L’Espluga de Francolí és un lloc indestriable de la història ja centenària del PEN Català. Tenim la sort de ser aquí per celebrar el Premi Nacional de Cultura 2022 concedit pel CoNCA, en l’any del nostre centenari, amb l’escriptora i presidenta del CoNCA i també membre del PEN Català, Vinyet Panyella, amb l’alcalde de la població, Josep Maria Vidal, amb el regidor de Cultura, Enric Mercadé, la directora de la biblioteca del poble, Núria Estadella. Agraïm al Teatre del Casalet que ens resguardi en aquest dia fred de febrer i ho fem extensiu a la biblioteca Mossèn Ramon Muntanyola, que ha acollit l’exposició sobre els Premis Nacionals de Cultura 2022.

El 4 de febrer de l’any 1973, avui fa exactament 50 anys, després de molts d’anys d’exili, alguns escriptors van decidir retornar el PEN Català  a Catalunya i reorganitzar l’associació de nou. La fundació de la branca catalana del PEN Club va tenir lloc el 19 d’abril de 1922 a Barcelona amb un elegant sopar a l’hotel Ritz de Barcelona. Els fundadors eren un reduït grup d’escriptors, entre els quals hi havia Josep M. López-Picó, Joan Crexells, Josep M. Batista i Roca, Josep Millàs-Raurell, futur secretar de l’entitat, i un professor i escriptor anglès, John Langdon-Davies, que havia arribat l’any anterior a Catalunya. El primer president escollit va ser Josep Maria López-Picó, després ho seran noms tan significatius de la literatura i la llengua catalanes com Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Carner, J. V. Foix, Jordi Sarsanedas,  Maria Aurèlia Capmany…

Pocs anys més tard, arriben els durs anys de la guerra civil i l’exili per a molts dels membres del PEN Català que es veuen obligats a marxar en un bibliobús i diversos camions que el Departament de Cultura, dirigit pel conseller Carles Pi i Sunyer, posa a l’abast dels escriptors i intel·lectuals significats amb la República. L’expedició surt en la matinada dels dies 25 i 26 de gener de 1939 des del Palau Robert de Barcelona amb destí a França. Tenim una llista, dipositada a l’arxiu de Harry Ransom Center de la Universitat de Texas, on es pot comprovar la llista de membres del PEN Català que marxen a l’exili (els que marxen tenen una creueta davant del seu nom).

En els durs anys d’exili, el PEN Català ha de prendre decisions. Carles Riba en continua essent el president, per segona vegada, durant el període de 1939 a 1959. De la mà del professor de Cambridge, Josep Maria Batista i Roca, el PEN Català manté la seva activitat a Londres amb la complicitat del PEN Internacional com mostren documents que aviat seran públics amb l’edició del catàleg de l’exposició PEN Català. 100 anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió.

En l’exili interior, el 1965 s’havia constituït un PEN Català clandestí amb un consell permanent integrat per  Jordi Rubió i J. V. Foix, que en serà el nou president el 1968. En aquest ambient d’il·lusió per emprendre i formar una xarxa dins el món literari català, el 1973 una colla d’escriptors i intel·lectuals acorden recuperar l’entitat i retornar-la a Catalunya, per tal de legalitzar-la i poder-la emprar com a eina de dinamització al servei de la literatura catalana. Molt hi va tenir a veure Tísner, Avel·lí Artís-Gener, que va viatjar a Cambridge per visitar Batista i Roca i convèncer-lo que era hora de retornar l’associació a Barcelona. Va haver-hi reticències, però finalment va tirar endavant aquest propòsit.

Tot i ser el final del franquisme, encara es produïen detencions massives com la de l’Assemblea de Catalunya el 28 de l’octubre de 1973 a l’església santa Maria Mitjancera de Barcelona amb cent treze detencions, i encara amb el record de la tancada de tres-cents intel·lectuals a Montserrat l’any 1970 i la Caputxinada de Sarrià de 1966 a més de les detencions en les vagues obreres i les mobilitzacions a tot l’estat espanyol.

I en aquest punt és on entren en joc els protagonistes que em van acompanyar en aquest acte, Joan Rendé i Guillem-Jordi Graells. Joan Rendé va ser un dels còmplices en l’organització de l’excursió a la seva terra, amb l’objectiu de passar un diumenge a Poblet, que el grup mai no va visitar. L’excusa era celebrar els recents premis literaris Carles Riba de poesia a Xavier Bru de Sala i el Sant Jordi de novel·la a Tísner amb un dinar de germanor a l’Hostal del Senglar de l’Espluga de Francolí, propietat del mecenes Lluís Carulla.

El punt de partida va ser una cafeteria a la plaça Castella de Barcelona, sota d’on vivia Tísner, qui coneixia el propietari, Alberto Seoane, de fer el soldat junts, i qui arrodonia els ingressoss fent rutes d’acompanyament a turistes en un autocar de la seva propietat.

Joan Rendé ens va explicar com ell conduïa un Citroën Dyane 6, de color crema, que encapçalava l’excursió, amb la finalitat de preservar part de la documentació oficial que s’anava generant a l’assemblea dins l’autocar. D’aquesta manera, es garantia que si eren aturats per la policia, no confiscarien tota la documentació. Guillem-Jordi Graells, assistent a l’assemblea dins l’autocar, ens va detallar qui hi havia i com va evolucionar l’assemblea que no va estar exempta d’algunes tensions a l’hora de les votacions per decidir la nova junta.

Finalment, en va sortir uns nous estatuts i una junta directiva presidida per Joan Oliver, amb Maurici Serrahima de vicepresident i Tísner de secretari; Joan Fuster i Josep M. Llompart són nomenats representants a València i a les Illes, i també s’hi incorporen escriptors joves com Josep M. Benet i Jornet, Guillem-Jordi Graells, Maria Antònia Oliver i Montserrat Roig.

Amb la tornada a Barcelona, es va reprendre l’activitat del PEN Català que continua, passats cent anys, fins avui dia.

Moltes gràcies a tots els que ens van poder acompanyar en aquesta celebració i recordar l’esforç i la complicitat de la quarantena de socis que van tenir la gosadia de reorganitzar el PEN Català al final de la dictadura franquista com Oriol Pi de Cabanyes, Pep Albanell, Miquel Desclot, Lluís Pasqual, Ramon Balasch que podríem ampliar el testimoni d’aquesta assemblea extraordinària.

 Helena Pol Salvà, L’Espluga de Francolí, 4 de febrer de 2023