• INICI
• ACTUALITAT
• PEN CATALÀ
• PEN INTERNACIONAL
• COMITÈS
• SOCIS I JUNTA
• ENLLAÇOS
• CONTACTEU

Somnis nostàlgics de Pagan

            El text continuava:

 

            A la terra daurada de Paukkan

            Puntejada amb pagodes i escales,

            Travessada de torrents,

            Hi creix l’arròs daurat
            I el budisme hi floreix.

 
            El text descrivia com Nga Htwe Ru, Lon Let Peh, Nyaung-Oo Shwe Pi i el seu hereu, Kyan Sit Min, mitjançant el seu liderat, van crear un país de ciutadans compassius i, sota la influència unificadora del rei Anawrahta, Pagan va esdevenir un lloc magnífic i Birmània es va fer famós a tot el món.

             Aquest text va despertar el meu interès en Pagan, i vaig decidir que aprofitaria la primera oportunitat per tornar-hi.

 

1986

L’oportunitat de visitar el Pagan que havia trobat a les pàgines dels llibres d’història i a la pantalla se’m va presentar el 1986. Aquell era el Pagan que havia conegut en els meus somnis.

            “Gautama Buddha és el nou Buddha. El Buddha original està agenollat. De prop no somriu. De lluny somriu.”

            Mi Mi Kan, una de les nenes de la pagoda que feia de guia als turistes estrangers, parlava amb el seu anglès sincopat de l’estàtua esculpida feia poc de Gautama Buddha. L’estàtua original estava esculpida amb el Buddha agenollat. De prop, el Buddha tenia una expressió calmada, però de més lluny semblava somriure. En birmanès, Mi Mi Kan podia desgranar els fets com una màquina. Em sabia greu per ella i per les altres noies com ella a les quals vaig arribar a conèixer i sobre les quals vaig escriure.

            També em vaig trobar adolescents com Yee Lwin, que lluitava per guanyar-se la vida venent llaunes de llet condensada buides, quincalla i cigarretes, o fent onejar estoretes de bambú i objectes lacats. Després hi havia Mar Cho i les jovenetes com ella, que treballaven sota el sol a les bòbiles de la riba de l’Irrawady, per guanyar diners i així comprar menjar per a la família i portar els seus germans petits a l’escola.

            He registrat la història de noies com Yee Moon i Chaw Htwe, que venien objectes de laca, fets de bambú i no de cartró, enganxats amb pega feta d’oli de neem en comptes d’arròs enganxós i que només tenien una garantia de duració d’un any. No pretenien enganyar els seus clients, simplement ho venien a persones per a qui el preu baix era més important que la duració.

            Aung Nyunt, que només tenia una muda de roba –la camisa blanca y el longyi verd de l’escola– s’esforçava tant com podia a l’escola per escapar del destí del seu avi, que es va passar la vida empenyent la vaca al voltant del molí d’oli de funcionament manual.

            A tot Pagan em vaig trobar cartells escrits en anglès, parades que venien objectes de l’estranger i antiguitats que potser eren el que l’amo de la parada deia que eren o no, botigues de nines proveïdes de butaques i un ventilador de sostre, trossos de conversa en llengües estrangeres, ràpides transaccions de dòlars al mercat negre. Quan ho vaig veure, vaig comentar que aquell Pagan de 1986, aquell Pagan del segle XX, era un Pagan amagat sota guix en el qual la nova generació, amb el cap del poble i els seus seguidors al capdavant, havia deixat de banda els murals antics. Em deia a mi mateixa que havia de deixar de desitjar que continués sent el Pagan del segle XII. Era important ser objectiva i acceptar que el més natural era que, amb el temps, Pagan anés canviant.

 

1987

Sempre delerosa de tornar a Pagan, hi vaig fer un curt viatge el 1987. Aquest cop vaig conèixer nens de més enllà de Pagan –de Pakokku i de Myinmu–, vestits amb samarretes brutes, i dones que venien mantes que estaven disposades a canviar una manta per un rellotge barat i un barret. Em va deprimir veure la seva feblesa de cos i de voluntat i el fet que es dirigissin als turistes estrangers amb una salutació esperançada.

            Durant la meva absència, havia pensat en Mi Mi Kan i la seva cara somrient. Havia calculat que ja devia ser al segon any d’escola. Em va entristir descobrir que, de fet, es dedicava a vendre or, però encara que no podia continuar anant a l’escola, mirava d’aprendre a llegir.

