Quan al cap de poques hores de conèixer-nos, en Gabriel Seisdedos, president del PEN argentí, em deia que començava a dubtar que jo fos realment català, puc dir que vaig haver de rumiar-m’ho una mica, jo també. Vaig viure a Buenos Aires fa vint-i-dos anys, hi he tornat moltes vegades des de llavors i hi conservo molts bons amics. Vaig viure al barri del Congrés i he passat llargues estades a Once, a Palermo i a Caballito. Sé moure’m-hi en autobús, cosa essencial, on menjar un bon ‘asado’, quines són les millors llibreries, què va ser el ‘Diario de Poesía‘, l’Obra Cultural Catalana d’en Jaume i en Fivaller, qui va ser Adolfo Nigro, la diferència entre ‘torta’ i ‘tarta’, entre l’Off i l’On… També havia estat a la Feria del Libro, un autèntic fenomen de masses.

Hi havia tornat com a periodista al principi i de visita, més tard. Tots, els amics, sabien que escric, però a 10.000 km de distància, tot és relatiu, ja que no havia trepitjat mai la ciutat com a poeta. I la mera possibilitat de poder recitar amb els magnífics dinamitzadors de Poesía en Tu Sofà a la Feria, gràcies al PEN, m’obria un horitzó de joia. Això va ser el dijous 12 de maig, però el dilluns, tot just arribar, en Gabriel em va entrevistar a l’emissora Zonica perquè expliqués la meva història i recités alguns poemes ‘porteños’. Hi duia ‘Diari de Buenos Aires‘ (Moll, 2008), amb dibuixos de Nigro i pròleg de Marta Pessarrodona. Feia temps que no els llegia.

Dimecres 13 vaig sumar-me a l’expedició del PEN a la Biblioteca Nacional, un bolet de formigó brutalista a Palermo, que sempre m’havia impressionat. No recordo si hi havia entrat abans, però conèixer l’home que ocupa la cadira que va ser de Jorge Luis Borges o d’Alberto Manguel, en Juan Sasturain, va ser una gran experiència. Simpàtic, lleuger, cordial, ens va explicar la seva vida a la Barcelona de finals dels anys 80 i l’amistat travada amb Andreu Martín. “Sempre has estat Andreu, tu?”, em va preguntar, “perquè el meu amic Andreu abans era Andrés”… La cirereta del pastís va ser baixar a les catacumbes de la biblioteca per recórrer-hi el fons. Més tard, a la Legislatura ‘porteña’, vam poder veure la taula on Evita rebia la gent i, fins i tot, el lloc exacte on va ser exposat el seu cadàver. Just abans de sentir la lliçó magistral de Teresa Meana sobre llenguatge inclusiu que va deixar el mig centenar llarg de persones que l’escoltaven amb la boca oberta. Ara hi té un club de fans.

El meu dia gros havia de ser dijous, a la Feria, amb els xavals de Poesía en Tu Sofà. Vam haver-hi d’anar en autobús perquè el centre estava col·lapsat per mor d’una manifestació ‘piquetera’. Sempre dic, i ho mantinc, que si tens pressa a Buenos Aires, busca un ‘colectivo’. Tothom va quedar impressionat per la gernació de lectors que omplia La Rural, sobretot per la massiva presència de nois i noies, remenant llibres, omplint de gom a gom les xerrades i conferències. L’acte de Poesía en Tu Sofà no va ser menys.

Hi havia el bo i millor de la poesia jove argentina, ‘slammers’, gent d’aquí i d’allà. Crec que només la gran poeta de Rosario María Lanese era més gran que jo. La resta, xavals en la vintena o la trentena. Tomás Rosner i Caro Rodriguero, dinamitzadors de l’acte, es van empescar la idea de que cada poeta li fes una pregunta al següent a partir de les qüestions llançades per Macedonio Fernández. Lanese em va demanar: “Com s’escriu la història?”. I jo vaig preguntar a Martha Mega: “Què fer després de llegir”. Enmig, vaig llegir cinc poemes, tres dels quals vaig traduir al castellà així com vaig poder. Em van agradar molt Lanese i Mega, de qui ja tinc un parell de llibres.

Durant tot el viatge vaig passejar el ‘Figura d’assaig‘ (Comanegra) de Joan Fuster per anar-lo degustant per la ciutat. L’Àngels Gregori, presidenta del PEN català, es va quedar amb l’estampa. “Mai no havia caminat tant, Fuster”, em va dir, cosa que em va fer convèncer de participar a la presentació de la traducció al castellà de ‘Sagitari‘, el divendres, a la Feria, amb Manolo Gil, un home que en sap molt més que jo del geni de Sueca. L’únic que podia fer era relacionar Fuster amb Borges, que tenien moltes opinions convergents, sobretot les referents a la lectura, a banda d’un fervor localista exacerbat. Si l’un va sortir poc de Sueca, l’altre no es va moure gaire de Palermo.

Dissabte, tocava participar al festival Libera la Palabra organitzat pel PEN argentí amb els companys Gregori i Sebastià Portell, que divendres havia presentat la traducció al castellà d’‘Ariel i els cossos‘ davant de força gent. Al Museu Larreta, a Belgrano, mig centenar de poetes de molts llocs de Sud-amèrica van poder recitar dos minuts cadascun. I vaig quedar entusiasmat per les lectures en quítxua i en guaraní, per poder tornar a sentir Lanese i la diversitat de veus que s’hi van aplegar.

Aquella nit, com totes, vaig tornar a casa en autobús, com cada nit, com cada dia. Tornar a Buenos Aires, al Boliche de Roberto, als teatres de l’Off i conèixer de prop el PEN argentí i en Seisdedos, gràcies al PEN català, ha estat un regal. Sentir en Portell cantar un tango, també. Poder llegir-hi els meus poemes argentins i algun altre de felanitxer, ho supera. Si en voleu un altre any perquè us hi porti en autobús, ja sabeu on trobar-me. Com diu Borges al poema ‘Las calles‘: “Las calles de Buenos Aires / ya son mi entraña”.