Text de: Tomy Morales per a la publicació digital pasosdeanimalgrande.com
Traducció de: Carmina Daban

Amèrica Llatina i el Carib s’ha convertit en l’àrea geogràfica més perillosa per ser dona. Només l’any 2018, 3.529 dones pel cap baix van ser víctimes de femicidi a 25 països, va informar la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL).

En el món la migració femenina representa un 49 per cent de la xifra total, però a Amèrica Llatina aquesta quantitat augmenta fins al 50,1 per cent, és a dir, actualment ja migren més dones que homes.

En aquests últims anys, les dones representen la meitat de la població migrant a la Terra i, de fet, els fluxos migratoris femenins arriben a alts nivells en relació amb els masculins. Hi influeixen factors com l’ordre patriarcal, la desigualtat i la manca d’oportunitats que pateixen en els seus països d’origen, segons diu l’organització Ayuda en Acción. Altres aspectes que hi poden influir són els tipus de violències acrescudes als països de Llatinoamèrica, cosa que fa que les dones que ingressen a les files de desplaçament intern i extern principalment es vegin obligades a abandonar els seus països i a exposar-se a diversos perills pel camí que recorren.

L’Organització Internacional per les Migracions (IOM) va analitzar i concloure que hi ha tres causes que expliquen les migracions femenines: econòmiques, socials i criminals.

Causes de desplaçament forçós
Hondures és un país on la violència masclista cap a les dones és una de les principals causes de desplaçament forçós intern, per exemple, quan les dones es veuen amb la necessitat de sortir del cercle de violència en el qual s’han mantingut ─potser per molts anys─ i decideixen denunciar-ho. El primer fet que han de considerar és sortir immediatament de casa amb els fills, sense tenir cap més opció que amagar-se del seu agressor i, si no compten amb el recolzament de familiars, no els queda cap més remei que dirigir-se a cases refugi.

Algunes organitzacions no governamentals brinden aquests serveis, però les menys afortunades arriben a cases refugi a càrrec d’alcaldies municipals ateses per activistes del partit de torn, on les dones que hi acudeixen són revictimitzades per les que haurien de ser persones especialitzades a atendre-les com a supervivents de violència.

És un exemple d’aquesta mena de situacions el testimoni de la Laura (un nom fictici), una jove hondurenya de 20 anys, que era atacada constantment per la seva parella fins que un dia va decidir denunciar-lo i fugir. En explicar tot el que li havia passat, tot abaixant la mirada cap al plat de menjar que tenia al davant, va comentar que, des de la fiscalia de San Pedro Sula, la van portar a una casa refugi, però va denunciar que la dona del Partit Nacional que s’encarregava de les necessitats bàsiques, la tractava malament, la insultava i humiliava.

La jove va descriure que aquella encarregada només li donava frijoles amb tortilla, tot i que hi hagués persones de bona voluntat que vinguessin al Refugi a donar làctics i carn per tal que les beneficiàries poguessin menjar-ne.

Una altra situació és la de la «Lucía». Ella va tenir una mica més de sort perquè va anar a parar a una Casa Refugi d’una organització no governamental. La noia de 21 anys va arribar amb els ulls morats, blaus per tot arreu i una gran depressió. En instal·lar-s’hi, la Lucía es va tancar a l’habitació a plorar. Va explicar que «vivia amb l’agressor des de feia uns anys, però va arribar un moment que va començar a cridar-me. Després m’empenyia, la senyora de la casa on jo treballava em deia que el denunciés i el deixés. Vaig començar a tenir-li por perquè ell era policia. Però l’última cosa que em va fer va ser la pitjor de totes: em va agafar, em va llençar al llit mentre em cridava que em mataria i em va posar una bossa al cap. Jo sentia que no podia respirar. Vaig pensar que em moriria allà mateix. Com vaig poder li vaig donar una pernada, el vaig allunyar i vaig sortir corrent».

La segona causa que fa que les dones formin part de les estadístiques de desplaçament forçós és l’alta perillositat d’alguns barris i colònies del país, on els qui dicten les lleis són les maras i les bandes. En alguns casos les adolescents sense oportunitats arriben a pertànyer a aquests grups antisocials, però, quan decideixen sortir-ne o cometen algun error, són perseguides tant elles com les seves famílies, per la qual cosa només tenen la solució de sortir del país a través d’organitzacions de mobilitat o amb els seus propis mitjans per a protegir les seves vides. D’altres es veuen obligades a abandonar casa seva a causa d’alguns familiars. Els femicidis són un altre dels motius de desplaçament, alguns són comesos per aquests grups antisocials.

Un altre tipus de desplaçament forçós és causat per la situació política: dones periodistes, advocades, defensores de la terra, de recursos naturals o de drets humans en general es veuen obligades a deixar la seva llar per tal d’allunyar-se del perill derivat del seu pensament polític o de la seva labor a favor dels drets humans.

El factor econòmic ha accentuat i augmentat l’índex de desplaçament forçós de les hondurenyes, que van caminant en les files de caravanes de migrants cap als Estats Units per arribar a aconseguir el teòric somni americà —que més que un somni, a cada pas es converteix en un malson. Sovint, als refugis de Mèxic, les dones veuen com s’esfuma aquest somni, especialment per l’ordre emesa de la Cort Suprema dels Estats Units segons la qual la majoria d’elles no seran candidates per rebre asil.

Violència estatal
La violència estatal és a l’ordre del dia en alguns països d’Amèrica Llatina, on els cossos de les dones s’han convertit en un botí de guerra i territori de violència. El desplaçament femení entre aquests països es deu a la situació política, cosa que converteix aquests Estats en violadors.

