• Objectius
• Membres del Comitè
• Redacció de la revista VISAT
• Trobada del T&LRC (Juny 2010)

Acta de la trobada internacional del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional

Barcelona, 17 i 18 de juny de 2010


A Barcelona, els dies 17 i 18 de juny de 2010, es reuneix el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional, prèviament convocat pel seu president, Josep-Maria Terricabras, i el PEN Català.

S’han acreditat per assistir a la trobada els següents representants de centres PEN:

John Ralston Saul, President del INTERNATIONAL PEN
Eugene Schoulgin, Secretari general del INTERNATIONAL PEN
Josep-Maria Terricabras, President del Comitè de TiDL del INTERNATIONAL PEN
Vjera Balen–Heidl, CROATIA
Paul Bilbao Sarria, BASC COUNTRY
Philippe Pujàs, FRANCE
Franca Tiberto, SVIZZERA ITALIANA
Takeaki Hori, JAPAN
Bente Christensen, NORWEGIAN
Sihem Bensedrine / Omar Mestiri, CATALUNYA/TUNISIA
Francisco Belard, PORTUGAL
Maria João Reynaud, PORTUGAL
M. do Sameiro Barroso, PORTUGAL
Teresa Salema (Cadete), PORTUGAL
Mohamed Sheriff, SIERRA LEONE
Jozef Banas, SLOVAKIA
Peter Kerlik, SLOVAKIA
Ivo Frbežar, SLOVENE
Marjan Strojan, SLOVENE
Glorice Weinstein, SUISSE ROMAND
Kalsang Dhondup, TIBET
Phuntsok Gamtso, TIBET
Tsering Dhondup, TIBET
Markéta Hejkalová, CZECH REPUBLIC
Biel Mesquida, CATALUNYA
Dolors Oller, CATALUNYA
Simona Skrabec, CATALUNYA
Patrícia Gabancho, CATALUNYA
Carme Arenas, CATALUNYA
Joan Buadas, CATALUNYA
Vicent Salvador, CATALUNYA
Salem Zenia, CATALUNYA/ALGERIA
El-Kaissa Ould-Braham, CATALUNYA/ALGERIA
Antònia Vicens, CATALUNYA
Sebastià Perelló, CATALUNYA
Rhodah Mashavave, CATALUNYA /ZIMBABWE


Presideix la reunió Josep-Maria Terricabras i actua com a Secretària Simona Škrabec, per designació dels reunits.

Seguidament es passa a tractar dels punts que es transcriuen a continuació i que constitueixen el

PROGRAMA DE LA TROBADA

1. Primera sessió: Exposició i debat entre les delegacions

2. Segona sessió: Conferència de John Ralston Saul, president del Pen Internacional, sobre «Llibertat d’expressió. Abast i límits». Debat posterior

3. Tercera sessió: Taula rodona sobre «Llengua pròpia i diversitat lingüística en un territori», amb intervencions de Franca Tiberto i Salem Zenia. Modera Patrícia Gabancho

4. Quarta sessió: Taula rodona sobre «Difusió cultural i mercat», amb intervencions de Markéta Hejkalová, Philippe Pujas i Eugene Schoulgin. Modera Simona Škrabec

5. Cinquena sessió: Informacions de la presidència i afers de tràmit



Primera sessió, 17 de juny de 2010, de les 9:30 a les 11:30h


El president del Comitè dóna la benvinguda als reunits i expressa la seva satisfacció perquè aquesta trobada pugui tenir lloc a Barcelona, a la seu de Residència d’Investigadors. La diputada del Parlament de Catalunya, Sra. Maria Mercè Roca, saluda els assistents i els desitja una bona estada. La presidenta del PEN Català, Sra. Dolors Oller, en el seu discurs de benvinguda introdueix alguns temes que es tractaran durant la trobada i es pregunta si les lleis del mercat poden afectar els drets de les minories lingüístiques. Insisteix en la importància de la traducció en un món de relacions multiculturals. També subratlla que el fet de cultivar la pròpia llengua assegura la capacitat d’esquivar les tendències cap a la uniformitat.

El president obre la primera sessió amb el resum d’altres trobades dels centres Pen a les quals va assistir durant l’any passat a Linz (Austria) i Bled (Eslovènia) i on també s’han tractat temes relacionats amb la qüestió de la diversitat lingüística i el mercat global. També es refereix a l’informe de la «Universal Periodic Review», que es fa a Ginebra davant de ONU, i al qual ha assistit per presentar la denúncia contra la poca presència del català en el sistema judicial espanyol. Aquesta experiència li ha confirmat que els estats tendeixen a ignorar els problemes lingüístics de les llengües no-estatals. Això ajuda a entendre les dificultats que hi ha en la campanya que s’ha emprès fa anys per aconseguir que els drets lingüístics de tots acabin essent considerats per l’ONU una part fonamental dels Drets Humans Universals.

El president del PEN Internacional, John Ralston Saul pren la paraula per avisar els assistents que fa només dos dies, el 15 de juny del 2010, a Tunísia s’ha aprovat un decret (esmena a l’article 61 bis del Codi Penal Tunisià) que prohibeix que els seus ciutadans critiquin Tunísia davant d’organitzacions estrangeres i governs. Fer-ho serà tractat com a traïció i podrà comportar una pena de fins a cinc anys de presó. La greu falta de llibertats a Tunísia ve confirmada també pel secretari general del Pen Internacional, Eugene Schoulgin. Es pren la decisió unànime d’adoptar una RESOLUCIÓ SOBRE TUNÍSIA DEL PEN INTERNACIONAL i condemnar aquest decret. Com que aquesta restricció de la llibertat d’expressió es relaciona amb les negociacions de Tunísia amb la Unió Europea, el Pen Internacional demana que la UE suspengui les negociacions dirigides a concedir a Tunísia un estatus avançat o qualsevol altra relació privilegiada. La UE hauria de reexaminar el seu acord existent amb Tunísia i insistir que se suprimeixi aquest decret. Europa hauria d’acceptar aquest repte ètic. Si la UE continua amb les negociacions, llavors vol dir que accepta també que els ciutadans d’un estat poden ser amenaçats amb mesures extremes per obtenir el seu silenci.

Després de la sessió de treball intern, a les 11h, es prepara el text de la resolució que és llegit davant de tots els assistents i s’aprova unànimement. La resolució és enviada als mitjans de comunicació en quatre llengües (català, castellà, anglès i francès) i s’adjunta a aquesta acta.

El president informa de les comunicacions que li han arribat dels membres que no han pogut assistir a la trobada. Així, des de Macedònia ha arribat la notícia que «Diversity Project» s’ha ampliat i que ara s’anomena «Poetiki».

André Marshall del Pen de Sud-Àfrica ha enviat un missatge sobre les activitats que fan per establir contactes i ajudar a protegir les llengües dels pobles nadius. La proposta de traduir els contes que existeixen en la tradició oral a l’anglès per poder ser escrits, editats i conservats, és exposada i discutida breument.

Després intervé Philippe Pujas de França per recordar als assistents la iniciativa de la Fundació Chirac. Aquest projecte no pretén transcriure la tradició oral en cap altra llengua, sinó que fa enregistraments a Àfrica Central i al Gabon per conservar aquest llegat en un suport audiovisual. Aquesta empresa és considerada com un intent de preservar una memòria extremadament fràgil que no es podria conservar probablement de cap altra manera.

John S. Ralston reprèn la qüestió de les llengües indígenes per presentar la situació a Canadà i als Estats Units. Els parlants d’aquestes llengües han anat abandonant progressivament els intents d’establir una literatura escrita pròpia i han començat a escriure les seves obres cada cop més sovint en anglès o francès. En l’escriptura han conservat tanmateix tota l’espontaneïtat d’una llengua oral. Així hi ha obres de teatre, per exemple, que resulten gairebé impossibles de llegir, en canvi funcionen perfectament a dalt de l’escenari amb una expressivitat molt viva. Ralston considera que la influència que tenen aquests autors sobre la transformació de la llengua dominant podria ser considerada tot un moviment literari que trenca les normes establertes.

Franca Tiberto parla de la iniciativa del govern suís que promou gravacions sonores de diferents dialectes italians a les valls alpines per ser emeses a les ràdios o bé editades en un disc. És una proposta que ha estat molt ben acollida.

Markéta Hejkalová de Txèquia exposa que el Pen del seu país està compromès amb la situació dels països sense llibertat d’expressió perquè els txecs ho coneixen bé per la seva pròpia experiència. Per això van decidir iniciar com a Pen una col•lecció de llibres traduïts d’aquells escriptors que no poden ser publicats a casa seva. L’última obra publicada és d’un escriptor cubà. Amb tot, es troben amb dificultats, especialment de caràcter econòmic, ja que l’interès dels lectors cap a obres d’autors desconeguts és molt petit i resultaria important que existissin més línies d’ajuda governamental per a aquests projectes. Una bona idea seria la compra dels llibres per part de les biblioteques públiques.

