• Inici
• Mapa del Lloc
• Contactar

Les cendres d’Àngela

Frank McCourt

Mon pare i ma mare s’haurien d’haver quedat a Nova York, on es varen casar i on jo vaig néixer. En comptes d’això, varen tornar a Irlanda quan jo tenia quatre anys; el meu germà, Malachy, tres; els bessons, Oliver i Eugene, amb prou feines si tenien l’any, i la meva germana, Margaret, ja era morta.

Quan rememoro la meva infantesa em pregunto com vàrem poder arribar a sobreviure. Va ser, evidentment, una infantesa miserable: les infanteses felices no valen el vostre temps. Pitjor que la infantesa miserable habitual és la infantesa miserable irlandesa, i encara pitjor és la infantesa miserable irlandesa i catòlica. Arreu, la gent presumeix i somica explicant les seves desgràcies, però no hi ha res de comparable amb la versió irlandesa: la pobresa, el pare alcohòlic, xerraire i dròpol; la mare pietosa i vençuda que gemega a la vora del foc; capellans pomposos; bèsties de mestres; els anglesos i les coses terribles que ens varen fer més de vuit-cents anys.

Per sobre de tot anàvem molls.

Sobre l’oceà Atlàntic grans capes de pluja es reunien per pujar a poc a poc pel riu Shannon i instal·lar-se permanentment a Limerick. La pluja deixava la ciutat mullada des d’Any Nou fins a Cap d’Any. Creava una cacofonia de tos aspra, raucs bronquials, xiulets asmàtics, gralls tísics. Convertia els nassos en fonts, els pulmons en esponges bacterianes. Feia aparèixer cures a cabassos: per alleujar el catarro es bullien cebes amb llet i pebre; per a la congestió es feia un pasta amb farina bullida i ortigues, s’embolicava amb un drap i es feia petar, amb força, sobre el tòrax.

D’octubre a abril les parets de Limerick relluïen d’humitat. La roba mai no s’eixugava, els vestits de tweed i els abrics de llana allotjaven coses vives, i de vegades en brotaven vegetacions misterioses. Als pubs, el vapor s’elevava dels cossos i de la roba humida per ser inhalat amb el fum de cigarretes i pipes, tot mesclat amb les emanacions ràncies de la cervesa negra i el whisky abocats a terra, i amb el toc de pixums que venia de les comunes de fora, on molts homes vomitaven la setmanada.

La pluja ens empenyia cap a l’església: el nostre refugi, la nostra força, el nostre únic lloc sec. A missa, a benedicció, a les novenes, ens arraulíem en colles humides, pesàvem figues amb la lletania del capellà, mentre el vapor tornava a elevar-se de la nostra roba per barrejar-se amb la dolçor de l’encens, les flors i les espelmes.

Limerick tenia fama de pietosa, però nosaltres sabíem que només era per la pluja.

Traducció d’Eduard Castanyo

Frank McCourt, Les cendres d’Àngela, Barcelona, Columna, 1998.