            El poble de Myinkaba havia quedat reduït a una pila de terra i pedres, canonades de bambú, objectes de laca amb forats i sense la capa de daurat. Feien servir les estructures de bambú per muntar els puntals i les tanques que aguantarien les parets dels pous d’on es pensava treure or? A tot arreu hi havia unes senzilles safates negres, però eren per rentar or, no per a posar-hi fulles de bètel. Les mans que en altres temps havien inscrit elaborats dibuixos de flors i signes del zodíac rascant l’òxid de mercuri vermell, ara s’assecaven i s’arruïnaven pel contacte diari amb el mercuri utilitzat en el procés de rentar or.

            Vaig compartir pastís i bombons amb Daw Amar Sein, Yee Mun i Hla Yee, i vam intercanviar uns quants compliments. Vaig prometre que tornaria aviat. Vaig mirar de consolar-me pensant que encara existia l’amabilitat de Pagan.

            En aquesta visita no vaig poder veure alguns amics meus, però em vaig imaginar què devien fer. Yee Lwin, que sempre era molt tímid, devia anar d’una feina a l’altra per aconseguir arribar a fi de mes. Mar Cho devia estar comprovant que no hi hagués espai lliure a la bòbila mentre lluitava per mantenir la família. Yee Mon i Chaw Htwe encara devien estar fent objectes de laca que durarien un any amb el paper i l’arròs, sense derivar cap orgull de la seva artesania. O potser es dedicaven a extreure or. I Aung Nyunt, amb el seu uniforme blanc i negre, devia estar treballant al molí d’oli del seu pare.

            El Pagan que vaig veure el 1987 em va provocar sentiments contradictoris.

 

1988

Al gener de 1988 vaig rebre una carta: “Benvolguda neboda: Tornem a ser a Myinkaba fent laca. Aquest any hi ha més turistes. Les coses milloren.”

            Vet aquí que, una vegada més, els objectes de laca i Myinkaba tornaven a estar units! Aguantant la carta, les mans em tremolaven meravellades. Em van venir ganes de tornar tot d’una a Pagan. Volia escriure’n per tal que a Birmània tothom sabés que significava Pagan. Aquesta era la meva ambició.

            Però no vaig tornar a Pagan i no vaig tenir oportunitat d’escriure: no era lliure per fer-ho. L’escola de medicina encara estava oberta, i hi havia d’anar. Vaig confiar a rebre com a mínim més cartes de Pagan, però no en va arribar cap.

            Vaig esperar de febrer a juliol una altra carta. A l’abril, estava segura que n’arribaria una, però vaig tenir una decepció. Al juny tornaven a obrir les escoles, i em preguntava si els nens hi haurien pogut anar. Al juliol, es va tancar l’escola de medicina, però tampoc no em va arribar cap carta. I jo continuava sense poder anar a Pagan.

            En aquell moment no era lliure. En aquell moment no érem lliures. Volíem ser lliures. Tots ho volíem.

Vaig deixar de pensar en Pagan quan va arribar el mes d’agost; em vaig oblidar d’escriure. La lluita del poble de Pagan tornava a lliurar-se als carrers de Rangun, però era dues vegades més amarga i terrible.

Al setembre, Pagan era a penes un record llunyà. Com podia amoïnar-me pels nens de Pagan, quan el que em preocupava era tot Birmània? Pensava en Pagan i en la resta del meu país. Somiava el Pagan de 1986 i el Pagan del segle XII... però vaig haver de deixar de banda els meus somnis de Pagan durant un temps.

A l’octubre vaig abandonar la meva llibertat a canvi de la llibertat de tots nosaltres: no era l’única persona que sentia nostàlgia del Pagan del segle XII. N’hi havia molts altres com jo, i no teníem cap intenció de limitar-nos a sentir nostàlgia. Estàvem decidits a fer més coses.

Al novembre vam poder tornar a Pagan per fer-hi una breu visita. Em moria de ganes d’anar-hi. Un cop vam haver passat per Kyaukpadaung, em vaig treure el mocador, el barret i les ulleres de sol que portava durant el viatge. No volia protegir-me contra el sol i el vent de Pagan. Em delia per respirar-ne la pols. Com que el programa només ens permetia tres hores d’aturada a Pagan, volia sentir-ne l’aroma el més aviat possible.

Vam passar Mye-ni-aye, Tet-hein i l’hospital de Nyaung-oo. Els vaig saludar com vells amics. Vaig veure els arbres de neem; vaig obrir la boca tant com vaig poder per respirar l’aire amarg de Pagan i refrescar-me els sentits. Tornava a ser feliç. Havia tornat.

