• Inici
• Mapa del Lloc
• Contactar

Aurora boreal

Traducció de Simona Škrabec

Drago Jančar

[…] Rere l’altar flueix el riu, seguint assíduament la seva mare sense cap variació. L’altar arriba fins al sostre amb les estàtues de Pere i Pau al davant i amb una enorme imatge de Sant Lluís. A dalt de tot hi ha relleus amb els núvols i els raigs de sol, tota aquella obra de fusta, característica del barroc, damunt d’uns pilars alts i llisos i des d’allà dalt entrelluquen petits caps humans, petis caps d’infants amb la seva fisonomia tendre que semblen tallats. Floten enmig dels núvols que escampa sobre la terra i el cel l’Esperit Sant. A la dreta seu el Fill de Déu amb una creu enorme, a l’esquerra hi ha un home vell, doblegat pel pes dels anys, des cabells blancs, amb dos angelets i la bola. Al voltant de la bola hi ha més d’aquells caps petits tallats que no saben el que sap el vell de cabells blancs: que el cor d’un home ha de tornar a ser el cor d’una criatura petita. El vell ho sap perquè ell és qui ha creat el món, perquè ell s’ho va inventar tot això, també aquella bola que sosté a les mans. Alguns pensen que la bola que el Déu Pare sosté a les mans és la bola del món, els altres diuen que és el Cosmos.

Hi havia, però, una vegada una criatura que va tenir el cap tan petit com aquells caps tallats que hi ha a dalt del cel i que va tenir les mans que volien agafar aquesta pilota blava, la volia agafar mentre estava assegut a la falda de la mare mentre encara tenia el cor d’una criatura petita. Per això no sabia que la bola a dalt de l’altar no és una pilota que es pot agafar, abraçar, fer-la rodar per terra o donar-li una petada, sinó que aquesta bola és el món. Ara recorda ben bé que durant la missa demanava que li donessin la pilota a ell. La pilota estava tant amunt i ell la volia tenir. No el podien fer callar. Mentre cridava amb totes les forces el van portar fora de l’església. Després li van comprar una pilota de color blau, però ell continuava demanant aquella que l’home vell sosté a les mans i no la vol deixar anar.

Drago Jančar, Severni sij, Murska Sobota, 1984, capítol 15.