Text de: Tomy Morales per a la publicació digital pasosdeanimalgrande.com
Traducció de: Carmina Daban

Enmig de la inseguretat, la impunitat i les greus violacions dels drets humans, l’Estat d’Hondures tornarà a ser examinat en el seu terce cicle, el proper mes de maig, a l’Examen Periòdic Universal (EPU), davant del Consell de Drets Humans de la ONU.

El 15 de març de 2006, amb la resolució 60/251, l’Assemblea General de la ONU va crear el Consell de Drets Humans (CDH), en el qual tots els Estats membres de les Nacions Unides (ONU) cal que siguin examinats cada cinc anys. Aquesta resolució disposa que «l’examen serà un mecanisme cooperatiu, basat en un diàleg interactiu i amb la participació plena del país en qüestió, i tindrà en consideració les seves necessitats pel que fa al foment  de la capacitat; aquest mecanisme complementarà i no duplicarà la labor dels òrgans creats en virtut de tractats».

L’Examen Periòdic Universal (EPU) és l’únic mecanisme del Consell de Drets Humans (el Consell), que té com a objectiu millorar la situació de drets humans a cadascun dels 193 països membres de l’ONU. A través d’aquest mecanisme, cada cinc anys es revisa la situació de drets humans de tots els països membres de l’ONU, és a dir, d’uns 42 Estats per any durant 3 sessions del Grup de Treball dedicades a 14 Estats cadascuna. Normalment aquestes tres sessions se solen celebrar al gener/febrer, maig/juny i octubre/novembre.

L’EPU és un procés circular que comprèn 3 etapes clau: en primer lloc, examinar la situació de drets humans de l’Estat en qüestió; en segon lloc, analitzar quines són les recomanacions i les promeses rebudes i implementades —així com els compromisos fets— de l’Estat examinat entre dues revisions (5 anys); finalment, informar a la propera revisió de la implementació d’aquestes recomanacions i promeses, i de la situació de drets humans del país des de la revisió anterior.

Hondures davant de l’EPU
A la seva primera compareixença després del Cop d’estat de 2009, el govern d’Hondures va presentar el seu informe al novembre de 2010 i va rebre 129 recomanacions de diferents nacions. Tot i això, al maig de 2015 aquestes recomanacions van augmentar fins a 159, és a dir, es va considerar que n’hi havia d’haver una trentena més.

Compliment de les recomanacions de 2015
A partir del primer EPU, en el govern de Porfirio Lobo, sorgit del Cop d’estat de 2009, les organitzacions de la Societat Civil van observar que l’informe que presentava l’Estat hondureny no tenia fets reals perquè només hi havia confabulacions de diverses organitzacions afines de la societat civil: la Cúpula de la Esglèsia Catòlica i Esglèsia Evangèlica, així com altres entitats.

Aproximadament unes 50 organitzacions que treballen temes de defensa i protecció de drets humans van crear la Plataforma EPU per tal d’elaborar un informe ombra, és a dir, un document on plasmen la veritable situació dels drets humans al país. Així mateix, el govern precedit per Juan Orlando Hernández, que va arribar al poder en un procés electoral qüestionat perquè es va considerar fraudulent a les eleccions de 2013, s’ha esforçat a preparar l’informe que s’entregarà per a l’avaluació de l’EPU.

Tenint en compte que un dels drets que garanteix un Estat democràtic és la llibertat d’expressió, es va recomanar a Hondures un seguit de mesures necessàries per a adoptar, fent una reforma de la legislació que regula el sector de les telecomunicacions i que garanteix l’accés a la informació pública, la llibertat de premsa, la llibertat d’expressió i el dret a la reunió pacífica. No obstant això, fins a l’any 2019, s’ha registrat l’assassinat de 83 periodistes i comunicadors socials. Només l’any passat 8 professionals de la comunicació van perdre la vida, cosa que ha reforçat la idea que Hondures és una nació hostil a l’exercici lliure del periodisme.

A més de la violació del dret a la vida, molts periodistes són víctimes d’amenaces de mort o són agredits físicament per part de membres de seguretat de l’Estat durant la cobertura de les manifestacions als carrers. Un dels casos és el del periodista Geovany Sierr, del canal de televisió UNETV, que van ferir amb una bala el 26 de novembre de 2018 mentre cobria una manifestació al voltant de la casa de govern. Aquest atac va ser comès per policies penitenciaris. Un altre cas és la periodista Dunia Montoya, que va ser víctima d’un atac policial mentre feia la seva feina l’1 de setembre del 2015. Ho explica així: «Tenien moltes ganes de reprimir [parla sobre la policia], llavors vaig començar a gravar i documentar tot el que feien. Però, de sobte, un policia va intentar treure’m la càmera amb violència. Jo no li ho permetia perquè era l’objecte principal on hi havia totes les proves de l’ús excessiu de la força per part dels cossos de seguretat de l’Estat. Em va trencar una part de la càmera, però jo encara podia continuar gravant. Va arribar un moment en què vaig caure a terra i ell em va posar les botes a la cara. Jo ja no podia més: el braç dret se m’havia desllorigat i el dolor era insuportable. Em pensava que em desmaiaria.»

La Constitució hondurenya protegeix el dret de llibertat d’expressió i la premsa, però l’any 2016 es van invalidar les llicències de 21 mitjans audiovisuals per operar i el govern va augmentar les infraccions administratives, segons va constatar el Comissionat Nacional dels Drets Humans (CONADEH). Aquesta institució afirmà que «durant l’any 2016 va fer-se evident altra vegada que l’exercici del periodisme és una professió d’alt risc i una tasca difícil de dur a terme per culpa de l’onada de violència que afecta al país». Durant el període que va des del 2010 fins al 2016, 58 periodistes i comunicadors socials van morir amb violència. Desgraciadament, el 97% d’aquests homicidis han quedat impunes. Per més que les autoritats sostinguin que aquests assassinats no són si no delinqüència de carrer, s’ha identificat i comprovat que els periodistes més vulnerables són els que treballen en temes relacionats amb drets humans, política, drogues i disputes de terres.

Sí, és cert que el govern d’Hondures hauria d’apostar per la protecció de la ciutadania, especialment pels grups anomenats vulnerables: com dones, pobres, indígenes i afro-hondurenys. Moltes organitzacions internacionals, però, qualifiquen el país d’incapaç de complir aquesta recomanació. La Comissió Española d’Ajuda al Refugiat (CEAR) també és d’aquest parer a l’informe en el qual va descriure la nació dient que «és el segon país més pobre de Centre Amèrica, pateix una mala distribució de la renda i la riquesa, cosa que es tradueix en més de 65% de la població vivint en la pobresa. La corrupció és endèmica i l’economia, dèbil». Amb aquests antecedents és difícil de creure que es puguin consolidar les institucions democràtiques.

El que s’ha esmentat prèviament sosté que existeix un ambient de desprotecció, violència i impunitat. Aquestes són les paraules que defineixen amb més precisió la situació de les persones defensores del territori, el medi ambient o altres drets humans així com també la dels periodistes, advocats, jutges, dones, persones LGTBI o desplaçats interns.

Encara que teòricament estigui abolida i que el país hagi firmat els set tractats principals dels drets humans, la pena de mort continua existint tàcitament, cosa que es mostra amb l’alt nombre d’homicidis que envolta la societat hondurenya, segons les declaracions de la Coordinadora de l’Observatori de la Violència de la Universitat Nacional Autònoma d’Hondures (UNAH), Migdonia Ayestas. També va indicar que l’any 2019 hi ha hagut una mitjana de 42,8 homicidis per cada 100.000 habitants, és a dir, un 2,2 més que l’any 2018.

Les dades d’aquest observatori concorden amb les oferides pel Sistema Estadístic Policial en Línia (SEPOL). Aquesta instància de la UNAH va pronosticar que el 2019 els homicidis augmentarien. En aquest sentit es comptabilitzen des de 2010 fins a 2018 una mitjana de 917 massacres amb un total de 3.344 víctimes, específicament en els departaments de Cortés, Atlàntida, Francisco Morazán i Olancho. El 2019 acaba amb 43 homicidis per cada 100.000 habitants.

Aquestes dades contrasten el fet que el govern ha injectat grans quantitat de diners al pressupost de Seguretat i Forces Armades amb el discurs d’acabar amb la inseguretat de la ciutadania. També ha finançat la creació de cossos d’elit especials. Per exemple, el 27 de juny de 2013 va entrar en vigència el decret 103-2013 a través del qual es va crear una unitat especial de policia anomenada Toma Integral Gubernamental de Respuesta Especial de Seguridad (TIGRES), que opera dins d’una estratègia interinstitucional de seguretat.

Tant en l’EPU del 2010 com en el del 2015, es va demanar a l’Estat que adoptés mesures per posar fi a les amenaces i a la fustigació de defensors de drets humans, periodistes i jutges d’acord amb la declaració de l’Assemblea General sobre defensors de drets humans —com ara l’establiment d’un mecanisme d’aplicació efectiva de les mesures cautelars sol·licitades per la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH). A l’Estat d’Hondures se li van fer un total de 28 recomanacions sobre els i les defensores de drets humans. D’aquestes recomanacions, en va acceptar 9, en va observar 17 i en va rebutjar 1. Majoritàriament es contempla utilitzar el marc legal per protegir-los.

