Inici > L'espai dels traductors > Literatura neogrega > Joan Sales
Joan Sales
Nascut a Barcelona, es llicencià en dret el 1932. Els primers anys de la República milità al Bloc Obrer i Camperol i al PSUC. Durant la guerra civil lluità als fronts de Madrid i Aragó i s’exilià a França, el 1939. L’any 1942 establí el seu exili definitiu a Mèxic. Al costat d’altres exiliats catalans participà en les tasques de difusió de la cultura catalana a l’exili. El 1948 tornà a Catalunya i s'establí a Barcelona.
Com a escriptor, la fama li arribà amb Incerta glòria, la seva obra més ambiciosa, publicada el 1955 —amb nombroses mutilacions a causa de la censura —, que va rebre el premi Joanot Martorell (1955). Fou traduïda al castellà, francès i anglès.
El Sales editor i traductor —feines gairebé indestriables en el seu cas— comença l’any 1957, en què s’incorpora a C lub dels Novel·listes, editorial fundada el 1955 per Jaume Aymà, Xavier Benguerel i Joan Oliver.
Va esdevenir un dels editors més eficaços en la represa cultural catalana, després de la guerra civil. Des del Club publicà i difongué algunes de les novel·les que marcarien fites en la narrativa catalana de postguerra, com La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda i Bearn de Llorenç Villalonga, a més d’obres d’autors com Blai Bonet, Benguerel o M. Aurèlia Capmany i traduccions de Kazantzakis, Lampedusa, Salinger o Dostojevski entre altres.
Com a traductor tingué una curta però intensa vida. En poc més de quatre anys, entre 1959 i 1963, traduí El Crist de nou crucificat de Kazantzakis, Els germans Karamàzov de Dostoievski, Madame Bovary i Salambô de Flaubert al castellà, El garell de Louís Delluc i Thérèse Desqueyroux de François Mauriac. Les seves traduccions com la seva prosa de creació, posseeixen una força i una exactitud que l’apropen i l’identifiquen amb l’autor i l’obra traduïda, sigui directament o indirectament, i el converteixen en un dels grans traductors de les lletres catalanes.
Per Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí
L’esclat de la guerra, però, va truncar sobtadament aquest projecte que no es reprendria, si bé sota unes directives lingüístiques i estilístiques molt diferents, fins a principis dels anys 60, moment en què es produiria un nou impuls editorial. Joan Sales hi posaria el seu particular gra de sorra.
D’entre les diverses activitats que Joan Sales va dur a terme, cal destacar la seva tasca com a traductor. Des de l’any 1958 fins el 1963, va realitzar un total de set traduccions. Al català, va traduir: Entre dos silencis, d’Aurora Bertrana (escrita originàriament en castellà), El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzaki, Els germans Karamàzov, de Fiòdor Dostoievski, El garrell, de Loís Delluc i Thérèse Desqueyroux, de François Mauriac. Al castellà, va traduir Madame Bovary i Salammbô, de Gustave Flaubert i, segons escriu el mateix Sales en una nota a peu de pàgina de la “Introducción” que acompanya la seva traducció de Madame Bovary, també va traduir, durant el seu exili a Mèxic, Bouvard et Pécuchet, encara que no es té constància que aquesta traducció s’arribés a publicar mai.
De totes aquestes traduccions, ens centrarem en Entre dos silencis que, de fet, es va publicar sense ser signada pel traductor, és a dir, silenciant que es tractava d’una traducció.
Tal com es desprèn de diversos pròlegs que precedien les traduccions de Club Editor, Sales era partidari d’acostar l’autor al lector. És a dir, l’objectiu —sovint parlava de copsar l’essència d’una novel·la o de reproduir l’estil d’un autor— era causar al lector català el mateix efecte que el text original havia causat al lector del país en qüestió. D’aquesta manera, justificava la introducció de canvis, ja fossin ampliacions o bé supressions. El fet de defugir la literalitat textual, el cèlebre mot à mot, es posava al servei de la recerca d’una “literalitat d’esperit”. El traductor no era un autòmata que buscava les correspondències lèxiques de totes i cadascuna de les paraules que conformaven l’original sinó algú que havia de recrear una obra artística i esdevenir, per tant, un autèntic reescriptor.
Molt aviat, l’any 1945, Sales ja va posar les bases d’allò que acabaria essent la seva concepció sobre la traducció. Des de les pàgines de Quaderns de l’exili, va explicar que “traduir és una cosa necessària i normal” i que “quan un país és sa, la tasca de traduir es fa modestament, en silenci”, amb la finaliat de fer oblidar al lector que llegeix una traducció. Ara bé, aquest objectiu s’ha de dur a terme de manera imperceptible, sense farcir la literatura autòctona d’una literatura estrangera, és a dir “domesticant-la”, maquillant-la, forjant un text nou que sigui capaç de funcionar per ell mateix i que es pugui integrar al nou univers cultural “en silenci”, com si no hi hagués hagut trasllat. Aquest objectiu exigirà, forçosament, modificar en major o menor grau el text que es tradueix.
Pel cas d’Entre dos silencis, novel·la escrita per una autora ja catalana, el traductor s’allibera de la complexa tasca d’haver d’integrar el text a un nou univers cultural però l’operació de reescriptura, lògicament, té lloc igualment. Després que Aurora Bertrana retornés a Catalunya l’any 1949, va tenir la necessitat de novel·lar les seves vivències a Etobon, un poble de la Haute-Saône on tots els homes havien estat afusellats pels nazis. Pel caràcter antinazi del llibre, tot i que escrit en castellà, les editorials van rebutjar la proposta. En aquest punt, Xavier Benguerel va proposar a l’escriptora de publicar-la a “El Club dels Novel·listes”. La traducció al català aniria a càrrec de Joan Sales.
Al Fons Prudenci i Aurora Bertrana de la Universitat de Girona s’hi conserven quatre mecanoscrits de la novel·la. Tots ells escrits en castellà, duen per títol La aldea sin hombres tot i que al mecanoscrit original, ratllat sota el títol, s’hi pot llegir encara el primer títol: Cementerio de los fusilados. Es tracta del primer canvi introduït per Sales, que decideix titular la novel·la Entre dos silencis. Aquesta modificació tindrà conseqüències importants perquè Sales durà a terme una operació que consistirà en la introducció de paraules que tindran la funció de convertir el silenci en l’autèntic protagonista de la novel·la. Així, escampades al llarg de tota la novel•la, es descobreixen desenes de frases referides al silenci i inexistents en el manuscrit castellà: “el riu glaçat callava; callava la font, callaven els arbres sense fulles”, “escoltà aquell gran silenci del poble”, “quin silenci, Déu meu, quin silenci”! Aquest silenci de fora... i aquest altre, més anguniós, el de dins... Perduda entre dos silencis”. Però Sales no només es limita a inventar-se frases que contenen el mot silenci sinó que també juga amb la modificació de certs detalls. Un exemple és que fa callar la veu d’un personatge. Allà on Bertrana escrivia “bona nit”, Sales elimina la frase per deixar pas al silenci més eixut. Un altre exemple, que es pot veure en diverses ocasions, és que on l’autora havia decidit fer explícits els sentiments dels personatges, el traductor es limita a fer una descripció externa de la situació.
Al començament de la novel·la, és possible anar acarant els capítols de l’autora i del traductor però arriba un punt en què Sales opta per aglutinar episodis i la correspondència es trenca. Són moltes les modificacions que es poden detectar entre l’original i la traducció; unes modificacions que afecten tant aspectes lèxics, estilístics i narratius i que van des del detall més absolut fins a allò més general: l’eliminació de nombrosos verbs de dicció, la voluntat de fer menys explícita la violència, encara que no per aquest motiu menys dolorosa, la desaparició de paraules com “héroe” i “heroismo”, l’eliminació de descripcions que contenen colors verds, (un color que, per Sales, no té cabuda dins un panorama tan desolador), la supressió d’alguns noms, no només de persones (Ada, per exemple, passa a ser simplement una “vella”) sinó també d’animals, així com l’eliminació d’alguns personatges secundaris, la invenció d’episodis sencers, les modificacions argumentals que poden fer irrompre un personatge en un moment en què no figurava en l’original, etc.
