Inici > L'espai dels traductors > Literatura neogrega > Carles Riba
Carles Riba
Fragments:
Bibliografia:
Per una banda, entre 1913 i 1914 va fer una versió indirecta de L'inspector del rus N. Gógol (revisada posteriorment) i, per una altra, el 1914 va començar a publicar traduccions de relats d'Edgar A. Poe (que anirà revisant al llarg de la seva vida). També traduirà de l'italià (fragments de la Vita de Benvenuto Cellini, 1920 i 1932), del francès ( El romanç de Tristany i Isolda de J. Bédier, 1921) i de l'alemany ( Contes d'infants i de la llar dels germans Grimm, 1919 i 1921). Moltes d'aquestes primeres traduccions (a las quals s'haurien d'afegir obres de Sienkiewicz, Hoffmann, Vigny, Rider Haggard, Cocteau, etc.) foren encàrrecs editorial, com també les de diversos manuals (la majoria traduïts al castellà), que realitzà per necessitats econòmiques.
El viatge per Alemanya entre 1922 i 1923 li va donar a conèixer diversos autors que traduí immediatament, como ara el suís Gottfried Keller ( La gent de Seldwyla , 1925), Franz Kafka («Un fratricidi», 1924) i, sobretot, Friedrich Hölderlin (les traduccions del qual recollí en volum el 1944). Posteriorment descobrí Rilke, de qui va fer versions poètiques publicades pòstumament.
La principal dedicació de Riba com a traductor va ser, això no obstant, la literatura clàssica grega. Amb vint-i-quatre anys va emprendre una traducció en vers de l' Odissea (1919), i immediatament traduí dues obres de Sòfocles en vers ( Antígona. Electra , 1920) i dos prosistes grecs: Plutarc i Xenofont. La creació de la Fundació Bernat Metge el 1922 va donar un impuls decisiu a las seva carrera com a humanista. A més de fer-hi de professor (i també a la Universitat de Barcelona), hi publicà, en primer lloc, prosistes grecs que ja havia traduït, com Xenofont ( Records de Sòcrates , 1923, i Obres socràtiques menors , 1924) i Plutarc ( Vides paral·leles , 1926-1946); i, entre 1932 i 1934, les Tragèdies d'Èsquil.
Exiliat a França al final de la Guerra Civil, hi realitzà algunes traduccions en castellà per a l'editor barceloní Josep Janés. Retornat a Catalunya, gràcies al mecenes Fèlix Millet va fer una nova traducció de l' Odissea , considerada un monument a la llengua catalana, i va traduir en vers totes les Tragèdies de Sòfocles i d'Eurípides. Sòfocles també el traslladà en prosa per a la fundació Bernat Metge. L'últim autor que va traduir fou un poeta neogrec: Konstandinos P. Kavafis. Ha deixat un dels corpus de traduccions més importants de la literatura catalana.
Per Jordi Malé
L'interès de Riba per l'alemany començà de ben jove, cap als divuit anys, època en què assajava de traduir poemes de Goethe i contes dels germans Grimm. Van ser justament aquestes darrers versions, que es vinculaven amb la seva inicial dedicació a la narrativa infantil, la primera traducció que publicà d'autor alemany: Contes d'infants i de la llar (dos volums de 1919 i 1921). El viatge per Alemanya que realitzà entre 1922 i 1923, becat pel Consell de Pedagogia de la Mancomunitat per estudiar-hi sota el mestratge del filòleg Karl Vossler, li permeté d'aprofundir en l'estudi de la llengua, alhora que hi descobrí uns autors que es posà a traduir de seguida.
Per una banda, el novel·lista suís en llengua alemanya Gottfried Keller —«que està furiosament de moda a Alemanya», escrivia Riba a Joan Estelrich el 14 de març de 1922—; en traduirà una petita novel·la, Els tres honrats pintaires , que anirà apareixent a La Publicitat durant el 1924 (i serà publicada en volum el 1932), i també l'aplec de relats La gent de Seldwyla (1925). També degué ser en aquest viatge que va conèixer l'obra de Franz Kafka, de qui traduí (i sembla que fou la primera traducció peninsular de l'escriptor) el conte «Un fratricidi», publicat a la revista La Mà Trencada , sota l'epígraf «Literatura expressionista», el 24 de desembre de 1924.