Hondures encara pateix els embats del cop d’estat del 2009 i el sector de les dones és un dels que s’ha vist més vulnerat, ja que els tipus de violències han augmentat per la invisible voluntat política, la impunitat i l’alt grau d’inseguretat que afecta a tota la població. Aquest argument es basa en el fet que, durant els últims anys, la xifra de feminicidis s’ha disparat. A l’Estat hondureny li interessa poc o gens el benestar de les hondurenyes, segons han denunciat algunes organitzacions i xarxes de dones.

En el cas de Xile, on es denuncien greus violacions de drets humans, hi ha hagut pallisses brutals i privació de llibertat. Algunes dones han perdut un ull i també hi ha hagut violacions sexuals. Tot això només per participar a les manifestacions iniciades el 18 d’octubre del 2019. Les denúncies responsabilitzen directament els Carabineros, segons un informe de l’organització internacional Human Rights Watch (HRW).

«Necessitem ajuda, si us plau. Ens estan matant. La premsa no arriba.» són els crits d’auxili de les dones originàries de la República de Bolívia que lluiten contra la ruptura constitucional generada pel cop d’estat civil-militar-religiós perpetrat el 2019 en aquest país, on s’ha violat greument els drets més bàsics de les dones, especialment les indígenes.

Mentre les equatorianes, amb l’eslogan no más muertes («prou morts», en català), i els col·lectius de dones s’han desplaçat pels carrers de Quito amb l’exigència que s’aturés la violència policial contra les manifestacions populars de rebuig a les mesures econòmiques imposades pel president Lenin Moreno, les colombianes també s’han manifestat a diverses mobilitzacions que s’han fet al seu país. Tot i que han assistit a les crides d’aturades generals i altres formes de protesta, la gran majoria ha estat reprimida i moltes defensores i indígenes han estat assassinades.

A Haití tampoc s’ha fet esperar la resposta dels cossos repressors de l’Estat per arremetre les haitianes que, des de fa més de dos mesos, participen a les mobilitzacions en contra de les polítiques econòmiques i socials, ja que asseguren que aquestes mesures enfonsen la població a la pobresa extrema cada dia.

Somnis escapçats
Tots aquests països tenen en comú una democràcia falaç que només ajuda les classes poderoses econòmicament. És un fet que un dels sectors més vulnerat, vexats i humiliats al context polític i social són les dones. El mateix Estat els violenta els drets més bàsics, començant pels que garanteixen les constitucions i que s’han convertit en els més fràgils de tots ―com el dret a la vida―, cosa que les força irremeiablement a abandonar els seus països d’origen.

Un dels països on les dones consideren que poden obtenir dignament una vida millor és els Estats Units, tot i les mesures antimigració implementades per l’administració de Donald Trump. De fet, se segueixen organitzant caravanes que porten centenars de dones, especialment dels països del Triangle Nord, és a dir, Hondures, Guatemala i El Salvador.

El segon país que tenen en consideració és Espanya. Moltes dones demanen grans préstecs a familiars o persones particulars per poder viatjar amb la idea que a Espanya és fàcil trobar feina cuidant nens o persones de la tercera edat. La realitat, però, les fa tocar ràpidament de peus a terra: algunes són enganyades per altres dones per tal que treballin com a internes amb sous irrisoris; d’altres, quan s’adonen de la situació de les migrants, són enviades a cases de cites on passen anys sense que els seus familiars s’assabentin de la seva vertadera situació.

El desplaçament forçat de les dones d’Amèrica Llatina és real i les causes també ho són. L’única cosa que no és real són els somnis i les esperances amb les quals surten aquestes dones dels seus països per trobar millors condicions de vida per a elles i les seves famílies.

Ens ho explica la Rihana (fictici): «jo no venia per acabar així. Mai no em vaig imaginar això». Explica que va deixar els seus tres fills petits i va venir cap aquí perquè no podia trobar feina enlloc. Va aconseguir que li deixessin diners perquè una amiga l’havia animat a venir a Espanya tot dient-li que hi tindria més facilitats. Quan la Rihana va arribar, la seva teòrica amiga la va tractar com una criada fins que un dia la va fer fora. «En veure’m en una estació de metro, amb les maletes, sense tenir on dormir, em van donar un número i vaig arribar aquí. No tenia cap altra solució.», va dir. Actualment la Rihana treballa en una casa de cites amb l’única idea de reunir prou diners per poder tornar al seu país.

Claus per a la migració
Segons Ayuda en Acción, hi ha cinc claus de la migració. La desigualtat de gènere: A Llatinoamèrica s’han feminitzat bona part dels moviments migratoris. De fet, cal esmentar que el 1970, la dona només representava el dos per cent de tota la migració a nivell mundial. En canvi, actualment marxen dels seus països per buscar noves oportunitats.

En una altra instància, també pot ser-ho el fet de fugir de la violència i de la mort, cosa que és una experiència dramàtica, ja que s’han d’abandonar les arrels per por de perdre la vida o patir físicament o emocional.

Això comporta que la migració femenina sigui sinònim d’una millor qualitat de vida, malgrat que en la majoria d’ocasions no sigui positiu en els països d’origen perquè s’exposen al menyspreu, a la crítica, prejudicis, desvalorització i desigualtat de gènere. Sovint s’afirma que les dones tenen una capacitat més gran de mantenir i generar relacions positives en tota mena de contextos.

Finalment, és habitual parlar de migrants com una categoria uniforme, però la migració femenina demostra que això no és real. La perspectiva de gènere és molt més important perquè ajuda a buscar processos migratoris més justos en la migració femenina.