El Comitè de Traducció del PEN Català conjuntament amb la secció de teatre de l’Ateneu Barcelonès van celebrar la sessió «Traduir teatre: reptes, conflictes i drets d’autor» el dimecres 4 de juny de 2025. L’acte va consistir en una taula rodona amb Joan Sellent, Cristina Genebat, Marc Rosich i Lucia del Greco. Durant més d’una hora i mitja, es van plantejar diversos debats que han estat presents en mitjans, xarxes i espais de debat el darrer any.

Fa just un any, la programació dels teatres públics de la ciutat de Barcelona va despertar missatges per part de diversos traductors: en molts casos s’anunciaven obres de Txékhov, Molière, Sòfocles i Shakespeare, però sense fer públic qui en feia la traducció. Aquest fet va despertar diverses sospites que van obligar a respondre per part del Teatre Lliure que va rebre la resposta, en forma de comunicat, per part de l’AELC.

Una de les qüestions que calia posar a debat era quina concepció tenim per adaptació i quins límits hi ha en l’adaptació. En Joan Sellent, amb un to humorístic, va parlar d’una traducció de Hamlet que acabava amb el protagonista dient: «visca el Quebec lliure.» Mentrestant, la resta de participants van defensar la traducció com una forma d’adaptació. En aquest sentit, Cristina Genebat va plantejar que els clàssics, en el cas teatral: «són mites i es poden reescriure de moltes maneres.» També es van posar d’acord que totes les traduccions que han fet han estat encàrrecs, principalment de teatres i per a la representació.

Per tant, adaptar és necessari en l’escena perquè pot voler dir moltes coses. Adaptar té dues limitacions, la moral i la legal, com vam plantejar. Un no pot adaptar lliurement si el text està protegit per drets d’autor, o bé la traducció. I per aquest motiu es va debatre si la negativa a utilitzar traduccions prèvies estava fonamentada, justament, en la dificultat que li plantejava als adaptadors poder retocar lliurement el text. Tot plegat està estretament lligat a la qüestió econòmica: en el sistema literari el traductor ha de cobrar obligatòriament un percentatge del preu de venda al públic del llibre, però des de fa anys s’usa un càlcul tarifari per quantificar els encàrrecs. Això no existeix en el cas teatral, només hi ha el percentatge de taquilla que es pacta abans de començar la producció. És a dir, l’encàrrec de traduir per a una representació va lligar a un percentatge de l’explotació de l’espectacle, i és un percentatge que s’ha de repartir entre les altres tasques que també tenen drets d’autor o drets derivats: l’autoria, l’adaptació, el disseny de so, la música, la coreografia, etc.

El debat, que es publicarà al Youtube de l’Ateneu Barcelonès va permetre analitzar casos concrets, visualitzar possibles solucions; com la que va proposar en Joan Sellent, que proposa agafar d’exemple el cas anglès que quan adapten un text de Txékhov diuen «després de Txékhov».

Per acabar, hi ha una evidència notòria en la necessitat d’haver convocat aquest debat, perquè els espectadors, en un sentit ampli, tenen ganes de discutir les programacions teatrals. Això no s’explicaria sense conèixer el context del teatre català, com han canviat els principals espais d’exhibició. Com canvien les modes i com canvien les generacions. Tot afecta directament en la cartellera. I, per tant, el debat, està servit.

Bernat Reher, membre del Comitè de Traducció del PEN Català

Aquesta activitat compta amb el patrocini de Cedro en el desenvolupament de la seva funció social.