Pas uns dies a Buenos Aires; «Bons Aires», que n’haurien dit els meus padrins. M’hi han convidat el PEN Català i el Centro PEN Argentina, per celebrar el centenari de la fundació del primer i per contribuir a escampar, alhora, la nostra literatura a l’altra banda de l’Atlàntic. Som aquí amb Àngels Gregori, presidenta de la institució, i Manolo Gil, vicepresident del PEN pel País Valencià. Andreu Gomila és l’altre escriptor convidat, i m’agrada pensar que som justament dos valencians i dos mallorquins els que representam la literatura catalana a l’estranger: els Països Catalans també haurien de ser aquesta normalitat. Com serà, però, aquest intercanvi?, em deman en arribar. Ens «entendran»? I què vol dir, que ens entenguin?, em responc a mi mateix.

Dues visites privilegiades

El primer dia ja esbós una possible resposta a aquesta qüestió: és que aquí ja ens coneixen. Assistim a una recepció a la Biblioteca Nacional, un dia dirigida per Jorge Luis Borges, amb representants dels centres PEN a Argentina, Chile, Puerto Rico i Paraguai i en la conversa, el director actual, Juan Sasturain, s’interessa de seguida per l’ús social del català. Va passar els anys de joventut a Barcelona i és coneixedor del bo i millor de les nostres lletres: va testimoniar el naixement de la mítica col·lecció «La cua de palla» de novel·la negra, amb una marcada vocació popular, i és amic íntim de l’escriptor Andreu Martín. «Va ser el padrí de la meva penúltima boda», confessa animat pel mate. Reim. Després, baixam a la sala de consulta: allà, Gabriel Seisdedos, president del PEN argentí, ens mostra un article de La Prensa que es fa ressò de la fundació del centre a Buenos Aires, en un congrés del PEN Club Internacional. Era el setembre del 1936, en plena Guerra Civil espanyola, i hi assistí, en representació del PEN Català, Joan Estelrich. La sensació de privilegi històric, de fer part d’un lligam que traspassa dècades, amara l’espai. No és que ens coneguin: és que ens retrobam.

A la tarda, visitam l’edifici de la Legislatura: per entendre’ns, una institució homòloga als nostres ajuntaments que representa la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. Ens hi rep amb tota l’hospitalitat (i una generosa plata d’alfajores) Roy Cortina, president de la Comissió de Cultura a la Legislatura i un fantàstic conversador. Ens ensenya les vistes del seu despatx, davant per davant de la Plaza de Mayo: l’edifici històric del Cabildo, d’estil colonial espanyol, des d’on paradoxalment es promulgà la independència de l’Imperio, i la Casa Rosada, amb Puerto Madero al fons. De seguida ens toca baixar, és a punt de celebrar-se la taula rodona amb la participació d’Àngels Gregori, la lingüista i activista feminista Teresa Meana, del País Valencià, i la professora Mabel Giammateo, moderada per Gwendolyn Díaz-Ridgeway, sobre llenguatge inclusiu. Un acte interessantíssim on s’exposen diversos casos i possibles solucions tant per a la llengua catalana com per a la castellana, amb arguments lingüístics i també polítics i socials. Un acte estimulant i ple de seny que pens que estaria molt bé que haguessin escoltat algunes activistes contràries al llenguatge inclusiu a casa nostra. No es pot demanar tot…

Nosaltres, a la Feria

L’endemà trec el cap a la llibreria El Ateneo, un antic teatre de tres plantes convertit en llibreria. A l’entrada hi tenen destacades Mercè Rodoreda i Irene Solà. Compr Soy una tonta por quererte, el nou llibre de contes de Camila Sosa Villada, que em destrossà i em fascinà per sempre amb la novel·la Las malas.

A l’horabaixa, Gregori m’acompanya a la Feria Internacional del Libro: allà convers amb Manolo Gil i l’escriptor Miguel Gavilán sobre els meus llibres i sobre la diversitat i el talent de la literatura catalana actual: hi surten noms com David Vilaseca, Terenci Moix, Biel Mesquida o Maria-Mercè Marçal, i de qualque manera, sent que parlar de Transbordo i d’Ariel y los cuerpos allà dona encara més sentit a la traducció d’aquestes obres: la primera, publicada per Egales, meva; la segona, a Dos Bigotes, de Bruno Álvarez i José Monserrat.

Just després, ens canviam de pavelló per celebrar l’acte de presentació del llibre Sagitario (Raig Verd, 2022), la traducció a l’espanyol de Sagitari, de Joan Fuster. Allà, Gregori i Gil ofereixen una visió panoràmica de la seva obra i trajectòria, l’escriptor argentí Gabriel Súnico comparteix amb el públic la seva lectura del llibre (definint Fuster com una mena d’escriptor «punk» català, cosa que desperta més d’un somriure còmplice i curiós entre els assistents), i Andreu Gomila agermana el llegat i el caràcter de Fuster amb alguns aspectes de l’obra de Jorge Luis Borges; una operació intel·ligent, tenint en compte l’adoració dels lectors portenys cap a aquest autor.

Tant en un acte com a l’altre, el públic i els membres dels diversos centres PEN a Llatinoamèrica ens escolten amb atenció i amb un interès genuí, i la veritat és que em referma l’autoestima col·lectiva. Aquí ningú ens pregunta per què escrivim en català, ni en quina mesura ens relacionam amb el sistema cultural espanyol o el francès. Tenen clar que existim, tal com existeixen ells, i que existim amb entitat pròpia, orgullosament.

Libera la palabra

Dissabte cloem l’intercanvi amb un recital al Museo Enrique Larreta, un centre d’art proper al barri de Palermo: «Libera la palabra», es diu el certamen. I el cartell afegeix: «Cataluña, invitado especial». L’acte és una marató de lectura en veu alta que s’allarga més de tres hores, en què el català, el castellà, el quítxua o el guaraní conviuen en pla de respecte. En feim part Àngels Gregori, amb la seva antologia Deberíamos habernos quedado en casa (Godall, 2021), Andreu Gomila, que recita un poema llarg de Carrer dels dies (Proa, 2012), i jo mateix, amb un capítol escurçat d’Ariel i els cossos (Empúries, 2019). La trobada és llarga però passa volant per la gran diversitat de veus, propostes creatives i maneres de recitar que la conformen, i acabam amb la certesa que després d’aquest acte pràcticament de comunió, ara som tots u, o som part d’una mateixa cosa.

Supòs que la raó d’aquest viatge, enllà de celebrar les nostres literatures i establir vincles entre els PENs de Llatinoamèrica i el PEN Català, també era això.