Isabel Granya (Badalona, 1964). Gestora cultural, investigadora i poeta. És al capdavant de l’Espai Betúlia des de l’any 2007.

1) Quin pes creus que té la teva identitat/personalitat en la teva forma d’escriure?
Absoluta, escric el que soc. Potser si fes ficció seria diferent. Però faig assaig i estudis literaris i poesia. En els estudis literaris i l’assaig soc molt rigorosa, les evidències et duen a unes conclusions que no es poden falsejar i que cal interpretar de manera escrupolosa. Quant a la poesia la meva manera de concebre-la m’obliga a moure’m en els paràmetres de la veritat. Entenc la poesia com un camí d’autoconeixement i mentir-te a tu mateix no és un camí vàlid. L’honestedat em sembla l’únic camí possible.

2) Creus que en algun moment de la teva carrera literària la teva llibertat d’expressió s’ha vist amenaçada?
No. Per sort he escrit sempre el que m’ha semblat. I si alguna vegada no ho he fet hauria de reconèixer que ha estat autocensura, però mai m’he vist obligada a corregir una línia per imposició externa. Reconec que això és un guany dels que m’han precedit, no pas meu.

3) Què és el més controvertit que has escrit mai?
Un article de diari en què criticava Albiol molt abans de ser alcalde, allà pels any noranta. Va fer una campanya política que es deia «Estrena alcalde», acompanyada d’una foto seva, engominat i amb la clenxa al mig, una imatge eminentment conservadora per una prestesa novetat inexistent. La seva proposta és la més gastada i rància d’Europa.

4) Hi ha algun text que desitjaries no haver escrit o publicat?
No. Assumeixo plenament tot el que he escrit, tot i que en algun moment em pugui ruboritzar per la ingenuïtat d’algun poema primerenc, o perquè avui ja no penso igual en algun tema. Soc una persona i el meu pensament evoluciona amb el meu creixement personal i amb tot el que vaig experimentant en el meu trajecte vital. No conec cap escriptor que no hagi evolucionat en pensament i, per tant, en la seva escriptura. No em fa vergonya reconèixer «els meus jo», per molt que ja no hi siguin són part de mi.

5) Algun llibre que hagi marcat la teva forma d’escriure?
Impossible un de sol. Cementiri de Sinera de Salvador Espriu, és el primer llibre de poemes que em vaig aprendre de cor, sense proposar-m’ho. Jo era molt jove i em va produir un impacte molt profund.
El retorn de Maria Antònia Salvà, A favor meu, vostre de Marta Pessarrodona, Bruixa de dol de Maria Mercè Marçal i Poemes de passió i enginy d’Emili Dickinson, per molt que després hagi llegit moltes poetes catalanes i foranes, aquestes són les primeres poetes que vaig llegir cercant referents i m’acompanyen sempre.

 

SOBRE ISABEL GRANYA: Gestora cultural, investigadora i doctora en Literatura Catalana (UAB). Es dedica a la recerca de la història de la literatura i la cultura catalanes. El 2008 va obtenir el Premi Crítica Serra d’Or de recerca i recentment ha editat l’Obra Poètica de David Sanahuja (2015). Com a poeta ha publicat Anagrama de sal (2011) i Mudar de pell (2016) i com a tècnica de cultura és al capdavant de l’Espai Betúlia des del 2007.