Inici > Literatura universal en català > Literatura francesa
Literatura universal en català
Llegeix més pàgines sobre la literatura universal en català:
Així és difícil de poder seguir les tendències de la poesia actual en l’àmbit de la francofonia: Nicole Brossard, Yves Bonnefoy, Hélène Dorion són alguns dels noms que han pogut fer-se un petit lloc en català o, entre els més clàssics, Baudelaire, Ducasse o Apollinaire amb versions recents. Però no sabem res d’autors tan importants com Henri Michaux, Francis Ponge, Raymond Queneau – o com explicar que l’obra completa de Rimbaud encara no hagi interessat ningú? – per no parlar de Jacques Dupin, Jacques Réda, Guy Gofette o Jean-Michel Maulpoix? La dificultat és un fre d’importància a l’hora de la tria, per part de les editorials i per part dels traductors.
Car també passa el mateix si mirem la novel•la. El públic català pot llegir en traducció les obres dels autors més «populars», més «realistes», com els existencialistes, com novel·les històriques, aventures familiars, o ficcions que vénen recolzades per fenòmens de moda, com una certa novel·la de la francofonia, autors mediàtics o, fins i tot, una novel·la de dones que també a França, ja fa un temps, havia despertat un gran interès. Per dir-ho d’alguna manera: és més fàcil trobar autors com Sartre, Camus, Simenon, Balzac o Tahar Ben Jelloun que obres de Louis Aragon, de Boris Vian, de Nathalie Sarraute o de René Depestre.
Tampoc no és tan evident, malgrat el que un podria pensar, poder llegir obres considerades universals: no tenim a l’abast l’obra completa de Rabelais, ni totes les novel·les de Zola (hauria de poder-se llegir Una pàgina d’amor en català) i els Assaigs de Montaigne no han estat traduïts fins fa ben poc. Però el pensament és encara tot un altre problema.
Per tornar a la ficció, una bona part de la literatura més significativa de la segona meitat del segle XX, és encara totalment descuidada, amb el que això suposa de “desfasament” amb la reflexió al voltant del fet literari. Vull parlar, per exemple, dels textos dels adeptes del Nouveau Roman o de Tel Quel, o fins i tot de l’OULIPO. És cert que Robbe-Grillet, Marguerite Duras o el Nobel Claude Simon han pogut, en algun moment, tenir defensors en el nostre país. Però encara falten molts llibres importants. I no parlem dels textos de l’escriptura textual que, per la dificultat de les propostes, fa difícil que algú, sense un recolzament editorial, pugui voler esmerçar-hi anys en la traducció. Per dir un títol imprescindible: Paradis de Philippe Sollers. Que seria com traduir el Finnegans Wake de Joyce. Dels representants de l’OULIPO, Perec aquí té una certa tirada, pels jocs verbals, posats de moda pel benvolgut Màrius Serra. Ara bé, en els darrers anys només s’han traduïts Les coses (1988) i La vida, manual d’ús (1998). Qui gosarà mai traduir La disparition en català? Seria una gosadia per part del traductor (però en castellà s’ha fet, i de manera molt intel·ligent) i per part de l’editor.
El que és evident és que el mercat editorial francès pot absorbir tota mena de propostes, fins i tot les més agosarades, i aquestes propostes arriben de vegades a marcar, a la llarga, un camí que quan se’ns apareix aquí ja està tirant cap a altres llocs. Les novel•les conegudes a França com a “autoficcions” van interessar, a partir dels anys 1960, un públic cada cop més nombrós fins que el fenomen es va convertir en moda, cap als anys 80, al voltant de noms com Sollers i més tard Houellebecq, Christine Angot o altres dones amb veus potents, com Catherine Millet. Entre nosaltres La vida sexual de Catherine M. (2001) no ha creat cap nou gènere, i les barrabassades d’una Virginie Despentes no han quallat (alguns n’estaran contents). L’únic que ha creat una certa polèmica ha estat Houellebecq. Potser més pel que en diuen que pels seus textos. I és curiós que no s’hagi encara traduït el seu millor llibre, el primer, Extension du domaine de la lutte, molt superior a tota la resta.
Així doncs, la literatura francesa es mou entre una imatge de clàssic universal poc a l’abast – Villon, Rabelais, Sade, Rimbaud, Artaud, Ponge, Aragon…. – o només amb textos emblemàtics: dos de Stendhal, dos de Flaubert, uns pocs de Balzac, els més famosos de Zola…, i la imatge d’uns autors mediatitzats però amb una obra d’una qualitat menor.
Per Ricard Ripoll
El Comitè | Activitats | Traduccions de la literatura catalana | Literatura universal en català | L'espai dels Traductors | Escriviu-nos Avís legal | Web realitzada per cercleweb
Amb el suport de:
