La crida a la guerra a Darfur comença amb les Hakamat, les “dones Janjaweed”. Avancen en grup com si fossin una sola, de casa en casa, de carrer en carrer; les seves potents cançons d’odi s’esquitllen per cada porta oberta. Les fervents paraules sobre coratge, vessament de sang i violència estan finançades pels diners del govern, igual que les milícies Janjaweed. Quan les cançons encenen l’ànim dels homes i arriben al seu punt àlgid, molts surten de casa disposats a matar immediatament, acompanyats sovint per les Hakamat; llavors el tempo enèrgic de la música es converteix en assassinats i violacions.

També les Hakamat són víctimes d’una guerra que ha devastat Darfur i ha dividit el Sudan. Amb més de 50 grups ètnics i 114 llengües, el Sudan es troba al damunt de la línia de falla que separa cristians i musulmans, gravada despreocupadament en un mapa pels colonitzadors i els conductors de bestiar. La línia és un mur. Aquí neix l’onada d’odi, conflictes i neteja ètnica que inunda Darfur i que fins ara ja s’ha cobrat 480.000 vides. Un cop més, les Hakamat es tornen a reunir. Aquesta vegada, els enèrgics sons d’influència africana i àrab estan acompanyats per les paraules d’Abazar Hamid, un músic sudanès que transmet un missatge de pau i reconciliació. Les Hakamat aprenen a cantar per amor i no per odi. Després d’unes poques sessions, ell rep l’avís que la seva aportació no és benvinguda. La seva vida corre perill; al cap d’un mes, Abazar ha creuat la frontera i ha fugit de Khartum cap al Caire. Allà hi va passar sis anys creant, però amb l’inici de la Primavera Àrab, la censura li va tornar a trepitjar els talons. Quan l’Orient Mitjà es va ensorrar, Abazar, com milions d’altres, va fugir a Europa. Ara la seva llar és Noruega i amb l’ajuda del programa de ciutats refugi ICORN, Abazar contribueix a través de la seva música a contextualitzar, redefinir i integrar el milió de nous immigrants que van arribar a Europa l’any passat. Abazar ha compartit la seva història, la seva música i el seu esperit amb el PEN Català.

Van ser les teves activitats per construir la pau al Sudan el que va atreure l’atenció dels mitjans internacionals, però també la del govern. Ens podries explicar amb més detall la tasca que feies?

Va començar amb un article al Washington Post. Van començar a cobrir els tallers amb les cantants locals Janjaweed [les Hakumat], un grup de dones que tradicionalment cantaven cançons per cridar a la guerra. Composen cançons basades en l’odi per incitar els homes a lluitar; de fet, les Hakumat són una de les eines més potents de genocidi a Darfur. Si es posen a cantar a la porta de casa teva, a menys que agafis la teva arma i t’uneixis a la milícia, no ets un home. El que fa particular el genocidi de Darfur és que utilitzen aquesta mena de cultura i de música de l’insult. Les dones també en són víctimes. Cantaven per diners. Pensaven: si cantem per a la guerra, guanyarem diners, ens podrem comprar roba i joies. També ho feien per seguretat. Hi havia un element de seguretat si cantaven aquestes cançons. Però la música provenia de diferents fonts, hi podem trobar l’aportació àrab i l’africana barrejades, sense cap lluita, d’una manera pacífica. És la mateixa aportació que els àrabs i els africans estan utilitzant per lluitar entre ells.

Vas començar a treballar amb les Hakumat per canviar la seva música i aconseguir la reconciliació. El projecte es va interrompre de seguida. Per què va ser?

Vaig començar el projecte amb Care International. Es deia Pobles per la Pau i el Desenvolupament. Intenten portar la reconciliació als pobles. Vam provar de barrejar les cançons i danses de les Hakumat i fer que elles tinguessin el paper de constructores de la pau. Però el govern va veure aquesta tasca com una prolongació de les accions del sistema de justícia internacional contra el Sudan, o sigui que, immediatament després que la Cort Penal Internacional emetés l’ordre de detenció contra el president sudanès, van ser expulsades del país tretze organitzacions, i Care International era la primera de la llista. Vaig començar a veure que arrestaven les persones amb qui jo treballava a Care International, així com també alguns dels artistes i fotògrafs que participaven en el projecte, així que vaig haver de marxar.

L’odre de detenció del CPI contra Omar Hassan al-Bashir va canviar l’ambient del Sudan i, tal com has dit, notaves que les autoritats cada cop et seguien de més a prop. Vas decidir marxar a Egipte el 2008. Ens pots explicar com va ser el temps que vas passar al Caire?

