Inici > Traduccions de la literatura catalana > Narrativa
Deutsch | English | Español | Français
La producció de narrativa en català durant els segles XIX i XX ha estat condicionada —i fomentada— per dos factors bàsics: la necessitat de tenir una llengua col·loquial amb dignitat literària —requisit tan imprescindible com difícil en una cultura sense normativa lingüística fins al 1913 i que no sensenyava a lescola— i la convicció de la importància de la narrativa per incorporar al català el mercat majoritari dels lectors de novel·la. La Renaixença cultural (segle XIX) sinicià amb la poesia, però progressivament es produí una narrativa atenta als corrents estètics de la novel·la europea que aconseguí el reconeixement majoritari dels lectors.
La novel·la històrica associada al passat independent de Catalunya —Lorfeneta de Menargues (1862)— i els quadres i novel·les de costums contemporanis crearen les condicions duna narrativa realista i naturalista. La figura central del realisme és Narcís Oller —Zola li prologà La papallona (1882)— precedit o acompanyat per daltres novel·listes com Marià Vayreda, Dolors Monserdà o Josep Pin i Soler. La crisi del positivisme i el canvi dorientació estètica del tombant de segle —el Modernisme— comportà un enriquiment del model realista (Raimon Casellas, Víctor Català o Prudenci Bertrana) i, alhora, ocasionals mostres de prosa poètica (Santiago Rusiñol).
A partir de 1906, la consolidació de la cultura catalana i un fort moviment autonomista creen el context dun moviment cultural com el Noucentisme, que desacredità la novel·la realista i propicià una prosa molt elaborada que simposà com a cànon literari. La ben plantada (1911) dEugeni dOrs és el paradigma del moviment. Se seguiren editant, però, novel·les realistes (Pous i Pagès, Puig i Ferreter, Miquel Llor, Sebastià Juan i Arbó) que incorporaren una llengua més elegant i expressiva (Ruyra), una preferent anàlisi psicològica (Carles Soldevila) o un refinat distanciament (Jordana, Trabal) amb una tècnica narrativa, sovint, molt renovada. Lexcel·lència la representen uns autors molt diferents entre ells que escriuen una obra narrativa duna gran qualitat (Carner, Sagarra, lextraordinari Josep Pla o el jove Salvador Espriu). Daltres autors, però, que siniciaren en aquests anys hagueren descriure gran part de la seva obra a lexili que seguí la Guerra Civil (1936-1939) —la immensa majoria descriptors catalans era antifeixista— com Mercè Rodoreda, Amat-Piniella, Aurora Bertrana, Pere Calders, Xavier Benguerel, Avel·lí Artís).
La dictadura (1939-1978) deixà inicialment indefensa la societat catalana i prohibí el català com a llengua de cultura. Un lent procés de recuperació forçat per la resistència política i cultural —editorials, premis literaris, setmanaris— es consolidà, però deixà al marge la nombrosa població immigrada. Els grans autors del període de la República esdevingueren els mestres indiscutibles dels nombrosos escriptors nous que sincorporaren a la cultura en català (Pedrolo, Perucho i, posteriorment, Espinàs, Capmany, Porcel, Saladrigas, Moix, Roig, Teixidor). Un fenomen que es produí paral·lelament —les mateixes editorials, el mateix espai cultural i el mateix mercat— al País Valencià i a les Illes (Llorenç Villalonga, el més prestigiós, a més de Janer i Manila, M. Antònia Oliver o Gabriel Mesquida).
La legislació democràtica (1978), en convertir el català en llengua preferent de lensenyament, ha incrementat el nombre potencial de lectors i ha enfortit el paper de les editorials, més determinants que la crítica o la universitat a lhora de fixar el cànon de la narrativa. No hi ha, en general, una estètica hegemònica i el nombre dautors —incloent-hi, significativament, els del País Valencià— i de lectors sha multiplicat.
El Comitè | Activitats | Traduccions de la literatura catalana | Literatura universal en català | L'espai dels Traductors | Escriviu-nos Avís legal | Web realitzada per cercleweb