Dimecres 8 de juny va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès l’acte central a la capital catalana del cicle ‘Converses amb Joan Fuster’, organitzat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua juntament amb el PEN Català, així com amb la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut d’Estudis Catalans.

L’acte va suposar l’arribada a la capital catalana d’aquest cicle dedicat al cèlebre escriptor de Sueca,de qui enguany commemorem el centenari. El cicle en qüestió està constituït d’un total de catorze converses que, des del passat mes de març i fins aquest novembre, estan recorrent tot el territori de parla catalana, des de València a Barcelona passant per Mallorca, Lleida, Girona, Castelló, Alacant o Gandia, entre d’altres.

L’acte començà amb els parlaments de Lluïsa Julià, vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès, Izaskun Arretxe, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Teresa Cabré, directora de l’Institut d’Estudis Catalans, i Verònica Cantó, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Després dels parlaments va tenir lloc una taula rodona, moderada també per Julià, en què van participa fins a cinc ponents: Enric Sòria, Dominique Maingueneau, Enric Bou, Mercè Rius i Dominic Keown.

Enric Sòria, comissari de l’Any Fuster a Catalunya, que es va referir al Fuster assagista en aquests termes “Fuster estava una mica molest per la gran importància que havien adquirit els seus textos de caràcter cívico-polític, i molt especialment, Nosaltres, els valencians, perquè deia que tapava la resta de la seva obra, que ell valorava més”, va explicar Sòria. Pel que fa a les temàtiques dels assaigs de Fuster, Sòria digué que Fuster “parla de tot, però hi ha un seguit de temes que apareixen constantment en la seva obra: el país i els països; la peripècia social i política del País Valencià –però també de Catalunya, les Illes, i de fet, de tot arreu; la literatura; l’art, la filosofia; la condició humana i les anècdotes reveladores, que explica en una barreja d’historiador i de sociòleg”.

A continuació va ser el torn de Dominique Maingueneau, professor emèrit de lingüística a la Sorbonne, que va parlar de Fuster com a intel·lectual i de les formes d’escriptura escollides pel de Sueca. Maingueneau, que va voler evitar entrar “en el que sembla inevitable, és a dir, la relació de Fuster, en tant que traductor al francès, amb la cultura francesa”,  es va referir a aquest autor com a “un veritable intel·lectual, perquè va haver de construir el lloc de la seva pròpia intel·lectualitat, és a dir, que inventa el lloc, l’escenari, des del qual es pot parlar de les coses”. I va afegir: “És un intel·lectual perquè pertany i alhora no pertany, i aquest pertànyer i alhora no és el seu motor. La seva és una reflexió permanent sobre la identitat”.

El tercer en intervenir fou Enric Bou, crític literari i professor. “L’estil de Fuster el reconeixem de seguida”, digué Bou, que es va referir, sobretot, al concepte de viatge en Fuster.

Al seu torn, la professora de filosofia a la UAB i filòsofa Mercè Rius, autora de diversos assajos sobre l’intel·lectual de Sueca. Com no podia ser d’altra forma,  va argumentar sobre la relació de Joan Fuster amb la filosofia. I és que, va assegurar  Rius, “el mateix Fuster confessà que no podia evadir-se de llegir filosofia, matèria que, paradoxalment, ell qualificava de forma d’evasió”.  “De la filosofia, el que més incomoda Fuster és la metafísica, que ell compara amb l’addicció als narcòtics”.

Finalment,  Dominic Keown, professor a Cambridge i traductor de Fuster a l’anglès, es va referir a la importància d’aquest intel·lectual en relació amb el pensament europeu. “Per a mi Fuster era heterodox, que, segons diu ell mateix en un aforisme, significa soledat”. Keown va comparar Fuster: amb T.S. Elliot i amb George Orwell. En aquest últim cas sobretot per la coincident obsessió filosòfica.

Cadascun dels ponents, finalment dedicà unes breus paraules a tall de conclusió de l’acte.
Destaca, en aquest sentit, el que digué Enric Sòria a propòsit de les influències de Fuster. “Ell era molt cruel amb els escriptors que l’havien influït més del que volia, com Camus, Ortega, Azorín o Nietszche”,  que va afegir: “Quan Fuster critica molt a un escriptor, el que passa és que li agrada massa”.