El nostre company Miquel Àngel Llauger ha assistit a la trobada anual del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Internacional a Zagreb i ens envia aquesta crònica:

La feina del PEN Internacional, com la de cada un dels centres PEN, s’organitza en una sèrie de comitès. Tots fan una feina important, però crec que no és injust dir que la feina dels comitès d’escriptors empresonats és una mica el cor de la missió actual del PEN. Si més no, això ho sentien els delegats que s’han reunit a Zàgreb, aquests passats dies 12, 13 i 14 de maig, per a la reunió del Comitè d’Escritors Empresonats del PEN Internacional. M’ha correspost assitir-hi en representació del PEN Català, i puc dir que aquella frase feta que diu que d’aquestes coses se’n torna carregat d’energia i d’idees no pot ser més certa. Se’n torna, sobretot, carregat de la sensació que, davant les inustícies, fer alguna cosa, per petita i poc útil que pugui semblar, sempre és millor que no fer.

Com passa de vegades, el nom no reflecteix el conjunt de tot el que s’hi fa: es fa feina sobre escriptors empresonats, però també sobre escriptors exiliats, sobre censura i llibertat d’expressió, i més coses. La reunió del Comitè serveix per constatar el ventall temàtic i la finesa analítica amb què se’n parla i, molt especialment, per conèixer iniciatives i projectes magnífics que es fan aquí i allà. Per posar-ne només alguns exemples: la revista el PEN/Opp, del PEN de Suècia, que publica molts de textos d’autors que no poden publicar al seu país; el programa PENWrites, del PEN del Regne Unit, que promou que escriptors del món escriguin cartes a autors empresonats; la magnífica Writers at risk database del PEN dels Estats Units; els Diàlegs sobre la Guerra del PEN d’Ucraïna, en què escriptors del país conversen amb escriptors del món, o els podcasts del PEN de Sudàfrica.

A la reunió del Comitè es va parlar de fer denúncia als mitjans de comunicació, de fer pressió als governants, d’acompanyar els escriptors que pateixen presó o assetjament judicial, de fer seguimet legal dels casos i d’acollir exiliats, i també es va fer una feina de reflexió sobre com evoluciona el panorama de les amenaces a la llibertat d’expressió. En una taula es va tractar de les noves formes d’autoritarisme i de desinformació pròpies de l’era digital, i en una altra de com la xacra de les lleis penals de difamació s’està estenen arreu del món. El PEN Català i el PEN Basc havíem estat convidats a explicar-hi el cas espanyol i les seves lleis mordassa, i em va correspondre sintetitzar els desbarats legislatius i judicials d’un país que té, ara mateix, un cantant a l’exili i un altre a la presó.

El lloc on es celebra una reunió d’aquestes característiques sempre li imprimeix un caràcter o un altre. Potser no tot surt de la manera ideal: una reunió a Europa sempre suposa una presència molt més gran de representants del Nord que del Sud. El PEN de Croàcia és, en qualsevol cas, un centre molt actiu i, a més de l’excel·lència organitzativa, va saber donar a la reunió un èmfasi eslau i balcànic molt d’agrair. La presència ucraïnesa va ser molt important, i va constituir un testimoni valuosíssim de com la família literària es pot convertir en un exemple de dignitat enmig de la guerra. Les intervencions de centres com la pròpia Croàcia, Bòsnia o Montenegro, d’altra banda, varen constituir, en conjunt, una bona finestra a un món devastat per la guerra no fa tant i que cerca el seu camí de llibertat i identitat pròpia.

Les reunions del PEN acaben amb una vetllada literària: diria que no pot ser d’una altra manera. Hi vàrem poder sentir veus de diferents racons d’Europa, però també del Iemen, de Bangladesh, de Myanmar o del Camerun. Vaig trobar que em tocava dur-hi la presència de la nostra llengua, de situació ben entesa en un entorn de diversitat lingüítica i de dificultats per mantenir-la. Durant dos o tres minuts, en una taverna del barri antic de Zàgreb, gent d’arreu del món aliada amb la causa de la llibertat, va sentir uns versos de Salvador Espriu, escrits en temps de fosca i de perseverança.