Rússia – PEN Català http://www.pencatala.cat Tue, 20 Feb 2018 17:54:49 +0000 ca hourly 1 Un Charlie Hebdo a Rússia? http://www.pencatala.cat/blog/charlie-hebdo-txetxenia/ Mon, 24 Apr 2017 20:42:59 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=5055 Per David Figueres El passat dia 1 d’abril la publicació russa Novaya Gazeta publicava un article d’Elena Milàixina on es denunciava la detenció i tortura a Txetxènia de més de 100 homes. El seu únic delicte: ésser sospitosos d’homosexualitat. En aquestes detencions almenys 3 homes haurien perdut la vida assassinats pels seus botxins. Txetxènia és...

L'entrada Un Charlie Hebdo a Rússia? ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
milaixina2

Elena Milàixina

Per David Figueres

El passat dia 1 d’abril la publicació russa Novaya Gazeta publicava un article d’Elena Milàixina on es denunciava la detenció i tortura a Txetxènia de més de 100 homes. El seu únic delicte: ésser sospitosos d’homosexualitat. En aquestes detencions almenys 3 homes haurien perdut la vida assassinats pels seus botxins.

Txetxènia és una república de la Federació Russa que ha estat objecte de repetides denúncies per part de diverses organitzacions internacionals per la vulneració continuada dels drets humans. Després de dues guerres sagnants, Ramzan Kadírov, amb el beneplàcit de Moscou, instaurà una dictadura presidencialista que amb mà de ferro i sempre amb pràctiques criminals ha anat escombrant qualsevol dissidència, en aliança amb Vladimir Putin.

Les reaccions a l’article de Milàixina no es van fer esperar. Alvi Karimov, portaveu de Kadírov, va arribar a afirmar que el que deia l’article no era veritat senzillament perquè a Txetxènia no hi havia homosexuals i si n’hi havia, les seves famílies, ja es preocupaven que no se sabés o directament s’encarregaven que desapareguessin. Dimitri Peskov, secretari de premsa de Putin, preguntat també per l’article, va etzibar que no sabia en quina mesura la informació era certa i que calia que els serveis d’interior investiguessin la veracitat de la notícia.

L’article ha sacsejat la comunitat LGBT. Habilitades diverses línies telefòniques perquè es denunciessin agressions contra homosexuals, han estat moltes les trucades que corroboraven aquestes pràctiques tant a Rússia com a Txetxènia. En els darrers anys els atacs a homosexuals a Rússia han augmentat considerablement. A Txetxènia la situació és molt més delicada, perquè les famílies, per vergonya, no acostumen a denunciar les agressions, ja que tradicionalment l’homosexualitat ha estat un tema tabú en la societat txetxena.

Hi ha un fet, però, molt més preocupant. Dies després de la publicació de l’article hi va haver una concentració a la mesquita de Grozny, capital de Txetxènia, dels principals líders religiosos del país. La concentració va comptar amb la presència de 15.000 persones. Després de la reunió, hi va haver un manifest on es deia que l’article era “un insult a la centenària base de la societat txetxena i a la dignitat dels homes txetxens” i titllava Novaya Gazeta com “enemiga de la nostra fe i de la nostra pàtria”.

La línia editorial de Novaya Gazeta sempre ha estat crítica amb el règim autoritari de Vladimir Putin a Rússia i el de Ramzan Kadírov a Txetxènia. Fins a la data, quatre periodistes que hi treballaven han estat assassinats. La darrera, Anna Politkòvskaia, morta a l’ascensor de casa seva el 2006. Detinguts els autors materials dels fets, encara avui no s’ha pogut determinar qui va donar l’ordre. Mai fins ara, la publicació moscovita havia rebut, però, una condemna de cap comunitat religiosa.

Aquesta circumstància ha estat determinant perquè Elena Milàixina hagi decidit marxar de Rússia per seguretat. Fa uns dies, en declaracions al Washington Post, ja fora de Rússia, Milàixina manifestava la seva indignació per la situació a Txetxènia comparant-la amb les neteges d’homosexuals que s’havien practicat els anys 30 a Alemanya per part dels nazis i al fet que no hi havia cap mena de dubte que la declaració contra Novaya Gazeta havia de considerar-se com una gihad, molt semblant a la crida que s’havia fet contra la revista francesa Charlie Hebdo i que va acabar amb l’assalt a la redacció i posterior assassinat de 12 persones el 2015.

La feina d’Elena Milàixina ha estat reconeguda amb el Premi Extraordinari Allison Des Forges instaurat per la fundació Human Right Watch i amb el International Women of Courage, atorgat pel Departament d’Estat dels Estats Units d’Amèrica. El 2011 va participar a Barcelona en l’homenatge a Anna Politkòvskaia en el 5è aniversari del seu assassinat convidada pel PEN Català i la Lliga dels Drets dels Pobles on vaig tenir l’honor de conèixer-la personalment.

