Teresa Pascual (Gandia, 1952) és llicenciada en Filosofia per la Universitat de València i ha treballat amb la condició de catedràtica com a professora de secundària. 

Per què ets sòcia del PEN i quina és l’àrea de treball del PEN que t’interessa més?
Entre altres coses li dec a Maria-Mercè Marçal que m’informara de l’existència del PEN  i que m’animara a associar-me. És indubtable la importància d’organitzacions que promoguen la projecció internacional de la llengua i la cultura catalana, aixina com les relacions a nivell mundial entre escriptors-es; però a mi el que més m’atreu del PEN  és que totes les seues accions les impregna la defensa dels drets, tant d’expressió com de les diferente llengües i literatures. En quant a l’àrea de treball, personalment m’interesa la traducció i trobe que els seminaris interculturals poden ser molt enriquidors.

Quina creus que hauria de ser la prioritat del PEN per als propers cinc anys?
Jo he trobat a faltar una comunicació més personal i directa amb els socis i sòcies. Crec que si açò s’aconseguira, el PEN guanyaria en dinamisme i en implicacions en els diferents programes i àrees. Caldria, des del meu punt de vista, que les activitats del PEN arribaren a aquestes perifèries, com el País Valencià, on el PEN ha tingut una escassa presència.

En quin projecte treballes actualment?
Fonamentalment treballe en poesia, estic treballant en un nou poemari.

—

Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) és poeta, narradora, impulsora de projectes creatius.

Per què ets sòcia del PEN i quina és l’àrea de treball del PEN que t’interessa més?
Fa tants anys que me’n vaig fer, que ja no recordo què m’hi va impulsar. Crec que hi va tenir a veure el contacte amb la Maria-Mercè Marçal i la seva implicació. Però sí que sé per què em faria sòcia ara mateix, si no ho fos: que el PEN sigui una associació de tan llarga trajectòria i defensi els drets lingüístics i promogui la literatura ja fóra un bon motiu, però que es dediqui a defensar els escriptors perseguits o empresonats i a acollir-los, quan és possible, em sembla definitiu per pensar que mereix tots els socis del món. També, d’altra banda, aquest compromís amb la llibertat d’expressió esdevé l’àrea de treball que més m’atrau del PEN.

Quina creus que hauria de ser la prioritat del PEN per als propers cinc anys?
No trobo una resposta que se circumscrigui a cinc anys. Però segur que, i per començar, al PEN li cal continuar existint, que no és poc. I amb entusiasme. I fer visible la seva existència i activitats perquè l’anonimat, tan desitjable per a segons quines bones obres, per a d’altres és nefast. No hi ha terme mig. Crec que el fet de demanar-nos aquestes petites entrevistes i publicar-les, ja és un pas en aquest sentit. Pel que fa a la difusió de la literatura en la nostra llengua, potser suggeriria que es donés més visibilitat no només als traductors sinó a les obres escrites en català, d’autors contemporanis, que han estat traduïdes a altres llengües, i em refereixo sobretot a obres de poesia (en sóc part interessada, no ho puc evitar!). La poesia té més dificultats a l’hora de ser traduïda i, si un llibre ho aconsegueix, val la pena que se’n faci ressò a través del PEN.
I com que vivim els temps que vivim… la màxima prioritat és apostar com sempre però lluitar amb més força i convenciment i gosadia que mai per la defensa de les llibertats.

En quin projecte treballes actualment?
Actualment acabo de publicar el meu novè llibre de poemes, La gota negra (Pagès Editors), i el meu projecte immediat és ajudar-lo a arribar no tant a molta gent com a aquelles persones a qui pugui arribar més endins, i fer-ho a través de presentacions, entrevistes, recitals… (tot el que em permeti la precarietat de salut de la mare, ara agreujada). I per descomptat anar tramant, amb en Joan Duran, la 13a Festa de la Poesia a Sitges, una Festa que cada any representa un repte nou i que jo visc, més que no pas com una tasca organitzativa, com una obra de creació i fins i tot diria una història d’amor.