Parlament de l’escriptor palestí Basem Al-Nabriss amb motiu de la seva presentació com a escriptor convidat del Programa Escriptor Acollit del PEN Català

Des de la cova fins a l’horitzó

Quan les rodes de l’avió van tocar la pista d’aterratge, no estava segur d’haver viscut un moment real. Barcelona, des de la meva infantesa, era per a mi un país molt llunyà. Observava un mapa del món, a classe de geografia, posava el dit sobre un punt de l’altra banda del mediterrani, i deia: aquí hi ha el Port de Barcelona.

Per alguna raó que no sé d’on em ve, estava fascinat pels ports i en memoritzava els noms, sense cura de memoritzar els noms de les capitals. ¿Potser perquè visc a la costa? o perquè estic privat d’un port nacional? És més: estic privat del meu mar, encara que m’hi acosto? Potser.

El més important: vaig créixer i creixia amb mi una consciència turmentada. Vaig deixar l’escola per sempre, i vaig començar a llegir sobre Barcelona a través dels llibres de literatura i d’art i el recorregut dels escriptors i artistes.

I cada vegada que trobo el seu nom lligat a un esdeveniment qualsevol, puja el seu record a la meva memòria, com un dels meus somnis infantils associat durant molt de temps amb el viatge i el desconegut.

Era la ciutat del meu somni. I ara, després de la meva estada aquí ara fa més d’un centenar de dies, encara ho és més.

Quan passejo, o camino  pels carrerons gòtics  o pels carrers amples i moderns de Barcelona, em sento encara com en un somni.

Aquesta magnifica ciutat, amb la seves pedres, la seva gent i els seus ocells, m’ha transportart simplement, des de la cova fins a l’horitzó.

Gaza, la ciutat d’on vinc, en resum és una cova. Una cova medieval, a la qual va contribuir el bloqueig israelià injust, a més d’una situació exacerbada per la divisió palestina i la dominació fonamentalista de Hamàs i el seu control sobre tots els racons. Una cova sense electricitat. El seu present com el seu futur són en mans dels representants de Déu a la terra, no en mans  del seu poble i dels seus habitants.

En conseqüència, la meva arribada a Barcelona va ser de fet una transició de l’Edat Mitjana a l’Edat moderna. D’una cova tancada i hermètica, com una ampolla de vi, a un horitzó obert i lluminós, amb un mar sense fronteres. I les persones viuen les seves vides com poden, però amb alegria i vitalitat.

Cent dies han estat suficients per fer un canvi radical a la meva vida. He canviat a millor, ben segur. La meva llaga d’estómac, aquesta antiga malaltia, s’ha convertit en una cosa del passat. Ara estic més bé de salut, després d’haver estat només un esquelet o alguna cosa semblant, a causa del sofriment del setge i la persecució policial. Em sento alleujat i alliberat, amb la salut física millorada.

Tot això ha passat en només cent dies. Cent dies demanen una petita pàgina , però l’interior, l’aigua subterrània profunda, el que necessita és realment un llibre, no només una petita pàgina.

Vull concloure amb una paraula: Gràcies, gràcies al poble generós de Catalunya.

Basem Al-Nabriss
30 de novembre de 2012