L'altre autor que descobrí en terres alemanyes fou el romàntic Friedrich Hölderlin. La seva lectura li permeté de superar la crisi poètica en què havia caigut després del Primer llibre d'Estances , fins al punt que la seva influència és palesa en diversos poemes d' Estances. Llibre segon . Riba va donar a conèixer una petita mostra de traduccions de poemes de Hölderlin en publicacions periòdiques d'aquells anys, per bé que no serà fins a la postguerra, ja retornat de l'exili, que aplegarà en volum les traduccions del poeta romàntic realitzades al llarg dels anys vint i trenta: Versions de Hölderlin , llibre impulsat per Josep Palau i Fabre que va aparèixer el 1944 a Barcelona amb fals peu d'impremta (Buenos Aires, 1943). Poc abans, encara a l'exili, havia emprès la traducció d'una obra de l'autor romàntic per ser publicada en castellà a Barcelona: Hiperión o el ermitaño de Grecia (i amb el mateix propòsit traduí la novel·la Enrique de Ofterdingen , de Novalis). La publicació no arribà a fer-se, però Hölderlin deixà novament petja en la poesia de Riba, concretament en les Elegies de Bierville , que aleshores escrivia des de França.
Del grau d'implicació literària amb què Riba traduí i assimilà els poemes de l'autor de L'Arxipèlag en dóna testimoni el text amb què encapçalà el volum de Versions , on afirmava que la seva intenció era «fer passar la seva pròpia veu [la d'ell mateix com a traductor] per un dels cants lírics absoluts que més púdicament i amb més puresa s'hagin fet sentir mai entre els homes; i això només per un instint d'exercitar-la, potser millor d'assajar-la —o de reconèixer-se-la ell mateix, qui sap».
Cap al 1929, finalment, Riba traduí uns quants poemes de l'escriptor txec en llengua alemanya Rainer Maria Rilke. En vida, tanmateix, no en va arribar a publicar cap versió, i les que s'han conservat van ser editades pòstumament sota el títol Esbossos de versions de Rilke , com també ho va ser la traducció de La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke , realitzada gràcies al mecenes Josep M. Vall i Perdigó. A l'igual de Hörderlin, Rilke fou un autor que el va influir, però amb una incidència ben diferent. Si bé dins la poesia ribiana es troben ressons de temes i motius rilkians, com ara al sonet «Figurina d'argila» de Tres suites , Riba divergia radicalment de les concepcions de la literatura i de la vida de l'escriptor txec. I ja de gran, tot comentant la seva pròpia obra, fins i tot afirmava: «...dono cada vegada més als joves un consell contrari al de Rilke: que ningú no basteixi la seva vida segons la necessitat de la poesia que ha de fer. Estic en edat de poder confessar que, si faig l'examen del que ha estat el meu treball com a escriptor —com a poeta si es vol— sóc feliç de constatar almenys una cosa: que mai la poesia com a art no ha desviat la vida del seu curs, ni mai el pensament d'un imprescindible futur poema s'ha interposat entre els meus ulls —o el meu cor— i les coses».
Per Jordi Malé
Riba va començar a estudiar les llengües clàssiques dins la carrera universitària de Lletres. Amb tot, la universitat de començaments de segle no podia oferir una autèntica especialització en llengües antigues. Hi havia, certament, a la Universitat de Barcelona, una tradició de professors humanistes —en el sentit d'estudiosos i traductors de llengües i obres clàssiques—: Antoni Bergnes de las Casas, Josep Balari, Antoni Rubió i Lluch, Lluís Segalà. Però de les seves aules no en podien sortir especialistes en grec o en llatí com s'esdevenia en països com Alemanya o França, de tradició filològica molt més antiga i consolidada. Si e ls llicenciats catalans en Lletres (com ho serà Riba el 1913) volien aprofundir en el llatí o el grec, els calia anar a l'estranger o bé fer-ho de manera autodidacta. I així ho va fer inicialment Riba.
