per què la gent amb problemes d’oïda parla fort? No entenc si és perquè es pensen que tothom té problemes d’oïda o perquè no poden controlar el so que emeten.

– Com eren de grossos? –vaig preguntar, també  en veu alta, al senyor Haile.

– Com de grossos? Com t’ho diria? Eren immensos! Coneixes la vall ampla que en diuen Wedeg Rom? Un d’aquells Romay arribava de banda a banda de la vall estirant les cames, mentre agafava aigua del fons –va dir, estirant les mans en un esforç per donar-me’n una imatge clara.

– Deus haver vist el cementeri del poble Rom, a Debesh. Cada tomba és tan grossa com aquesta casa on som. També diuen que tenien un pou d’aigua a Gobo Abi (la Gran Muntanya). Segons el mite, un Romay, dret sobre el cim del Gobo Abi, ens podria agafar a tots tres amb els dits! –s’esforçava a somriure amb les seves genives sense dents.

El poble està envoltat de muntanyes. Gobo Abi, tal com indica el seu nom, és la muntanya més alta de la zona. Vaig trobar molt difícil imaginar-me una criatura que pogués estirar els braços i arribar fins allà on jo seia.

No era la primera vegada que sentia la història. Quan érem infants, ens contaven moltes històries del poble extingit dels Rom. Hi ha molts de llocs que n’agafen el nom, i existien molts vestigis al voltant del poble. Quan passava al costat de la tomba del poble dels Rom, hi havia una idea que sempre em passava pel cap. Què hi trobaríem si excavéssim i miréssim a dins? Passar pel costat d’un cementeri era molt agosarat en la nostra tradició: d’excavar una tomba, no en parlem.

– Senyor Haile, deixem de banda totes les altres històries. Em podríeu relatar, de moment, com és que els Qom Rom es van extingir? –vaig dir en el mateix to elevat.

– Fill meu, els Qom Rom es van extingir a causa d’una benedicció! –va dir, mirant cap a Salomon.

– Una maledicció o una benedicció? –en volia estar segur.

En aquest poble, ningú no fa res si no té una benedicció. Quan viatges, quan has de llaurar la terra o dur els animals a pasturar, quan penses en el matrimoni… sempre has de demanar la benedicció dels majors: de totes totes. Tothom fa coses bones per guanyar benediccions. Si no ho fessin, no gosarien fer moltes coses, no fos que els majors els maleïssin. Com era, doncs, que els Qom Rom s’havien extingit per una benedicció? Això no hi era, a cap de les històries sobre ells que jo coneixia. O bé no l’he sentida mai, o bé simplement l’he oblidada, vaig pensar.

– Com és que una benedicció…? –vaig dir, intentant enganxar el senyor Haile.

– Sí, va ser una benedicció. Però és el que van triar. Tenien la ira de Déu sobre ells, però Ell els va donar una elecció. “Us he de castigar amb una maledicció o una benedicció?”, els va demanar. Ells van contestar que s’estimaven més una benedicció que una maledicció –va contar amb un somriure esvaït al seu rostre arrugat.

– I després? –em sentia encuriosit.

– Els va beneir: “Que les vostres esposes només donin a llum fills mascles, i els vostres animals només femelles!” Els del poble Qom no tenien gaire cervell. “Aquesta és la millor benedicció que ens podem guanyar”, van dir amb felicitat. Com saps, la nostra societat considera que és un do quan l’esposa d’algú dóna a llum un nen. En una societat patriarcal, se suposa que un infant mascle és la mà dreta dels pares, mentre són vius. També és el seu hereu quan moren. I quan el bestiar dóna a llum femelles fa que n’hi hagi més –va dir, acaronant-se els bigotis escassos de la barbeta.

– I com és que aquesta benedicció va portar a la seva extinció? –vaig preguntar, tot i que entenia la fi de la història.

– Escolta. Després de molt de temps, el poble dels Rom es van trobar que s’havien quedat només amb població masculina. No podien trobar parelles amb qui donar continuïtat al seu llinatge. Tot el seu bestiar eren femelles i no podien trobar mascles amb què acoblar-se. Els pares ens contaven que així és com es van extingir. Altrament, els Rom podrien haver aniquilat la raça humana de la Terra! –va dir amb un sentiment d’abatiment.

– També es contava que va baixar la població dels Rom a causa de la guerra. No van tenir mai noció dels nombres. De manera que tenien una forma diferent d’esbrinar quants d’ells havien caigut a les batalles. Quan anaven cap a les batalles, cada un posava una pedreta a dalt d’aquella roca grossa que hi ha a les terres de conreu d’Adi-Tesfu. Quan tornaven, els que encara vivien agafaven una de les pedretes que havien deixat. D’aquesta manera, comptaven quants havien perdut la vida a la batalla. Les pedretes arreplegades encara hi són, a dalt d’aquella roca. Encara hi ha la norma de dir d’algú ben plantat que és un Romay. Al tipus d’espasa més forta i més llarga també se’l coneix com un Romay –va dir el senyor Haile movent el cap de manera pensívola.

– Ho escriuràs, això? –em va demanar ell després d’una pausa breu.

– Sí, pare. La història de l’extinció, especialment, no la coneixia –vaig contestar.

– Fill meu, no creus que seria millor si escriguessis sobre el nostre dolor, en lloc de contes sobre el poble dels Rom? També estam al caire de l’extinció. No hi ha diferències entre nosaltres i els Qom Rom. L’única diferència és que el poble dels Qom va haver de cavar les seves pròpies tombes i esperar la mort, ajaguts dins de les tombes. Per al nostre poble, és abominable cavar la pròpia tomba. Però estam prop de l’extinció, com el poble dels Rom –va dir mirant cap al terra.

“Escriu sobre el nostre dolor!”, em repetia jo al cap. Era un sentiment dolorós. Ja havia començat a sentir al meu cor el dolor profund tant del pare com del fill. Intentar escriure un sentiment dolorós de manera acurada és, d’alguna manera, un sentiment dolorós. Estava desconcertat amb el que estava fent. Salomon, que escoltava en silenci, es va posar dret i va sortir. Jo sabia que li passava alguna cosa i el vaig seguir.