Pagan va donar la benvinguda al candidat A-ma. La carretera de Nyaung-oo a Pagan estava flanquejada per ciutadans de Pagan del segle XX. Em va encantar que els meus estimats ciutadans de Pagan estimessin la llibertat, que estimessin l’A-ma tant com jo. Vaig gaudir de la calidesa de la rebuda a l’A-ma. A diferència de 1986 i 1987, no em calia caminar pels carrers secundaris de Pagan per trobar la gent. Tots eren allà, flanquejant el camí al nostre pas, per veure l’A-ma, per rebre’ns de tot cor. Aquell era el Pagan que havia esperat trobar, un Pagan que els meus textos mai no podrien capturar.

Vaig tenir la sort de trobar-me amb Mi Mi Kan. Havíem aturat el cotxe a fora de la Pagoda Ananda, i vaig baixar rabent sense esperar els meus companys. Vaig presentar els meus respectes ràpidament al Buddha i després vaig anar corrent cap a la prada occidental cridant:

–Mi Mi Kan? Mi Mi Maw? Mi Mi Khaing? Mi Mi Naing? Zaw Gyi? Algú ha vist Mi Mi Kan?

–Oh...

No m’esperava que estigués tan prima i fosca, o amb els ulls tan apagats. Però, al cap i a la fi, era la meva Mi Mi Kan.

Com estàs, Mi Mi?

–Què fas últimament? Estàs més prima.

–Què m’expliques? Si no vas a l’escola, a què et dediques? Esteu bé? Ja sé que no he escrit, però és que no he tingut temps. T’escriuré, t’ho prometo. Necessites alguna cosa? Mira de fer bondat. Has guardat les meves cartes?

Jo no parava de parlar mentre tornava al cotxe, agafant-li les mans mentre parlava. Però ella semblava una mica abatuda.

–Està traient or –va dir Mi Mi Khaing com si res. Vaig deixar de caminar i li vaig prémer les mans amb força.

–El cotxe se’n va...

El cotxe m’estava esperant. Vaig saludar els nens amb les mans, però no em van contestar. Era perquè m’havien oblidat? O era perquè ho havien oblidat tot? Es creien que els havia oblidat?

Enyorava Pagan malgrat ser-hi.

 

Després de l’aturada a Pagan, vam fer una curta visita a Pakokku, creuant l’Irrawaddy en un ferri d’una sola coberta en la qual anàvem com sardines. Però tot i això estava feliç. Sabia que podia ser feliç perquè la gent que tenia el voltant era gent que escoltava, que entenia. També volien ser lliures. No feia gaire que els coneixia, però anàvem tots en el mateix vaixell, fèiem el mateix viatge, buscàvem les mateixes veritats. Durant la visita del 1987, havia agafat un ferri fins a Myinmu de doble coberta i em sentia com un corb entre les garses. Ara em sentia feliç, com si em trobés entre paons.

Però em va decebre no veure cap dona venent mantes quan el ferri va atracar al moll de Pakokku, cridant a les garses a bord: “Germà” Mantes”!, amb l’esperança de vendre. Tenia esperances de descobrir com els anava.

Ens vam quedar mirant la gent de Pakokku que esperava al moll amb sentiments contradictoris, complaguts per la concurrència, però preocupats per com ens ho faríem per travessar una multitud tan atapeïda. Però com a mínim jo, pensava que si hi havia tanta gent, segur que els meus venedors de mantes havien de ser en algun lloc. Al cap i a la fi, si havien tingut la valentia de caminar sense sabates amb les galtes cobertes de thanakha entre les garses que se’n fumien, segur que tindrien valor per donar un pas endavant entre aquella multitud que demanava el dret a viure amb llibertat. Estava convençuda que es trobaven en algun lloc entre la multitud que ens sortia a rebre llançant-nos garlandes de gessamí. Però no els vaig trobar, i me’n vaig anar trista.

 

El retorn d’aquest viatge al Pagan de 1988 em va deixar totalment deprimida. Havia vist Mi Mi Kan, que ja no era la joveneta amb el vestit blanc i verd, sinó una buscadora d’or, abatuda i fosca. I després hi havia Yee Lwin, Mar Cho, Yi Mon, Chaw Htwe, Aung Nyunt, Amay Thin, i Daw Amar Sein, i els venedors de mantes i de menjar de Pakokku –tots els meus “rics que no tenien res”– què se’n faria, de les seves vides? I de la meva?

No vaig tenir temps de pensar-ho gaire estona. Només esperava que s’estalviessin el dolor de ser “pobres sense res” i que jo pogués fer alguna cosa pels rics.

 

Un parell de dies després de tornar del viatge, vaig rebre una carta dels nens de Pagan: “Estimada Ma Thida: T’escrivim perquè hem pensat en tu. Esperem que la teva família i tu estigueu bé. Mi Mi Kan i la seva família estan bé. T’escrivim de part seva perquè ella no en sap...”