La traducció de Les Bucòliques de Virgili (1911) fou, així, un exercici entre escolar i universitari. I també ho foren les seves primeres versions del grec, realitzades entre 1912 i 1913: Safo, Píndar i les Anacreòntiques . A mitjan 1917, tanmateix, per iniciativa de Josep Carner afrontà un repte traductor amb plena consciència i ambició: una versió poètica de l' Odissea d'Homer, que seria publicada el 1919 a l'Editorial Catalana. La traducció fou àmpliament comentada i celebrada en la premsa.
Ja decidida la seva vocació pel grec, va traduir també en vers dues obres de Sòfocles: Antígona i Electra (1920); i emprengué la traducció de prosistes grecs: Vides d'Alexandre i de Cèsar de Plutarc (1920), i Els deu mil de Xenofont (1922). Aquest darrer any tenia enllestida, a més, una versió poètica de les tragèdies d'Eurípides Alcestis i Medea , que quedà en un calaix.
Aquell mateix any es creava a Barcelona, gràcies al mecenatge de Francesc Cambó, la Fundació Bernat Metge, amb l'objectiu de publicar en català els clàssics grecs i llatins. Riba no trigà a col·laborar-hi. I el 1925, a més, va rebre un nomenament per ocupar la doble càtedra de grec —elemental i superior— en el si de la Fundació. Amb vista a aquest nou càrrec, Cambó li pagà una estada de dos mesos a París per acabar de perfeccionar els seus estudis de grec en contacte amb especialistes (P. Mazon, A. Puech, L. Méridier, A. M. Desrousseaux, M. Croiset i J. Malye). Riba, així, havent assolit una completa i rigorosa formació, podia, finalment i amb plenes garanties, donar lliure curs a la seva reconeguda vocació d'hel·lenista, alhora com a traductor i com a professor (faceta, aquesta última, que també va poder desenvolupar a les classes de llengua grega que professarà a la Universitat de Barcelona des de 1927).
Les seves primeres contribucions a la col·lecció d'«Escriptors Grecs» de la Fundació fores obres d'autors que ja havia traduït: d'una banda, els Records de Sòcrates (1923) i les Obres socràtiques menors (1924) de Xenofont; i, d'altra banda, l'any 1926 encetava la publicació dels volums que havien de contenir (fins a una quinzena) la totalitat de les Vides paral·leles de Plutarc (1926-1946). Entre 1932 i 1934, d'altra banda, publicà tres volums amb les Tragèdies d'Èsquil traduïdes en prosa.
Ja retornat de l'exili, el 1944 Riba signà un contracte amb el mecenes Fèlix Millet i Maristany per refer, al llarg de divuit mesos, la seva traducció en vers de l' Odissea de 1919, que considerava envellida. La nova traducció no seria publicada fins al 1948 i en edició de bibliòfil. També per iniciativa de Fèlix Millet, l'any 1951 Riba publicà, igualment en edició de bibliòfil, un volum de Tragèdies de Sòfocles amb la traducció en vers d' Edip Rei , Edip a Colonos i Antígona . No pogué veure editades la resta de les tragèdies sofoclianes en vers, que ja havia acabat de traduir el 1949 i que seran publicades pòstumament, com també les versions en vers de les tragèdies d'Eurípides, traduïdes entre 1949 i 1954. Riba, finalment, donà a llum la versió en prosa de les Tragèdies de Sòfocles a la Fundació Bernat Metge (quatre volums entre 1951 i 1964, els dos darrers pòstums). Dels tres tràgics grecs, l'autor d' Antígona fou l'únic que traduí tant en vers com en prosa; Èsquil sols el traslladà en prosa, i Eurípides, en vers.