Vaig veure les llàgrimes que li brollaven i brillaven. No és propi de la cultura d’aquesta societat que un home plori. A un cadell mascle se l’educa en la creença que ha d’enfrontar-se als reptes de la vida i que no ha de deixar anar ni una sola llàgrima davant cap problema. Únicament dels cadells femelles es diu que tenen “la capacitat de deixar que les llàgrimes corrin”. Si més no, com que se’ls permet que les llàgrimes corrin, de vegades el seu dolor és menys intens que el dolor interior que pateixen els homes.

– Ei, Salomon, estàs bé? –vaig preguntar.

– He sentit les paraules del meu pare molt endins. Té raó quan diu que no estem millor que el poble dels Rom. Quina diferència pots veure entre aquest poble i el cementiri del poble dels Rom a Debesh? Mai no hi ha hagut, en aquests voltants, un poble tan ple de gent i tan viu com el nostre. I ara, en aquest poble només hi queden dues ànimes: el meu pare i la meva àvia Wazhi! Mira l’església; tres quartes parts estan envoltades de tombes. El recinte de l’església ja està ple i ara ens veiem forçats a convertir les terres on hem conreat sorgo i ordi en un cementeri! –va dir mentre deixava que la llàgrima que intentava controlar fluís com una presa trencada.

Jo també vaig esforçar-me a controlar les llàgrimes, mentre el consolava.

– Pobre pare… T’ha dit que és abominable cavar la pròpia tomba? Creus que hi ha res que puguem dir que és abominable, en aquests temps? Fa una setmana, el meu amic Rezene i jo ja havíem cavat una tomba per a ell al costat de la de la meva mare. Ja he fugit de l’exèrcit, o sigui que abans que em vinguin a arrestar me n’he d’anar d’aquest país. Ja hem acabat amb tots els animals, venent-los i matant-los per tenir menjar. Què pots fer amb un ésser humà? No el pots vendre ni bescanviar. He esperat el meu pare tot un any. Però ara me n’he d’anar. Tenia por de tenir vergonya, si moria aquí tot sol i ningú no el veia. Però ara el meu amic Rezene el pot portar a la tomba. Què se n’ha fet, del meu poble! ¿Com pot ser aquí, cap dels joves que podria cavar una tomba?! –es va posar les dues mans al cap, com si li haguessin dit que algú havia mort, i va gemegar: “Ai! Ai! Ai!” Era l’últim gemec de dol pel seu pare i el seu poble extingit!

Em vaig quedar quiet al pati, sense saber què fer.

Les paraules del senyor Haile em sonaven una vegada i una altra al cap: “Fill meu, no creus que seria millor si escriguessis sobre el nostre dolor, en lloc de contes sobre el poble dels Rom? També estem al caire de l’extinció. No hi ha diferències entre nosaltres i els Qom Rom. L’única diferència és que el poble dels Qom va haver de cavar les seves pròpies tombes i esperar la mort, ajaguts dins les tombes. Per al nostre poble, és abominable cavar la pròpia tomba. Però estem prop de l’extinció, com el poble dels Rom”. Havia vingut amb la intenció d’escriure sobre els Qom Rom, però em vaig submergir en el dolor del nostre poble, del qual mai no puc donar l’explicació que mereix. Igual que Salomon, vaig decidir fugir-ne. Tot i que vaig poder posar-hi distància física, mai no he aconseguit deslligar-me del dolor. Mai no és possible separar-se d’allò que se t’ha enfonsat a la sang i al cor.

 

Número 92

Selam Kidane

M’agradaria saber com et deia,

la teva mare, tan bonica…

Potser et deia Berhan? Llum meva.

O potser et deia Haben? Orgull meu.

Potser et va dir Qisanet… Descans.

O eres Awet? Victòria…

Digues, petit, et va posar el nom de la seva esperança?

O de les seves aspiracions, o dels seus somnis?

Et va posar el nom del germà que havia perdut?

O del seu pare, que fa temps que se n’havia anat? E

t va posar el nom del desert que havia travessat

o de la terra que havia deixat enrere?

O potser el nom de la terra que havies d’heretar?

Digues, petit, com et deia la mare, tan bonica?

Perquè no suc suportar que et diguis Número 92…

(Selam Kidane viu a l’exili, i és la coordinadora internacional de Release Eritrea, una organització de defensa dels drets humans del poble eritreu)

 

Animals salvatges

Meles Segusse

De què fugiu?

On voldríeu ser?

Oblideu la vostra jungla

i veniu a la ciutat.

 

Per allà no hi queda

ni un sol arbust. Prou de trons

i de terra que sempre tremola.

Aquí us ho podeu prendre amb calma.

 

Mireu, la tanca s’obre.

Deixeu la por a fora.

Benvinguts.

Joves o vells, mascles o femelles:

a ningú no se li poden negar

les comoditats de la civilització.

 

O potser la jungla

ja ho ha vist venir,

i ha deixat mines en lloc d’arbres,

i us ha donat sulfur

a canvi de l’alè de la llibertat?

Millor que trieu la ciutat.

I deixeu que aquest home salvatge,

que olora la sang,

visqui de la manera que vivíeu vosaltres

i ara ja no:

menjant-se els de la pròpia família,

vius o morts.

 

Deixau-lo al vostre lloc.

Veniu a la ciutat i prospereu.

Ei, tigre, cérvol,

lleó, perdeu el rugit.

Podeu governar-vos amb justícia.

 

Serp, no cal que mosseguis

el colom quan el beses.

I guineu, oblida l’engany

quan parlis amb el conill.

 

A la ciutat tots convivim.

La llei de cada home

contra tots els homes

és de la jungla.

 

Deixeu-la enrere.

Feu el salt.

El canvi serà bo.

Proveu el meu llit, per dormir.

