Zeynep Oral, periodista i escriptora turca, ha estat guardonada amb el VII Premi Veu Lliure del PEN Català. El seu pas per Maó i per Barcelona ha significat, per als que l’han coneguda o l’han sentida, un exemple de l’energia i el coratge dels millors defensors dels drets i de les llibertats. Zeynep, activista en causes com la del diàleg pacífic entre Grècia i Turquia i la dels drets de la dona, va dir que recollia el premi en nom de tots els escriptors i periodistes que hi ha ara mateix a les presons turques. Cent quaranta-quatre, va precisar. I va dir també que el dedicava molt especialment als deu periodistes i caricaturistes del seu diari (el Cumhuriyet, el degà i referent de la premsa progressista de Turquia) que havien estat detinguts deu dies abans de la seva arribada a Menorca.

Quan es parla amb ella, surt immediatament la pregunta de com és el dia a dia d’una columnista d’un diari que té un antic director a l’exili i deu col·laboradors a la presó. La pregunta de si se sent amenaçada. De si viu amb por. Zeynep conta que ara va al diari més que mai. No li basta enviar els articles des de casa, com feia abans: vol fer l’acte de suport de la presència. I diu que no té por. Que se sent colèrica, trista, decebuda, enganyada i ferida en la seva dignitat humana, però que està més enllà de la por. Amb l’arbitrarietat que practica la dictadura d’Erdogan, la por és inútil: succeirà el que el règim vulgui, facin el que facin els escriptors i els periodistes. Confessa que hi ha gent, de la família o dels amics, que li diu que deixi d’escriure. No ho farà, però: diu que són ells, els altres, els que han de deixar de fer el que fan. Ho diu amb un somriure. El món necessita persones com Zeynep Oral.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Més informació:
—Crònica de la vinguda a Barcelona de Zeynep Oral, a El País
—Entrevista amb Zeynep Oral, a l’Ara
—Crònica de la vinguda a Barcelona de Zeynep Oral, a La Vanguardia