En definitiva, si intentem sistematitzar l’activitat “intervencionista” de Sales, ens adonem que allò que fa consisteix, en general, a treure, eliminar, reduir, simplificar... amb la finalitat d’arribar a l’essència. Aquesta operació que, d’entrada, pot semblar devastadora dóna com a resultat una major claredat i exactitud. Es despulla qualsevol detall de tot allò que resulti massa evident o reiteratiu, perquè molts esdeveniments, per si sols, ja aporten una gran força semàntica. El fet d’augmentar la sobrietat i, per tant, de reduir l’exaltació, paradoxalment, té com a resultat un text més àgil que manté, però, el missatge profund que Bertrana va voler transmetre.
Tot plegat, hauria quedat en silenci -ja hem avançat que la novel·la que va publicar Club Editor no contenia cap rastre que permetés al lector assabentar-se que el llibre que tenia a les mans era una traducció- si no fos perquè la mateixa Bertrana, a les seves Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya, va referir-se a aquest episodi: “La traducció no la vaig fer jo, sinó en Joan Sales. Es va permetre de modificar una pila de coses, modificacions de les quals no em vaig assabentar fins molt temps després perquè no m’havien donat les galerades a repassar i també perquè jo tinc el mal costum de no rellegir mai cap llibre meu un cop publicat”.
Sigui com sigui, el resultat és una obra que es desplega com un text d’una gran qualitat literària i que encaixa perfectament amb el tipus de novel·la que El Club triava per traduir i per publicar en general, una novel•la de “to realista i actual”, amarada d’una religiositat profunda, feta de vida i de mort i sempre plena de les contradiccions que comporta qualsevol visió antimaniqueista del món. Encara que el text no es presenti com una traducció, és important que la novel•la funciona per ella mateixa, sostenint-se, únicament, sobre cadascuna de les paraules que la constitueixen.
per Marta Pasqual
Aquests encàrrecs que Costa-Amic va fer a Joan Sales van ser d’una enorme importància perquè van fer possible o, si més no, van accelerar les reflexions de Sales sobre el funcionament del món editorial. L’emergent editor va anar prenent consciència dels diferents mètodes que es podien dur a terme per aconseguir atraure el màxim nombre de lectors possible, tenint en compte sempre, que la immensa majoria de públic no és erudita. Tot aquest aprenentatge, perfeccionat, també, gràcies a les col·laboracions que va fer per l’editorial Ariel, un cop ja havia tornat a Catalunya, es va veure culminat el 1959, any en què Sales va crear, al costat de Xavier Benguerel i Joan Oliver, la seva pròpia editorial: Club editor, des de la qual es donarien a conèixer alguns dels noms més importants de la literatura catalana del XX: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, etc.
A partir d’aquest moment, essent ell mateix el director de l’editorial, Sales podrà centrar-se en l’objectiu de “publicar novel·les que fessin lectors”. Per aconseguir-ho, Sales considera que caldrà “intervenir” en els originals que decideixi publicar perquè un editor, segons la seva concepció del món editorial, no és un impressor sinó que és algú que prepara un text per ser publicat tenint en compte que aquest fet sovint suposa haver de corregir, o fins i tot, condensar o modificar l’original. Llengües com l’anglès o l’alemany, per exemple, distingeixen clarament entre editor/publisher, Redakteur/Verleger. El català, per la seva banda, ens informa de l’autèntic significat del terme a partir de l’etimologia. El mateix Sales, en una carta que adreçava a Mercè Rodoreda l’any 1974, hi feia referència. “Editor” prové del llatí “edere”, que significa “treure a fora”, “donar llum”, cosa que ens duu a acceptar que un editor és, metafòricament, una “llevadora”, una persona que ajuda a “parir” obres.
Justament, per exemplificar la forta implicació de Sales en cadascuna de les obres que publicava, pot ser últil repassar el procés d’edició d’una novel·la escrita per una llevadora, aquesta vegada, en el sentit literal: Nit de Reis, de Ramona Via.
Ramona Via va néixer el 5 d’octubre de 1922 a la localitat de Vilafranca del Penedès. L’any 1936, per tant, quan va esclatar la guerra, tenia només catorze anys. Malauradament, però, d’un dia per l’altre, va haver d’abandonar la infantesa i vestir-se amb l’uniforme blanc d’infermera. Via s’havia d’ocupar de guarir els soldats que arribaven malferits del front. D’aquesta dura vivència, va sortir-ne un dietari que seria el que, uns anys més tard, Joan Sales publicaria al Club dins la col·lecció “El pi de les tres branques”.
