El passat 8 de setembre, devers les set, el PEN Català reuní als jardins del Palau Robert més de cent cinquanta persones: escriptors, editors, llibreters, lectors i personalitats del món cultural català en una feta que tenia l’atmosfera dels anys vint. Elisenda Figueras, Marta Pessarrodona, Susanna Rafart, Antoni Clapés, Joan Rendé, Jaume Subirana, Izaskun Arretxe, Mohamed Bitari, Àngels Gregori, Àlex Broch, Marta Nadal, Sebastià Portell, Simona Skrabec i Bashkim Shehu són alguns dels assistents més significatius. L’acte fou presentat per la periodista cultural Anna Guitart, que va introduir tot un conjunt de persones que representaven el llarg camí de l’associació. Laura Huerga, la coratjosa presidenta del PEN, parlà de lluites novelles com l’emergència climàtica i l’amenaça de noves formes de consum cultural contra els drets lingüístics, expressà la seva preocupació per la pujada de l’extrema dreta, la censura silenciosa i recordà els casos de Pablo Hasél i Valtònyc, i també les paraules de felicitació de Jordi Cuixart. Manuel Guerrero explicà les línies fonamentals de l’exposició acabada d’inaugurar. Carles Torner presentà el llibre PEN Internacional. Una història il·lustrada, que recull documents i imatges d’un segle d’història difícil i lluitadora i explicà els programes del PEN per protegir la llibertat d’expressió i la situació dels escriptors perseguits. Gemma Rodríguez va presentar i donar la paraula a dos escriptors refugiats a Barcelona, Jairo Videa i Juan Daniel Treminio, gràcies al programa de l’Escriptor Acollit del PEN Català en el marc de la xarxa de ciutats refugi ICORN. La traductora Dolors Udina i l’escriptor Biel Mesquida contaren la seva experiència com a membres històrics. Dolors Udina va fer un gran elogi de la publicació de la revista Visat i agraí el treball de Simona Skrabec, Joaquim Gestí i la desapareguda i estimada Montserrat Franquesa, a la qual se li dedicarà un homenatge. Biel Mesquida parlà contra la censura i l’autocensura. Recordà la que va sofrir el temps del franquisme el seu primer llibre L’adolescent de sal i recalcà que la feina essencial del PEN és defensar la literatura en aquests moments en què desapareix des de l’escola primària a la universitat.


Al final, un dels membres més vells del PEN Català, Joaquim Carbó, el més jove, Jordi Jiménez, i la presidenta Laura Huerga bufaren les espelmes del pastís d’aniversari entre l’alegria general. Començaren els participants a brindar per la celebració amb acolorits còctels d’època, tastaren el deliciós pastís d’aniversari i escoltaren i ballaren als ritmes músicals d’un conjunt que interpretava peces dels anys vint. La festa s’allargà fins ben entrada la nit en un ambient de joia i companyonia.

Pots mirar un vídeo que resumeix la festa clicant aquí.

El mateix 8 de setembre, a les dotze, a la Sala de Cotxeres, s’inaugurà l’exposició PEN Català, cent anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió, a cura de l’escriptor Manel Guerrero amb el suport documental d’Helena Pol, i organitzada per l’associació, actualment presidida per l’escriptora i editora Laura Huerga. Amb un muntatge modèlic, clar i funcional, es conta que el PEN va ser fundat a Londres l’octubre de 1921 per la poeta i novel·lista Catherine Amy Dawson Scott per crear un club anglès on es reunien escriptors de tots dos sexes. Des d’un bell principi proclamava la solidaritat literària internacional i la defensa dels drets i les responsabilitats dels escriptors. El nom tenia un doble sentit: per un cantó, recordava la professió dels seus membres (Poets, Essayists i Novelists), i per l’altre, l’eina que empraven, la ploma, pen en anglès.

També podem veure com el 19 d’abril de 1922 hi ha la fita catalana inicial: en un sopar a l’hotel Ritz de Barcelona el poeta i director de La Revista Josep Maria López-Picó, el també poeta i traductor Josep Maria Millàs-Raurell, el poeta anglès John Langdon Davies, l’antropòleg Josep Maria Batista i Roca i el filòsof i economista Joan Crexells varen fundar la branca catalana del PEN Club. Era el tercer del món. I després també es crearen el suec, el romanès, l’italià, el belga, el noruec, l’holandès i el nord-americà. Si se segueix l’itinerari de l’exposició amb una cronologia molt visual, amb fotografies, documents i publicacions, podem veure i saber que el PEN Club Català es va convertir en un espai de molta activitat cultural i intercanvi d’escriptors (a Barcelona vingueren autors tan significatius com Paul Valéry, Luigi Pirandello, G. K. Chesterton o Jules Romains). Representants catalans prestigiosos del club, com el poeta Carles Riba o el gramàtic Pompeu Fabra, anaren a congressos internacionals del PEN a tot Europa. A l’exposició hi ha els manifestos que ha fet el PEN Català, d’entre els quals destaca el Manifest de Girona sobre els Drets Lingüístics, que va ser presentat per Josep M. Terricabras i aprovat al Congrés Internacional de Belgrad, l’any 2011. També s’hi poden veure la Carta Fundacional del PEN (1927), el Manifest de les Dones (2017) i el Manifest de la Democràcia de la Imaginació (2019).

