Escriure des de l’exili

Abans del 8 de juliol, el dia que va començar la darrera ofensiva sobre la Franja de Gaza, em considerava afortunat de trobar-me a Barcelona. Cada dia pensava en aquest privilegi (un privilegi amb què somien molts escriptors arreu del món), i pensar-hi m’empenyia a treballar amb afany per diversificar la meva escriptura, des de la poesia, la prosa, els relats breus i els articles fins als reportatges periodístics.

Feia dos anys que era aquí quan va arribar aquell dia atroç en què tot va fer un tomb: en uns instants, el privilegi va esdevenir un malson.

Jo era aquí, entre vosaltres, sota el cel segur de Barcelona, mentre que la meva gent i la meva família eren allà, sota el cel dels helicòpters Apatxe i dels avions F16.

Vaig deixar de menjar, vaig deixar de dormir. Vaig deixar de llegir, excepte les pàgines web de notícies que seguien la guerra minut a minut.

Després de 51 dies la guerra es va acabar. Evidentment, no cal dir que van ser els 51 dies més llargs i espantosos de la història del meu poble i de tota la meva vida.

Vaig veure la cara que no coneixia de l’exili: la cara fosca. I sovint em preguntava: què hi fas, aquí, mentre el teu poble està sent massacrat?

Vaig escriure coses sobre aquesta guerra, pressionat pel moment i pel deure. Però un sentiment de culpa em perseguia a tota hora. La sensació de qui s’ha posat o es troba en un lloc que no li és natural. Quina diferència entre guerra i guerra!

A la primera guerra (2008-2009) jo estava allà. I vaig escriure un llibre, un diari que cobria cada dia i es publicava directament l’endemà. Estava amb bon ànim, i em desplaçava i movia molt malgrat la magnitud del perill. Anava als llocs dels fets, m’apostava als hospitals i tractava els esdeveniments des de dins. Un testimoni ocular que transmet la veritat tal com és, desproveïda de la més mínima elegància literària, però amb el sentiment sempre ardent i fresc.

Ara escric el diari d’aquesta guerra a distància, servint-me d’una quantitat ingent d’històries secundàries, de mirades i de minúcies que es publiquen a la Xarxa, que han escrit, normalment, aficionats que no interessen a ningú. Les redacto a la meva manera, sense poder-me deslliurar de la sensació d’escriure com qui envia un petó des de darrere d’un vidre. Escric, però tinc els ànims per terra. Potser és una paradoxa, o potser és així com són les coses.

No obstant això, aquesta guerra de l’ocupació sionista, l’ocupació colonialista més potent i brutal dels temps moderns sobre un poble indefens, no em farà oblidar els aspectes positius de l’exili per a mi com a escriptor. I és que a Barcelona he obtingut seguretat personal i econòmica. I he tingut el privilegi de disposar de força temps per a reflexionar, llegir i escriure. Un temps que ha donat fruit: tres llibres en menys de dos anys (una profusió poc habitual en la meva història d’escriptor), a més de desenes d’articles i de reportatges sobre esdeveniments culturals de Barcelona i les impressions del gran efecte que han produït en mi com a persona i com a poeta. Sens dubte, per a algú com jo que ve d’una terra de lluites, l’exili és una fortuna. I ser a Barcelona és una fortuna encara més gran. Una ciutat amb aquest clima tan agradable, amb aquesta gent tan càlida, amb aquesta arquitectura tan antiga, amb tanta diversitat humana i amb aquesta societat tan oberta m’eixampla la percepció com a escriptor, i obre davant meu horitzons per a expressar-me que no hauria conegut si m’hagués quedat al meu país ocupat. El meu petit país que s’ha convertit en el gueto més gran dels temps moderns. I, per sobre d’això, està condemnat a patir una guerra cada dos anys, i està bloquejat des de l’any 2000 en unes condicions que tot just et permeten mantenir-te entre la vida i la mort.

Gràcies a Barcelona.

Gràcies als seus habitants, que actuen amb alts sentiments de solidaritat.

Gràcies al PEN Català.

I gràcies a tots vosaltres.

Traducció de l’àrab: Valèria Macías Pagès 8/9/2014