El 22 de juliol de 1964, Via, aleshores una persona totalment anònima, va enviar una carta a Sales en la qual el felicitava per la seva traducció d’El Crist de nou crucificat i li demanava quins altres llibres havia publicat. Per sorpresa de Via, Sales va respondre i, en aquest punt, va començar una relació epistolar que no s’extingiria fins la mort de l’editor, el 1983. En una d’aquestes lletres, Via explicava a Sales que “jo potser no en vaig fer, de diari, però sí que –esporàdicament– vaig escriure una mena de memòries. Avui us envio les d’un dia perquè sí”.
Aquell breu fragment va resultar suficient perquè l’olfacte literari de l’editor considerés que aquelles memòries mereixien ser publicades en forma de novel·la: “Aquesta història absolutament verídica no ha estat portada per ningú a la novel·la. Vostè ho ha de fer, perquè encaixa com anell al dit amb la seva història [...] Faci’m saber si s’anima a dur a terme la feina que li proposo”. Ramona Via s’hi va animar. El febrer de 1965 la novel·la embrionària ja tenia títol: Nit de Reis, un títol escollit per Joan Sales i que feia honor a la primera mostra escrita que l’editor havia rebut de l’emergent novel·lista.
La història de la redacció d’aquesta novel·la és una mostra bellíssima de treball en equip. Aleshores, Ramona Via, llevadora de professió, era una persona mancada d’experiència en el terreny de l’escriptura literària però, en canvi, com a dona implicada en els problemes del temps que li va tocar viure, tenia una experiència vital per explicar. Sales, per la seva banda, ja era un novel·lista i un editor consagrat; era algú que dominava la llengua però, sobretot, era algú que coneixia els mecanismes que feien que una obra literària funcionés com a tal. El seu criteri el duia a pensar que “l’escriptor s’ha de constituir en testimoni de la veritat” i que “un llibre val per la veritat que ens porta”. Per aquest motiu, perquè Ramona Via representava una nova perspectiva de testimoniatge, perquè oferia la mirada ingènua d’una nena, la va animar a escriure sense temors, a posar per escrit tots els seus records. Sales s’encarregaria de la resta: “El que val més d’un llibre és aquella càrrega de vida viscuda que l’autor hi posa, allò que només ell sap. La resta, o sigui el donar-hi una forma externa de llibre amb començament i acabament, és molt secundari; en això jo l’ajudaré, ja que és un treball purament extern i mecànic. Vostè posi-hi els records, totes les seves experiències, tota la tristesa infinita d’aquella “nit de Reis” de 1939 –i no es preocupi absolutament de res més [...] Jo faré una primera lectura del seu diari i a mesura que ho aniré llegint m’aniré apuntant totes les observacions que em suggereixi. Li tornaré l’original amb aquestes observacions; és a dir, indicant-li allò que a parer meu hi falta, o hi sobra, o queda fosc, o poc travat, etc. Sobre aquestes observacions meves vostè farà una segona redacció, que molt probablement ja serà la definitiva.”
Aquest breu fragment reproduït és un testimoni preciós del procés de gestació de Nit de Reis, una novel·la en forma de dietari que va sortir al mercat el març de 1966. Tal i com es desprèn del subtítol, “Diari d’una infermera de 14 anys (del setembre de 1938 al juny de 1939)”, la novel•la fingeix haver estat escrita per una infermera de catorze anys durant la guerra civil però, en realitat, va ser sotmesa a una acurada revisió, a un procés de reescriptura que es va estendre, tal i com demostra la correspondència, durant tot un any i que es va produir, sempre, sota la mirada atenta de Joan Sales.
L’editor pot suggerir idees, proposar títols, introduir modificacions per obtenir un argument més ben travat, eliminar capítols superflus, etc. Aquest paper, Sales el tenia molt clar perquè era conscient que la clau de la salut literària d’un país era que els llibres tinguessin lectors. I per Joan Sales, els lectors eren el més important. Per aquest motiu, considerava que tots els retocs, totes les ajudes havien de “quedar en secret de confessió, perquè el públic, fins el públic culte, es pensi que la novel·la ha estat escrita ja de bones a primeres tal com apareix impresa, gràcies a una meravellosa inspiració que ha dictat al seu autor cada paraula. Hi ha il·lusions que convé no destruir”.
