Una telefonada

El set d’octubre de 2006 jo era al poble, a Bétera. Era dissabte, després de dinar. Em va telefonar Josep Casulleras des de la redacció de VilaWeb. Va dir: ‘tinc una notícia molt mala’. En aquest ofici nostre molt sovint un enunciat com aquest no fa referència a res personal o pròxim sinó a una notícia que pot passar a l’altra banda del món. ‘Digues’ li vaig dir i va seguir un silenci que em va donar la primera pista que passava alguna cosa anormal. En insistir em va contar que havien matat a Moscou l’Anna. Vaig quedar mut, ert al costat d’una cadira del menjador, podria recordar-ne fins i tot el tacte, sense poder articular ni una paraula. Pocs mesos abans en la comoditat d’un restaurant de Barcelona, havíem parlat precisament d’aquesta possibilitat amb ella, que respongué serena i tranquil·la a la pregunta no sé ara si del Carles Torner o de la Dolors Ollé.

Casulleras, a l’altra banda del telèfon, va aclarir que no sé’n sabia res dels autors i a mi em va tornar la veu el temps just per a dir: ‘i tant com sabem qui és l’autor!’.

Un temps després van decidir recordar-la amb un acte al Col·legi de Periodistes de Catalunya, que volia rememorar la taula rodona l’any 2002 en que havíem tingut la sort d’escoltar en directe i de la seua veu el seu relat estremidor del que passava a Txetxènia i la seua contundent definició de Putin com un dictador i un criminal. Vam participar els mateixos que l’havíem acompanyat aquell dia i jo vaig proposar de seure exactament en la mateix posició, per a deixar buida la cadira on ella va seure.

Avui, per desgràcia i ben mal que em sap, no ocupe la cadira que em correspon en aquest acte d’homenatge i record a l’Anna, cinc anys després d’aquella tarda tan trista. Per desgràcia no he pogut quadrar l’agenda i un acte previst de fa molt temps em roba l’oportunitat de ser amb vosaltres.

M’agradaria però, si m’ho permeteu, repetir algunes paraules que vaig dir aleshores: ‘L’Anna afirmava tenir una missió, una obligació amb la seua consciència que era la d’escriure, escriure i escriure fins que fos impossible tapar les seues paraules ni amb la mort, ni amb l’assassinat. I ho feia amb la pulsió envers la veritat que li donava haver estat capaç de superar, a base de fer-se a ella mateixa les preguntes correctes, l’ambient prefabricat pel Kremlin sobre Txetxènia i els txetxens.

L’Anna es preguntava “què fam mal nosaltres” en comptes de sumar-se acríticament al cor de les lamentacions interessades i fàcils, a l’exercici senzill de dir allò que diuen que diu el poble sencer. I abans de preguntar-se què fan mal també ells.

I aleshores agafava l’avió i trepitjava els carrers i les places cercant la veritat. I escrivia, escrivia i escrivia.

Assumir tant de pes sobre les seues espatlles converteix Anna Politkóvskaia en un dels millors exemples que podrem explicar mai del que és una gran periodista. Però també en un dels millors exemples que podrem explicar mai del que és una gran ciutadana i del que és una patriota de veritat. Per això la van assassinar. I per això l’honorem avui i l’honorarem sempre’.