• Inici
• Mapa del Lloc
• Contactar

Necròpolis

Traducció de Simona Škrabec

Boris Pahor

És estúpid, però tanmateix em sembla que els turistes que tornen a l’aparcament em miren com si de cop i volta la camisa de ratlles recobrís les meves espatlles i els meus esclops de fusta aixafessin la grava del camí. És com una quimera incontrolada que barreja dins meu el passat amb el present. Però no deixa de ser cert que en alguns moments l’home emet un fluid invisible, però potent, que els altres experimenten com la presència d’una cosa aliena, excepcional, que els fa estremir de sobte, com quan la barca topa amb una ona inesperada. Dins meu n’hi deu haver realment de vestigis de mi mateix d’aquell temps llunyà. Pensant això m’esforço a caminar amb atenció, però em molesta que les meves sandàlies siguin lleugeres i facin les passes massa àgils com no ho serien si portés sabates de lona amb la sola de fusta gruixuda.

La porta de fusta encara està recoberta amb filferro de punxes, com aleshores. Res no ha canviat, només falten els guàrdies a les torres de fusta. Davant la porta cal esperar, com abans. Però de la caseta, feta també de fusta, surt ara el vigilant que obre la porta amb clau i deixa entrar a aquest estable sense ànima situat a les altures grups de persones en intervals regulars. Gràcies a aquest ordre, a les feixes del camp hi regna el recolliment, el sol de juliol controla amb perspicàcia el silenci, trencat només per l’eco de les paraules del guia, semblant a la veu d’un mossèn ressuscitat.
Sí, el guia m’ha reconegut i m’ha sorprès perquè no em pensava que recordaria la meva visita de fa dos anys.
- Ça va? -m’ha preguntat. I amb això ha creat un ambient de companyonia que ha anul·lat immediatament tota relació amb el brogit turístic. És un home de cabells negres i lleig. És baix, fibrós i àgil; si portés encara un llum i un casc, tindria l’aspecte d’un miner de veritat. És també molt parc de paraules i tot indica que, a més a més, és obstinat; sembla que al meu costat, al costat d’un expresoner, sent una vergonya que no sap dominar perquè es guanya el seu sou ensenyant el lloc de la nostra agonia. En la seva ràpida autorització de permetre’m entrar rere el filferro de punxes hi ha, a part d’una afinitat entre companys, també una engruna de desig de perdre’m de vista com més aviat millor. N’estic segur. I no em molesta perquè sé que jo tampoc no hauria pogut de cap manera parlar davant d’un grup de visitants sabent que m’escolta algú que va estar amb mi dins del món dels crematoris. La por de no esdevenir banal censuraria tota paraula. I a més a més, de la mort, com també de l’amor, un home no en pot parlar amb els altres; només amb si mateix o com a màxim ho pot fer amb un ésser estimat amb el qual s’hagi convertit en una sola cosa. Ni la mort ni l’amor suporten testimonis.
Mentre el guia parla davant del grup silenciós en realitat està conversant en veu alta amb les seves memòries, el seu soliloqui és una vàlvula perquè les imatges interiors puguin sortir; però res no garanteix que després de totes aquestes revelacions ell se senti recompensat i una mica més alleujat. Gairebé m’atreviria a dir que, després de tota la sèrie de testimoniatges dins seu, deu sentir-se encara més dividit, intranquil i sobretot empobrit. Per això li agraeixo que em deixi passejar tot sol per aquest món mut. Aquesta satisfacció és com una recompensa de saber-me un privilegiat, d’obtenir un privilegi molt especial en consideració a la meva pertinença a la casta dels proscrits, encara que aquesta separació perpetua alhora la separació i la mudesa d’aquell temps. Perquè aleshores, tot i que érem molts i la vida es regia per la llei del ramat, cadascú de nosaltres afrontava només la seva pròpia solitud interior i l’obscuritat privada de veus.
No sé establir la distància objectiva entre mi mateix i les escales que ara, sota el sol, em semblen massa conegudes i pròximes, enlloc de sentir com les embolcalla l’aurèola del no-res. Són senzilles, com eren senzills els braços esquelètics que transportaven i col·locaven les pedres de les quals són fetes. Però abans m’havien semblat més dretes, la qual cosa em fa pensar en l’home adult que torna al lloc de la seva infància i s’estranya de com és de petita en realitat la casa que conservava en la memòria infantil. Ja se sap, una criatura mesura l’alçària de la paret des del punt de vista d’un nan menut.
Nosaltres, és clar, no pujàvem i baixàvem aquestes escales en els anys de la creixença, encara que la nostra fragilitat era encara molt més gran que la fragilitat d’un nen o d’un nadó, perquè no estàvem sota la protecció d’una ment encara immadura. Ens vam trobar, cadascú amb la seva nuesa, atrapats dins de la pell pansida d’un animal famèlic, consumint-nos exhaustos per la captivitat, i cada dia mesuràvem instintivament la distància que separava el forn de la caixa toràcica seca i de les extremitats.
És cert, ara que ja ens podem permetre associacions lliures, algú deu pensar en el noi de fusta de Collodi, perquè Pinotxo també havia de conèixer la força de les flames. Però el seu creador benèvol li va canviar després el tros afectat, mentre que en la nostra socarrada ningú no pensava en els recanvis. La imatge de Pinotxo és un galifardeu que no té permís de residència en aquesta història, però alhora és veritat que un dia haurem de trobar un Collodi modern, capaç d’explicar als infants la història del nostre passat. La qüestió és si sabrà acostar-se al cor infantil de manera que la perversitat no li faci mal, però alhora el nen quedi protegit davant les temptacions futures.
Ara bé, aquestes escales, que es trenquen al final de cada feixa com un genoll de pedra, a nosaltres ens conduïen a un món d’intel·ligència limitada, quan a causa de la manca de suc en el citoplasma de les nostres cèl·lules, la massa encefàlica se’ns assecava dins del pot d’os com gelatina deixada damunt d’un llit de còdols. Llavors, les escales s’elevaven davant nostre com si fossin escales d’un campanar; llavors, les feixes no s’acabaven mai mentre nosaltres trigàvem una eternitat per arrossegar-nos fins al cim de la torre vertical, perquè, malgrat les cames primes, els nostres peus eren com una soca feta de carn blanca a causa de l’edema.

