SEBASTIÀ PERELLÓ (Costitx, Mallorca, 1963). Professor de llengua i literatura catalanes, narrador, poeta i assagista.

1) Quin pes creus que té la teva identitat/personalitat en la teva forma d’escriure?
Sempre he pensat que allò que ets fa més nosa que companyia, perquè quan escrius has de fer lloc, t’has de plomar i quan t’has escatat a bastament per ventura aconsegueixes crear l’espai capaç d’acollir les veus que, al cap i a la fi, diran més de tu del que voldries.

2) Creus que en algun moment de la teva carrera literària la teva llibertat d’expressió s’ha vist amenaçada?
Tenc por que he estat sobretot jo mateix qui ha fet ombra als mots. Ara no sabria dir si el costum d’amenaçar la meva pròpia llibertat d’expressió ve de l’època en que he escrit, perquè, al cap i a la fi, crec que l’autocensura fa niu en nosaltres perquè els temps que corren la converteixen en una sordina de la veu que no sempre sabem esquivar. Escriure és també això: esser esquerp, desertar-se d’aquesta misèria que ens corre per les venes, espantar aquestes ombres, defugir les traves, i perdre els papers. Desfer-se en els textos. I no tenir aturall. D’aquesta manera trobes l’escletxa on escapar de consignes, dictàmens, programes que volen estucar-te la veu. La llibertat d’expressió és una forma de deriva, trescar i córrer, perquè ni tu et puguis glapir.

3) Què és el més controvertit que has escrit mai?
No m’empeny cap afany d’ensenyorir-me de res, ni de la controvèrsia, ni de la confrontació. Però en cada paraula que escric hi ronda la voluntat de ser movedís, inestable, fer permanent la fugacitat, fins i tot de mi, moure’s sense punt fix, perquè no vull ser un acòlit del sentit, sempre disconforme. No cerc seguretat, sinó estar permanentment en obres. En gran controvèrsia. Sempre inconvenient.

4) Hi ha algun text que desitjaries no haver escrit o publicat?
Crec allò que diuen: els textos no s’acaben, s’abandonen. Escrivim entre l’estupor i la urgència. I des de la incomoditat de no arribar a saber. La lletra sempre és revocable. No són lletres d’or intocables. Són retxes dins l’aigua. I aquesta és la sort que tenim.

5) Algun llibre que hagi marcat la teva forma d’escriure?
No m’agrada fer llistes de llibres, sempre m’estim més disposar de la biblioteca que s’obre a la meva avidesa. No tenc llibres de capçalera. Escrivim en una cambra d’ecos i galls i vull pensar que en mi ressonen veus que són dels altres i em fan companyia i s’han trunyellat amb la meva. No m’obsessiona tenir una veu pròpia, més aviat em fa por. Per això una biblioteca és el paradís. D’altra banda sé que en la literatura trampoc no tries els pares, només esperes que et deixin esser allà, a qualsevol racó. I també sé que les marques que s’han escrit a la pell de la meva escriptura no sempre són les que voldries.

SOBRE SEBASTIÀ PERELLÓ: Va formar part de la junta del PEN Català entre els anys 2005 i 2010, i de la redacció de la revista Visat (d’aquesta mateixa entitat) del 2009 al 2010.

En el camp de la poesia ha publicat La set (El Gall, 2007), Percaceries (Lleonard Muntaner, 2010), Talls d’ombra (Lleonard Muntaner, 2012) i Amb la maror (Lleonard Muntaner, 2017).
Es va iniciar en el món de la narrativa amb el recull de relats Exercicis de desaparició (Di7, 2000), Premi Bearn de narrativa, seguit d’un altre recull, Mans plegades (Empúries, 2004). L’any 2007 fou antologat a Combats singulars. Antologia del conte català contemporani de Manel Ollé, (Quaderns Crema 2007). Al 2008 publica la novel·la Pèls i senyals (Empúries, 2008) i Veus al ras (Club Editor, 2016), guardonada amb el Premi de la Crítica Catalana de narrativa, és la seva segona novel·la.
En assaig i crítica literària és autor d’Els darrers de l’illa (Lleonard Muntaner, 2014), En mi no hi ha res (Núvol, 2014) i Segons l’estació: George Sand i Llorenç Villalonga (Lleonard Muntaner, 2018).