Reproduïm la conferència que el periodista i blogger egipci Amir Ali, escriptor acollit a Girona entre 2013 i 2014, va donar a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona el 5 de maig de 2014 – Below is the English version of the lecture by the Egyptian journalist and blogger Amir Ali, guest writer in Girona 2013-2014, held at the Faculty of Arts of the Girona University.

En aquest context, quan parlem de revolució, fem referència a la que va tenir lloc el 25 de gener de 2011, quan desenes de milers d’egipcis van eixir als carrers i van ocupar la plaça Tahrir durant dihuit dies. L’ocupació va arribar a la fi amb la dimissió de Hosni Mubàrak i amb la caiguda del seu règim. Egipte, llavors, va quedar a mercè d’un nou principi però es va trobar enmig d’una situació violenta i caòtica.

En aquest article esmentarem les diverses minories que trobem a Egipte i ens endinsarem en la situació en què es troben, que, entre moltes altres, és una de les causes de les revoltes populars. A banda d’això, analitzarem com la revolució no només va esperançar la majoria de la població, sinó que també va esperançar les dones i tots i cadascun dels grups perseguits -en particular, les minories religioses-. I, per acabar, veurem com els egipcis esperaven amb il·lusió la implantació de diversos drets bàsics basats en els conceptes de ciutadania, igualtat i no-discriminació.

A primera vista, Egipte sembla un país uniforme si el comparem amb altres països àrabs que han viscut molts més conflictes religiosos i sectaris. Tanmateix, Egipte és un país que aglutina certes minories socials i religioses. Tot i que la gran majoria de la població és musulmana de confessió sunnita, trobem altres minories religioses: els coptes (cristians egipcis) són la més nombrosa, seguida dels bahaistes, dels musulmans xiïtes, dels testimonis de Jehovà, dels alcoranistes, dels ahmadites, dels jueus, dels laics i, fins i tot, dels ateus. A més, també hi ha unes quantes minories ètniques i lingüístiques, com els beduïns al Sinaí o a les zones desèrtiques de l’oest del país, els nubians a l’Alt Egipte i els berbers o els amazics, també al desert de l’oest del territori.

Tots aquests grups tenen una presència històricament consolidada a Egipte i han estat discriminats i marginats durant molt de temps, fins i tot abans de l’expansió de l’Islam, al segle VII dC. De fet, Egipte va ser el primer país a convertir-se al cristianisme i l’Església Copta és una de les esglésies més antigues del món. Malgrat això, els coptes van ser fortament perseguits, juntament amb els pagans, durant l’època de l’imperi Romà i, posteriorment, de l’imperi Bizantí. Aquestes persecucions als grups que no eren musulmans van arribar al punt àlgid sota l’imperi Otomà però, més recentment, es van regular i es van consolidar amb les lleis de Gamal Abd al-Nasir —més conegut com Nàsser— i dels seus successors, Anwar al-Sadat i Hosni Mubàrak, com a conseqüència d’una política de canvi cap al panarabisme.

Aquestes agressions es reflectien, per exemple, en les restriccions que s’imposaven a l’hora d’edificar esglésies coptes, en els atacs a les esglésies que ja estaven construïdes o quan es cremaven les cases dels coptes, de vegades, fins i tot, amb la complicitat de les forces de seguretat, que eximien els culpables de la condemna que els pertocava. A més a més, prohibien les pregàries i les celebracions públiques dels xiïtes, no concedien documents d’identitat als bahaistes i negaven, de manera sistemàtica, el dret dels nubians a habitar els territoris que els corresponien històricament —els denegaven, fins i tot, el perdó per haver estat un poble bandejat des del règim de Nàsser.

Els beduïns de la península del Sinaí també van haver de fer front a una marginació constant i a una terra i a uns drets culturals arrabassats: de fet, el govern central, el règim, no va intentar millorar les condicions de vida d’aquest poble i només es va preocupar de convertir la terra dels beduïns en complexos turístics d’allò més exòtics per atraure turistes.

També seria just, segurament, afirmar que els jóvens són una minoria social: constitueixen, gairebé, el seixanta per cent de la població egípcia, lluiten per la revolució que es va fer en nom seu i fugen de la persecució policial i dels judicis militars i, no obstant això, són un sector exclòs de la vida pública. De la mateixa manera que de la joventut, també podem parlar de les dones com a minoria social. Les dones, a Egipte, representen quasi el cinquanta per cent de la població i encara lluiten per poder-se alliberar d’una societat patriarcal i d’un estat que, malgrat que clama per la igualtat, les menysprea i les sotmet.

Els règims autòcrates s’encerteixen que administren a la població, com a mínim, la dosi necessària d’opressió i de discriminació. A diferència del que és normal en els sistemes militars i tirànics com el de Mubàrak, a Egipte, les agressions i les tortures policials no hi disgreguen la població per discrepàncies o per desigualtats. Realment, el poble egipci, en general, sempre ha estat tractat com una minoria en un sistema tancat en què les classes privilegiades monopolitzaven el poder i l’allunyaven, cada vegada més, dels xicotets grups socials i de les altres minories que, no només havien de patir la repressió nacional sinó, també, l’opressió per professar religions o ètiques diferents a les del règim.

Perquè us en feu una idea, m’agradaria plasmar una escena d’una pel·lícula que intenta explicar la revolució a través de la vida quotidiana de la classe mitjana de l’època de Mubàrak, just abans de l’alçament popular. Aquesta pel·lícula, que narra la història d’un professor de sociologia i d’un altre de química que —amb les seues respectives famílies— comparteixen casa, és una comèdia negra anomenada El febrer negre (Febrayer al-Asuad), dirigida pel gran guionista i director Mohammed Amin. Tots dos lluiten per trobar una bona faena i decideixen obrir un laboratori de cogombrets (Els cogombrets de Newton). Quan la família se’n va de viatge a un safari, es perd i es queda atrapada en unes arenes movedisses. Tan sols se’n salven perquè, al grup, hi havia un policia secreta i un jutge. Com a conseqüència d’aquesta situació, el professor, embadalit, s’adona que l’estat només té en compte els ciutadans si pertanyen a una d’aquestes categories: forces de seguretat (policies i militars), sistema judicial (jutges o membres del tribunal) o hòmens de negocis o rics.

És important que entenguem el patiment dels egipcis perquè lluiten exactament per combatre el que, en part, mostra la pel·lícula: la corrupció, la humiliació, les tortures de la policia i les intervencions de les autoritats en gairebé tots els aspectes quotidians. Els eslògans de la revolució eren «pa, llibertat, justícia social i dignitat». De fet, es va triar el 25 de gener perquè és el dia nacional de la policia. El que va començar com una manifestació insignificant i una xicoteta vaga a la plaça Tahrir, organitzada per uns quants bloguers i activistes, es va convertir en una aglutinació d’egipcis provinents de moltes més realitats i de molts més grups dels que s’esperava i es va convertir en un gran alçament en tan sols qüestió de dies.

«Va ser una revolució més de les grans revolucions de la història, que va obrir, de bat a bat, les portes a diversos grups socials perquè hi participaren i perquè pogueren canviar el seu futur. Dones. Cristians. Beduïns. Nubians. Tots es trobaven a la plaça Tahrir» (la Vanguardia, 27 de gener 2011).

Tots i cadascun dels grups confiaven que la revolució asseguraria la igualtat i la justícia per a tothom. Hi havia cristians amb salafistes, dones liberals amb dones conservadores i, fins i tot, les consignes laiques i les seculars es barrejaven amb les dels sufís i les dels bahaistes. Era la primera vegada a la història que els egipcis s’alçaven per la seua llibertat amb una nova consciència i que aconseguien enderrocar un dictador. No obstant això, els militars dirigeixen el país, com podem veure, des de l’any 2011 i, enmig d’aquest període, hi va haver un any en què va governar Morsi, la qual cosa va fer la situació encara més volàtil i absurda.

Sembla que aquelles escenes positives que vam contemplar —diversos grups i diverses minories unides contra Mubàrak a la plaça Tahrir— només eren una posa davant de les càmeres. L’era de la post-revolució no ha suposat cap canvi respecte al tractament de les minories. El pessimisme i l’angoixa han crescut des del 2011 i el que vam anomenar «primavera àrab» s’ha convertit en el «malson àrab». A Egipte, hi ha una forta preocupació pel futur tan negre que es planteja per al país, de la mateixa manera que pel que es planteja per a les minories, com a conseqüència de la llarga història i de les nefastes experiències de violència i d’opressió militar i de la descarada indiferència s’ha mostrat pels drets humans.

Com veurem i, segons diversos informes, la situació dels drets humans a Egipte ha empitjorat: ara és fins i tot més roïna que en temps de Mubàrak. Els informes mostren que hi ha hagut un fort increment en les persecucions i en les discriminacions cap a les minories i cap a les dones. N’hi ha un de ben impactant en el qual s’afirma que Egipte és el pitjor país del món àrab per a les dones, seguit, de ben prop, per Arabia Saudita, on les dones no poden conduir i han de tenir l’autorització d’un home que se’n faça responsable per a viatjar o per a treballar.

Gairebé tots els aspectes del país van obtenir puntuacions molt fluixes: la violència de gènere, els drets socials i econòmics, el tractament de les dones dins de la família i la integració de les dones en la vida econòmica i política –que, segons es va demostrar, és encara pitjor que a Somàlia, on les dones estan involucrades en l’escena política. Com ja hem esmentat anteriorment, la mateixa autoritat militar donava suport i, de vegades, prescrivia l’opressió sistemàtica de les dones. A més a més, els mitjans de comunicació nacionals —que no tenen cap tipus de carta ètica— van emparar pràctiques com ara les vergonyoses proves de virginitat que es van fer l’any 2011 o les pallisses a dones i els arrestos de xiques jóvens que, des de llavors, han portat a terme els militars, amb la qual cosa s’ha aconseguit que aquest tipus de pràctiques s’establisca i s’estenga entre les dones i entre la població en general.

Fins i tot amb el canvi de les lleis i amb la millora de la legislació que va comportar la nova constitució aprovada el gener del 2014, és molt difícil demanar la igualtat de gènere per diverses raons socials i religioses. Per exemple, la xaria —la llei islàmica— és la font legal que es fa servir per a documentar que les dones no es consideren persones completes. A més a més, encara s’afirma que les dones són les culpables de les violacions —cada vegada més freqüents— i de la violència que es perpetra contra elles i les autoritats ignoren i desatenen aquesta qüestió constantment.

Hauríem d’esmentar, també, que, després de la revolució i abans del referèndum de la constitució, uns quants bloguers van promoure una campanya perquè es retirara la creença religiosa dels documents d’identitat egipcis. La llei —i les diverses constitucions i legislacions egípcies des del mandat de Nàsser— insisteix que Egipte és un país àrab i que l’islam sunnita n’és la religió oficial, la qual cosa comporta que la llei només reconega les tres religions que els àrab anomenen «les religions celestials»: la branca sunnita de l’islam, el cristianisme i el judaisme. Per tant, no es tenen en compte la resta de grups religiosos i, fins i tot, es menyspreen els musulmans que professen confessions diferents a la sunnita, com ara l’alcoranisme o el xiisme.

Tanmateix, cap d’aquestes religions celestials —a banda de l’islam sunnita— no gaudeix d’un estatus privilegiat. De fet, als mitjans de comunicació i a les mesquites d’arreu del país, s’hi insulta cada dia els jueus i el judaisme. Els cristians, d’altra banda, se’ls agredeix i se’ls discrimina constantment. Mentre que els cristians que es converteixen a l’islam gaudeixen de ple dret, els musulmans que es converteixen al cristianisme són castigats per la llei al·legant que la conversió de l’islam a una altra religió perjudica la unitat nacional i l’ordre social.

Els coptes o cristians tampoc no es salvaven de l’opressió sistemàtica sota les lleis de Morsi ni sota les lleis militars. L’època posterior a la revolució no va canviar res en la predisposició cap a la discriminació dels coptes. Per posar-ne un exemple, tan sols dos mesos després de la revolució, els musulmans van enderrocar i van cremar una església d’una ciutat de l’Egipte Mitjà, la qual cosa va provocar protestes i onades de violència sagnant entre els musulmans i els coptes. Més tard, durant aquest mateix any, els coptes es manifestaven a l’exterior de l’edifici de telecomunicacions Maspero contra la demolició d’una església a Aswan, a l’Alt Egipte, però els tancs i els vehicles armats els van atacar sota les ordres del Consell Suprem de les Forces Armades i hi van haver vint-i-huit morts i més de cent ferits.

La situació dels coptes va seguir sent fràgil després de l’elecció del president Morsi. Es van enregistrar nivells elevats de violència religiosa contra els creients de les confessions diferents a l’islam i contra els coptes en particular. Aquestes pràctiques s’han seguit exercint des del 3 de juliol del 2013, data en què els militars van destituir Morsi del govern. L’any 2013 es van produir diversos atemptats que van deixar un gran nombre de morts i de ferits i, com a conseqüència, es van criticar fermament les forces de seguretat perquè no van poder prevenir aquests incidents.

Malgrat que amb la constitució de 2014 ha quedat oberta la possibilitat de millorar els drets dels coptes i podria derivar-se’n la llibertat religiosa i la construcció d’esglésies, hui dia encara estan discriminats en diversos àmbits de la vida pública com ara l’educació, la participació política i les oportunitats laborals, entre d’altres. Per exemple, no poden obtenir llocs de treball al sector judicial, a la policia o a l’exèrcit i tampoc no poden estudiar a la universitat sunnita pública d’al‑Azhar. D’altra banda, els privilegis de què gaudeix aquesta escola islàmica només afavoreixen l’auge de l’opressió.

Pel que fa al nombre d’ateus o d’agnòstics, és difícil fer-ne una estimació fiable perquè es consideren perillosos per a l’ordre de la societat i per a la seguretat nacional i ni les autoritats ni la societat en general els tenen en compte. D’altra banda, —i hi posem especial èmfasi— els ateus i els agnòstics tenen por de les forces de seguretat i es veuen obligats a ocultar les seues creences i els seus pensaments.

El nombre de casos de blasfèmia o d’ultratge a la religió s’ha incrementat gradualment des de la revolució i encara no ha deixat de créixer. Gairebé tots els casos que s’han produït eren en contra dels qui no professaven l’islam. L’únic cas enregistrat que acusara un musulmà sunnita va tenir lloc quan un clergue musulmà va cremar una bíblia en un programa de televisió. Casos recents han involucrat diversos sectors de la societat: des de polítics, mestres, activistes, escriptors i artistes fins a usuaris dels mitjans socials, xiquets i estudiants jóvens. Un nombre significant de casos d’injúries contra la religió han estat publicats als mitjans socials per egipcis musulmans normals.

En acabar la revolució, l’octubre de 2011, Ayman Youseff Mansour va ser condemnat a tres anys de presó perquè, segons les autoritats, blasfemava i injuriava la religió als escrits que publicava al seu blog. Naguib Sawiris, un polític i executiu egipci i cristià, va ser acusat l’any 2011 de piular una vinyeta a Twitter que caracteritzava Mickey Mouse amb barba i Minnie Mouse amb nicab. Gamal Abdou Massoud, de dèsset anys i ciutadà del nord d’Egipte, va ser condemnat a tres anys de presó l’abril de 2012 per haver injuriat, presumptament, l’islam amb les vinyetes que va compartir a Facebook. El cas d’Albert Saber és el més rellevant. Albert Saber va ser arrestat el setembre de 2012 per, simplement, publicar el tràiler de La innocència dels musulmans, una pel·lícula crítica amb l’islam. Tot va començar amb una multitud que atacava casa seua, on vivia amb sa mare, que va cridar la policia perquè els ajudara. Tanmateix, les forces de seguretat el van arrestar i el van condemnar a tres anys de presó. Els diaris van cobrir el seu cas amb titulars com «els darrers moments abans de la captura d’un infidel».

Fins i tot les minories bahaistes i xiïtes han estat perseguides per blasfèmia: la situació que viuen i la seua seguretat és, després de la revolució, encara un problema. El febrer de 2011, es van cremar, una altra vegada, diverses cases de bahaistes i hi va haver informes que atribuïen aquests atacs a oficials de les forces de seguretat de l’estat. L’any 2013, multituds sunnites van cremar cases de fidels xiïtes i els van atacar directament. Tant els bahaistes com els xiïtes tenen prohibits drets bàsics, com ara la llibertat de practicar públicament la seua religió o de construir llocs de culte. A més a més, la nova constitució encara no els reconeix i, sovint, són acusats de blasfèmia.

Ara, el futur d’Egipte es troba sota un militar ambiciós que s’ha aferrat al poder amb els decrets llei amb què ha modificat la constitució, amb què s’ha decretat que els militars tenen l’autoritat màxima sobre el país i, a partir dels quals, s’ha esbossat el pròleg per a viure una nova era amb un altre règim autocràtic. Tragèdies com ara l’arrest de més de cinc mil persones per sostenir un discurs polític determinat, les condemnes de mort massives, la violència contra els estudiants i la repressió creixent de la policia —que recordem que acata ordres oficials— als mitjans de comunicació públics no només perjudiquen les minories sinó que posen el país sencer en perill.

Aquesta gran decepció és un final molt trist per a una revolució que va començar amb molta esperança i amb molt bones expectatives de futur. Tanmateix, la intenció persisteix: el que va passar va obrir les portes per reptar els règims en una lluita per la llibertat i per l’estabilitat. El poder, però, ara fa servir Internet, la mateixa eina amb què els jóvens van promoure i van estendre la revolució del 25 de gener. A més, l’ús d’Internet ajuda a conscienciar la població dels drets que té i del valor de la llibertat i promou debats sobre la qüestió de les minories. És preocupant que, després de tot, l’únic espai lliure per a parlar-ne siga Internet, el mateix que ja van fer servir en aquella revolució. Ara, només ens queda confiar que tot anirà bé.

Traducció de Neus Tirado
—–

The revolution here refers to the one that took place on the 25th January in 2011; when tens of thousands of Egyptians went out into the streets occupying Tahrir Square for 18 days. The occupation ended with the ousting of the then president Hosni Mubarak and his regime. Egypt was left to a new beginning but also found itself in a state of violence and chaos.

Here I will talk about the different minorities in Egypt and the situation they were in, amongst other issues, which eventually led to the uprising; and how the revolution created hope, not only for the majority, but also for women and for every persecuted group, particularly religious minorities, in Egypt; and finally how it gave hope for inclusive rights, based on the concept of Egyptian citizenship, equality and non-discrimination.

Egypt, at a glance, seems to be a uniform country compared to other Arabic countries that have seen much more sectarian and regional conflicts, but in fact Egypt has a number of religious and social minorities. The religious majority are Sunni Muslims, whereas Copts (Egyptian Christians) come as the largest minority followed by other religious groups like Bahá’í, Shi’a Muslims, Jehovah’s Witnesses, Quranists, Ahmadis, Jews and those who are nonreligious or Atheist. There are also a number of ethnic and linguistic minority groups, such as the Bedouins in Sinai and the West desert, Nubians in upper Egypt and Berber or the Amazigh in the Western desert.

All of these groups have a well-established historic presence in Egypt and for a long time have suffered sustained discrimination and marginalisation, even before Islam spread to Egypt in the seventh century. In fact Egypt was the first country in the world to become Christian, the Coptic Orthodox Church is one of the oldest in the world. However Copts under the Roman Empire and the following Byzantine Empire witnessed all kinds of persecution along with others, such as the Pagans. The persecution against non-Muslim groups reached its peak under the Ottoman Empire, but more recently it has been shaped by the rule of Gamel Abdel Nasser, the subsequent regime of Anwar Sadat and his successor, Mubarak, as well as a shift towards Pan-Arabism.

We have seen it through the restrictions placed on the construction of Coptic churches, attacks on existing churches, and the burning of Copt houses, sometimes, with cooperation from the security agencies enabling the accused to avoid punishment; or through the prohibition of public worship and ceremonies for Shi’a Muslims, the barriers in place when Baha’ís register for an identification card and the systematically denied rights of Nubians to a historical homeland or even an official apology for the historical injustice of forced displacement from their homes since the Nasser regime.

The Bedouins in Sinai have also faced sustained marginalisation and denied land and cultural rights, the central state or the regime would only give a hand in turning their area into exotic resorts attracting tourists without improving their lives. It is perhaps also fair to consider youth as a minority. They make up almost sixty per cent of the population, and yet they are still excluded from participation in society, and continue the fight for a revolution that was once named after them, running from persecution by the police and martial courts. As well as youth, it is also important to look at women as a minority. In Egypt women make up almost fifty per cent of the overall population, and yet they’re still struggling in a patriarchal society and a state pretending they have equal rights but actually considers them as minors and subordinates.

The autocratic regimes make sure that all people have at least the minimum dose of oppression and discrimination. For example, assaults and torture by the Police don’t separate Egyptians for their differences. That’s how a tyrannical system like Mubarak’s and the military often works. The Egyptian people have always been a minority in the fist of a privileged class that monopolises power making it worse for the smaller social groups and other minorities inside Egypt, not only do they have to suffer the same countrywide repression, but also the additional oppression for their different religions or ethics.

To illustrate this idea, I would like to quote a scene from a film that tried to explain the revolution through the life of the middle-class in the time of Mubarak, just before the uprising. The film is a black comedy called Black February, by important screenwriter & filmmaker Mohammed Amin. The film is about sociology and chemistry professors who share the same house, along with their families. They struggle to find real work so they decide to open a pickle laboratory –‘Newton Pickles’. When the family takes a safari trip they get lost and stuck in quick sand before being saved, incidentally just because their group includes a secret police officer and a judge. It leads the shocked professor to realise that the state pays attention and cares for its citizens only if they belong to one of three categories: security (police/army), the judiciary system (judges/court members) or businessmen and wealthy people.

It is important to understand the suffering of Egyptians, as their fight was exactly against what the film partly demonstrates – corruption, humiliation, the torture by police officers and the intervening by authorities in almost every aspect of life. The slogans of the revolution were about “bread, freedom, social justice and dignity”. In fact, the 25th January was chosen because it is the national police day. What started as a small demonstration and a strike in Tahrir Square, organised by some bloggers and activists, attracted more Egyptians from different backgrounds and groups than expected, turning into a huge uprising in only a matter of days.

“It was like other great social revolutions in history, that opened the door wide for the different social groups to participate and change their destiny. Women. Christians, Bedouins. Nubians. All were there in Tahrir square” (la Vanguardia. 27th January 2011)

Every group believed the revolution would guarantee equality and justice for everyone. There were Christians with Salafists, liberal women with conservative, even secular and liberal slogans were there along with Sufi and Baha’is people. It was the first time in history that Egyptians succeeded in the removal of one dictator, standing up for their freedom and a new found consciousness. However, as we can see, the military has been running the country since 2011. There was one year in the middle given to Morsi, before the coup in 2013, making the situation in Egypt even more volatile and absurd.

It seems that the positive scenes we saw – different groups and minorities uniting against Mubarak in Tahrir Square – were only poses for the cameras. The post-revolution era hasn’t shown any change in the trends against the minorities. Pessimism and worry have grown since 2011 and what used to be called the ‘Arab Spring’ has become the ‘Arab nightmare’. There are strong worries about the dark future of the country as well the future of minorities, especially with the long history and the ugly experiences of violence and oppression by the military and their blatant disrespect for Human Rights.

As we will see and according to many reports, the human rights situation in Egypt has become worse, even more so than under Mubarak. Reports show a high increase in persecution and discrimination against minorities and women. One shocking report shows Egypt to be the worst country to be a woman in the Arab world today, followed closely by Saudi Arabia, where women are banned from driving and must obtain permission from a male guardian to work or to travel.

Egypt scored badly in almost every aspect, including gender based violence, economical and social rights, treatment of women in the family, and their inclusion in politics and the economy – which showed to be even worse than Somalia where women are more involved in the political scene. As mentioned earlier, this systematic oppression against women has been supported and sometimes established by the military authority itself. The shameful practices of virginity testing in 2011, or the beating of women and the arresting of young girls by the military since then, have always been supported by the domestic media that lacks any kind of media charter of ethics, helping to further the establishment of these kinds of practices against women among normal people. Even with the changing of laws and the improved legislation by the new constitution, which was approved in January 2014, stating that women have equal rights, it is still hard to enforce these laws on the ground for many social and religious reasons. For example, Sharia (Islamic law) is still the source for women and family law meaning that women are still considered as half individuals. Women are still blamed for the increasing practices of sexual harassment and violence, and the authorities ignorance and neglect is continuous.

It is good to mention here that following the revolution and before the referendum of the constitution, some bloggers led a campaign for the removal of the religious label from the Egyptian ID. According to the law – and to the different Egyptian constitutions and legalisations since Gamal Abdel Nasser – it has always been insisted that Egypt is an Arabic country and the official religion is Sunni Islam. This means that the law only recognises three religions, or what they call ‘heavenly religions’, meaning Sunni Islam, Christianity or Judaism. Thus, it ignores the other religious groups in Egypt and even neglects Muslims with different interpretations than that of the majority Sunni Islam, like Quranis and Shi`a.

Being agnostic or a sceptic is considered very dangerous to the harmony of society and state security making it difficult to estimate accurate numbers of these small religious groups as both the authorities and society don’t recognise them, and on top of that the fear of persecution forces many to hide their beliefs. But this doesn’t show that the heavenly religions ‑ apart from Islam – do enjoy a privileged status. In fact, Judaism and Jews are insulted daily in the media and mosques all over the country. Christians suffer from daily harassment and discrimination. While converts from Christianity to Islam enjoy full rights, converts from Islam to Christianity are punishable by law under the pretence that conversions from Islam damage the national unity and social harmony.

Copts, or Christians, didn’t escape the systematic oppression either under both Morsi rule and military rule. The post-revolution didn’t change any of the discriminating trends towards them. For example, only two months after the revolution, Muslims destroyed and burnt one Church in a town located in the middle of Egypt, followed by further protests and bloody violence between Muslims and Copts. Later in the same year, Copts were demonstrating outside the Maspero television building against the demolition of a church in Aswan in Upper Egypt. Tanks and armoured vehicles attacked them under the orders of the military council (SCAF), resulting in 28 dead and more than two hundred injured.

The situation for Copts remained fragile after the election of President Morsi. Much sectarian violence has been recorded against non-Muslims, Copts in particular. This trend has continued since the 3rd July 2013, when Morsi was forcibly removed from office by the military. Numerous violent assaults in 2013 left many dead or injured. Security forces have been criticised for failing to prevent these incidents.

While the same constitution of 2014 has opened up the possibility of the improved rights for Copts, including more religious freedom and construction of churches, this is yet to happen. Discrimination against Copts in education, political participation, job opportunities and other areas of civic life remains. They are barred from obtaining jobs in specific sectors in the judicial system, police or army, or to study at the governmental university of Al Azhar. The privileges given to the Islamic Institute (Al Azhar) only helps to increase their levels of oppression.

Cases pertaining to ‘blasphemy’ or insulting religion have also increased since the revolution and continue to the present. Almost all of these cases were against non-Muslims. The only one recorded famous case against a Muslim was when a Muslim cleric burnt the bible during his show on TV. Recent cases have targeted different sectors of society like politicians, teachers, activists, writers, artists and ordinary social media users, even children and young students. A significant number of cases of blasphemy are built upon postings on social media and filed by everyday normal Muslim Egyptians.

Following the revolution, in October 2011, Ayman Youssef Mansour was sentenced to three years in prison for blasphemy and insulting religion in his writings on his blog, or so the authorities claim. Christian Egyptian businessman and politician Naguib Sawiris was charged for tweeting a cartoon in 2011 that featured Mickey Mouse with a beard and Minnie Mouse with a niqab. Gamal Abdou Massoud,17 years old, living in northern Egypt, received three years in prison in April 2012 for allegedly insulting Islam through the cartoons he had shared on Facebook. The case of Albert Saber is still the most prominent, he was arrested for simply posting the trailer for the anti-Islam film The Innocence of Muslims in September 2012. It started with a mob attacking his house where he lived with his mother. When his mother called the police to help them, they arrested him and sentenced him to three years. Newspapers covered this story with titles like “the last moments before capturing the infidel”.

Even the minority Baha’is and Shia’as have been persecuted for blasphemy, their situation and security still an issue since the revolution. In February 2011, some Bahá’í homes were, again, set on fire, with reports laying claim to the involvement of state security officers in these attacks. In 2013 Shiaa’s homes were attacked by Sunni mobs, burning their houses, or attacking them personally. Both Bahá’is and Shiaa’s are still prohibited from many basic freedoms, such as practicing their religious laws and constructing places of worship. They remain unrecognised in the new constitution, often accused of Blasphemy.

Now, Egypt’s future is under an ambitious military that has ensured its power through the amendments made to the constitution. It gives the military ultimate authority over the country; and draws a prologue for a new era of yet another autocratic regime. The arresting of more than five thousand people for holding political opinions, or the mass sentences to death, the violence against students, the increasing repression by the police and the domestic media that follows official orders. All of this is putting, not only the minorities, but the whole country in a very dangerous position.

It is a sad end to a revolution that started with great hope and carried great expectations, only to end up as a big disappointment. However, the fact remains, that it did happen and it opened the door for challenging regimes in a struggle for freedom and stability. Using the Internet, the same tool that young people used to spark the revolution of 25th January, they continue to fight. Their activities help to increase people’s awareness and concern for their rights and values of freedom or citizenship, provoking discussion about the issues of the minorities. It is worrying to think that the tool to change reality is now their only recognised reality. We can only hope it gets better.

Text edited by Nicky Armstrong