Mentre el conflicte a Síria continua per cinquè any consecutiu, els escriptors i els periodistes cada cop han d’afrontar més perills per totes bandes. Atrapada entre les forces favorables al govern, els grups rebels i ISIS, actualment Síria té una de les taxes de mortalitat d’escriptors i periodistes més elevades del món. Des que va començar el conflicte han estat assassinats més de 90 escriptors i periodistes, mentre que molts altres han estat detinguts de manera arbitrària, han estat torturats o han desaparegut. Davant d’aquesta violència, molts escriptors s’han vist obligats a fugir del país, i molts altres han hagut de buscar protecció i ajuda al PEN Internacional i a una organització associada, la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi (ICORN). Per assenyalar que fa cinc anys que va començar el conflicte siri, el PEN Internacional vol publicar una sèrie d’entrevistes amb escriptors i periodistes siris en la seva sèrie Les veus de Síria. La segona d’aquesta sèrie és una entrevista amb Housam Al-Mosilli, un escriptor, periodista, traductor i investigador respectat. A l’inici del conflicte vivia a Damasc i, després de tres arrests, detencions i tortures de les forces de seguretat de Síria per encobrir manifestacions contra el govern, va fugir del país el 2012. Mosilli parla amb el PEN sobre la vida d’un escriptor a l’exili, la seva nova vida i la partença de Síria.

PEN Internacional: Ara fa cinc anys que va començar el conflicte siri i en aquest temps un 11’5% de la població ha estat assassinat o ferit, segons un informe recent del Centre Sirià d’Investigació Política. Gairebé 5 milions de siris han fugit als països veïns, cada cop més a Europa, on es troben amb una hostilitat creixent. Per a molta gent que observa el conflicte, la història resulta força confosa. Què ha significat la guerra per a tu?
Housam: Començant per la definició del que passa a Síria, al meu parer es tracta d’una revolució. La revolució del segle. Crec que la història potser la compararà amb la revolució francesa, perquè a Síria s’hi poden veure els diferents tipus de guerra. És una guerra de poders i una guerra civil. Va començar com una revolució civil. Fins i tot Bashar al-Assad ho va afirmar. El siris els primers sis mesos eren manifestants civils, però [posteriorment] es van veure obligats a portar armes per defensar-se ells mateixos, les seves cases i les famílies. I ara tenim grups radicals islàmics com ISIS, al-Nusra, Hezbollah, els radicals sunnites i xiïtes. És una situació extremament complexa. Per part meva, encara estic trist pels que encara són a la presó. Sé el que els passa i, malgrat tot, fins i tot jo ho trobo difícil de descriure. Ha afectat a tota la gent del món sencer; en parlen a Europa, a Amèrica, a Àsia i a l’Àfrica. Tothom parla de que passa a Síria.

PEN Internacional: Què en penses de la resposta de la UE davant la crisi dels refugiats?
Housam: Hi ha dos punts de vista possibles per a la resposta de la UE. D’una banda, intenten mostrar que es preocupen d’ajudar els refugiats i diuen que tots som una humanitat i una comunitat global, però de l’altra banda veiem que per exemple el Regne Unit diu que acceptarà refugiats malgrat que després no ho fa. Passa el mateix amb els EUA. Ara només veiem que potser Alemanya i Suècia sí… Així que hi ha molt de… No sé si podem parlar d’enganyar l’opinió pública… Parlen molt però després no fan res. El problema principal no és on posar els refugiats, sinó com donar-los un refugi segur. El que volen són les seves cases a Síria. Hem de mirar on poden anar els refugiats i com podem reduir les diferències culturals entre ells i la gent del país on van. El problema és com desfer-nos del terrorisme a Síria, i aleshores la gent hi tornarà.

PEN Internacional: Les forces de seguretat síries t’han arrestat tres vegades i t’han torturat repetidament per haver encobert manifestacions contra el govern. Quan et vas adonar que havies d’anar-te’n de Síria? Quan va arribar el moment, va ser una decisió fàcil?
Housam: Me’n vaig anar després que em detinguessin per darrera vegada. Havia passat un dia al tribunal, i m’havien torturat gairebé fins matar-me durant tota la nit, i no semblava que volguessin parar. Quan em van deixar anar, vaig passar gairebé un mes i mig al llit. La meva família va rebre moltes amenaces. Em van empènyer a fugir. Deien que allà no estaria segur. Els darrers tres mesos abans d’anar-me’n no vivia a casa. Em traslladava entre les cases d’alguns amics perquè les autoritats preguntaven per mi. Si et busca un equip de seguretat l’altre no sabrà que et busca, així que si un t’allibera et detindrà l’altre. És un cercle que no acaba mai. Així, doncs, vaig prendre aquesta decisió, he de dir que va ser una decisió molt difícil. Una part de mi volia quedar-se i l’altra volia anar-se’n. Quan te’n vas, deixes tots els teus records. Pensava que si me n’anava de Síria llavors potser no hi podria tornar. Això va ser dur, crec que el més dur. Encara hi penso. I sempre ho faré. Vull que m’enterrin al meu país.