No em va agradar gens que em diguessin això. Pel que jo sabia, quan hi vaig anar al 1987 ella feia segon. Semblava que havia deixat l’escola el 1988 i s’havia posat a treure or per guanyar unes quantes monedes. No podies quedar-te com a mínim fins que haguessis après a escriure? Feia tant de temps ja que eres a l’escola?

Potser Mi Mi Kan no era materialment rica, però tenia bon caràcter i moral, era generosa i feliç. Per això era rica, malgrat no tenir res.

“Ens va fer tanta il·lusió veure’t l’altre dia...”

“Em penso que va ser l’agost passat, quan van deixar de venir turistes, i els negocis anaven tan malament que vam haver de posar-nos a extraure or amb tots els altres. El preu de l’arròs estava pels núvols, a quaranta quatre kyats un pyi, i com que a casa som tants, no ens podíem permetre res més que arròs bullit, i més tard ni això, només llavors de blat de moro bullides.”

No vaig poder continuar llegint perquè se’m van omplir els ulls de llàgrimes, i les cames no m’aguantaven. Teníem molta feina, en aquell moment, anàvem d’un lloc a l’altre des de l’alba fins al crepuscle, cosa que feia patir els nostres pares, però almenys encara podíem menjar, o fins i tot anar a un restaurant i compartir un plat amb un parell d’amics. No com els nens de Pagan...

“Després de l’arribada del vostre grup, els preus van començar a baixar una mica, i ara anem millor. Cada vegada arriben més turistes, o sigui que no pateixis per nosaltres.”

I els nens del poble al delta que no teníem ni tan sols prou arròs per a aquest any, i ja no diguem per al pròxim? I els pescadors de Tenasserim, que cada vegada tenen menys peix per pescar i s’estan quedant sols amb res més que aigua? I la gent que viu a prop de les fronteres –Shan, Kayah, Karen, Mon, Burman i Rakhine– sota l’amenaça omnipresent de ser obligats a portar pesos i a treballs forçats? I els treballadors del sector públic a la ciutat que, com que depenen d’un salari miserable han de renunciar a la llibertat de parlar o escoltar? Els estudiants, els pares i els professors que estan privats d’una educació veritable? Els que busquen la llibertat però estan tancats en límits cada cop més estrictes?

Deixeu-me patir per ells... per ells i pels meus col·legues escriptors que no poden expressar el que veuen i senten.

Confio que ens tornem a veure... quan tinguem una veritable llibertat. Hem de treballar plegats per portar la llibertat a tots aquells que la volen a la Birmània d’avui.

Ho dic de debò, nens. Enyoro Pagan.

 

1989

Des de començaments d’any enyorava Pagan. Però sabia que no podia fer res més que enyorar-lo, perquè havia de treballar molt per omplir el meu plat d’arròs.

            En els monsons de 1989, vaig trobar-me Pagan Maung Maung, un fotògraf que coneixia a Mi Mi Khaing. Vam parlar només un moment.

            –Com estan, els nens? I Pagan? Vull tornar, però no tinc prou diners. M’agradaria poder fer més per ells, però no puc escriure sobre això.

            –Hauries de tornar, anar-hi de visita i escriure sobre nosaltres. No ha canviat gaire. La majoria dels nens encara no van a escola. L’extracció d’or no dóna gaire. Els objectes de laca no es venen tant com abans. No es cultiva arròs, i el preu de l’oli és el mateix que al mercat obert. Què més? Hauries de venir a veure-ho tu mateixa. Hi ha unes quantes coses poc habituals. Per exemple, l’altra dia hi va haver un mort per malnutrició, un funeral per dejuni.

            Així era doncs el Pagan de 1989, me’n vaig fer la idea. Vaig entendre què passava. Em moria de ganes d’anar-hi per veure-ho jo mateixa. Enyorava Pagan.

            Sabia que, per bé o per mal, tornaria a trepitjar algun dia el terra de Pagan. No havia de perdre temps enyorant Pagan. Algun dia hi tornaria.

 

            El 1986 em vaig dir que era inútil continuar desitjant el retorn del Pagan del segle XII. Ara ho lamento. El 1987, deia que Pagan era la “Terra Daurada de l’amabilitat”. Ara Pagan, el Pagan de 1988 i 1989, és el Pagan del mal moment. Pateixo per aquest Pagan.

 

La veritat és:

            A l’antic Pagan

            Sota el bon rei Anawrahta

            Els birmanesos anaven ornats amb joies

            Era una visió per estar-ne orgullós.

 

M’agradaria tornar a aquest Pagan.