VEUS D’ESCRIPTORS, Encontres entre literatures d’Europa del 14 al 17 de novembre de 2005 a l’Ateneu Barcelonès. L’edició del 2005 està dedicada a l’encontre amb EUROPA CENTRAL. Tres autors centreeuropeus es trobaran amb tres autors catalans en una taula rodona, moderada per una persona que conegui bé la seva obra. Subratllant els punts que tenen en comú voldríem ajudar a difondre el missatge que a Europa compartim moltes experiències històriques comunes i hem conegut tendències artístiques semblants. 

Els ecos vagabunds
Inauguració del cicle a càrrec de Sergi Jover

Lukács diu: “[…] Res no s’acompleix del tot, res no arriba mai a la seva fi; sempre es barrejen noves veus […] Tot flueix i s’aiguabarreja […] tot és destruït i destrossat […] La vida no es viu plenament, completament…” I jo pregunto, per mirar d’entendre alguna cosa: Czernowitz, Cernauti i Tchernovtsy són la mateixa ciutat? La capital de la Bucovina? Podem llegir com una mateixa biografia Blumen im Schnee (Flors sobre la neu) Egy Polgar Vallomasai (Confessions d’un burgés) Die Welt von Gestern (El món d’ahir), Föld, föld…! (Terra, terra..!)? Gregor von Rezzori, Sándor Márai, Stefan Zweig són el mateix escriptor? O potser he de començar per Elies Canetti de Die Gerettete Zunge (La llengua absolta), seguit de Memorien eines Antisemiten (Memòries d’un antisemita)…

per Sergi Jover


Tres veus d’avui: Zagajewski, Jankar i Lustig
Presentació dels escriptors convidats a càrrec de Simona Škrabec

El gener de 1827, tot llegint una novel.la xinesa, Goethe va exclamar: »Ho veig cada cop més clar, la literatura és patrimoni de tota la humanitat i arreu, en tots els temps, es fa present davant de centenars i centenars de persones.« Era conscient que les cultures diferents es comunicaven entre elles en l’àmbit literari des de sempre, però la literatura universal, tanmateix, era per a ell un objectiu que encara s’havia d’assolir. Es per això que no la podem identificar amb una llista interminable que conté els títols de tots els llibres que s’hagin escrit en algun lloc, però tampoc representa un cànon on figuren només les obres selectes.

Avui, la seva esperança d’una intensa comunicació entre els pobles s’ha acomplert, però això no vol dir que la utopia de Goethe ja estigui realitzada. Perquè les utopies, quan es creuen realitzades, es converteixen en esquelets rígids, inservibles per donar nous impulsos. Explorar els continents literaris desconeguts ha de continuar essent només un propòsit. Mentre no arribem a aquesta meta no ens sabran greu els esforços per aconseguir-la.

Les literatures del centre i de l’Est d’Europa han començat a tenir una difusió internacional més àmplia tot just recentment. Si ens limitem a les obres escrites després de la segona guerra mundial observarem que en els primers decennis es publicaven a Europa occidental sobretot els llibres dels autors que van ser forçats a l’exili o bé van escollir lliurement a abandonar el seu país i instal.lar-se en algun dels grans centres culturals d’Europa o d’Amèrica del Nord.

Tot just a partir de la segona meitat dels vuitanta, quan el comunisme començava a trontollar seriosament, les traduccions dels autors que havien viscut rere el teló d’acer van començar a arribar-hi en un nombre més considerable. Però amb la caiguda del mur de Berlín les obres de l’Est a les llibreries occidentals van ocupar un espai prou gran per ser visibles a primera vista. Al costat dels joves autors de l’Europa postcomunista trobem les obres dels dissidents que no havien arribat abans i també els clàssics contemporanis o els autors de la primera meitat del segle XX i fins i tot d’èpoques anteriors. L’esclat de les traduccions mostra la necessitat de recuperar el llegat literari que va quedar amagat rere la cortina imposada per la guerra freda per massa temps.

De cap manera no es tracta de tradicions completament desconegudes a Espanya, ja que el nombre de traduccions publicades és prou considerable, però aquestes cultures encara no han aconseguit desenvolupar uns canals institucionals de promoció efectius. Per ara és difícilment imaginable que cadascuna d’elles pogués fer la seva pròpia divulgació a través d’instituts culturals o d’escoles d’idiomes com passa amb les cultures literàries de més difusió.

L’altre punt feble es troba en el camp acadèmic. Europa alberga moltes cultures, però les disciplines acadèmiques existents avui no són capaces de tenir-les en compte sense omissions. Podem esperar que un especialista en filologies eslaves acabi llegint obres en polonès, rus i txec, però és molt més difícil imaginar-se que la universitat pugui formar un crític que fos capaç d’abraçar la creació literària en alemany, hongarès i eslovè tot i que aquestes literatures s’han desenvolupat ben bé una al costat de l’altra. Per totes aquestes raons encara són molt necessàries les iniciatives que permetin aprofundir el coneixement de la diversitat del llegat literari europeu.

per Simona Škrabec