PEN Català
AELC
OCB

Amics i amigues,

Falta molt poc perquè celebrem la diada de Sant Jordi de l’any 2018. Any 2018: som ben entrat el segle XXI, han passat més de quaranta anys des de la mort del dictador. Ningú no ho diria, però. La festa del llibre i de la rosa, un dels dies més bells de l’any per als que estimam la llengua i els llibres, ens troba enguany en una alarmant atmosfera de retrocés de les llibertats i d’agressivitat cap a la nostra llengua i la nostra cultura. Nosaltres, naturalment, perseverarem en allò que sabem fer i que ens agrada, que és fer servir les paraules per crear sentits que vagin més enllà de la prosa administrativa o l’intercanvi banal del dia a dia. Feim literatura. La celebrarem ara, en el magnífic Festival de Poesia de la Mediterrània, i la celebrarem al carrer el proper dia 23.

El que no farem, però, és fer del conreu de les lletres quelcom d’aliè a la gravetat del moment. Els escriptors i escriptores de les Illes denunciam el clima inquisitorial en què els creadors viuen aquests dies: tots tenim a la ment els casos de gent imputada, investigada o fins i tot condemnada per articles, per piulades, per accions pacífiques o per cançons. L’Espanya de Rajoy, que es mira en el mirall de la Turquia d’Erdogan, és ara mateix una xacra del món occidental que aspira a ser el model de món lliure. De manera especial, denunciam que hi ha dones justes i homes justos que són a la presó sense haver comès altre delicte que el de defensar pacíficament les seves idees. No volem deixar de fer festes literàries, però tampoc no les volem fer sense recordar els presos i sense exigir-ne la llibertat.

Celebram enguany, amb motiu del 25è aniversari de la seva mort, l’any Llompart, l’any que volem dedicar al record d’aquell alt poeta i digníssim defensor de la llengua i la cultura. En un breu poema escrit al final de la seva vida, Josep Maria Llompart s’adreça al nostre patró de les lletres, Sant Jordi, en qui veu un emblema de l’anhel de llibertat. Al principi, el poeta veu el cavaller que s’allunya, com si es tractàs, igual que ara, d’un moment de desfici. El poema acaba, però, amb una proclamació d’esperança:

Us veig, Senyor Sant Jordi, en els
batecs blavosos del capvespre,
en les mans decandides del ponent;
us veig llunyà, minúscul,
fent-vos enfora amb la cançó i la rosa;
us veig en els cantons de la nostàlgia,
cavaller de l’amor, espurna en la tenebra.
Adesiara
em passau per la vora, llampec, frisança.
Portau l’espasa al cint,
al broquer fulgurant la creu de flama
i, enarborat,
el penó d’or i sang
tremolant en el vent de l’esperança.

I així, amb amb esperança i amb combativitat, és com volem continuar fent el que ens agrada, com volem continuar fent literatura.

Palma, 15 d’abril de 2018