Amics meus,

Si aquesta carta us arriba, és que malgrat els murs, els panys i la por, encara existeixen escletxes per on la veritat pot escórrer-se. Us escric des d’una cel·la on l’aire escasseja, on la llum només entra per recordar als presos que encara són vius, però mai lliures.

No sóc ni el primer ni el darrer a patir l’arbitrarietat del règim algerià. Aquí, la presó no és un lloc excepcional reservat als criminals, sinó una eina banal de govern. La dictadura empresona com qui respira: sense esforç, sense vergonya. Empresonen periodistes, activistes, escriptors… i de vegades fins i tot aquells que no han dit res, només per servir d’exemple.

El meu delicte? Haver persistit a creure que les paraules podien salvar aquest país dels seus propis dimonis. Haver escrit que Algèria no es resumeix en una bandera i un himne, sinó que és abans que res un poble que mereix dignitat i justícia. Haver-me negat que la història es repeteixi, que la corrupció i la violència continuïn ocupant el primer pla.

Pateixo, sí. El meu cos em traeix, la malaltia em rosega les forces, i el règim espera que marxi en silenci. Però s’equivoquen! La meva veu, fins i tot encadenada, no els pertany. Si encara pot arribar a l’exterior, és per dir això: no cregueu en la seva façana de respectabilitat. Aquest poder no és un Estat, és una màquina de triturar.

A França, m’adreço sense embuts. Heu estat la meva segona pàtria, el meu refugi intel·lectual. Vosaltres, que us proclameu pàtria dels drets humans, recordeu que aquests drets no s’aturen a les ribes de la Mediterrània. Els governs passen, les diplomàcies calculen, però els principis, aquests, han de resistir. No abaixeu els braços, no sacrifiqueu els vostres valors a l’altar dels interessos econòmics o de les aliances de circumstàncies.

No demano la meva llibertat per caritat, sinó en nom del que fonamenta tota societat humana: la justícia. Si avui cediu davant d’un règim que es creu intocable, demà s’ompliran altres presons, s’apagaran altres veus.

Als algerians, germans i germanes meves, els dic: resistiu. La por és una presó més vasta que aquesta on em trobo, i és més difícil de trencar. Però sé que un dia, el mur caurà. Els dictadors sempre acaben caient.

Pel que fa a mi, continuaré escrivint, encara que les meves pàgines restin amagades sota aquest matalàs de presó. Perquè l’escriptura és l’única llibertat que no poden confiscar, i és gràcies a ella que sobreviurem.

Boualem Sansal
Presó d’El-Harrach, Alger