El 16 de setembre de 2004 es reuneixen a Barcelona al Forum de l’FNAC Illa, per dialogar davant el públic, els escriptors Drago Jancar d’Eslovènia i Jaume Cabré de Catalunya. Una oportunitat excepcional per reflexionar sobre els dilemmes de la identitat mediterrània: davant la tradició i contra l’oblit del nostre passat històric.

Jaume Cabré (1947) i Drago Jancar (1948) van néixer només amb un any de diferència a dues ciutats força distants. Maribor, la segona ciutat més gran d’Eslovènia, i Barcelona es troben als dos extrems de l’arc amb el qual es clou la mar Mediterrània al nord.

Des de Catalunya, l’Adriàtic és vist com un espai poc definit, de contorns desdibuixats. Preguntant a l’atzar, segur que trobaríem moltes persones que repetirien la qüestió amb incredulitat, ¿Eslovènia té sortida al mar? Per què, doncs, la gent tant sovint no sap com emplaçar exactament aquest país? Eslovènia es va fer conèixer per primera vegada clarament separada de Iugoslàvia durant la dècada dels vuitanta del segle XX en una campanya turística internacional sota el lema “a la banda assolellada dels Alps”. Però probablement no és només la imatge unitària amb la qual es presentava l’estat iugoslau la raó que sigui tan desconeguda.

Els pocs quilòmetres de costa dels quals estem parlant representen la sortida al mar del reich mil.lenari dels alemanys, sota el nom que sigui, o bé el Sacre Imperi Romano-germànic o bé la Monarquia Austrohongaresa. Per tot això aquest poble mai abans ha estat emplaçat en cap mapa, però entre Itàlia i la península d’Ístria viuen tanmateix, des de fa segles, els eslovens.

No són els 1.500 quilòmetres de distància física el que separa les dues cultures. La cultura catalana i l’eslovena queden emplaçades en dos contextos històrics i geogràfics clarament diferenciats. Es interessant veure, però, que tant Jaume Cabré com Drago Jancar s’han sentit atrets pel pol oposat. Jancar envia sovint els personatges a un pelegrinatge cap a l’altra riba del Mediterrani.

Així Josef Ott, el protagonista de la seva novel.la més emblemàtica Galiot, ambientada en el segle XVII, acaba la seva vida errant a dalt d’una galera. Per no parlar ja dels escenaris del món hispànic expandit, de l’atracció que sent Jancar per l’Amèrica Llatina. El millor exemple seria potser el conte “El fantasma de Rovenska” en el qual ensenya tota l’absurditat del poder hereditari amb l’exemple de la nissaga imperial que va marcar el destí tant de catalans, com d’eslovens, els Habsburgs. Narra el viatge del príncep hereu Ferran Maximilià, l’emperador de Mèxic, per ocupar el tro que li pertany i la seva derrota. Europa és per a Jancar un sol espai, tant avui com en el passat. Això ho demostra en la novel.la Katarina, el paó i el jesuïta, amb una institució tan important per a Espanya com per a la resta del món occidentalitzat com són els jesuïtes. Com moltes altres obres seves, aquesta novel·la no pertany a l’època actual, sinó que recrea l’ambient del continent europeu en el segle XVIII. Jancar sent l’atracció del món que hi ha més enllà de les fronteres del conegut, viatja no només a través de l’espai, sinó també en el temps.

Aquesta mateixa característica la podem veure ja al primer cop d’ull també en les obres de Jaume Cabré. L’univers literari de Jaume Cabre està poblat de caràcters vinculats a l’espai d’Europa Central. Segurament és la música que li ha obert les portes a les cases de Praga, la ciutat del destí del malaurat viatge de la violinista Teresa Planella a la novel.la L’ombra de l’eunuc. No hem d’oblidar també els altres músics centreeuropeus que viuen en els seus contes, com tampoc el noble Luwovski d’orígens polonesos que porta a la literatura catalana l’exòtic tema dels vampirs. Alhora, però, Cabré s’atreveix mostrar també la cara més obscura del món a la riba est del Mediterrani, la seva “Balada” és una de les poques obres que s’ha atrevit des de fora a abordar el tema de la guerra a Bòsnia.

Més enllà del paral.lelisme que podríem trobar en l’interès pel passat i per les contrades llunyanes, Jancar i Cabré mostren que els uneix una preocupació més profunda. S’interessen per les divisions ideològiques que perduren d’una generació a l’altra, per la lluita pel poder que es manté en tots els temps i utilitza els mateixos mecanismes, narren sobre el desengany, la impossibilitat de preservar els ideals en un món corromput, cínic. Però a més a més de tot això els dos escriptors s’adonen molt clarament de la necessitat de lluitar contra l’oblit. La història s’escriu contínuament, cada dia lluitem per allò que contindrà l’acta amb la qual el nostre temps passarà a formar part de la història.

La intenció d’aquesta trobada no és buscar una definició de què és la Mediterrània, construir la imatge descafeïnada d’un espai multicultural que ja comença ser un tòpic massa gastat, sinó que ens voldríem atrevir a fer una radiografia de la història recent d’aquest espai com la que són capaços de fer aquests dos escriptors.

per Simona Skrabec