Vaig anar a Egipte amb l’organització Freemuse i vaig començar a treballar en un espai obert anomenat Town House, tot i que fa poc, fa dos mesos, la policia hi va anar i el va tancar. Allà vaig establir contacte amb altres músics i vaig desenvolupar la iniciativa de democratitzar la música. Es tractava de compartir recursos entre els músics. Vam començar a treballar amb músics, altres ONG i refugiats de Darfur o d’altres països utilitzant la música per integrar tothom. També treballava de professor de música i, de tant en tant, d’ajudant en un estudi. Al principi va ser difícil, no vaig trobar feina de seguida i llavors tenia tres fills; ara en tinc quatre. Va ser difícil però possible. Abans de la revolució hi havia espai per tocar i fer concerts; ara ja no n’hi ha.

Egipte havia estat la teva llar durant sis anys. Com va afectar la revolució la teva vida allà?

De cop i volta les coses es van ensorrar al Caire després de la revolució. A través de la meva feina i dels meus vincles amb músics alternatius i artistes independents, em vaig convertir en part de l’estrat social que va desencadenar la revolució. Després de la revolució i dels Germans Musulmans, aquells de qui havia fugit al Sudan van pujar al poder a Egipte i les coses es van començar a complicar. Tornava a tenir cada cop més a prop les mateixes amenaces i els mateixos enemics. Freemuse, que m’havia acollit com a músic a l’exili, començava a estar en el punt de mira. La majoria dels meus amics i dels activistes que van formar part de la meva experiència al Caire estaven en el punt de mira; la majoria ara són a la presó. O sigui que al lloc on m’havia traslladat tornava a guanyar enemics i a perdre amics. Un any abans havia demanat una residència a Harstad, Noruega. Em van proposar des de Freemuse i, a través del programa ICORN, em van concedir la residència a la ciutat de Harstad.

De mica en mica t’has anat movent cap al nord: del Sudan al Caire i ara a Noruega. Ens pots descriure la teva evolució com a artista i com a músic?

Als voltants de 1997 vaig entrar a formar part d’un famós grup de música sudanès que es deia Igd Elgalad. Ens havien censurat la majoria de cançons i havien arrestat els membres de la banda moltes vegades, així que el grup es va decantar per l’autocensura ¾és a dir, per deixar de cantar sobre la situació social i política al Sudan¾ per poder tocar cada dia. Llavors és quan vaig decidir iniciar la meva carrera en solitari. Podia cantar cançons d’amor sense que les censuressin, però amb el meu segon disc vaig anar més enllà. Vaig cantar una cançó anomenada “El nou Sudan”, un tema sobre la construcció de la pau, així que la van censurar; això em va entristir i em va saber molt de greu. Després vaig començar a treballar amb les Hakumat. Vaig aprendre més sobre què significa ser un músic sudanès i vaig començar a desenvolupar una visió sobre la música afroàrab. Va enriquir la meva experiència com a músic que treballa en una zona de conflicte i això em va ajudar molt. Quan vaig marxar al Caire, vaig conèixer gent de tot el món, i a tot el món s’expliquen històries a través de la música. Quan vaig arribar a Noruega, em vaig adonar que fins i tot allà la música explica una història de repressió. M’interessa la música folklòrica dels sami i el jojk, un cant tradicional sense instruments. Quan el cristianisme va arribar a Noruega, aquest cant va ser considerat una cosa dolenta i, fins fa poc, el jojk estava prohibit a l’església; fins i tot allà hi ha persecució i censura. O sigui que vaig començar a desenvolupar el projecte afrosami per intentar barrejar les dues cultures i compartir aquesta lliçó, perquè la gent aprèn de la gent.

Com contribueix la teva música a la integració social a Noruega?

Noruega és un país acollidor que integra els refugiats i la gent d’altres cultures. El lligam de la meva història entre el Caire i Noruega ha estat el projecte “Música per a tothom”. És una iniciativa que va començar al Caire per posar en contacte grups aïllats d’immigrants i refugiats amb la comunitat d’acollida fent activitats i compartint-les al Facebook. El més important en aquests moments és no estar dividits en dos grups pel que fa als refugiats. Tenim un foc i no ens podem asseure a jugar amb el fum. Abazar encara viu a Noruega. Continua fomentant la pau a través de la seva música.

*L’entrevista també ha sigut publicada en anglès a la pàgina web del PEN Internacional i al Dissident blog del PEN Suec.

 

Traducció de Maria Bosom