En el moment en què comença a presidir el PEN Català, l’inquiet Palau i Fabre (Barcelona 1917 – 2008) ja havia iniciat els camins que després continuà i engrandí. Com a periodista, fundà, sol o acompanyat, les revistes Poesia (1944-1945) i Ariel (1946-1951). Com a poeta, ja havia publicat els Poemes de l’alquimista (1952, que anà ampliant més tard). Com a assagista, destaquen els nombrosos estudis sobre Picasso, personatge que marcà la seva vida. I finalment, havia fet els primers passos en teatre. Com altres presidents, conegué la guerra, el camp de concentració i una llarga estada a París, cosa que l’entronca amb alguns genis de la literatura francesa.

El PEN Català començà la seva etapa en llibertat (amb Constitució espanyola inclosa) amb molt de dinamisme, en el qual podem comprovar la diligència del president i també del secretari Avel·lí Artís Gener: el PEN redacta butlletins, fa efectius els deutes amb el PEN Internacional, legalitza (amb dificultats) els estatuts, assisteix a Congressos internacionals, contacta amb escriptors bascos i gallecs per ajudar-los a fundar sengles Centres del PEN als seus països, demana la llibertat per a l’escriptor Àlvar Valls, denuncia la condemna d’Els Joglars, etc.

Especialment important és la preparació de la Conferència Internacional que se celebrà a Barcelona a l’octubre de 1978. Malauradament, la interferència del PEN espanyol i les seves exigències, provocà una forta dissensió en el Comitè Català, entre el president i la resta de membres; diferències que quedaren en suspens fins passada l’assemblea internacional. A l’any següent, una assemblea general del PEN Català elegí una nova junta, presidida per Maria Aurèlia Capmany.