 

(Meles Segusse és un escriptor, poeta i periodista eritreu. És a la presó des de l’any 2009)

 

Àvia dolça meva

Yirgalem Fisseha

Si hagués arribat fins a tu

tot hauria estat millor.

Hi hauria trobat

tantes monedes, a les teves mans,

tantes coses per escoltar, a la teva boca.

 

Deixem-ho córrer, no vaig tenir sort,

i ara vinc com per fer una xerrada.

 

Tots els que et coneixen, no sé com, repeteixen

que cada vegada que ens trobàvem agafava coses teves.

Una part de les teves faccions,

una miqueta de la teva compassió,

una fracció de la teva intel·ligència,

la meitat de la teva saviesa;

tot això he rebut, segons m’han dit.

 

Però se m’han marcit les teves mans, tan generoses,

i se m’ha perdut la plenitud de la nostra semblança.

 

He de saltar una tanca per afluixar els punys,

que fa setmanes que vaig tancar.

Perdona’m, dolça àvia meva,

voldria poder donar, però d’on?

 

(Yirgalem Fisseha és poeta, i és de les poques dones periodistes d’Eritrea. És a la presó des de febrer de 2009)

 

L'entrada Escrits d’Eritrea ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/escrits-deritrea-2/feed/ 0
Reflexió de Bàssem an-Nabrís al finalitzar la seva estada com a escriptor acollit http://www.pencatala.cat/blog/reflexio-de-bassem-an-nabris-al-finalitzar-la-seva-estada-com-a-escriptor-acollit-2/ http://www.pencatala.cat/blog/reflexio-de-bassem-an-nabris-al-finalitzar-la-seva-estada-com-a-escriptor-acollit-2/#respond Thu, 03 Jul 2014 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/reflexio-de-bassem-an-nabris-al-finalitzar-la-seva-estada-com-a-escriptor-acollit-2/ Després de dos anys com a escriptor acollit pel PEN Català i l'Ajuntament de Barcelona, l'escriptor palestí escriu aquest text per l'acte "Alta Veus", dut a terme a l'Espai Avinyó el passat 26 de juny

L'entrada Reflexió de Bàssem an-Nabrís al finalitzar la seva estada com a escriptor acollit ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Després de dos anys com a escriptor acollit pel PEN Català i l’Ajuntament de Barcelona, l’escriptor palestí escriu aquest text per l’acte “Alta Veus”, dut a terme a l’Espai Avinyó el passat 26 de juny

Com sabeu, després d’anys d’espera, vaig venir a Barcelona a través de l’organització ICORN (International Cities of Refuge Network). En aquells anys m’obsedia una idea recurrent: que, després d’haver sobreviscut de miracle al primer intent d’assassinat, provessin de matar-me per segona vegada. L’atemptat havia estat, d’alguna manera, planejat per les milícies de Hamàs o per altres organitzacions islàmiques més radicals, com els salafistes o Al-Qaida, que creixen com bolets. Vivia amb aquest temor permanentment. Per això vaig reduir al màxim les meves sortides, quedant-me protegit per les parets de la casa, amb l’esperança de trobar la sensació de seguretat… però va ser inútil!

Quan vaig posar els peus a la pròspera ciutat de Barcelona vaig quedar meravellat de trobar-me davant d’una vida natural i espontània amb tots els seus detalls. Més endavant, em va commoure profundament la càlida rebuda del PEN Català, representat per dues dones excel·lents: Carme Arenas i Raffaella Salierno. Em vaig dir: no només t’has desplaçat d’un punt geogràfic a un altre, sinó de la mort a la vida!

En realitat, ara, després de gairebé dos anys d’estada aquí, puc dir que he tingut sort que l’atzar m’hagi portat fins a Catalunya. Viure en una ciutat antiga, bonica i de caràcter obert com aquesta capital és un honor per a mi com a escriptor i com a persona. També és una gran fortuna viure al cor antic d’aquesta ciutat, concretament al barri del Born. Barcelona m’ha proporcionat exactament allò que necessitava: seguretat i llibertat en abundància; són dos conceptes sobre els quals havia llegit molt i que, tanmateix, no havia experimentat en tota la meva vida. També m’ha concedit una cosa important: temps. Amb un sou mensual i una casa m’he vist alliberat de totes les obligacions de la vida, he pogut ser amo del meu temps i dedicar-me plenament a l’escriptura. I és que he escrit amb profusió i he tractat una gran diversitat de temes, dues coses a les quals no estava gens acostumat quan era a Gaza.

Ara, aquests dos anys, que semblen un somni feliç, s’acosten a la fi. I la xarxa de seguretat on havia tingut la sort de reposar està a punt d’ésser retirada de sota meu. Què faré? És indispensable que m’espavili, com qualsevol altre exiliat, o no em quedarà més remei que retornar a l’infern. Però perquè això no passi s’hauran de complir tres condicions relacionades entre elles: Primer: aprendre català (llengua per la qual sento una simpatia especial, pel llarg i difícil període d’amenaça que ha sofert per culpa del dictador. Franco va marxar, i la llengua es va quedar. Quina victòria més bonica!). El cas és que vaig seguir dos cursos sense treure’n gaire profit, perquè els professors feien servir el castellà com a llengua vehicular, i per a algú com jo que tampoc entén aquesta llengua resultava difícil entendre i aprendre el català. Segon: trobar una feina. I aquest és un assumpte que sé fins a quin punt és difícil per als propis catalans, en el context de crisi econòmica demolidora en què es troba el país. Tercer: trobar un sostre. El que ara espero és assolir aquests tres objectius per establir-me i poder dormir amb certa tranquil·litat; per poder descansar dels dos malsons que encara em visiten en somnis. El primer malson és l’origen de bona part dels mals que hem patit com a poble ocupat, és a dir el del feixisme israelià. I el segon malson és el feixisme exercit per Hamàs, que ha agreujat el patiment provocat per l’ocupació i el bloqueig, ja que és una organització ideològica i religiosa que s’esforça per empènyer-nos a tots cap al pensament dogmàtic i que vol arrossegar-nos a l’obscurantisme de l’Edat Mitjana.