La mostra és un recorregut molt complet per la història del PEN amb les seves figures més representatives, els llibres que ha publicat al llarg dels anys, els cartells que han fet destacats pintors catalans, els escriptors perseguits i exiliats que ha acollit el PEN i fetes tan significatives com quan l’any 1933 el poeta J. V. Foix va anar com a representant del PEN al Congrés de Dubrovnik i la seva intervenció va aconseguir la condemna del règim nazi amb l’expulsió del PEN Alemany, que estava d’acord amb aquell govern que perseguia els escriptors i havia fet cremes de llibres a les places. També, Foix va aconseguir que el 1935 Barcelona fos la ciutat que acollís el XIII Congrés Internacional del PEN, amb 25 delegacions internacionals representades per 165 persones. Una foto als jardins del Palau Robert amb el Comitè Executiu ens mostra Carles Riba i Clementina Arderiu entre els participants. En aquesta època el PEN va acollir escriptors perseguits com Klaus Mann i Ernst Toller. A partir de la guerra incivil el PEN ja funcionava com una organització capaç d’oferir ajuda efectiva: allotjar i gestionar documentació per a escriptors desplaçats, provisions per alleugerir el pes de l’aïllament i articles tan bàsics i estratègics com paper per continuar imprimint. El 1939 una quarantena d’associats es varen veure obligats a partir cap a l’exili. Mercè Rodoreda, Alfons Maseras, C. A. Jordana, Lluís Muntanyà, Armand Obiols i Francesc Trabal són alguns dels noms dels que partiren amb un bibliobús, creat pel Servei de Biblioteques al Front, des del mateix Palau Robert cap a l’exili. Des del final de la guerra el PEN Català va aconseguir una agència al Regne Unit, el secretari de la qual era Josep Maria Batista i Roca. La gran diàspora intel·lectual catalana va revitalitzar el PEN Català: Palau i Fabre des de París, Francesc Trabal i Joan Oliver des de Xile, Avel·lí Artís-Gener des de Mèxic. El 1965 es va constituir en un domicili particular de Barcelona un Comitè Executiu del PEN impulsat per Rafel Tasis. El 1968 hi va haver una reunió al Palau Dalmases amb la Capmany, el Sarsanedes i el Manent. Per evitar la policia, la sessió de refundació es va fer en un viatge entre Barcelona i l’Espluga de Francolí, a bord d’un autocar, el 4 de febrer de 1973. Hi varen assistir quaranta-dos escriptors, i la nova junta va quedar constituïda per Joan Oliver com a president, Maurici Serrahima com a vicepresident i Tísner com a secretari, amb Joan Fuster i Josep Maria Llompart com a representants del País Valencià i les Illes Balears, i Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Carbonell, Alexandre Cirici-Pellicer, Guillem-Jordi Graells, Jordi Melendres, Víctor Mora, Maria Antònia Oliver, Montserrat Roig i Francesc Vallverdú a les vocalies.

A través de la mostra es pot veure com el PEN Català des de llavors ha estat una associació capdavantera en la lluita per la llibertat d’expressió, per les dones (el comitè d’escriptores), pels escriptors  perseguits, refugiats i amenaçats de mort (el comitè d’escriptors a la presó), i per la defensa de la traducció i els drets lingüístics (comitè de traducció i drets lingüístics). I també es recalca el prestigi dels treballs del PEN Català al món per la presència en congressos i reunions internacionals, per un cantó, i per l’altre, la presidència del Comitè Internacional, que ha estat en mans catalanes quatre vegades: Isidor Cònsul (1993-1996), Carles Torner (1996-2002), el qual també en va ser director executiu (2014-2020), Josep Maria Terricabras (2008-2014) i Simona Skrabec (2014-2020).

També es pot veure al Palau Robert la col·lecció d’art del PEN, que al llarg dels anys ha rebut donacions d’artistes com Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Narcís Comadira, Jaume Plensa, Mireia Sellarès, Frederic Amat, Francesca Llopis, Mar Arza, Antoni Tàpies-Barba i Albert Serra, que ha fet el d’aquesta celebració. Un vídeo, realitzat per Eva Vilamala i Ariadna Relea, recull entrevistes amb membres de la junta del PEN Català dels darrers anys. L’exposcició es podrà visitar al Palau Robert fins el 30 de novembre.