El contacte de Riba amb els clàssics grecs, especialment amb Homer i Sòfocles, anà molt més enllà de la tasca d'un traductor i un professor, fins a esdevenir una presència que l'influí tant literàriament com vitalment. Per una banda, es troben ressons d'aquest autors en la poesia que anava escrivint coetàniament a les seves traduccions. D'altra banda, una figura com la d'Ulisses l'acompanyà al llarg de tota la seva vida (l'heroi viatger, del retorn, però també l'Ulisses romàntic i vitalista). I, finalment, a la postguerra, retornat de l'exili, havent patit primer les conseqüències de la Guerra Civil espanyola i, després, a França, havent hagut de fugir dels estralls de la Segona Guerra Mundial, en traduir les tragèdies de Sòfocles Riba s'acarà a una concepció tràgica de l'existència i a una visió de l'home en les quals, proporcions guardades, no podia deixar d'emmirallar-s'hi o, si més no, de veure-hi un reflex del món en què li tocava de viure, cruel fins a l'absurditat; i de veure-hi, alhora, un indici de l'aspiració a la virtut i a la llibertat, a les quals, malgrat tot, cal no renunciar.
Per Jordi Malé
Carles Riba ha passat a la història de la literatura catalana tant per la seva obra pròpia com per les seves traduccions, algunes de les quals li han atorgat un lloc d'honor i han influït extraordinàriament en les generacions literàries posteriors. Una d'aquestes els Poemes de K. Kavafis (1962).
L 'interès de Riba per Kavafis venia d'anys. Sobre com va conèixer l'obra de l'alexandrí, se n'ha parlat molt i sembla establert que van ser Gabriel Ferrater i Júlia Iatridi qui van donar a conèixer la figura del poeta grec, ambdós l'any 1956. Ferrater ho va fer a través de les traduccions franceses de Yourcenar, Iatridi fent-li arribar el text original de Kavafis, després d'una visita al matrimoni Riba a Barcelona. De resultes d'això, a partir de 1957, Riba es concentra en la traducció d'aquests poemes. El resultat final serà la primera edició de poemes d'aquest autor traduïts en alguna de les llengües de la Península Ibèrica, dos anys abans que aparegui la primera versió castellana.
La traducció de Kavafis, igual que les Elegies de Bierville, expressen l'enyorança del retorn a una pàtria, Grècia, més espiritual que concreta. Riba projecta les seves vivències cap al món dels clàssics, un món que, en realitat, ja no existeix. Josep Pla comenta el sentit de les versions de Kavafis d'una manera, com sempre, aguda, malèvola, però perspicaç: «[...] És una traducció que dóna una idea tan clara de l'esperit cordialíssim que hi posà Riba, que sembla constantment que el llibre és del mateix Riba —i a més a més que és el seu millor llibre de poesies: el llibre que hauria hagut de fer, el de la seva precisa i autèntica cultura, que fou bàsicament plutarquiana, em sembla. Riba cregué en la Cultura —amb majúscula— i no es volgué limitar. Entrà en la selva del germanisme, del Mediterrani germànic, i es trobà que tot havia estat ja dit i arrasat per Goethe i els erudits alemanys. Li hauria, probablement, donat més rendiment el Mediterrani».
Per això no deixa de ser paradoxal que fos el classicista Riba qui introduís als Països Catalans una figura tan rellevant de la literatura neogrega com Kavafis. En llegir la traducció de Riba, tothom se sentia confirmat en la idea preconcebuda que els temes i les formes de la literatura grega eren els mateixos des d'Homer i que no canviarien mai. Com observa Alexis E. Solà al pròleg de la segona edició del poemes traduïts per Riba
«...l'enfrontament amb Kavafis fou dur i difícil per a Riba i àdhuc pot semblar una contradicció. [...] en donà només aquelles mostres [de la seva lírica] que més s'adeien amb la seva formació, amb els seus interessos i amb el seu gust. [...] Bandejà tota la presència de la il·lustre nissaga bizantina, la nissaga de la qual deriva la Grècia d'avui, com Kavafis molt bé sabia i recalcava!».
Per Montserrat Franquesa i Quim Gestí
El Comitè | Activitats | Traduccions de la literatura catalana | Literatura universal en català | L'espai dels Traductors | Escriviu-nos Avís legal | Web realitzada per cercleweb
Amb el suport de:
