23 - 01 - 2014 Premi de l’ANUE al PEN Català Parlament de l’escriptora Maria Barbal amb motiu de l’acte de lliurament del Premi de l’ANUE al PEN Català, Sant Cugat del Vallès, 22 de gener del 2014. He d’agrair a la presidenta del PEN Català, senyora Carme Arenas, que m’hagi convidat a dir unes paraules en aquest acte de lliurament del premi de l’Associació de Nacions Unides d’Espanya al PEN Català. Vull fer-ho perquè les obligacions diàries sovint em fan oblidar els fets que marquen una prioritat en allò que afecta el meu pensament profund, la meva voluntat de ser entre els altres. Jo em sento orgullosa del PEN Català. Dels escriptors que el van fundar, a un any de la creació de l’organització a Londres, el 1922, entre els quals hi ha, per a mi, alguns dels qui ocupen la primera línia de la tradició literària del nostre país al segle XX com és el cas de Carles Riba. I també, orgullosa de la junta actual i de les persones del segle XXI, les quals mantenen els valors de l’organització, enfrontant les dificultats de sempre i les específiques d’avui. De seguida vull afegir que aquest orgull està acompanyat d’humilitat. No pot ser d’una altra manera en una persona que té, com a eina fonamental per a la creació, una llengua sense estat, amb tot el que això comporta per als escriptors. Per a mi, la narrativa no constitueix pas una distracció, ans al contrari, l’origen del meu procés creatiu es troba en un fet violent, en la pèrdua del dret a la vida d’un antecessor i en la d’altres drets humans per part dels seus descendents. He viscut els primers vint-i-cinc anys de vida sota la dictadura franquista, no he pogut aprendre a l’escola la meva llengua, ni tampoc la meva tradició cultural, fins que, encara jove, vaig decidir fer-ho de forma autodidacta. Entenc que la meva literatura significa, sobretot, l’elaboració del meu aprenentatge vital, on s’inclou la denúncia d’allò que em sembla rebutjable i el sentit del que he aconseguit aprendre al llarg dels anys. Però, no els vull enganyar, ni enganyar-me. Malgrat el que acabo d’explicar, la meva biografia es pot valorar com un veritable camí de roses comparada amb la dels escriptors refugiats, aquells qui no poden viure al seu país, a risc de perdre la vida, sota l’amenaça de la presó i de la tortura. Aquelles persones que, avui, no tenen la llibertat d’escriure el que volen, de dir el que veuen, d’expressar el fruit dels seus sentiments i dels seus pensaments, persones de diferents països, molts més dels que la majoria de la població que té accés a la informació pot imaginar. La tasca d’acollida dels escriptors refugiats, vinculada amb la xarxa de ciutats ICORN, és la que més admiro del PEN. I no pas perquè les altres em semblin petites o supèrflues, però la meva consciència em diu que aquesta és la més important. Essent el català la meva llengua d’orígen i de creació, dono gran valor també a la comissió de traduccions i drets lingüístics, que lidera, en el PEN Internacional, un català, l’escriptor i professor Josep Maria Terricabras. El PEN Català ha estat sensible a la marginació social de les dones en tant que creadores, un tema que, com és evident, també em toca de prop. Primerament, el PEN va treballar per minimitzar aquell greuge amb l’acció del Comitè d’Escriptores, que va presidir, durant un temps, la nostra gran poeta Maria Mercè Marçal. Més endavant, es va valorar d’una major efectivitat que, aquesta labor concreta a favor de les creadores, estigués inclosa en la acció general del PEN, amb participació dels altres comitès i col.laboració d’institucions com l’Institut Català de la Dona o la Institució de les Lletres Catalanes, coordinació que, l’any passat, ha aconseguit, per donar-ne uns exemples, el recordatori d’autores com Teresa Juvé, Anna Murià i Quima Jaume. Em sembla que l’àmplia i intensa activitat del PEN Català, que jo admiro, ha estat sens dubte allò que ha convençut l’ANUE a concedir-li aquest premi, que és motiu de satisfacció general, i de la nostra celebració d’avui. Als drets humans hi corresponen uns deures i el Centre Català del PEN, prova de donar resposta a aquests deures. Així hauria de ser el nostre compromís personal.