El president informa que s’està preparant un gran premi europeu de traducció. A partir d’aquí s’obre un debat animat sobre les ajudes públiques a la traducció dels diferents països.

En la seva intervenció, Takeaki Hori, recorda, però, que no totes les dificultats es poden resoldre simplement amb una subvenció. Tot i que es tracta de cultures literàries grans, entre Amèrica i Japó només hi ha sis o set traductors realment excel•lents que poden assumir els reptes d’una traducció literària de qualitat. Cal crear, doncs, les complicitats que permetin construir una veritable xarxa on es podrien produir aquests intercanvis literaris i dotar-los d’un sentit més profund. Eugene Schoulgin avisa que els editors també haurien d’assumir la seva part de responsabilitat per promoure una major diversitat d’autors traduïts. Els assistents coincideixen que el treball de traductor no només és habitualment poc remunerat, sinó que sovint no rep prou reconeixement. Schoulgin proposa que tots els centres Pen admetin entre els seus socis els traductors literaris en igualtat de condicions que els autors.


Segona sessió, 17 de juny de 2010, de les 11:30 a les 14h


En la seva conferència «Llibertat d’expressió. Abast i límits» John Ralston Saul tracta sobre la nostra capacitat d’imaginar-nos els que són diferents i pensar en l’altre. Parteix de la reflexió sobre l’Espanya actual que no sembla tenir res a veure amb el país del temps de la dictadura. Però ben pocs quilòmetres d’aquí, a la riba de l’Àfrica, la situació de la llibertat d’expressió és en canvi encara molt precària. Es planteja la qüestió de com s’han de comportar els països democràtics davant de procediments dictatorials com l’esmena a un article del codi penal tunisià, que és presentada internacionalment com una mera mesura administrativa. També la situació a Europa és cada cop més problemàtica perquè ja no exigim de Xina, Rússia o Mèxic que hagin d’acomplir uns estàndards ètics per poder fer el negocis. També troba preocupant l’augment dels moviments populistes a Europa. El racisme ha tornat al continent en la forma d’aquell emigrant que ha de tornar allà d’on ha vingut.
Fa 400 anys que a Europa no ha canviat el paradigma d’un estat nació amb una sola llengua i amb una sola cultura que ho aglutina tot i ho domina tot. Cal que comencem a pensar d’una altra manera. Per molt que la Torre de Babel ensenyi que les llengües són un error, simplement cal considerar que és aquesta ensenyança la que és incorrecta. Cal sentir-se bé en un món ple de diferències. Canadà, per exemple, ha d’aprendre que els nouvinguts aporten amb la seva arribada no només les seves llengües, sinó també la seva pròpia visió del món: la manera com estableixen els llaços familiars, com participen en la vida pública, com es relacionen tradicionalment amb els que no són de la seva comunitat... Tot això és una immensa riquesa i cal saber-la veure i aprofitar. En definitiva, al sud d’Europa a poc a poc les relacions entre les diferents cultures s’estan obrint i les divisions en estats es desdibuixen. Tornem a tenir una cultura mediterrània que és, per definició, una barreja de diversos elements. Hem de pensar que en les guerres civils d’Europa al segle XX han mort 100 milions de persones. És massa. El model d’un estat nació monolític ha caducat. Una de les millors coses que ens ha regalat el nostre temps és que estem tornant cap a Erasme, cap a la seva convicció que les persones poden viure juntes encara que siguin del tot diferents.
No hem de témer la inseguretat, el dubte, la incertesa. Potser l’explosió tecnològica que estem vivint realment provoqui la desaparició d’estats nació. Seria una nova revolució Gutemberg. El més important és perdre la por davant l’altre, davant les cultures que no coneixem.
Per poder provocar els canvis, però, cal que com a escriptors pensem també en la manera d’expressar-nos, en la llengua. L’escriptura s’ha convertit en un conjunt de fórmules rígides que sovint no permeten cap mena d’innovació, la vida acadèmica sembla que ha quedat erma i sense capacitat de creació. Per què, per exemple, una organització com el PEN encara produeix resolucions en un llenguatge administratiu que ningú pot considerar un missatge amb sentit? Ralston proposa que allò que hauríem de fer és començar a escriure Manifestos. Cal reconquerir l’espai públic per a la paraula.