El cas de Nit de Reis constitueix únicament un exemple entre molts altres. Sales va ser present i va col·laborar activament en alguns dels “parts” més importants de la novel·la catalana de postguerra. Segurament, a mesura que vagin sortint a la llum els diversos epistolaris entre l’editor i els autors del Club es podrà anar constatant que fer d’editor, per Sales, no significava altra cosa que “ajudar –molt humilment, esborrant-se en l’anonimat–els autors a perfeccionar les seves obres, a fer-les sobretot llegívoles, que vol dir a fer-les triomfar”, una concepció de la feina d’editor que, malauradament, avui, només presenten uns pocs representants de la professió.
per Marta Pasqual
Uns anys abans, en plena guerra civil, Sales havia escrit una carta al seu amic i poeta Màrius Torres, en la qual afirmava que “el gra de sorra amb què penso contribuir algun dia a la nostra literatura serà modestíssim però voldria, que modest o no, servís a la construcció d’una catedral”. Alhora, s’encarregava de deixar molt clar que aquesta catedral no podia ser només una cúpula suspesa en l’aire i feta únicament de “cultura i bones maneres”.
Efectivament, la literatura infantil, escrita en un llenguatge planer, pensada per lectors en etapa de formació i, per tant, sense cap voluntat d'adreçar-se a les minories selectes, serveix per inserir els lectors més joves de la comunitat dins d'un context social i cultural, alhora que actua com a mitjà de transmissió d'uns valors determinats. Adaptar textos i fer-los aptes per als nens no significa sinó dedicar-se a posar les bases d'aquesta somiada catedral, ja que només si les noves generacions, aquelles que en un futur forniran l'aliment a les següents, reben els estímuls literaris pertinents, la catedral podrà enlairar-se sòlidament.
Entre 1950 i 1953, Sales va recollir i adaptar una cinquantena de rondalles que van aparèixer publicades en forma de quatre llibres. Com ja advertia el mateix adaptador en el pròleg del tercer d'aquests volums, els textos procedien de moments històrics diversos: “l'Època Clàssica (del segle XIII al XV), la Decadència (del XVI al XVIII) i la Renaixença (del XIX ençà).” Aquestes rondalles tant podien haver estat escrites per autors cultes (Ramon Llull, Frederic Mistral, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Esteve Caseponce, Antoni Maria Alcover) com ser anònimes. Als reculls, es detecta una clara voluntat de representar tot el domini lingüístic català, de dibuixar una cultura completa o, en altres paraules, de cultivar aquell “pi de les tres branques” que va donar nom a un poema de Jacint Verdaguer i que serviria també a Sales per crear una col·lecció dins la seva editorial Club Editor. Es tracta d'unes adaptacions, doncs, que es presenten com un autèntic viatge “a través de la nostra història literària i de la nostra geografia lingüística”. Tan sols cal fixar-se en els títols per adonar-se de la veritat d'aquesta frase: Rondalles de Guimerà, Caseponce i Alcover (1950), Rondalles gironines i valencianes (1951), Rondalles d'ahir i d'avui (1952) i Rondalles de Ramon Llull, Mistral i Verdaguer (1953).
Tot just un any després, el 1954, Sales s'embrancà en un nou treball d'adaptació. Aquesta vegada, però, no prenia textos curts com a base sinó que es disposava a reescriure la gran novel·la cavalleresca de l'època medieval, Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, és a dir, una de les obres catalanes més importants de tots els temps, tal i com demostra l’alt nombre de traduccions que se n’han fet (castellà, anglès, francès, italià, suec, neerlandès, finès, romanès, etc.). La voluntat de Sales era convertir aquesta novel·la en un relat per als més joves. Més encara: com que Sales admirava profundament aquesta novel·la medieval, volia popularitzar-la i fer-la arribar al màxim nombre de gent possible.
per Marta Pasqual
El Comitè | Activitats | Traduccions de la literatura catalana | Literatura universal en català | L'espai dels Traductors | Escriviu-nos Avís legal | Web realitzada per cercleweb
Amb el suport de:
