• Inici
• Mapa del Lloc
• Contactar

Literatura neogrega

Presentada per Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí

La literatura neogrega a casa nostra es coneguda fonamentalment gràcies a una sèrie de traduccions que per la seva importància i per la dels traductors que les van fer possibles han arribat a ocupar un lloc preeminent dins de la història de la traducció al Països Catalans. Ens referim, evidentment, als poemes de Kavafis, girats per Carles Riba i a les novel·les de Nikos Kazantzakis, El Crist de nou crucificat i Alexis Zorbàs, versionades per Joan Sales i Jaume Berenguer Amenós respectivament. Tanmateix, el nombre d’obres traduïdes i la dilatada història en què s’han anat originant —més de cent anys, des de 1881 fins als nostres dies—, conformen un corpus suficientment important per a ser conegut.

De 1881 a 1897 es van traduir al català obres de Dimitrios Vikelas, Aristotelis Valaoritis, Dionisios Solomós i Mariana Kamboroglou. Dimitrios Vikelas és un dels màxims exponents de la prosa romàntica de la anomenada generació del 80’ i Dionisios Solomós el poeta nacional per excel·lència, pare de les lletres neogregues i símbol de la lluita per la independència contra l’imperi otomà. Totes aquestes versions aparegueren a la premsa de l’època i, amb l’excepció del Lukís Laras de Vikelas, de manera fragmentària, en forma de poemes solts, en alguns casos només d’uns quants versos, com l’Himne a la llibertat de Solomós. Per entendre les causes de l’interès per la literatura d’aquest país a final del XIX s’han de tenir en compte dos aspectes. D’una banda, el context històric de Catalunya i de Grècia als darrers cinquanta anys del segle XIX; de l’altra la figura de l’historiador i hel·lenista Antoni Rubió i Lluch, veritable introductor de la cultura i de la literatura neogregues a casa nostra.

Després de 1897 s’obre un llarg període de més de seixanta anys, fins el 1959, sense que es publiqui cap traducció més. Les causes que explicarien aquest buit no són clares i es fa difícil trobar elements objectius que permetin arribar a conclusions definitives. Un dels possibles continuadors, Lluís Nicolau d’Olwer, seguí les passes de Rubió només pel que fa a la recerca històrica dels catalans a Grècia, però no és dedicà mai a la traducció d’autors neogrecs. Pel que fa a Carles Riba, l’hel·lenista emergent de la segona dècada del segle XX, els anys que van de 1919 fins al seu retorn de l’exili, el 1943, coincideixen amb un dels període de més intensa dedicació, com a traductor, a la literatura de la Grècia clàssica, amb les versions d’Homer i el tràgics i la participació en la Fundació Bernat Metge. A més, Riba va versionar entre 1915 i 1945 autors com Gògol, Hölderlin o Poe, i només s’interessà per la literatura neogrega molt posteriorment, per la figura de Kavafis i per motius molt personals.

A partir de 1959, data de la publicació de El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzakis, la literatura neogrega torna a casa nostra, tot i que amb un cert retard i de manera fragmentària. Les causes d’aquest retard són, d’una banda, la situació política i cultural de Catalunya durant la dictadura franquista i, de l’altra, la lenta incorporació de la mateixa literatura neogrega a Europa, iniciada a partir dels cinquanta. Fragmentàriament perquè l’interès per les lletres neogregues durant més de dues dècades se centrarà quasi exclusivament en dos autors, Kavafis i Kazantzankis. Només a partir de 1974 s’incorporen autors que han aconseguit un cert renom internacional com ara el poetes Ritsos, Elitis i Seferis. No és casualitat que un cristià convers com Sales, per a qui «tot està amarat de Déu, fins la revolució», sentís fascinació per aquesta obra també d’un cristià «tardà», com la va sentir per Els germans Karamàzov de Dostoiesvski, «l’obra màxima de la novel·la cristiana universal». En certa forma, Sales inventa un Kazantzakis a la mesura del seu cristianisme de base, com quan l’anomena «convertit tardà, treballador de l’hora onzena».