Després d’aquesta exposició del President del Pen Internacional, segueix un debat sobre les diverses qüestions que ha suscitat la seva reflexió. Es pren la decisió que caldria organitzar millor la xarxa Pen perquè realment sigui capaç de produir declaracions que podrien ressonar en els espais i mitjans de comunicació. Una possibilitat seria crear l’Oficina de Premsa a Londres per aconseguir coordinar col•laboradors i corresponsals en diferents països per poder produir més ressò sobre l’actualitat. Tindrem socis nous, i sobretot socis més joves, només si som capaços de mostrar que el Pen és una organització capaç de reaccionar a les situacions que es produeixen al nostre voltant.


Tercera sessió, 17 de juny de 2010, de les 16:00 a les 18h


Patricia Gabancho obre la taula rodona amb una introducció sobre la situació de la llengua catalana, amb una atenció especial a les persones que es van establir a Catalunya a partir dels anys 1950, provinents d’altres llocs d’Espanya. Explica amb exemples la convivència entre el català i l’espanyol en diversos espais de comunicació pública, des de l’escola, els diaris, la literatura o l’etiquetatge de productes comercials, i fa present així als assistents internacionals la complexitat d’aquestes relacions.

Franca Tiberto presenta per la seva part quina és la presència de la llengua italiana a Suïssa i apunta que encara que els alemanys saben parlar l’italià els falta el coneixement de la tradició italiana culta i en la vida quotidiana s’utilitza sobretot l’italià dialectal de Suïssa.

Salem Zenia llegeix el seu text en què parla de les tensions entre les llegües en el seu país, Algèria. La qüestió de la llengua materna és en aquest cas molt complexa perquè moltes persones han adoptat el francès com a única llengua pròpia. Pel que fa a l’amazic és considerat com una llengua bastarda, bruta i per això els seus mateixos defensors la volien sobretot «netejar» de totes les influències foranes. El preu d’aconseguir aquest objectiu ha estat molt alt perquè cada grup local volia articular la seva pròpia veu. Precisament aquesta tendència cap a la fragmentació és molt convenient per a l’estat que no vol de cap manera que es creïn connexions a nivell nacional i la llengua amaziga pugui establir un estàndard capaç d’englobar els diferents dialectes. En canvi, l’àrab dialectal té cada cop una influència més gran. A través d’aquesta llengua s’expandeix també la ideologia panarabista. L’àrab clàssic s’utilitza només com una llengua referencial, per fer poesia i en els mitjans de comunicació. Tanmateix, l’estat no vol donar cap estatus d’oficialitat a l’àrab dialectal, tot i que avui ja és molt diferent de la llengua clàssica. Aquesta tendència cap a la folklorització de les cultures i llengües té un objectiu polític clar: afeblir la seva força i facilitar que les poblacions abandonin els seus territoris i deixin que s’explotin els seus recursos econòmics, a canvi de res.

Segueixen intervencions d’altres delegats que presenten breument la situació en els països respectius. La majoria de les presentacions han arribat també en forma escrita, que s’adjunten en la documentació addicional:

• Salem Zenia, «Llengua pròpia, llengua bífida?»
• Maria do Sameiro Barroso, «The right to be different versus the need to be understood»
• Marjan Strojan, «Slovenia —A country at the crossroads of linguistic diversity»

Yang Lian informa sobre la iniciativa del Pen Independent de la Xina que ha establert un intercanvi de traducció poètica entre Xina i Eslovènia, un elefant i un ratolí pel que fa la mida dels països. L’experiència ha resultat extraordinàriament enriquidora perquè les dues llengües literàries —el xinès mandarí i l’eslovè estàndard— han tingut una evolució històrica molt diferent. El xinès s’escriu en tot el vast territori igual, però tot i que l’escriptura és igual arreu, la pronúncia dels ideogrames, és a dir la parla, pot ser molt diferent. Això fa que la llengua xinesa escrita és molt uniformitzadora. L’eslovè, en canvi, ha establert el seu estàndard unint diferents dialectes i així la llengua escrita ha conservat en bona part els lligams amb la parla i en la literatura hi ha molt de color local. Pels poetes i traductors xinesos va ser un gran repte haver de conservar en una llengua tan formal com la seva les marques de la parla, de l’argot, dels localismes... Després, Yang Lian presenta també la pàgina web «PEN for Freedom», una revista digital que es publica quatre vegades l’any en col•laboració amb el Pen de Sydney. El primer número va ser dedicat al desè aniversari del Comitè d’Escriptors Empresonats i s’hi van incloure els poemes de 10 poetes xinesos que actualment encara estan empresonats.