Desitgem de tot cor que les amenaces a Novaia Gazeta quedin només en això, en un simple advertiment, però seria ingenu per part nostre, si no consideréssim el risc real que corren els periodistes que hi treballen. L’amenaça fonamentalista espanta enormement per la seva capacitat d’ablamar l’odi. A ningú se li pot escapar que Novaia Gazeta ha estat un mitjà combatut amb fermesa des del Kremlin i que si bé el focus internacional damunt la publicació, sobretot després de l’assassinat de l’Anna Politkòskaia, ha permès que qualsevol acció directa de les autoritats en contra seva tingués una resposta unànime de solidaritat i de condemna, la nova situació llança a Novaia Gazeta als lleons d’un escenari molt i molt perillós.

Malgrat que no es pugui demostrar, no cal ser massa intel·ligent per veure com la pretesa ofensa religiosa és una manipulació interessada de Moscou i el seu acòlit txetxè per esborrar qualsevol resistència en contra de les seves pràctiques criminals institucionalitzades. Per què pagar assassins a sou si un boig amb un kalàixnikov pot fer-nos la feina? La perversitat de la pregunta és majúscula a propòsit. El desenllaç, per indesitjable, esgarrifós.

Ferms en el determini de defensar la llibertat d’expressió en tots els àmbits i en totes les circumstàncies, el compromís de Novaya Gazeta amb la veritat, avui més que mai, ha de ser reivindicat. La difusió i la condemna d’aquest tipus de situacions, enèrgicament proclamades.

Més informació:

—L’article  d’Elena Milàxina a Novaya Gazeta
Entrevista amb Elena Milàixina al Washington Post

L'entrada Un Charlie Hebdo a Rússia? ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
Deu anys sense Anna Politkòvskaia http://www.pencatala.cat/blog/deu-anys-anna-politkovskaia/ Fri, 07 Oct 2016 08:31:40 +0000 http://www.pencatala.cat/?post_type=blog&p=4131 per David Figueres. Recordo el lloc exacte on vaig rebre la trucada al mòbil aquell 7 d’octubre del 2006. La veu de la Raffaella Salierno, Secretària General del PEN Català, llavors coordinadora del Comitè d’Escriptors Perseguits de la mateixa entitat, em va deixar esmaperdut: «David, han assassinat l’Anna Politkòvskaia.» No vaig saber què dir. Suposo que ens...

L'entrada Deu anys sense Anna Politkòvskaia ha aparegut primer a PEN Català.

]]>
per David Figueres.

Recordo el lloc exacte on vaig rebre la trucada al mòbil aquell 7 d’octubre del 2006. La veu de la Raffaella Salierno, Secretària General del PEN Català, llavors coordinadora del Comitè d’Escriptors Perseguits de la mateixa entitat, em va deixar esmaperdut: «David, han assassinat l’Anna Politkòvskaia.» No vaig saber què dir. Suposo que ens abraçà un d’aquells silencis desagradables, un d’aquells silencis en què les paraules es busquen i no es troben mai.

Més enllà del que representava l’Anna Politkòvskaia com a referent internacional de la lluita per la llibertat d’expressió, l’Anna havia establert lligams d’amistat amb molta gent del PEN Català. Amb el Carles Torner que va fer mans i mànigues perquè vingués el novembre del 2002 a Barcelona durant el Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit que s’escau cada dia 15 d’aquell mes i, sobretot, amb la Yael Langella, membre, com jo, del mateix Comitè d’Escriptors Perseguits, traductora oficial de l’Anna a Barcelona. Després de parlar en anglès tot el dia —l’Anna va aprendre aquesta llengua ja gran—ens consta que poder-se esplaiar en el seu rus nadiu amb la Yael, que també el parlava, li era un alliberament. Anna Politkvòskaia tornaria a Barcelona el 2004 per participar en la presentació de l’informe Antiterrorisme, escriptors i llibertat d’expressió que havia promogut el PEN Català i que presentà dins el marc del Fòrum de les Cultures conjuntament amb altres diàlegs. Va ser en aquell acte que vaig tenir el privilegi de conèixer-la personalment.

El PEN Internacional emet periòdicament una llista de casos d’escriptors que estan perseguits o empresonats per raons polítiques. Són molts els noms que, arreu del món, són represaliats per anar a la contra. Són molts els noms que el PEN Internacional acull per poder fer un seguiment de la seva situació. Fotografies borroses amb una breu biografia i les causes de la seva detenció o assetjament. Cada centre del PEN pot «apadrinar» una d’aquestes cares, un d’aquests noms. El PEN Català ho féu amb el cas de l’Anna. Rares vegades s’estableix una relació directa entre l’escriptor i el centre, bàsicament per la distància o perquè l’escriptor és a la presó. No va ser el cas de l’Anna. El fet d’haver-la conegut personalment, d’haver-hi parlat, donava dimensió humana a l’usual apunt despersonalitzat en una llista. D’aquí que la patacada fos doble: s’apagava una veu forta, compromesa, veritable corcó de Vladimir Putin i de totes les atrocitats comeses a Txetxènia i s’apagava un ésser humà fràgil amb qui havíem compartit un bocí de les nostres vides.