PEN: Ets escriptor, periodista, poeta, investigador i traductor. Creus que pots parlar sobre Síria i les teves experiències dels últims cinc anys més fàcilment a través d’una d’aquestes activitats que de les altres?
Housam: Depèn del tema. Per exemple, estic escrivint una novel·la. Hi ha algunes coses que vull escriure que és millor plasmar en una novel·la que no pas en un article d’investigació, perquè serà més fàcil expressar coses de manera emotiva. Quan has de documentar fets, però, has de fer servir mètodes de recerca. És molt important tenir aquests diferents aspectes. De vegades pots parlar del patiment dels nens a Síria emotivament en un poema o text literari de manera tant punyent com descrivint-ho en números. Per exemple, hi ha 400.000 nens que no van a escola. I parlo només del Líban i Turquia.

PEN Internacional: Els teus escrits t’han portat moltíssimes dificultats al llarg de la vida, fins i tot quan ja no vivies a Síria. Ha canviat la teva relació amb la feina, això?
Housam: M’han ensenyat qui sóc i m’han acostat a l’escriptura. Això és el que sóc, i aquest és el camí que he escollit a la meva vida. Abans de ser un escriptor professional, abans de viure com un escriptor, treballava en diferents camps. Hores d’ara, crec que va ser una experiència molt enriquidora la de treballar en altres camps i plasmar-ho en les meves obres. Sento que quan escric faig servir tota la meva experiència i que si no escrigués hauria estat una experiència malgastada.

PEN Internacional: El teu poema «Diary of the Silent» [Diari dels que callen], publicat en un dels darrers números del Dissident blog és preciós. Al llarg del poema explores la idea que no només vas abandonar Síria, sinó que Síria et va abandonar a tu. Què li passa a la teva visió de casa quan et veus forçat a anar-te’n?
Houssam: Aquesta és una de les poques coses que m’acosten a casa. Sento que sempre tinc aquest conflicte de sentir-me lligat a casa meva, i malgrat tot ara no hi sóc i he de continuar la meva vida a Suècia. Fugir de Síria i arribar aquí m’ha suposat un viatge molt llarg, i he d’afrontar-ho i recordar sempre que sóc siri. Em culpo a mi i al meu país per abandonar el meu país. Fa poc vaig escriure un article sobre un futbolista fantàstic i qualificat, Zlatan Ibrahimović, a l’equip nacional suec. I de com no va poder arribar a la Copa mundial perquè els altres jugadors no eren prou bons. D’una manera similar, de vegades em culpo a mi mateix i als altres per això que està passant a Síria, perquè potser si tots els siris busquéssim la llibertat i la democràcia no ens haurien desterrat, torturat ni assassinat. És com si lluitéssim sols. Però no ho estem.

PEN Internacional: Quan te’n vas anar de Síria senties que te n’anaves per sempre o que tornaries algun dia? Ha canviat això durant els quatre anys que fa que te’n vas anar?
Housam: Des que vaig deixar Síria que hi penso. Políticament parlant, el règim d’Assad és poderós. La majoria de governs li donen suport, i si guanya o es queda em serà impossible de tornar. Sento que encara depenc de la gent de Síria que lluiten contra ell. Són ells els que ens tornaran al país. No són ni els governs ni els grups polítics, sinó el poble siri, amb el suport de la gent del món, evidentment. Ara hi penso i comença a desaparèixer del meu cap la idea de tornar al país. És el meu somni, però ja veieu què està passant a Ginebra i al consell de les NU [Drets Humans]. Tornar s’ha fet molt complicat. I ara, amb els grups terroristes emergents, és encara més complicat.

PEN Internacional: Creus que per adaptar-te a la teva nova vida has d’arraconar la idea de tornar?
Housam: Intento separar-les. Ara mateix visc a Suècia, he de continuar endavant i fer la meva feina, així si algun dia puc tornar al meu país almenys tornaré havent fet alguna cosa bona. Tornaré al meu país i la gent dirà que he fet alguna cosa bona.

PEN Internacional: Encara tens amics i família a Síria?
Housam: Sí, és clar. La meitat de la meva família és a Alemanya, i l’altra meitat encara és a Síria. Un munt d’amics. De fet, no tants quan hi penses, perquè de tant en tant sents que se n’han anat als Estats Units. Em passo sis hores al dia mirant les notícies. Així, doncs, sento que encara sóc allà. Us puc explicar què passa exactament.

PEN Internacional: Què et diuen els amics i familiars que encara són a Síria?
Housam: La majoria d’històries que m’arriben de Síria acostumen a ser les mateixes històries terribles. «Recordes aquell noi, desgraciadament el van assassinar» o «el van detenir» o «la gent que no es pot permetre ni sucre ni medicaments» o «aquest any no hem tingut electricitat durant tres o quatre mesos». Històries terribles… És molt difícil acostumar-s’hi. No és normal acostumar-se a aquestes històries terribles.

