Conferència de Carme Arenas pronunciada en el marc de la Trobada d’Escriptors per la Pau organitzada pel PEN Portuguès i celebrada a Lisboa del 26 al 28 de juny.

Crec en el poder de la imaginació per refer el món, per alliberar la veritat que duem dins, per frenar la nit, per transcendir la mort (…) J.G. Ballard

La censura no és mai la solució, sentenciava la nostra estimada Sihem Bensedrine a Barcelona el novembre de 2011, en una taula rodona sobre ‘Llibertat d’expressió’. Certament, la censura no és mai la solució, però els poders la practiquen sempre que alguna cosa s’oposa als seus interessos.

La censura és la manifestació de la por per part del poderós i es pot exercir de moltes maneres. En general, els governs no democràtics imposen la seva llei i ataquen amb brutalitat manifesta aquells qui no s’hi sotmeten o, simplement, exerceixen el seu dret a la crítica. Hi ha, però, una altra censura, més practicada per governs amb estructura democràtica, que fan veure que no imposen, però que van assimilant i anul·lant els discursos que consideren adversos, a base de múltiples estratègies alambinades que acaben essent sempre efectives.

Normalment, la cosa que està en joc ja no és la llibertat d’expressió, sinó allò que fonamenta la llibertat d’expressió: la llibertat de pensament. I aquí arriba el que és el perill més gran de tot escriptor: l’autocensura. En una societat que aparentment et dóna dret a dir el que vols, se’ns imposen valors com el mercantilisme, l’individualime, a canvi de segrestar-nos els valors fonamentals per a tota col·lectivitat, com ho poden ser la solidaritat o la convivència.

Vivim mediatitzats per uns mitjans de comunicació que obeeixen els interessos dels grans grups de poder –sigui econòmic i/o polític-. Ens arriba una realitat deformada, maquillada per tal de conformar en tots nosaltres una única forma de pensament i d’acció controlada. Un món prefabricat a mesura dels seus interessos de cada moment. I en aquesta maquinació l’individu no compta, de la mateixa manera que no compta la societat, sinó com a instrument i destinatari dels interessos dels poderosos, com a consumidor del gran mercat que els retroalimenta.

No és nou, però cada vegada més veiem com els estats democràctics espien els seus ciutadans per obtenir informació que després no sabem ben bé per  què la utilitzaran, però ben segur no en benefici dels propis ciutadans, tal com hauria de ser. Malauradament, ja no mirem l’estat com aquell qui vetlla per nosaltres, sinó com aquell que ho vol saber tot de nosaltres per manipular-nos millor i per treure’n un profit de consideracions insospitades.

Aquestes darreres setmanes ha estat denunciat per Edward Snowden un altre cas d’espionatge massiu de dades privades dels ciutadans per part dels serveis d’intel·ligència dels EEUU. Som en un aparador on res del que fem s’escapa als ulls del Totpoderós, sigui l‘estat o les grans corporacions.

Només hi ha una cosa que encara ens pot ajudar a fer retrocedir aquesta ingerència a les llibertats personals de l’individu, i és aquesta llibertat de pensament, que ens sol arribar mitjançant l’obra dels intel·lectuals, dels creadors, els quals exerceixen la capacitat de mirar el món des d’angles insospitats, d’analitzar la realitat, de fer-se preguntes constantment, de mostrar un esperit crític i constructiu alhora, de mantenir-nos amatents en la defensa d’allò que es és fonamental.

De tots ells, els escriptors són els qui dominen l’art de la paraula, la qual permet crear móns nous, noves realitats que ens emocionen i ens donen paràmetres per analitzar aquesta realitat deformada que ens ve imposada a través els mitjans, de la publicitat, de l’ensenyament posat al servei no del creixement individual i col·lectiu,  sinó al servei de l’estat. És per això que els poders sovint s’acarnissen sobre els escriptors que gosen contradir-los, criticar-los, analitzar-los. Els escriptors posseïm l’arma més ben afinada: l’arma del poder transformador de la paraula. Per tot això, l’escriptor s’erigeix com un element indispensable per mantenir sana una societat. És, també, un garant de les llibertats de pensament i d’acció. Per això és tan important l’existència d’organitzacions com el PEN, per tal que, quan un escriptor és perseguit, censurat o represaliat, quan s’impedeix el dret a la llibertat d’expressió, hi hagi un front comú que planti cara a aquest censor.

Cal que els escriptors ens unim i constituïm un  poder organitzat a través dels valors de la solidaritat i de la defensa aferrissada dels drets fonamentals de l’home, capaç de donar aixopluc i ajuda quan un membre és atacat.

Però organitzacions com el PEN poden encara tenir un valor més apreciat. I és el de fornir la valentia necessària als escriptors per tal que acompleixin la seva funció de ser un element crític i lúcid davant de qualsevol  atac a l’individu i als seus drets. Les noves tecnologies, les xarxes socials han comportat molts avantatges, però s’obre davant nostre un horitzó d’incerteses. Cada vegada més hi ha per una banda facilitats per comunicar-nos que, a la vegada, són una oportunitat de control que cau damunt nostre i per tant un perill, ja que ens exposen més a la falta de privacitat i en deixen a mercè de la manipulació, en mans de qui és contrari a l’exercici de la crítica i de la diversitat d’opinió.

L’escriptor, com a intel·lectual, ha de poder moure’s entremig d’aquestes teranyines tramposes i dilucidar el que és la veritable realitat. J. P. Sartre ens deia que l’intel·lectual és aquell que té el deure de posar-se allà on no el demanen. Els escriptors, com a intel·lectuals, hem d’actuar doncs com uns intrusos, crear, a través del nostre art de la paraula, mons reals que ens ajudin a entendre on vivim i què és allò fonamental per a la dignitat humana. És per això que l’escriptor, com tot creador, ha de ser un esperit lliure i ha de lluitar per aquesta llibertat. Ha de trobar l’equilibri entre la seva independència i la seva disciplina. Ha de saber trobar, com deia  Klaus Mann, el punt exacte de la seva responsabilitat.

He començat amb una cita de l’escriptor, artista i pensador anglès James Graham Ballard i voldria acabar també amb una cita seva, continguda dins el pròleg de Crash, on Ballard descriu la modernitat distòpica, els desoladors paisatges creats per l’home i els efectes psicològics del desenvolupament tecnològic, social o ambiental que il·lumina molt bé allò que és el gran paper que l’intel·lectual pot, diria que ha de tenir, en el nostre món: ‘Vivim en un món governat per ficcions de tota mena: la comercialització en , massa, la publicitat, la política convertida en una branca de la publicitat, la traducció instantània de la ciència i la tecnologia en l’imaginari popular, la creient confusió i confrontació d’entitats en el camp dels béns de consum, l’anul·lació anticipada, per part de la pantalla de televisió, de tota resposta imaginativa lliure o original a ‘experiència. Vivim en l’interrogant d’una novel·la enorme. A l’escriptor en particular cada cop li resulta menys necessari inventar el contingut fictici de la seva novel·la. La ficció ja existeix. La tasca de l’escriptor és inventar la realitat.’