D’ençà del seu primer viatge a Txetxènia el 1999 durant la segona guerra entre Rússia i Txetxènia, per informar a Nóvaia Gazeta del que estava passant, la periodista russa va proposar-se denunciar sistemàticament totes les barbaritats que a un costat i a l’altre es cometeren. L’abast de la monstruositat la superà. L’Anna Politkòvskaia periodista que es limitava a explicar el que veia va anar-se extingint. L’Anna Politkòvskaia activista, compromesa amb el poble txetxè, emergí, suposem, de manera natural. Davant els fets, hom no podia tornar cap a Moscou i asseure’s davant el teclat per descarregar tanta ira, tanta frustració, en un senzill article. Calia fer alguna cosa més. L’Anna sabia perfectament que comprometre’s d’aquella manera tenia un risc. No va passar gaire temps abans comencessin les amenaces de mort. En un parell d’ocasions van intentar posar fi a la seva vida. L’Anna ho acceptava. Amb por. Amb por per a ella, amb por pels seus éssers estimats, amb por pels qui coneixia. Ho sabia i ho acceptava. Si és que aquestes coses poden arribar a acceptar-se mai del tot. Hi havia una resignació. Una resignació que no era heroica o èpica. No podia fer res més.

Van haver de passar set anys abans que els autors de l’assassinat, segons la justícia russa, fossin condemnats. Ara ho sabem que els dos trets al pit, el tret a l’espatlla i el definitiu, al cap, a l’ascensor de casa seva van ser disparats per un txetxè: Rustom Majmúdov. Que Lom-Alí Gaitukáiev en fou l’organitzador i que els germans de l’autor dels trets, Ibrahim i Dzhabrail, seguiren a l’Anna dies abans per saber els seus moviments. Els dos primers foren condemnats a cadena perpètua. Als dos germans els van caure 12 i 14 anys, respectivament. Serguei Hadjikurbavov, mediador entre l’organitzador i l’assassí, va ser condemnat a 20 anys. Malgrat tot, la gran pregunta encara no ha estat contestada: qui ordenà el seu assassinat?

Vladimir Putin, 10 anys després d’aquell crim, ha tornat a guanyar unes eleccions a Rússia. El seu gos txetxè, Ramzan Kadírov, a cop de pressupost federal, ha bastit una Txetxènia d’aparador on, malgrat tot, les desaparicions continuen. Una Txetxènia on mares, tietes, àvies, es presenten diàriament davant les autoritats per saber on són els seus fills, els seus nebots, els seus néts. Txetxènia i per extensió el Caucas nord, continua sent la gran oblidada de l’opinió internacional. No consta a cap agenda. I des de fa deu anys, sense la veu de l’Anna Politkòvskaia per a poder-ho denunciar. Sense la veu de l’Anna i de moltes altres persones que després d’ella, foren assassinades perquè també feien nosa. Afortunadament han estat moltes altres veus les que han agafat el relleu. Persones valentes, com l’Anna, que no volen que el silenci caigui com una llosa davant la barbàrie.

La casualitat, o no, va voler que el dia de l’assassinat de l’Anna Politkòvskaia coincidís amb l’aniversari de Vladimir Putin. Així doncs, avui, mentre arreu del món espero que siguin moltes les veus que reclamin que continuïn les investigacions per saber qui va ordenar l’assassinat de la periodista, el president rus celebrarà el seu seixanta-quatrè aniversari probablement sabent la resposta i fent cas omís de les mostres d’indignació, de solidaritat, de ràbia i d’impotència.

Que el seu silenci no se’ns empelti. No siguem còmplices de la seva ignorància. Recordem Anna Politkòvskaia. Recordem-la perquè no fer-ho, ens aboca a creure que la seva mort no va tenir cap sentit, que el seu assassinat fou en va. Recordem-la per totes les Anna Politkòvskaia que arreu del món lluiten cada dia contra l’opressió. Per totes les Anna Politkòvskaia que planten cara a la injustícia. Per totes les Anna Politkòvskaia que van creure un dia, que ja n’hi havia prou de mirar cap a una altra banda i van decidir mirar de fit a fit als ulls dels malvats, dels dolents, per dir-los un dia i un altre i un altre encara: «Mentre tinguem memòria no ens guanyareu mai.»

Anna Politkòvskaia

L'entrada Deu anys sense Anna Politkòvskaia ha aparegut primer a PEN Català.

]]>