El moviment de confrontació que s’ha apoderat de Turquia després de l’arrest de l’alcalde d’Istanbul és el fruit de la convergència dels oponents al poder de Recep Tayyip Erdogan, observa la sociòloga Pinar Selek a la tribuna de Le Monde.

El 19 de març, un ampli moviment de confrontació va esclatar a Turquia després de l’arrest d’Ekrem Imamoglu, el principal rival del president Recep Tayyip Erdogan. Procedent del Partit Republicà del Poble (CHP, kemalista), l’alcalde d’Istanbul també és capdavanter del «consens urbà», l’aliança formada pel Partit per la igualtat dels pobles i de la democràcia (DEM, pro kurd) i diversos elements de la societat civil turca. Enfront dels càrrecs de «corrupció» i de «terrorisme» atribuides en contra d’ell, els seus seguidors van respondre que l’arrest era, ni més ni menys, que un «cop d’Estat». En quaranta-cinc províncies, els mitjans progressistes es van aplegar per manifestar-se malgrat una repressió brutal. L’endemà, el CHP va organitzar una votació interna per designar el candidat a les eleccions presidencials anticipades, que l’oposició desitjava. Ekrem Imamoglu es va imposar amb 14,85 milions de vots. La protesta ha anat creixent dia rere dia. La violència estatal, també.

Què passa, realment? Per respondre la pregunta cal situar aquests fets en un context més ampli, marcats per una repressió sistèmica i una crisi econòmica i geopolítica. Però aquí em vull concentrar sobretot en les recents evolucions del moviment kurd transfronterer, la seva aliança amb l’oposició kemalista i la incapacitat del règim, per ara, per trencar aquesta aproximació.

Al febrer d’aquest any, Abdullah Öcalan, líder del Partit dels treballadors del Kurdistan (PKK), empresonat des de 1999, va llançar una crida a la dissolució del PKK i al final de la lluita armada, per obrir una era d’esperança i de pau. Aquest gir major, fruit d’àrdues negociacions, ressona per Turquia i per Síria, on es dibuixen uns acords entre la Rojava i el règim sirià. L’alto el foc subratlla la voluntat de pau del PKK, una posició que d’altra banda comparteixen els representants polítics kurds, sostinguts encara per un moviment social ben estructurat d’àmbit transnacional. Així ho testimonien les mobilitzacions massives que hi va haver per tota la regió en suport a la crida de febrer, el 21 de març, diada de Newroz, la festa de primavera que també celebra la resistència kurda.

El nacionalisme, malaltia crònica de la política kurda

Tanmateix, els bombardejos freqüents a la Rojava (regió kurda al nord de Síria) i la postura autoritària del govern turc fan incerta la sortida a mesura que la repressió s’endureix amb l’empresonament de diversos periodistes, artistes i militants. Diversos alcaldes han dimitit de les seves funcions, una actitud que els ajuntaments kurds han banalitzat. Finalment, l’arrest de l’alcalde d’Istanbul ha anat acompanyat de l’empresonament de centenars de membres del seu partit i del seu equip.

Özgür Özel, president del CHP, considera les actuals manifestacions com hereves de la revolta de Gezi de 2013. En aquell temps, un altre procés de pau amb el PKK va ser enterrat per culpa d’un atemptat de l’organització Estat islàmic. I després, el país va entrar en un túnel d’horror. La repressió extrema, apuntant a la vegada contra el moviment kurd i contra els demòcrates sorgits de Gezi, no va impedir, amb tot, la convergència entorn de la candidatura de Seelahattin Demirtas a les legislatives de 2015. Tanmateix el seu històric resultat ha forçat a la formació presidencial, el Partit de la justícia i el desenvolupament, a aliar-se amb l’extrema dreta. Malgrat tot, Demirtas va ser detingut i encara avui està empresonat. El règim va reeixir a avortar la revolta de Gezi i a impedir la convergència de les lluites a Turquia.

L’aliança «consens urbà» segellada al 2014 obre un nou capítol i permet a Imamoglu obtenir un bon resultat a Istanbul. El govern ha reaccionat immediatament buscant la manera de trencar el nou moviment d’oposició. I aleshores ha adoptat una política, a la vegada, conciliadora i repressiva. Intenta, doncs, d’una banda, aïllar el moviment kurd donant suport al procés de pau, i d’altra banda, multiplicar les acusacions de terrorisme contra el CHP.

En aquest projecte, el règim ha rebut l’ajuda del nacionalisme de certs elements del CHP, malaltia crònica de la política turca, estructurada en un relat imaginari basat en el negacionisme del genocidi de 1915 i en altres massacres. És el punt feble del partit kemalista. En els primers dies del nou moviment de protesta, van aparèixer tensions després del discurs nacionalista pronunciat el 19 de març per un representant del CHP que apuntava als Kurds.

Transformació de l’acció col·lectiva

Però Tuncer Bakirham, co-president del DEM, va apel·lar a l’oposició per formar un front comú, subratllant que el seu partit pateix des de fa anys aquestes repressions. Quant a Özel, president del CHP, es va excusar públicament. Aquesta frase resumeix la seva posició: «L’arc iris guanyarà, les diferències, els turcs, els kurds, els alevis i els sunnites, tots junts guanyarem ».

A despit d’aquestes tensions, trencar l’aliança política formada per l’oposició es revela dia a dia més difícil. La protesta, des d’ara, és més resilient gràcies a noves convergències en el si de les esferes militants: el «consens urbà» neix, precisament, de l’aprofundiment de les relacions dins d’aquest espai plural. Moviments feministes, ecologistes, LGBT, sindicalistes i anti-autoritaris hi teixeixen d’ençà vint anys un fecund diàleg. La urbanització del moviment kurd a partir dels anys noranta s’inscriu en aquesta dinàmica: conceptes, llistes i experiències s’hi hibriden per produir un canvi més gran dins del marc de l’acció col·lectiva.

Aquesta transformació ha acabat per irrigar la base popular del CHP, i ha obligat el partit a superar els seus esquemes d’oposició tradicionals, ja que una mobilització estructurada des de la base, que no es deixa reprimir amb facilitat, no deixa d’inquietar el poder polític. En efecte, la revolta de Gezi no va caure del cel i no es va evaporar malgrat la repressió. Enfront el vici autoritari, aquests moviments en xarxa dibuixen una oposició plural, capaç de superar el nacionalisme amb unes solidaritats concretes. Aquest comentari mediatitzat d’un manifestant a Istanbul resumeix el quadre: «Nosaltres no som un poble, nosaltres som diversos pobles —i aquesta és la nostra força». Aquesta força serà suficient al final del mal que afligeix el país? Potser. De tota manera, l’aigua sempre flueix i troba el seu camí.

Pinar Selek

Professora de Conferències a la Universitat Nice Côte d’Azur.

Article publicat a Le Monde, 29 de març de 2025

Traducció d’Antoni Clapés.