No us ho amagaré: jo ja havia eludit una mort segura en una altra ocasió, quan vaig ser torturat a les presons israelianes, i també durant els enfrontaments de la primera Intifada, tanmateix, encara no m’he desempallegat d’aquests dos malsons! Finalment, tinc l’esperança de rebre ajut del govern espanyol: que em concedeixin els drets com a refugiat i una targeta de residència per cinc anys. Si això es compleix hauré aconseguit una cosa essencial per a mi i per a la meva família. Una família que, com desenes de milers d’altres, només somia en una cosa des que la vaig deixar: escapar de la presó més gran del món per anar a un indret humà i obert on pugui portar una vida natural. Pel que fa a tota la resta, és responsabilitat meva.

Gràcies per haver vingut.

19 de maig del 2014

Traducció de l’àrab: Valèria Macías Pagès

L'entrada Reflexió de Bàssem an-Nabrís al finalitzar la seva estada com a escriptor acollit ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/reflexio-de-bassem-an-nabris-al-finalitzar-la-seva-estada-com-a-escriptor-acollit-2/feed/ 0
Un nou cas de censura al català i a l’espai cultural i cívic http://www.pencatala.cat/blog/un-nou-cas-de-censura-al-catala-i-a-lespai-cultural-i-civic-2/ http://www.pencatala.cat/blog/un-nou-cas-de-censura-al-catala-i-a-lespai-cultural-i-civic-2/#respond Wed, 19 Feb 2014 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/un-nou-cas-de-censura-al-catala-i-a-lespai-cultural-i-civic-2/ El diari Levante-EMV censura un article de Manuel Rodríguez Castelló

L'entrada Un nou cas de censura al català i a l’espai cultural i cívic ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
El diari Levante-EMV censura un article de Manuel Rodríguez Castelló.

El PEN Català va celebrar recentment a València uns actes contra la censura (presentació de l’exposició DELETRIX, de Joan Fontcuberta) i contra la invisibilització dels escriptors  i escriptores en els mitjans de comunicació valencians (a partir d’un dossier de dades que palesaven aquesta situació). El mateix dia que es feien aquests actes, 21 de gener, se suspenia l’emissió de Catalunya Ràdio al País Valencià, un atemptat més contra l’espai comunicatiu català, que s’afegia al tancament de l’emissió de TV3 i més recentment al tancament de Canal 9.

Quasi simultàniament s’ha produït una altra notícia, aparentment menor però que constitueix un símptoma, no només de menyspreu a la llengua i a la figura de l’escriptor sinó d’un crescendo alarmant en la restricció de la llibertat d’expressió al nostre país. El diari Levante-EMV, on un col·laborador ressenyava l’exposició DELETRIX dient que allò de l’intel·lectual i l’escriptor perseguit és a aquestes alçades “anacrónico e incluso resulta un punto cursi” (17-1-2014), ha censurat un article de l’escriptor i columnista del diari Manuel Rodríguez Castelló perquè criticava el comportament comercial d’una coneguda companyia telefònica en l’article titulat “Onoris causa”. Segons el diari no es tractava d’una censura, sinó de la inconveniència de presentar problemes personals en un article d’opinió. Com si s’ignorés que qualsevol manual de gèneres periodístics constata que l’àmbit de l’article d’opinió, i especialment aquest microassaig anomenat columna, és el més legítimament subjectiu de tota la premsa. O com si es volgués fer creure que els problemes i els fraus de les companyies telefòniques no pertanyen a l’agenda pública dels ciutadans.

Rodríguez Castelló, que és també soci del PEN, va publicar el text en el seu blog personal i l’empresa del diari va suspendre-li immediatament –al·legant deslleialtat al diari!– la col·laboració setmanal que mantenia durant una quinzena d’anys. És difícil escatir si la deslleialtat al mercantilisme de Levante-EMV ha estat la causa o merament l’excusa per treure’s de sobre un col·laborador de ploma esmolada, escriptor de qualitat ben contrastada i arrauxadament independent en la crítica. En qualsevol d’aquests casos, es tracta d’un comportament indigne que el PEN ha de denunciar, ja que constitueix un pas més en el procés de silenciament dels escriptors –de censura, al capdavall­– que pugna amb insistència per desculturalitzar un país i fer emmudir la veu de la societat civil.

Es tracta, a més, d’una nova minva de l’esquifit espai que el diari dedicava als textos en català, en el marc d’aquest procés de destrucció del nostre espai comunicatiu. Malauradament, la denúncia històrica que fa DELETRIX continua sent actualitat.

L'entrada Un nou cas de censura al català i a l’espai cultural i cívic ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/un-nou-cas-de-censura-al-catala-i-a-lespai-cultural-i-civic-2/feed/ 0
Bassem Al-Nabriss: "Escrivim poesia per resisitir" http://www.pencatala.cat/blog/bassem-al-nabriss-escrivim-poesia-per-resisitir-2/ http://www.pencatala.cat/blog/bassem-al-nabriss-escrivim-poesia-per-resisitir-2/#respond Wed, 29 Aug 2012 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/bassem-al-nabriss-escrivim-poesia-per-resisitir-2/ Entrevista al poeta palestí Bassem Al-Nabriss publicada al Punt/Avui  el dia 27 d'agost de 2012. L’escriptor palestí Basem Al-Nabriss ha arribat a Catalunya procedent del camp de refugiats Khan Younis de Gaza, per residir per un període de dos anys a Barcelona en el marc del Programa Escriptor Acollit, promogut pel PEN Català.

L'entrada Bassem Al-Nabriss: "Escrivim poesia per resisitir" ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Entrevista al poeta palestí Bassem Al-Nabriss publicada al Punt/Avui  el dia 27 d’agost de 2012. L’escriptor palestí Basem Al-Nabriss ha arribat a Catalunya procedent del camp de refugiats Khan Younis de Gaza, per residir per un període de dos anys a Barcelona en el marc del Programa Escriptor Acollit, promogut pel PEN Català.

