Corrandes de l’exili

Avui en terres de França
i demà més lluny potser
no moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida.
L’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
com una Mare de Déu
que he trobat a la muntanya.

Dolça terra del Vallès,
enyoro les tevés gràcies:
casa meva de pagès,
els geranis, les acàcies…

Una nit de lluna plena
travessàrem la carena
tristament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena!

Venceren perquè eren forts
i cruels sense recança.
Com marciren els teus llors
i esfondraren ta esperança!
Catalunya, fera mansa,
calla i plora tes dissorts:
plorant pensa en els teus morts
i callant en la venjança.

Joan Oliver (versió de l’àlbum del PEN Català).