PEN Internacional: Fa poc el parlament britànic va votar en contra d’acceptar 3.000 nens refugiats no acompanyats de Síria. Quan sents això, sabent tot el que saps de la situació a Síria, creus que la comunitat internacional està fallant als refugiats siris?
Housam: És només teatre això de parlar d’ajudar els refugiats. Per exemple, fa una setmana a Londres l’alcalde va inaugurar una reconstrucció de l’Arc de Triomf destruït a Palmira a Trafalgar Square. Van fer una gran celebració, i l’alcalde va dir: «aquestes ruïnes són de Síria, nosaltres ens solidaritzem amb la gent de Síria, els salvem la història i el patrimoni». I alhora rebutgen els nens siris. És un espectacle absurd. Actuar com si et preocupessis per la humanitat sense preocupar-te pels humans. A Suècia també hi ha gent corrent que em diu això. Sempre diuen que saben que el seu govern dirà que està salvant el món però es negarà a ajudar un nen a anar a l’escola. Hem de separar això de la gent del país. No podem donar la culpa als britànics; és el govern de la Gran Bretanya. Aquesta actitud dels governs, però, causarà molts problemes i tensions entre els que acaben d’arribar, els refugiats i la gent del país.

PEN Internacional: Què poden fer els escriptors del món en una situació com aquesta?
Housam: Ho estic intentant analitzar. Jo escric a tot arreu on vaig. Durant els darrers dos mesos a Suècia m’han convidat a molts esdeveniments i m’han fet moltes preguntes d’aquest tipus. Sempre dic que no hem de creure el que diu el govern siri, sinó que hem d’escoltar el poble siri. S’ha de separar el problema principal; tenim un problema amb les generalitzacions. Com ara que els suecs són dolents o que els siris són refugiats o alguna cosa així. Només són etiquetes, i no porten res de bo. Si es vol solucionar el problema, s’han d’analitzar les peces petites per trobar-ne la solució. Intento escriure sobre això. Sempre dic a la gent que som siris (tenim la nacionalitat) però no som iguals. Per exemple, els taxistes a Istanbul diuen «ah, tu no ets siri, ets italià o d’Espanya», jo els pregunto per què ho diuen i responen «perquè no sembles siri». Els preguntes com són els siris i diuen que no en tenen ni idea. Els dius: «hauria de tenir la pell més fosca?», i diuen que «no, aquest són els d’Egipte». El problema ve d’acceptar la propaganda dels mitjans de comunicació sense pensar. S’ha de fer que la gent pensi.

PEN Internacional: Què és el que més enyores de Síria?
Housam: De fet són moltes coses. Els llocs de la meva infantesa i llocs on anava sempre amb els meus amics més propers. Un lloc era –bé, nosaltres en dèiem així– la Cafeteria de les Llengües, perquè era a la universitat i estava relacionat amb l’Institut de Llengües. És on vaig passar els dies més bonics de la meva vida, amb un grup dels meus amics més propers. Durant uns quatre o cinc anys hi vam anar cada dia. Enyoro el lloc i també la gent. Hi havia un noi que hi treballava, Muhammed, que tenia molt bona relació amb l’amo. Era un bon amic nostre; el consideràvem família. No obstant això, recordo un dia el 2013 que un amic em va enviar una foto de la cafeteria i vaig preguntar on era Muhammed. Em va respondre que desgraciadament l’havien assassinat mentre anava cap a casa. Em vaig posar molt trist. Enyoro molt aquell lloc i la gent que hi havia, i, evidentment, trobo a faltar a Mohammed. És tot aquest grup d’amics el que ara ha detingut el règim. Som un grup d’escriptors, poetes i treballadors de la televisió. La resta d’universitaris ens tractaven com si fóssim els intel·lectuals de la universitat. És clar que quan hi penses veus que és la responsabilitat d’un treballador cultural o d’un intel·lectual o d’un escriptor de pensar en la gent. Si creus que com que tens una bona vida no cal que protestis contra un règim opressiu, això seria un desastre per a mi i la meva consciència. És clar que tenia una bona vida, tenia un cotxe una casa i tot. I m’estava fent famós en certa manera, una estrella en algunes comunitats. Però aleshores anava amb cotxe, i ben a prop del lloc on anava a beure amb els meus amics hi havia gent dormint als carrers. No era just. I és per això que vaig decidir posar-me del costat de la gent i no del règim. Quan em van detenir em van preguntar: «què vols, ho tens tot? Si vols et podem ajudar». Em van oferir el meu propi programa a la televisió, i vaig dir: «Sí, però qui el mirarà?» No vull que la gent el miri i em maleeixi.

Traducció de Sílvia Calvet

Consulteu l’article original publicat pel PEN Internacional el 13 de maig de 2016.