EL PUNT/AVUI 27.08.12 – VALÈRIA GAILLARD

Després d’un periple de deu dies en què finalment –no les tenia totes– va poder travessar la controladíssima frontera de la franja de Gaza d’Israel, Basem Al-Nabriss va arribar el 28 de juny passat via Egipte a Barcelona, una ciutat que el rep dins el Programa Escriptor Acollit, promogut pel PEN Català, que té un any de duració prorrogable a dos. Al-Nabriss està considerat un dels millors poetes de la seva generació, autor de versos que han estat traduïts de manera esparsa al francès i a l’anglès. Cronista hiperactiu, és autor del Diari de Gaza i signa periòdicament una columna literària al diari digital Eleph, el més important en llengua àrab i que es publica a Londres. La seva poesia s’inspira “d’aquesta existència de vegades absurda”. La seva sentència preferida: “La humanitat ha arribat a un punt en què no pot tornar a l’edat primitiva, però encara no hem arribat a ser homes.”

Què l’ha dut a abandonar el seu país i a deixar la seva família?
A Gaza la situació no ha canviat des de fa cinc anys. Quan Yasser Arafat era president tampoc estava gaire bé, però teníem esperança. Amb l’arribada de Hamas al poder les coses han empitjorat molt. Van atacar totes les llibertats i es van començar a ficar amb la vestimenta de les dones. Amb Hamas no hi ha alternativa: ho estàs amb ells o te’n vas. A mi em van posar una bomba a casa i per sort en vaig sortir il·lès.

Un dels principals motius de la seva persecució és el seu ateisme declarat. Com hi va arribar, tenint en compte el poder de l’islam en el món àrab?
És un procés llarg. Visc en una regió que pateix la injustícia des de fa molt anys, no només amb l’arribada de Hamas i l’estat palestí, sinó amb la creació d’Israel. Suposo que he arribat a l’ateisme gràcies a la cultura que he adquirit llegint molt i la meva curiositat, i després a un simple qüestionament sobre Déu. Nietzsche estava gelós de Flaubert per la frase que havia tingut l’encert de dir: “És una pena que no existeixis, Déu, hauria estat bé.” No crec en Déu perquè si existís no acceptaria tanta injustícia. Abans del 1967 érem una família rica que vivíem a prop en una població del mar, i de cop i volta ens vam trobar sense res i refugiats a Gaza.

Sembla que Déu, a més, està darrere d’un conflicte que enfronta dues religions…
No hi estic d’acord. No és una guerra religiosa entre musulmans i jueus. Els israelians es justifiquen explicant aquesta història de la terra promesa, però en realitat es tracta d’un problema de colonialisme pur i dur en el qual estan totalment implicats els americans i els europeus.

Quina influència té el conflicte en la seva obra?
Tots els escriptors palestins tenen la influència de la tragèdia palestina. Nosaltres, que vivim una guerra quotidiana i veiem la violència israeliana cada dia, intentem sobreviure i no deixar-nos esclafar fins a l’extrem de deixar d’escriure i fer ficcions. Intentem protegir-nos d’aquesta influència negativa i salvaguardar la nostra manera de ser; escrivim poesia com una manera de resistència.

Són molts els escriptors que treballen actualment a Palestina?
Jo pertanyo a la generació dels que van néixer després de la guerra del 67, som una minoria i la nostra obra està molt lligada a la guerra. Després hi ha escriptors palestins que treballen arreu del món. Ara acaba d’aparèixer una nova generació amb una cinquantena de poetes importants. Abans de l’arribada de Hamas jo publicava les meves obres a Gaza, però després he passat a ser un autor clandestí i publico els meus llibres a Tunis o a Algèria. El meu públic principalment és palestí, però també he aconseguit que em llegeixin els exiliats a l’estranger. En general, la cultura palestina és una petita part de la cultura àrab.

Es coneix a Palestina la cultura catalana?
Malauradament no. Quan vaig saber que vindria a Barcelona vaig buscar informació a internet i a les biblioteques i no vaig trobar res. En canvi, la cultura castellana és molt present en la cultura àrab. Personament tinc prop de cinc-cents volums en la meva biblioteca d’escriptors castellans traduïts a l’àrab. De fet, és igual de present que la francesa. Ara bé, un dia vaig conèixer un escriptor català, Juan Goytisolo, però quan em vaig assabentar que escrivia en castellà vaig entendre que pertanyia a la literatura castellana.

Toca un punt sensible, ja que actualment es debat sobre el reconeixement que han de tenir escriptors catalans que escriuen en castellà, si són mereixedors o no de premis nacionals oficials del govern català…
N’he sentit alguna cosa i m’ha semblat que això és simplement una persecució del català. Que atorguin un premi nacional català a un autor que escriu en castellà és una barbaritat.

Quins són els seus projectes per a aquests dos anys que estarà refugiat a Barcelona?
Ja he començat a escriure un diari sobre la meva vida a Barcelona i a Catalunya en general. També preparo una sèrie d’articles al voltant de la cultura catalana i els seus escriptors per tal de donar-los a conèixer al món àrab. Primer, però, em cal documentar-me i trobar informació, però em resulta molt difícil perquè no hi ha pràcticament res traduït a l’àrab, així doncs tinc clar que primer hauré d’aprendre català i això m’ocuparà un temps.

Què és el que més l’ha sorprès a la seva arribada a Barcelona, ja que vostè mai havia sortit de Gaza, a excepció d’un breu viatge a París?
M’he adonat pel carrer que hi ha catalans autòctons i d’altres que no ho són. Doncs bé, aquesta gent que veus que és d’aquí em fa la sensació que són mediterranis com jo, gent de sang calenta, i això em fa sentir que tenim més punts de connexió.

