La setmana passada va tenir lloc una nova edició del Festival Internacional de Poesia de Lleida, comissariada per Àngels Gregori i Anton Not. En un dels actes, que duia per títol “Amor tan lliure que era jo”, fent referència a un vers d’Enric Sòria, hi va participar el poeta Bàssem An-Nabrís, juntament amb Sòria, Rosa Fabregat i Pere Pena.

L’acte va tenir lloc al Cafè del Teatre de l’Escorxador, amb una assistència massiva de públic. Era el primer cop que el poeta palestí Bàssem an-Nabrís llegia a la ciutat, que el va acollir de forma massiva, amb més de cent persones de públic.

Durant l’acte va tenir una presència important la denúncia a la manca de llibertat d’expressió o fins i tot les diferents formes d’exili o de fugida. El propi Enric Sòria ja va avisar, d’entrada, que a grans trets ja seria una lectura sobre la fugida, perquè la poesia parla d’allò que s’escapa, i ja és una permanent fugida, com demostra al seu llibre “L’instant etern”.

L’autor palestí, que manté una estreta vinculació amb la nostra entitat, va llegir poemes de l’obra “Totes les pedres”. Aquí teniu un fragment d’un dels seus poemes que ben bé podria ser una carta de presentació, una poètica o, també, una declaració de principis:

Sóc el Bàssem an-Nabrís: el que ha vist, ha viscut i ha cremat
milions de cigarrets. Ningú no m’ha fet justícia, ningú no s’ha
preocupat ni de mi ni dels altres.

Sóc el Bàssem an-Nabrís, i aquesta és l’ocupació dels meus
darrers dies: cada vespre m’assec en una única cadira, en una
única habitació, en un únic univers; cada dia caço l’ombra en
els plecs de la foscor i vigilo la ranera de cada so. I no deixo
d’estar enfadat.