Quarta sessió, 18 de juny de 2010, de les 9:30 a les 11h


En la taula rodona sobre «Difusió cultural i mercat», hi intervenen Markéta Hejkalová, Philippe Pujas, Vicent Salvador i Eugene Schoulgin. La moderadora Simona Škrabec ha demanat als participants de preparar amb antelació una breu reflexió sobre la difusió de la literatura en el mercat internacional, i el debat es desenvolupa a partir dels temes i preocupacions expressats en aquestes breus reflexions.

Philippe Pujas planteja una qüestió fonamental: Què és la «diversitat cultural»? Com entenem avui aquesta expressió? Com un observador perspicaç, ens fa adonar que aquesta expressió —tan en voga avui— amaga el fet que la diversitat està profundament amenaçada. Creem consignes, fem discursos i fingim un optimisme fals. Els models de vida, de pensament, cada cop s’assemblen més arreu. Fins i tot allò que és percebut com a «culturalment divers» està prescrit: la imatge de la diversitat són les grans metròpolis amb les seves poblacions d’orígens diversos o bé els suburbis nord-americans. És molt difícil lluitar contra una indústria cultural tan potent —que domina la producció, la difusió i sobretot la persuasió— i aconseguir espai per a la diversitat.

Vicent Salvador avisa que cap literatura pot existir sense el seu context. La història d’una comunitat concreta, el desenvolupament d’una llengua, els gèneres que han predominat i els estils que més s’han desenvolupat: tot això és part d’una obra literària. Per això és tan difícil que els traductors aconsegueixin transportar aquesta complexa xarxa de relacions a una altra cultura.

Markéta Hejkalové afirma que la traducció literària viu dins d’una xarxa complexa de relacions. Per això constata que amb subvencions per al traductor no n’hi ha prou per poder fer conèixer les obres de les literatures «petites» en un altre país. La gran dificultat és construir una xarxa referencial que permeti una recepció de qualitat fora del país d’origen també per a les cultures amb menys potència econòmica. Les grans cultures —anglesa, francesa, alemanya, italiana, espanyola i algunes poques més— disposen d’estudis universitaris consolidats a altres països, poden comptar amb lectors estrangers que coneguin bé el context d’una obra, hi ha instituts de cultura a cada ciutat important que es dediquen a difondre el saber sobre aquest o aquell país i els seus autors. Tot això, les cultures petites no ho tenen.

Eugene Scholguin recorda també la importància d’institucions que sovint considerem massa poc rellevants, com per exemple els ajuts que la Unió Europea tanmateix destina per fomentar l’intercanvi literari entre literatures petites.

Aquestes reflexions s’adjunten en la documentació addicional:

• Philippe Pujas, «Au risque de l’industrie»
• Marketa Hejkalova, «Literary Translations and the Market»
• Vicent Salvador, «Literatura, mercat i canvis tecnològics»

La moderadora convida Ivo Frbežar, que també ha preparat un text, que el llegeixi davant dels assistents:

• Ivo Frbežar, «The book in the diffusion new cultural market»


Després de la taula rodona s’obre el torn d’intervencions que segueixen aprofundint en els temes exposats. Així, per exemple, es parla de la responsabilitat dels editors, que haurien d’assumir una part de la protecció de la diversitat i evitar publicar només els grans èxits de vendes que ho uniformitzen tot.

Des de la Xina també subratllen que les subvencions per als escriptors políticament perseguits no les podem esperar del govern del país i que han d’existir les xarxes internacionals de suport.
També es considera que caldria conèixer amb més detall la situació de les traduccions en els països on hi ha centres PEN i Simona Škrabec informa que el Pen Català, per l’iniciativa del Institut Ramon Llull, va participar en una recerca important del PEN Internacional que s’ha fet sobre aquesta qüestió l’any 2007, consistent en una enquesta a més de 30 països i amb 8 casos particularment interessants estudiats a fons (Esther Allen (ed.), To be or not to be translated, 2007).


Cinquena sessió, 18 de juny de 2010, de les 11h a les 14h


En la cinquena sessió, dedicada a les informacions de la presidència i als afers de tràmit, Josep-Maria Terricabras exposa alguns punts importants:

Fa deu anys es va aconseguir firmar la Declaració Universal de Drets Lingüístics (6 de juny de 1996). Considerant, però, el temps transcorregut, caldria fer una nova campanya, tornar-ne a parlar, perquè hi ha hagut un gran retrocés en l’opinió pública internacional. Tal com ja havia apuntat el primer dia de la trobada, John Ralston Saul proposa de treballar en la direcció d’elaborar un «Manifest de la diversitat lingüística», escrit de tal manera que realment pogués fer-se escoltar en els mitjans de comunicació actuals.