Sóc conscient que ara el temps és el meu confident, per això m’he aturat i observo l’herba de més enllà de la tanca de filferro. Intento evocar el paisatge grogenc de la garriga del Carst per on he caminat fa només uns quants dies. La crinera llarga i escassa em sembla en comparació amb el Carst estúpida en l’intent de subsistir fútilment. No en té cap culpa, ja ho sé, però malgrat això la insistència de voler créixer silenciosa em sembla sense cap sentit: era aquí abans d’allò, era aquí mentre allò passava i continua essent aquí. En aquest mateix instant, quan l’herba està ja desgastada, d’un gris grogós, indefensa, m’apareix estúpida l’existència de qualsevol bri d’herba al món.
Els éssers vius de la Terra no ofereixen a l’home cap classe de proximitat veritable; són sords al seu costat, atrapats en el seu creixement vegetal, i quan a dalt de les tiges s’encenen les corol·les, la diversitat dels seus colors no és més que el mimetisme per dissimular la ceguesa.
Enmig d’aquest pensament s’ha esmunyit de puntetes una sensació de confort pel fet d’estar sol, que el grup amb el guia es trobi lluny darrere les feixes i que l’entrada estigui tan amunt que queda completament amagada. Sóc conscient que aquesta exigència gelosa de solitud no és més que voler protegir la integritat dels records, alhora que no puc evitar el regust amarg per la conclusió que els passos rítmics, pausats, de la multitud no són res més que la prolongació de l’existència amorfa dels innombrables brins d’herba esgrogueïda.

Boris Pahor, Necròpolis, Lleida, Pagès Editors, 2004, pàgines 16-21.