• Inici
• Mapa del Lloc
• Contactar

Josep Palau i Fabre

Français | English | Deutsch | Español

Josep Palau i Fabre (1917-2008) és una de les grans personalitats de la literatura catalana contemporània. Poeta, dramaturg, contista, assagista, traductor, Palau i Fabre és, sens dubte, el representant d’una literatura exigent, radical. Durant molt de temps fou considerat com un poeta maleït, ignorat per les institucions culturals, deixat de banda pels mandarins de la cultura oficial. Avui, apareix com el més gran dels escriptors catalans.

Palau i Fabre va néixer a Barcelona el 21 d’abril del 1917. Molt aviat va tenir contactes amb el món de l’art. El seu pare era pintor i decorador. Va dirigir la revista clandestina Poesia (1944-1945) on va proposar traduccions de Rimbaud i de Lautréamont. Anirà a França, gràcies a una beca, i s’hi instal·larà del 1945 fins al final dels anys seixanta.

La seva trobada amb Picasso fou decisiva i es va convertir en un dels més importants experts el la seva obra, dedicant-li més de vint volums. Els més importants va ser traduïts en una desena de llengües. Cal remarcar el seu Picasso cubisme (1990). Una segona trobada també seria primordial pe a la seva obra: seria la d’Antonin Artaud. Palau en traduirà poemes (Versions d’Antonin Artaud,1977) i li dedicarà un assaig el 1976, Antonin Artaud i la revolta del teatre modern.

Com a traductor, proposà el 1966 una versió de l’obra en prosa d’Arthur Rimbaud, Una temporada a l’infern i Il·luminacions, amb un important pròleg que presentava la modernitat poètica al públic català. La seva obra completa ha estat publicada en dos volums per Galaxia Guttenberg.

Va participar al VIII Col·loqui Internacional sobre Lautréamont, en 2006, organitzat pel GRES (Grup de Recerca en Escriptures Subversives), el PEN català, i l’AAPFID (Association des Amis Passés Présents et Futurs d’Isidore Ducasse), amb un text inèdit « L’Alchimie du bien et du mal » , que ha estat publicat pel KRTU en versió bilingëe francès-català.

Va morir el 23 de febrer de 2008 a Barcelona.

Per Ricard Ripoll