• INICI
• ACTUALITAT
• PEN CATALÀ
• PEN INTERNACIONAL
• COMITÈS
• SOCIS I JUNTA
• ENLLAÇOS
• CONTACTEU

"Vençuda i tot", la poesia de Mercè Rodoreda, per Tònia Passola

Sang sense esclat, afany secret de l´arbre,

fronda que el vent de la tardor consum,

sobre el meu pit, oh somni pres en marbre,

un déu reneix embriagat de llum.

Cimbals bateu, el meu orgull em deixa!

Quina pluja d´amor nodreix l´arrel?

Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa,

abella furiosa de sa mel.

Tant se val, tant se val que l´amagada

mà de l´aurora hagi escanyat en cada

bardissa un pobre rossinyol cansat,

incendiada nit, oh fugissera,

que em deixes panteixant per la sendera

de joia en el meu rost emmetzinat.

 

“Vençuda i tot vull ser jo mateixa” diu Mercè Rodoreda en aquest esplèndid sonet que ens acaba de recitar l´Araceli. Aquest vers proclama l´esperit de la gran narradora perquè, si bé com a novel.lista crea móns a través de les veus ja mítiques dels seus personatges, en la lírica hi respira la seva veritat més profunda.

Amb aquest “i tot”, enmig de l´exili individual i col.lectiu, Mercè Rodoreda enarbora la rebel.lió, la voluntat de salvar-se, malgrat els fracassos generals del seu món intern i extern. I és que, gràcies a la fúria regeneradora d´Erato i Polimnia, l´amor i la mort podran respirar en llibertat, trobar l´oxigen en la creació poètica.

Entre 1946 i 1947, en aparéixer els seus primers poemes, l´autora es confessa incapaç d´afrontar cap novel.la. No tan sols per una paralització de la mà dreta que la impossibilita d´escriure llargament sinó pel bloqueig general provocat pels efectes devastadors de les dues guerres, els de la Guerra Civil, sumats ara, als de la Segona Guerra Mundial. És precisament a partir d´aquesta data, i durant tretze anys -els que van de 1947 al 1960- quan ella escriurà una poesia vibrant i forta d´arrels simbolistes sota l´aixopluc d´una estructura clàssica. La qual cosa, no passarà en la pintura realitzada paral.lelament -sobretot a partir de 1953 - a on projecta d´una manera ben clara la influència dels diferents estils trencadors de l´avantguarda.

En parlar de la Mercè Rodoreda com a poeta no podem eludir dues persones fonamentals durant aquest procés creatiu: l´escriptor Armand Obiols, que va ser la seva parella a l´exili i el poeta Josep Carner.

No m´agrada parlar de la meva vida. La meva vida íntima és meva i, en principi, no m´interessa … Jo no puc fugir del meu món ni del meu interior. És clar la meva personalitat és als llibres. Que jo sempre sostinc que, per a un narrador o per a un poeta, una fugida de la realitat és encarar-se amb la seva realitat més profunda.

Farem cas a l´autora i tan sols entrarem en els aspectes vitals determinants que sempre ajuden a comprendre i gaudir de qualsevol obra literària. Perquè, si en les novel.les -com ella mateixa ens confessa- hi surt tantes vegades: que no passarà en la frondosa melanconia dels seus versos! A més del que s´hereta en la naixença, evidentment: què forja la nostra personalitat sinó les circumstàncies de la història i l´atzar de l´època a on ens toca créixer?

La Mercè, filla única aviciada per les veus familiars. La nena que feliç jugava enmig del jardí i l´hort amb la senyera onejant al cel de casa seva; la que els dies festius, cap al tard, acompanyava l´avi a arriar-la. La nena que va créixer convivint amb constant naturalitat amb la poesia d´Aribau, Verdaguer, Maragall, Carner. Solatge d´una terra, llenguatge d´una infantesa que li tatuaren per sempre l´ànima, la cartografia d´una pàtria. I també, la Mercè d´una joventut solitària, al refugi de les lectures i l´escriptura, l´enamorament i les seves decepcions. La Mercè activa, la de la Catalunya culta i esperançada, la del 1931 al 1936: els quatre anys des de la proclama de la Segona República. I la Mercè valenta i enamorada, la virulent i melangiosa, la de la Guerra Civil espanyola i la de la Segona Guerra Mundial, la lluitadora enfront l´anorreament i l´exili. En definitiva, la Mercè de l´Amor i la Mort, magnífica al.literació que de forma breu i misteriosa enllaça i comunica en la nostra llengua aquestes dues paraules.

Amb el llenguatge poètic a través del bosc de símbols Rodoreda fa un homenatge –un altre!- a la seva llengua. I el fa a partir de la seva experiència vital, del lligam entre el món sensible i el món espiritual, les íntimes “correspondències” per dir-ho amb paraules de Baudelaire, un dels seus admirats poetes. És a través dels versos carregats de sentits que l´amor-mort-dolor, cimentats amb l´exili, construiran els vius pilars del temple de la seva poesia. Pilars que la converteixen en una de les veus poètiques més impressionants, profundes i innovadores dels i les poetes de la seva generació.

 
AGONIA DE LLUM

Amb el títol “Agonia de llum” podem accedir a la millor poesia rodorediana. Publicada el 2002, segons distribució i criteri d´Abraham Mohino, és la manera més fácil que tenim, a hores d´ara, d´apropar-nos-hi. Molts d´aquests poemes inèdits havien anat sortint a revistes com la Revista de Catalunya (1947) o La Nostra Revista (1948) gràcies a alguns dels quals l´autora, en guanyar els Jocs Florals a l´exili, va ser anomenada “Mestre en Gai Saber”.

Sota la disciplina del sonet renaixentista, la Rodoreda poeta modela la imaginació, troba la paraula, el ritme en un gest perfecte. I ho aconsegueix a partir del decasíl.lab i l´alexandrí: Amb els vint-i-sis sonets del trenta-dos poemes de “ Món d´Ulisses” –menys en sis heptasíl.labics: les dues cançons de les rentadores i les tres de les molineres i “Mort d´un pretendent”-. També amb els vuits decasil.làbics d ´“Albes i nits” i amb els vint alexandrins dels vint-i-vuit poemes que vertebren “d´ Amor i de mort ”. A “Illa dels lliris vermells” i “Bestioles” optarà, en canvi, per l´heptasíl.lab.

Mercè Rodoreda, que quan Carner li va proposar que escrivís poesia va respondre: “Imposible; ni tan sols posseeixo l´estil del ritme”! La mateixa que l´any 1948 des de París havia escrit a la seva amiga Anna Murià amb la ironia que la caracteritzava: “Sí faig versos. M´ha agafat la malaltia que se´n diu Pansamansa-Minsapinça, i els consonants vénen sols com un vol d´orenetes”. Manera de disfressar una certa vergonya alhora de mostrar la nuesa de la seva ànima humana; gresca tant en consonància amb la dels seus amics del grup de Sabadell. Però, alerta! què a més d´aquest “fer versos” amb cisellat perfecte, la poesia de la nostra narradora, no tan sols són versos, sinó que porta incrustada la profunda veritat de la lírica universal.

Intentaré fer, ara, un breu comentari de cadascuna de les seves seccions que configuren “Agonia de llum” .

El “jo-tu-líric” de “Món d´Ulisses”

Als poemes de “Món d´Ulisses”, datats el 1950, l´autora s´implica en un dels temes típics del noucentisme imperant, el de l ´“Ulises pensa en Ítaca” i la “Cançó de les escombradores del palau” d´en Carner així com en els “Poemes d´Odisseu” (1953) d´Agustí Bartra. I per descomptat, amb el de les “Elegies de Bierville” de Riba -publicades en primera edició l´any 1943 a Buenos Aires-, llibre-màtria de tots ells. Com en aquests tres poetes, no cal dir, Ítaca i Ulisses li va com l´anell al dit. No tan sols com a mite de la mediterrània clàssica sinó com alter ego dels sentiments d´amor, d´exili i d´enyor a la terra a la qual s´espera tornar; terra però que coneixent el temperament de l´autora també se li hagués fet urgent –és clar, però, en altres circumstàncies!- de deixar. Llegim sinó la cita del cant XXVI de l´Infern de la “Divina Comèdia”* que n´encapçala el recull: “ni el goig del fill, ni l´abraçada estreta/del meu pare xacrós, ni el jurament/d´amor fet a l´esposa mansueta,/ no em varen vèncer l´esperit, ardent/per córrer món i per tornar-ne expert/en les virtuts i els vicis de la gent”.

Amb una desordenada espontaneïtat, amb imatges símbòliques carregades de significat, Rodoreda anirà agafant diferents seqüències de l´Odissea i inspirant-se en alguns dels seus personatges, els anirà escrivint-descrivint com a personatges-pretext; d´aquesta manera el “jo-tu” líric s´anirà fonent amb la multiplicitat d´aquests personatges, sobretot –com passa en les seves novel-les- els femenins.

Així en els trenta-dos poemes hi trobarem la fidel i enyorada amargor de Penélope : “Esquerpa, tota fel i espina,/faig i desfaig l´absurda teranyina,/aranya al.lucinada del no res. L´enginy agressiu, possessiu i engelosit de Calipso: “T´he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,/ segur en la meva carn, corba i mel exaltada,/ estranger que tornes cap a la teva mort”.

La innocent generositat de Nausica: “El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,/ seràs ben sola a dir-lo de cara al mar, dins la nit,/ un sospir de ressaca te´l durà repetit, irresistible i pur com tota tu, Nausica”.

Sentirem les mentides de les sirenes rodoredianes: “Hi portem, amb l´amor, el seny que guia,/ la lleva de desigs que el temps desfà i les seves mentides”.

Viurem la maternitat angoixada d´Anticlea, la mare d´Odisseu: “Del costat de les ombres eres tu/ que cercaves la llum a les palpentes./ Seré pagada de mai més no haver-te/ d´haver estat un congost de carn oberta,/ crit al llindar de l´aire i la claror”.

L´autora cantarà amb les rentadores. S´afegirà al cant deseperançat i esperançat d´esgotament de les molineres.

I dirà amb Ulisses “Recomenceu amb pacient coratge/l´aventura dífícil de ser humans”.

I, descriurà la mort ensagnada i anònima que ho impregna tot amb “tanta sang” amb el seu “doll” i el seu “tuf”.

Rodoreda, que en tot moment, és manté més o menys fidel al cicle homèric, no va més enllà de les magnífiques descripcions escèniques. A Fèmios, l´unic dels pretendents que Ulisses salva, l´autora opta, per exemple, per fer-ne una recreació, com en la resta del poemes, mentre ens descriu el desgavell. No l´inspira, en canvi, el personatge, per defensar la importància del i la poeta, la poesia i la seva redempció. La bilis i l´instint líric no deixen, però, d´emergir amb tota la seva fúria en l´últim quartet: “Eterna història del marit que torna/ Quan més valdria que no hagués tornat”. Versos que, precisament, xocaven tant a Carner. Sent el seu amant un home casat, que cadascú en faci la seva personal interpretació.

El jardí de la infantesa

 Als poemes de “Bestioles”, a través del joc àgil i fresc de la metàfora vegetal i animal, els animalons evocaran el jardí perdut de la infantesa.

En aquests sonets hi respiren el cuc, el rossinyol, la cuca de llum, la papallona, l´escarabat, la formiga, l´aranya, el mussol, la vaca, la rata, el cadell, el gat. S´hi enrotlla la serp que descobriren la petita Mercè i el seu amic Felipet en la figuera de casa seva; el nen que, amb uns ulls a on s´hi belluga la bondat, apareix en una fotografia abraçat a la seva amiga entremaliada. La granota que en ser capgrós “castigo sense repós/ l´aigua dura amb llarga pota”. I els coloms que, precisament, el 1960 -data en què es publicà “Bestioles”- hauran tingut ja tant protagonisme simbòlic a la “La Plaça del Diamant”.

Bestiaris, també, com els que escriviren els seus coneguts poetes. L´autora, tot i que a qui emulava era Josep Carner (l´edició del qual es va publicar al 1963, posteriorment, per tant, al 1960, any de la creació de “Bestioles”), estampa en aquests versos la gràcia irònica de “els mosquits, que treballen de nits” del de Pere Quart, publicat en 1937. Tots dos llibres , a diferència del de la Rodoreda, amb una desfilada de fauna de parc zoòlogic: l´os, l´hipopòtam, el lleó, el lleopard, l´elefant, la girafa, la pantera, el pingüí, les foques… En el prolix “Bestiari” carnerià no hi podien faltar de manera coincident amb el de la Rodoreda i el d´en Carner: “la serpent”, “el rossinyol”, “la lluerna”, “l´escarabat”, “les formigues”, “la granota”, “el colom”, “l´aranya”, “el mussol”, “el gat”. No hi apareixen, en canvi, ni la papallona, que estrany!, ni la vaca; aquesta última tan paradigmàtica en el “Bestiari” de Pere Quart, que sí dedica, com la Rodoreda, poemes a “la serpent”, “les granotes” i “l´aranya”.

La resplendor del delit instintiu

És però sobretot, als reculls “Albes i nits” i “D´amor i de mort” (1947-1950) a on Mercè Rodoreda és més ella, a on la seva vital maduresa s´expressarà amb un simbolisme de combativa melanconia i desolació. Aquí la realitat més profunda -de la qual ella ens parlava- respira amb la duplicitat nietzscheana que determina l´obra d´art. Per una banda, l´ordre apol.lini de la “bella ciutat d´ivori” del nostre noucentisme. Per l´altra, l´obscur decadentisme instintiu dionisíac del “Camí de llum” modernista. “La poesia amb guants” però, també, el “Jo hi aniré pescant, a la fortuna,/paraules en neguit de pensament”, un del versos de “La xarxa encomanada”, per dir-ho amb Carner. Equilibri cognoscitiu amb el títol d´“ Albes i nits ”, antitètica metàfora de vida i mort. Metàfora que la posa en contacte amb els poetes precursors del simbolisme com amb el romanticisme secret i oníric de Gérard de Nerval que tan va influir als surrealistes. Classicisme versus decadentisme, a on la nit, ara, de Novalis, esdevé la sina fértil de les revelacions:´“Oh nit, ja fregues mon indúctil fang” diu el primer poema d´“ Albes i nits” , seguit de la bellesa misteriosa que brolla dels mots: ombrívol, planyents, espectre, indecisa, convulsa, feréstega, secret, embriagat, llum, vençuda, cansat, nit, fugissera, panteixant, emmezinat, delirant, gemec, oblidada, plany, secret, ombra, ferida, crit, crucificat, esglai, desmai, soledat, llac, tomba, mort, pols, misteriosa, fosa, plor, fosca, somni…” . Somni, que connecta el món real amb el sobrenatural: “I jo, que al lloc d´amor era tornada,/vaig adonar-me que no era jo”, vers epigramàtic que respira amb l´“Agonia de llum” de ressonàncies modernistas entre el “panteix de fulles i un sospir de flor”. Fins arribar a l´últim poema d´aquesta secció, al seu primer vers “Em seguiran com cintes desplegades” per dir “Car tantes vides he viscut debades,/essent pertot, jo que no sóc enlloc…/Enyor, enyor, damunt de tanta cendra/podré trobar-hi el que ja no és en mi?... Poema que es clou amb el vers paradoxal: “El dia neix com si volgués morir” .

 A “D´amor i de mort” (aquest títol és de Mohino) s´hi apleguen vint-i vuit sonets més. El primer poema d´idèntic primer vers i quartet que el de l´últim poema d ´“Albes i nits ”. I és que de fet, aquesta secció la recorrerà el mateix corrent subterrani de foscor metafísica amb paraules que continuaran engruixint de simbolisme decadentista el potent cabdal poètic: àngels, agonia, somni, cadàvers, amargues, tristes, ombra, eternitat, esglai, plors, mort, oblit, silenci, tenebra, expirar, dolors.

“I els mots, els mots que solquen aquesta soledat” diu Rodoreda en un dels seus versos, mots que s´ordiran amb la màgica sonoritat dels sintagmes: trista lluna, vent vivent, bàrbara agonia, estany de melangia, esglai de viure, buidor del cel, espasme suau, àngels de la llum, panteix de primavera, sepulcre blau, temps per a mortalla, riu dels morts, naufragi obscur, nit secreta, infinites blancors, cadáver blanc, verge nit, la nit sanglota, èxtasi dels palmells, amargues veus, fred de roses, glop de fel, esparsos vels, verds moribunds, gemec del vent, amants innocents, braç nacrat, carn estremida, ales d´un cigne, nivis escots, somni vençut, jardí més trist, cor derrotat, flors abaltides, sospir del vent, ales blanques, claror malalta, pantera de la nit!, monstre de setí, arbre mort, esquinç de seda, òpals defallents, torrent de llunes, àngel inviolat, ulls d´espectre, freu de cendra, bleix d´oreig, floc de perles desfetes, lleu sospir, congesta de silenci, malalt de somnis, palaus de boira, tristos amants, adorables cadàvers, cel amarg, somnis verges, nit infinita, aigua somorta, claror lleu, nits feixugues, llunes passives, vacil.lants verdors, fredor de lluna, plany sord, atzur d´oblit: Sí, una torrentada de mots: I us n´estic citant tan sols uns quants!

Sí, una torrentada agonitzant i sensual sovint també alimentada de prerafaelitisme. Dant hi plana en més d´un poema; en el quaranta-tres, la seva veu òrfica fluieix amb la de “El corb” d´Edgar A. Poe (un altre dels escriptors venerats per l´autora) i amb l´amor d´ella vers la seva terra. Totes tres veus foses, es reflecteixen a “l´estany de melangia” en “l´ampla via…encara obscura” i amb la Catalunya, que no es “reveurà mai més”.

Aquest so poderós dels mots continuarà ressonant als sonets inspirats en figures femenines, ara, les bíbliques Tamar, Eva, Judit, Maria.

Thamar, a on “el seu tu” no es vist com el de la ultratjada de la l´Antic Testament sinó com “la verge sang” que es llença al desvetllament sexual amb la sensualitat d´una Fineta, desfeta i meravellada entre el palmell fort i l´agonia del plaer. Maria, que a través d´un prerafaelitisme simbolista desplega l´Anunciació, Naixement i Mort de Jesús. I la Rodoreda del poema d´un misticisme cristià a manera d´oració. Així com la de la shakesperiana i millasiana Ofèlia –un dels seus elements simbòlics més recurrents- amb “el seu tu” ofegat, envoltat de salzes, rossinyols, gespa, joncs, argelaga, trèvols, ortigues, i la camèlia. Ofèlia sobre l´aigua, el símbol de l´aigua, la d´“Abocada en el llac on tot s´atura” d´“ Albes i nits” , l´aigua de la mort, regenadora, com la que ens porta a la “Noia morta” del “ Món d´Ulisses” o a la Bàrbara de “Mirall trencat” .

El món vegetal, el de les flors que omple l ´“ Illa dels lliris vermells” en aquests poemes ja pren importància. Sobretot la rosa florint no vençuda enmig de la destrucció.

I sovint, també sobrevolant tot aquest món, l´àngel i l´ocell, enllaçant terra i cel, vida i mort; amb les ales de la llibertat, ara, ferides. “L´àngel en els meus llibres”, com remarcà Rodoreda en el seu paradigmàtic pròleg de “Mirall trencat”. Sí, l´àngel de la guarda, al costat també, de “l´ocell quasi mortífer de l´ànima”, el pagà de les elegies rilkeanes. I els rossinyols, aquells de les nits d´estiu de la infantesa, exterminats avui: “Oh nit d´afusellat s i rossinyols”. Àngels i ocells, entre la lluita, enmig de la mort i el dolor.

“Illa dels lliris vermells” , suggerent títol al.literatiu (1950 a 1960) conté sonets d´una breu i transparent bellesa. Agafat d´un vers d´un poema d´en Verdaguer havia fet companyia a Mercè Rodoreda segurament abans i tot d´imprimir-se en el Recordatori de la seva Primera Comunió. Lliri que, paradoxalment, no és blanc, clàssic emblema de la puresa, sinó el vermell, símbol de l´amor prohibit: Lliri que, en collir-lo, arrossega Persèfona al món de l´Hades, el món del “Dolç enemic”a qui l´autora dedica un poema.

Aquí els versos, plens del món sinestèsic vegetal de les flors dels jardins i horts de Sant Gervasi continuen tenint una plutònica i melangiosa vitalitat sovintejada amb espurnes de juganera ironia. Lliris vermells que creixen amb la rosa, (per descomptat), el julivert, la poma, la menta, la tulipa, l´heura, els gladiols, crisantem, gerani, lliris, blauets, clavells, lilàs, glicines, jacints, llessamins, liquens, nespra, dàlia, anèmone, violeta, genciana, magrana, clavells... Sí, amb totes aquestes plantes però també amb l´aigua, font de vida que regenera: la de la pluja, la del riu, la del mar, també amb forma de gota. Amb les flors i l´aigua, dos dels símbols-fonament de les seves narracions. I amb la nit.

Sobretot amb la nit, regent tant d´  “ Albes i nits ” com “ D´amor i de mort ”. La nit immensa, infinita. La dels “ Himnes a la nit ” novaliana que aquí “amb llet d´estels” tindrà l´empremta d´aquests versos de Paul Celan: “Negra llet de la matinada la bevem al vespre/la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit/bevem i bevem”. Nocturnitat, Sol negre de la Melancolia* que no abandonarà mai Mèrcè Rodoreda “La llet blanca de la lluna/me la bec a poc a poc”. Que no abandonarà mai la seva imaginació solitària i rebel, la de l´últim tercet: “I me´n vaig. Poso la lleva/i em tanco dintre la meva/ illa dels lliris vermells”. Perquè -com ja ha dit- dins “la meva nit” “ hi ha aquest fosc desig de viure/i aquest desig de morir”.

* Divina Comèdia, versos 94-99. Cant XXVI de l´Infern. Traducció Josep M. de Sagarra.

* “Fuga de la mort ”, Cascall i memoria . Traducció d´Antoni Pous

* “El desdichado”, Les quimeres , Gérard de Nerval