Terricabras insisteix, igual com ja en la trobada de l’any 2009 a Barcelona, que hi ha poca coordinació entre els diferents centres i també amb el centre internacional a Londres. També caldria millorar la comunicació dins del Comitè creant un fòrum on es poguessin discutir temes concrets. Potser una solució seria desenvolupar des de Londres una pàgina web que hauria de tenir un editor responsable dels continguts i de fomentar la participació.

Sorgeix també la idea que es podrien organitzar trobades del Comitè a nivell més local, com per exemple a Sud-Amèrica, a la Península Ibèrica, entre els països d’Europa Central, etc.

Es discuteixen breument les preparacions del Congrés a Tòquio i el president pregunta els assistents si algú té algun assumpte important que caldria exposar en relació amb el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics.

Una de les possibles propostes per al futur seria fer un centre d’informacions que pogués elaborar un informe o bé una base de dades sobre la situació real en els diversos països pel que fa la traducció literària. De totes maneres, els assistents eslovacs consideren que aquestes dades ja són perfectament estudiades i accessibles, per exemple, a través de les Biblioteques Nacionals. Els delegats xinesos avisen que les xifres sovint no són suficients i que caldria analitzar quina mena de llibres es tradueixen i intentar esbrinar per què.

Philippe Pujas proposa d’estudiar la possibilitat de fer un premi Pen per a la traducció. El premi no aniria al traductor, sinó a una obra concreta. D’aquesta manera es podria fomentar que es traduïssin obres d’autors de cultures de menys difusió i donar-los la visibilitat internacional. Eugene Schoulgin expressa els seus dubtes perquè caldria tenir en compte més d’una trentena de cultures i que es podrien produir enveges i incomprensions. Considera, igual com molts altres participants, que el premi hauria de ser per a un traductor. D’aquesta manera creixeria la consciència sobre la importància del treball dels traductors. Marjan Strojan, a més, afegeix que el premi literari del Pen ja existeix, que té un gran prestigi, ja que és relacionat amb el festival «World Voices» de Nova York. Schoulguin admet que el ressò que ha aconseguit el Pen Americà és molt gran, però es queixa que falta més connexió amb els altres centres Pen. Possiblement convindria que el CTiDL establís una relació més estreta amb el centre de Nova York. Es torna a recordar que la Unió Europea està preparant des de fa alguns anys un important premi de traducció que vol dotar amb una gran difusió i potser amb un important premi en metàl•lic.

Franca Tiberto proposa que també hauríem d’establir una xarxa de comunicació àgil perquè d’aquesta manera podríem anar-nos avisant de totes les violacions greus de drets lingüístics que es produeixin en algun lloc i reaccionar de seguida. A més, ens podríem plantejar de fundar una mena de publicació dedicada a les notícies sobre les qüestions lingüístiques. John Ralston Saul afegeix que podríem parlar, per exemple, de totes aquestes cultures i llengües que estan realment en un perill d’extinció immediata. Schoulgin proposa que aquest Comitè hauria de buscar la manera per fer entrar al Pen més autors literaris, és a dir que hauríem de ser capaços d’adreçar-nos directament als creadors. Els delegats xinesos expliquen que aquesta va ser, de fet, la raó per fundar una revista digital sobre la literatura xinesa perseguida. Així han pogut obrir una finestra al món, ja que la Xina està tan tancada dins seu que la seva presència internacional en l’espai literari probablement és més petita que l’eslovena.

Josep Maria Terricabras clou la trobada deixant obertes dues preguntes: Com aconseguir que la literatura universal respecti la diversitat real de la creació literària al món i també si amb tota aquesta superproducció de llibres no hauríem de ser més crítics envers nosaltres mateixos i si no hauríem d’autolimitar la nostra pròpia «llibertat d’expressió» per publicar només aquells textos que realment s’ho mereixen.

I no havent-hi altres assumptes per tractar, el President adreça unes paraules d’agraïment i comiat a tots els assistents, i declara conclosa aquesta segona reunió de Barcelona, essent les 14 hores del dia 18 de juny del 2010. Així mateix, ordena que s’aixequi aquesta acta, que serà sotmesa a l’aprovació dels membres en la forma prevista estatutàriament.


Barcelona, 19 de juny del 2010

Simona Škrabec,
Secretària

Vistiplau,
Josep-Maria Terricabras,
President del Comitè