Veu el final del conflicte israelianopalestí?
Després de reflexionar molt, crec que l’única manera de posar fi a la guerra seria tenir un sol estat per als dos pobles. Les falses solucions que proposen aquí i allà no van enlloc, simplement són mentides perquè Israel i l’extrema dreta no volen la pau. El president palestí, Abu Mazen, va proposar aquesta solució i Israel s’hi va negar perquè creuen que és una amenaça. Els poblats palestins estan dispersos per tot el territori i per tant la solució de tornar a les fronteres del 67 és caduca.

L'entrada Bassem Al-Nabriss: "Escrivim poesia per resisitir" ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/bassem-al-nabriss-escrivim-poesia-per-resisitir-2/feed/ 0
“México lindo y querido” http://www.pencatala.cat/blog/mejico-lindo-y-querido-2/ http://www.pencatala.cat/blog/mejico-lindo-y-querido-2/#respond Wed, 07 Dec 2011 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/mejico-lindo-y-querido-2/ Article de Maria Barbal sobre el Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat, enguany dedicat als escriptors i periodistes mexicans desapareguts els darrers anys. (Público, 08.12.11)

L'entrada “México lindo y querido” ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Article de Maria Barbal sobre el Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat, enguany dedicat als escriptors i periodistes mexicans desapareguts els darrers anys. (Público, 08.12.11).

Dia de la Constitució. Cada any, uns quants dies abans del sis de desembre, els centres PEN d’arreu acorden un dia per recordar que encara hi ha moltes persones privades de llibertat, o que han estat assassinades, a causa del que han dit o han escrit. Cada una d’elles sap que es posa en perill per informar a d’altres de les pressions, detencions i execucions d’uns poders que fan única la seva llei. Durant els últims anys, han reclamat l’atenció per aquesta causa països com la Xina, Birmània, Rússia, Kènia etc Aquest any, el país escollit entre el nombrós grup dels que pateixen aquest terrible assot ha estat Mèxic.

Són molts països encara, a Àsia, a Àfrica, a Amèrica, amb les seves guerres i conflictes soterrats o a la vista, amb les paraules solidificades a les boques ofegant els qui parlen, amb les represàlies als qui escriuen el que veuen i saben, o als seus familiars. Amb els lluitadors màrtirs, una sang malaguanyada que rega la terra, sovint seca per absència de la pluja. Cada any, els centres d’escriptors del món ens ho recorden i les víctimes no minven, malgrat les denúncies i l’interès de la diplomàcia de les nacions. Cada novembre, unes poques persones s’informen i llegeixen poemes, difonen en la seva escassa mesura un dolor tan immens, quasi etern, que ocupa uns instants del nostre avui. Aquí a Europa, ara, amb pantalles plenes de xifres en vermell, que ens comuniquen que perdrem el sou, o, potser, a alguns, que aquest estiu no farem vacances.

Jo sento les distraccions de cada dia com un signe de la inutilitat de la nostra societat davant de l’esforç d’unes poques persones compromeses. Però, feliçment, elles hi són cada dia de l’any. Recullen dades, informen els organismes internacionals, proposen accions. Es van llegir poemes; alguns, escrits per poetes catalans; la majoria, de poetes mexicans. Vam sentir com bategava el cor, per la veu d’algú que en un breu poema, proclama que ja no tornarà a escriure. Li han matat un fill ben jove. Renunciar a les paraules, quina sentència més dura i més clara per a algú que escriu! De què li serveixen si, amb elles, no ha pogut evitar que eliminessin el seu fill, ni que detinguessin els culpables?

A Barcelona, Agramunt i Mallorca la segona meitat de novembre, el PEN Català va organitzar conferències i lectures poètiques. A la seu de Vilaweb, des del dia 2, hi havia instal.lat un altar de difunts, a la manera mexicana, amb fotos d’alguns dels quaranta periodistes assassinats en els últims cinc anys, un degoteig de persones, arranades a causa dels mots com si fossin espigues durant la sega.

A prop tenim la festa per celebrar la Constitució Espanyola, un aplec de lleis que, segons la meva manera de veure, deixa de banda molts aspectes principals i bastants matisos; tants, que quasi es desconstitueix. Ara bé, si escric ara això, aquí, segurament ningú vindrà a demanar-me que calli, ni m’avisarà del fet que per a ell jo parlo, escric, massa, ni, sense més preàmbuls, m’apuntarà amb un revòlver. Impunement, he dit el que penso. Hi afegeixo que no em ve de gust cap celebració aquest dia i que, potser, el dedicaré a treballar més que mai. O em perdré per un camí. Impunement, dic que, a Mèxic, maten escriptors.

Els nostres exiliats van trobar casa al país de Jorge Negrete i ara aquest estat és un dels llocs del món on morir és fàcil. Escriure el que penses, no.

 

L'entrada “México lindo y querido” ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/mejico-lindo-y-querido-2/feed/ 0
En record d’Anna Politkòvskaia http://www.pencatala.cat/blog/en-record-danna-politkovskaia/ http://www.pencatala.cat/blog/en-record-danna-politkovskaia/#respond Thu, 06 Oct 2011 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/en-record-danna-politkovskaia/ Crònica de Jaume Ortí sobre l'acte "Anna Politkòvskaia: 5 anys d'impunitats" organitzat pel PEN Català i la LLiga dels Drets dels Pobles amb motiu del cinquè aniversari de l'assassinat de la periodista russa.
(blog Temps d'incertesa)

L'entrada En record d’Anna Politkòvskaia ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Crònica de Jaume Ortí sobre l’acte “Anna Politkòvskaia: 5 anys d’impunitats” organitzat pel PEN Català i la Lliga dels Drets dels Pobles amb motiu del cinquè aniversari de l’assassinat de la periodista russa.
(blog Temps d’incertesa)

“No sóc un jutge investigador sinó algú que descriu la vida que ens envolta per als que no la poden veure per si mateixos, perquè el que s’ensenya a la televisió i s’escriu en la immensa majoria de diaris és informació mutilada i amarada d’ideologia”

Aquesta frase pertany al article pòstum d’Anna Politkòvskaia “Sóc una pària” (Recollit al llibre La consciència moral de Rússia). Fer això, descriure la vida que ens envolta, li va costar la vida fa cinc anys. Per a fer-ne memòria, per a tornar a denunciar aquest crim impune i per a recordar-nos de les dificultats que es troben els que a Rússia volen exercir la llibertat de premsa i opinió ahir es va fer un acte al Col·legi de Periodistes.

