Inici > Activitats > Dia Internacional de Traducció 2008
Dia Internacional de Traducció 2008
Helena Vidal introduí la conversa, tot fent referència al per què de la broma “Tolstoievski” en el títol —al·lusió a la confusió freqüent entre els dos autors, quasi refosos en un sol gran representant de la literatura russa— i situant la problemàtica de la traducció del rus dins d’un marc més ampli, com ara el per què es llegeix poc i per què entre els llibres més llegits no n’hi ha de catalans.
Ramon Pinyol parlà de la trajectòria de les traduccions del rus al català abans de la guerra civil, traduccions que passaren en una primera etapa per ser publicades sobretot en suplements de revistes i després entraren amb ple dret a les editorials, quan les editorials catalanes adquiriren pes. Pinyol subratllà l’activitat dels primers traductors directes del rus al català: Francesc Payarols, Rudolf Slaby i, el més conegut, Andreu Nin, en una època en què les traduccions del rus es feien habitualment a través del francès. També va fer menció, amb exemples concrets, de l’excessiva llibertat i fins i tot prepotència pròpia de molts traductors de l’època, que transformaven el text original passant-lo de vers a prosa, afegint-hi o traient-ne fragments, “millorant-ne” l’estil, amb una actitud que avui en dia, sortosament, ens sembla superada.
Ricard San Vicente es referí a les traduccions del rus al català en la segona meitat del segle XX i principis del XXI. El panorama que va dibuixar resulta francament minso: 2 o 3 llibres editats per any, amb un màxim de 6, tònica que s’ha mantingut fins avui. Dues notes optimistes apuntades han estat el fet que els editors ara ja solen encarregar traduccions directes i la sorpresa de l’any 2008, que ha vist l’aparició de moltes més traduccions del rus de l’habitual: uns 8 fins i tot abans d’acabar l’any. Segons el professor San Vicente, normalitzar l’edició de literatura russa en català, omplint buits i retraduint clàssics que es van reeditant en traduccions envellides, només serà possible amb el suport de les institucions públiques, tant d’organitzacions com el PEN i també d’instàncies més governamentals.
Maria Bohigues va explicar els criteris que segueix la seva editorial a l’hora d’escollir autors, entre ells russos: es busca que siguin autors que estiguin construint la seva obra i que prenguin la seva realitat històrica com a matèria literària, que creïn formes literàries en funció d'aquesta realitat, que no la defugin escrivint per a elits intel•lectuals o, al contrari, dedicant-se a les novel•les de “lladres i serenos”. En Guelàssimov l’editora troba una escriptura valent, amb uns personatges que intenten posar ordre en la realitat que els rodeja i oprimeix —qui amb el dibuix, qui amb la literatura...— i amb una tècnica innovadora que li deu molt al cinema.
Guelàssimov va parlar dels seus orígens com a escriptor: la pretensió inicial d’escriure una obra “intel•lectual”; com, després, va néixer la idea de traslladar al món actual un argument de l’antiguitat clàssica: dues deesses enamorant-se d’un mateix mortal convertides en dues mestres enamorades d’un mateix alumne; del rerefons biogràfic: la mort de Brézhnev viscuda pels adolescents amb indiferència; com el material determina la forma i en comptes d'una obra “intel•lectual” en va sortir una altra cosa, que va encaixar amb les necessitats del moment, perquè reflectia l’era Bréjnev millor que els pamflets anticomunistes.
Finalment, Helena Vidal va cloure la taula rodona resumint el que s’havia parlat amb una conclusió pessimista i una d’optimista. Mirant el got mig buit , veiem la poca representació de la literatura russa en català, amb la manca de traduccions, amb els pocs incentius per als bons traductors, amb la difícil perspectiva de la lectura en català. Mirant el got mig ple, però, constatem l’interès per la literatura per part d’un sector de la societat, interès que explica la capacitat d’un acte com aquest de convocar una nombrosa assistència. Si diuen que la cultura interessa un 2% de la població, aquest 2% és insistent: es reuneix, organitza lectures de poesia i clubs de lectura, s’interessa per la literatura d’altres països... A això s’hi afegeix els darrers anys l’aparició de joves traductors ben preparats i apassionats per la seva tasca, decidits a donar a conèixer la literatura russa. Si cadascú dels presents irradia una mica de l’atmosfera de cordialitat i interès per la literatura que s’ha respirat aquí, el raig d’acció es pot ampliar. I si surten iniciatives que puguin ser aixoplugades per les autoritats, ja no desitjaríem res més. Una iniciativa curiosa, per cert, va ser suggerida per una assistent: la d’enviar als nombrosos museus russos que existeixen dedicats als escriptors, traduccions dels autors corresponents; de turistes catalans a Rússia n’hi van molts, i a les botiguetes de records segur que en comprarien... Idea precisada per un altre assistent: es podrien fer antologies breus de poesia russa, bilingües, i organitzar-ne la difusió en els museus. Això sí, una iniciativa com aquesta necessitaria una implicació d’algun organisme oficial i una mobilització de recursos que no sabem si resultaria rendible.
El segon acte de la jornada va tenir lloc a partir de les 21 h i va consistir en un recital de poesia, en rus i en traducció catalana, amb acompanyament musical. Hi varen participar: les actrius Maria Bosom, Laura Pau, els poetes i traductors Xénia Diàkonova, Jaume Creus, Nina Avrova, i Helena Vidal. Es van llegir poemes de: A.S. Puixkin (1799-1837), A.A. Blok (1880-1921), A.A. Akhmàtova (1889 – 1966), A.S. Kúixner (1936 - ) i Xénia Diakonova (1985- ). L’acompanyament musical va ser a càrrec del violinista Vassil Lambrínov.
El públic no va minvar en aquesta segona part i va acollir el recital molt favorablement.
per Helena Vidal