L’any 1965 es publicà una altra obra de l’escriptor cretenc, l’Alexis Zorbàs. La traducció fou obra de Jaume Berenguer Amenós un dels grans hel·lenistes catalans del nostre segle. La seva tasca en el camp de la didàctica de la filologia grega clàssica i el treball d’anys com a traductor i membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge li atorguen un lloc d’honor entre els hel·lenistes del nostre país. Berenguer Amenòs s’atansà a la literatura neogrega d’una manera anecdòtica i puntual. De fet, els seus interessos estaven centrats en la traducció dels clàssics i, tanmateix, la traducció de l’Alexis Zorbàs és una de les més reeixides en llengua catalana de tots els temps. Malgrat no ser un gran coneixedor de la llengua neogrega, aplicà tota la seva sapiència com a traductor de grec antic per plasmar la força de la prosa de Kazantzakis i la riquesa del seu vocabulari.

L’any 1962, tres anys després de la seva mort, es publiquen les versions que Carles Riba féu de Kavafis. Aquestes traduccions s’emmarquen dins la febre kavafiana que recorre Europa a final dels quaranta i a l’inici dels cinquanta. Els seus poemes es tradueixen arreu. Kavafis representava la intemporalitat, la continuació de l’herència clàssica. A Catalunya arriba a través de les versions franceses de Marguerite Yourcenar i Konstantin Dimaras a principi dels cinquanta, però no es publicarà fins al 1962, quan apareixen les traduccions pòstumes de Riba. Dos filòlegs, Joan Ferraté i Eudald Solà, maldaren per completar les poesies de Kavafis no traduïdes per Riba. El 1975, es publiquen amb molt poc marge de temps el Poemes de Kavafis d’Eudald Solà, a Curial, i els Vuitanta-vuit poemes de C.P. Cavafis de Joan Ferraté, a Edicions 62. L’edició de Solà comptava amb seixanta-sis dels vuitanta-vuit poemes que Riba no havia traduït. Un cas completament diferent fou el de Joan Ferraté que versionà Kavafis amb criteris propis, allunyant-se de Riba. La seva fou una tasca de traducció lenta, que venia de lluny, dels anys cinquanta, quan va conèixer les versions de Yourcenar i Dimaras gràcies al seu germà Gabriel, i que anà cristal·litzant a poc a poc, fins a completar tota l’obra canònica del poeta grec. Així publicà successivament “Quatre poemes” (1972), Vuitanta-vuit poemes (1975), Tretze de l’arxiu de Kavafis i altres coses (1976), fina a completar l’obra canònica amb Les poesies de K.P. Kavafis (1978). La seva tasca traductològica, basada en l’«apropiació» poètica, en la línia de la de Marià Manent o de Segimon Serrallonga, ens ha deixat unes magnífiques traduccions no prou conegudes i, malauradament poc reeditades.

A partir dels setanta la literatura neogrega arriba a Europa de la mà de nous autors, bàsicament dels poetes de la generació del 30’, la dels surrealistes. En el cas d’alguns d’aquest autors, com ara Seferis i Elitis, la concessió dels respectius premis Nobel —el 1963 i el 1979 respectivament—n’afavoreix la difusió. A Catalunya, l’aparició de neohel·lenistes com l’esmentat Eudald Solà o Carles Miralles permeten la seva incorporació, però sempre d’una manera molt fragmentària. Fins a 1980, en què apareix Mithistorima, no comptem amb cap obra completa de Seferis, i l’obra emblemàtica d’Elitis To Àxion estí, no es publica fins al 1992, en traducció del castellonenc Rubén Montañés.

Els darrers quinze anys hem assistit a una revifalla de traduccions acompanyada d’una relativa actualització de la literatura neogrega a casa nostra. Al llarg d’aquests anys s’han traduït quasi una trentena d’obres, gairebé dues traduccions l’any, que han permès que el lector català es pugui fer una idea prou clara d’una literatura vigorosa i variada. Perquè a la literatura grega actual hi tenen cabuda tots els gèneres i tendències, des de la novel·la social fins a la policíaca (on destaca Petros Màrkaris, l’autor grec més llegit), passant per la narrativa històrica, el
realisme màgic o la ciència ficció. Grècia viu un moment de creativitat literària excepcional.

Per Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí

Aquesta presentació és extreta de l’article: Joaquim Gestí Bautista. «Traduccions catalanes de literatura neogrega (1881-2003)». Quaderns. Revista de Traducció, 2004, núm 11, p. 175-185.
L’article complet es pot consultar també a:
http://ddd.uab.es/pub/quaderns/11385790n11p159.pdf