L’acte el presentava en Carles Torner que va esmentar les diverses vegades que Anna Politkòvskaia havia visitat Barcelona. Va recordar-nos la seva valentia i el seu compromís i com considerava que abandonar la seva tasca seria cedir davant del poder, dimitir davant dels seus conciutadans. Això li va costar la vida. Des de llavors a la seva taula de la redacció del setmanari la Novaya Gazeta (Aquí la pàgina web de l’edició en anglès, aquí la pàgina al Facebook) hi ha flors cada dia per honorar la seva memòria i la dels altres companys assassinats: Igor Domnikov, Iuri Schehochihin, Anna Politkovskaya, Stanislav Markelov, Anastàsia Baburova, Natalia Estemirova.

La seva companya i amiga Elena Milashina ens va parlar. I ens va fer notar que la impunitat té més dels cinc anys que denunciem ara. L’any 2000 van matar al seu cap de la redacció. Un temps després un altre col·lega va morir enverinat i es va voler fer passar com una mort per malaltia (és molt indicatiu que les anàlisis no van ser mai lliurades a la família). La tercera víctima (Anna Politkòvskaia) va ser morta a trets a la porta de casa seva. També van ser morts a trets Anastàsia Baburova (25 anys!) i l’advocat Stanislav Markelov, tots dos junts. Sis mesos després va ser morta Natàlia Estemirova.

En cap cas s’ha fet mai una investigació a fons. En cap cas s’ha fet justícia. És un preu molt alt el que cal pagar a la Rússia de Putin per a fer periodisme com la mateixa Elena va explicar en aquest article.

Ens va explicar que, així com la primera guerra txetxena (1994-1996) va ser una guerra per la independència, la segona es va fer sense cap motiu especial. Cap motiu que vingués del Caucàs vull dir.

Cap al final del mandat del President Borís Ieltsin, ja malalt llavors, emergia un polític llavors poc conegut, Vladimir Putin, nomenat primer ministre de feia poc. Una sèrie d’atemptats a Moscou atribuïts a terroristes txetxens (però que molts denuncien que van ser perpetrats pels serveis secrets russos) van ser els detonants de la segona guerra txetxena l’any 2000. Un ambient furiosament nacionalista i una actitud de duresa envers els txetxens van fer de Putin un heroi i van catapultar la seva candidatura a les eleccions presidencials que va guanyar amb facilitat.

Anna Politkòvskaia va denunciar que es detenien, torturaven i mataven txetxens per raons arbitràries com ara motius ètnics (Et designem terrorista va anomenar un article inacabat). No és que prengués partit pels txetxens, ella tenia ben clar que la seva feina no era prendre partit sinó explicar què hi passava. Fugint de maniqueismes.

Des del 2004 qui mana a Txetxènia (obviament amb el beneplàcit del Kremlin) és Razman Kadírov (web) que seguia així els passos del seu pare el mufti Akhmad mort per atemptat el 2004.

Kadírov, una persona sense gairebé cap mena d’estudis i de tarannà violent, control·la el país amb puny de ferro. Un règim similar a l’estalinisme. Els raptes, desaparicions i morts són habituals. I la ma del règim ben llarga: Enemics de Kadírov han estat morts a llocs tan distants del Caucas com Moscou, Viena o Dubai.
(Per cert, que la Fura dels (ba)Baus actuarà a Grozni amb motiu de la inaguració d’un complex i coincidint amb l’aniversari de Kadírov)

Un cop sota control la qüestió txetxena la següent víctima de Putin va ser la llibertat de premsa i d’expressió. Va començar a tancar diaris no prou submissos i que no feien la vista grossa a la corrupció generalitzada. Segons ens va explicar Elena, la situació és tal que molta gent consciènciada socialment pensa a emigrar. Ella no, mentre NG estigui oberta ella hi continuarà al peu del canó.

El problema és que a Rússia la gent s’acostuma a informar no tant pels diaris sinó per la televisió (totalment control·lada pel govern). Tanmateix cada cop més hi ha més gent que adquireix consciència crítica gràcies en bona part a l’ús d’internet (i de la Novaya Gazeta, és clar). Però la màquina de rentar cervells del Kremlin funciona de meravella i així molts es poden empassar gairebé qualsevol cosa. I quan no se l’empassen miren cap a una altra banda o no hi volen pensar massa, la vida és molt dura a Rússia.

Elena també ens va parlar de la seva experiència a Beslan quan va cobrir la noticia del famós segrest a una escola el primer dia de curs (També es va encarregar de la noticia del submari Kursk per cert) i està convençuda que le tiroteig (on van morir 86 nens) va ser començat per l’exèrcit, que Putin ha seguit la seva idea (també aplicada en el segrest del Teatre de Moscou) que cal acabar amb els terroristes allà on siguin i que tant se val qui caigui per aconseguir-ho.

També ens va fer cinc cèntims del que per a ella són dos grans problemes que te Rússia: Una economia que pot col·lapsar-se en uns anys i un greu problema identitari consistent en la dificil convivència interètnica ja de per si complicada però agreujada per actituds excloents (Rússia per als russos, per exemple).

Elena Milashina va acabar emocionada (i emocionant-nos) i demanant-nos que no permetem que hi caigui el silenci i l’oblit.

Després, per a cloure l’acte, en David Figueres que ahir mateix publicava l’article Entre un cel i la glacera va llegir el text de Carles Torner “Infants txetxens cauen amunt”.

L'entrada En record d’Anna Politkòvskaia ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/en-record-danna-politkovskaia/feed/ 0
Entre un cel i una glacera http://www.pencatala.cat/blog/entre-un-cel-i-una-glacera/ http://www.pencatala.cat/blog/entre-un-cel-i-una-glacera/#respond Wed, 05 Oct 2011 00:00:00 +0000 http://www.pencatala.cat/blog/entre-un-cel-i-una-glacera/ David Figueres, membre del comitè d'escriptors empresonats del PEN Català, parla de l'assassinat de Politkòvskaia fa cinc anys (Vilaweb)

L'entrada Entre un cel i una glacera ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
David Figueres, membre del comitè d’escriptors empresonats del PEN Català, parla de l’assassinat de Politkòvskaia fa cinc anys (Vilaweb).

Al vestíbul de la redacció de Nòvaia Gazeta hi ha un seguit de fotografies. Son retrats de persones. Un desconegut, en entrar-hi, es podria pensar pensar que són dels directors que han passat per la publicació russa. O potser de periodistes distingits per alguna mena de premi que mereixen que tothom en conegui la cara. Però no hi ha cap nom a sota que els identifiqui.

Alguns dels retrats, en blanc i negre, sí que són de periodistes. Uns altres, no. Flanquegen la tirallonga de rostres dues fotografies més. Una de panoràmica d’un cel amb núvols allargassats. Una altra on es pot veure una glacera amb un bloc de gel gegantí. El primer retrat és el de la Natàlia Estemírova, activista d’una ONG de Txetxènia. A continuació, hi ha el rostre de Serguei Màrkelov, advocat dedicat a defensar casos d’abusos comesos contra ciutadans del mateix país on treballava Estemírova.

La noia que podem veure a continuació, sí que és d’una periodista. És la més jove de tots. Es diu Anastàsia Bàburova. Molts dels seus articles parlen dels grups paramilitars que als darrers temps sembraven i sembren la por a Rússia ablamats i encoberts per l’extrema dreta del país. Al costat, amb la mà feta un puny tapant-li una mica la boca, hi ha un altre col·lega seu: Ígor Dòmnikov. És un home atractiu. Al seu costat un altre periodista, Iuri Xehotxihin, cabells blancs, una mica llargs. Té un aire d’avi de conte infantil. La darrera fotografia és la de l’Anna Politkòvskaia.

Totes aquestes persones, les uneixen dues coses: la primera, que van acostar-se a la realitat de Txetxènia i van decidir de comprometre’s, cadascú en el seu camp, perquè les atrocitats practicades per l’exèrcit rus i per les milícies resistents no quedessin impunes, perquè se sabés de quina manera havia decidit Rússia de tornar a l’escena internacional després de la seva etapa comunista: amb molta sang a les clavegueres. La segona cosa que uneix als noms que he esmentat és que tots sis, la Natàlia, en Serguei, l’Anastàsia, l’Ígor, en Iuri i l’Anna van morir assassinats.

La redacció de Nòvaia Gazeta no és gaire luxosa. Uns envans pre-fabricats separen els despatxos. Blanc amb llistons grisos. Vaig resseguint les fotografies que en va fer la M. en el seu darrer viatge a Rússia. Obrim aquesta porta, ara. L’estança és lluminosa i funcional. Una taula amb un vidre al damunt. A sota, hi ha tot de portades de diaris amb la fotografia de l’Anna Politkòvskaia a moltes. El 7 d’octubre de 2006 un desconegut la va abatre a trets just davant la porta de casa seva. Venia de veure la seva mare ingressada a l’hospital. Tenia quaranta-nou anys. Des d’aquella data el seu despatx és només això, un lloc per al record. Els diaris, doncs, fa cinc anys que són darrere el vidre. Esguarden una absència. L’absència de l’Anna. Darrere el vidre.

També hi ha flors damunt la taula. Dos gerros: l’un amb flors grogues i l’altre amb flors blanques. I estem segurs que les flors hi són sempre. Que no les hi han posades per quedar bé. Hi ha coses que es noten. Hi ha coses que se saben. El despatx és net. Pulcre. Si ningú hi volgués treballar, només caldria que en tragués les flors, els retalls de diari de sota el vidre, el retrat de l’Anna que penja a la paret i llestos.

Però ningú no ho farà. Aquest és el lloc des d’on l’Anna redactava els seus articles de denúncia, el lloc des d’on l’Anna parlava amb els seus contactes, el lloc des d’on l’Anna, després d’un viatge a Txetxènia el 1999, tan solament per a escriure un article circumstancial, va adonar-se que ningú no deia res de tanta misèria humana com assolava i assola Txetxènia i va decidir de posar-hi remei. Hi va deixar la vida, en aquella decisió.

Sabia que la seva vida perillava. Sabia que, si no callava, uns altres la farien callar, a ella. Ningú no pot jutjar els qui saben que han fet un pas que no admet marxa enrere. Ningú no pot jutjar els qui només fan la feina perquè creuen que és el que han de fer i llestos. Sense esperar cap recompensa. Sense gens d’heroïcitat. Irremeiablement compromesa, Anna Politkòvskaia.

Som nosaltres, a qui ara ens toca de no callar. De dir el teu nom ben alt, Anna. Cridar que ja està bé que després de cinc anys no se sàpiga qui va ser la persona que va ordenar la teva mort, qui va ser qui va prémer el gallet. Cridar que Putin és un assassí sense escrúpols. Que Kadírov és un assassí sense escrúpols.

Cridar amb la veu de la gent de Txetxènia que viu atemorida per si una nit un escamot de l’FSB que ha begut massa vodka decideix anar per les cases buscant noietes per passar l’estona.

Cridar perquè sabem que ets molt més que un retrat entre un cel on cada núvol que s’hi veu és un dels nostres esgarips exigint justícia, rescatant-te de l’oblit. Cridar per provocar un allau i així fer que el gel de la mentida i el silenci vagi desprenent-se com més aviat millor i caigui definitivament al mar de la veritat.

David Figueres (bloc Els dies i les dones).

L'entrada Entre un cel i una glacera ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
http://www.pencatala.cat/blog/entre-un-cel-i-una-glacera/feed/ 0