Dos mesos després de crear els TIGRES, el 23 d’agost de 2013, el Congrés de la República va crear la Policía Militar del Orden Público. Segons el govern, aquesta és una mesura que respon a la necessitat de comptar amb un cos de seguretat que assumeixi eficientment els reptes de seguretat ciutadana ocasionats per l’acció del crim organitzat i altres amenaces a la ciutadania mentre s’adopten les mesures necessàries per fer front a l’al·legat desprestigi i insuficiència de la Policia Nacional. En els considerants de la llei esmentada, s’estableix que: «la crisi de seguretat en què actualment viu el país posa de manifest la necessitat de crear una unitat militar especialitzada per tal de combatre frontalment el crim organitzat i el crim comú quan aquests fenòmens evolucionin a formes més perilloses per la seva manera d’operar, cosa que faci alterar significativament la pau social i l’ordre públic.»

Tots dos cossos d’uniformats han estat utilitzats per donar suport a la reelecció il·legal i il·legítima de Juan Orlando Hernández, i han estat posats als carrers per tal de controlar les manifestacions que protestaven pel frau electoral del 2017, en el qual els militars van reprimir, torturar i disparar les armes de reglament contra les persones que protestaven.

A diversos informes de la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) es va assegurar que la participació de les forces armades de seguretat interior no es limita al desplegament territorial a través de la implementació de plans operatius que tenen com a objectiu central el d’incrementar la visibilitat dels efectius mitjançant tècniques de patrullar preventivament o dissuasivament, sinó que, segons les normes de creació de la Policia Militar, aquesta participació es verifica en activitats d’invetigació criminal i d’intel·ligència.

Tot i que les organitzacions de drets humans nacionals i internacionals reconeixen que en aquesta llei de protecció aprovada hi ha avenços formals importants, li segueixen tenint observacions i preocupacions com ara que la llei inclou els operadors de justícia i comunicadors que no necessàriament són defensors de drets humans. Tampoc no acaba de convèncer el fet que el mecanisme d’implementació del Sistema Nacional de Protecció a Persones Defensores de Drets Humans, a causa de la seva conformació, no tingui autonomia per poder prendre decisions i el Consell Nacional de Protecció per a les i els Defensors dels Drets Humans, òrgan del Sistema, tingui un nombre reduït de representants de les organitzacions defensores dels Drets Humans que, a més, hagin de ser acreditats pel Comissionat Nacional de Drets Humans. Finalment, una altra irregularitat és que la Secretaria de Defensa participi en el Consell.

Una recomanació que s’ha fet reiteradament des de les relatories de la Llibertat d’Expressió de Nacions Unides i del Sistema Interamericà de Drets Humans en anteriors ocasions tracta sobre la descriminalització de les figures penals dels delictes d’injúria, calúmnia i difamació, cosa que és important perquè s’ha utilitzat per criminalitzar defensores i defensors de drets humans i no s’adhereix als principis de llibertat d’expressió recomanats pel Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides i de la Convenció Americana de Drets Humans, segons es va manifestar a l’informe Hondures davant l’Examen Periòdic Universal al maig de 2015.

Segons Amnistia Internacional, Hondures continua essent un dels països més perillosos de Llatinoamèrica per als defensors i defensores dels drets humans, especialment per als activistes del medi ambient i de la terra. Per a Global Witness, Hondures segueix tenint la xifra més elevada del mon d’homicidis per càpita. Especialment les persones de la comunitat LGTBI i els defensors del medi ambient són objecte de campanyes de desprestigi i criminalització així com amenaces, agressions i homicidis en un clima general d’impunitat.

És alarmant veure que 34 de les recomanacions de l’EPU 2015 es refereixen específicament als drets humans de les dones i que, d’aquestes recomanacions, l’Estat hondureny en va acceptar 18 —és a dir, que es va comprometre a complir-les—, en va observar 13 i va prendre’n nota de 3. Les acceptades i observades es refereixen fonamentalment a la discriminació i a les violències contra les dones, però cap no exposa els drets sexuals i reproductius. L’Estat només va prendre nota de les recomanacions que contenen aquests drets.

Una altra de les recomanacions va ser la d’enfortir les accions que s’enfoquen a eliminar patrons culturals de discriminació contra les dones i promouen un accés adequat a la protecció judicial per tal de prevenir casos de violència que afecten la seva vida, salut i integritat, i que aquests casos quedin impunes. Migdonia Ayestas va comentar que s’assassina una dona cada dia. De fet, de tots els homicidis múltiples del gener a l’agost de 2019, 22 van ser a dones, és a dir, el 15,3% dels homicidis registrats aquests mesos.

D’altra banda, les organitzacions feministes sostenen que a Hondures cada 13 hores una dona és assassinada. Malgrat que l’any 2013 es va reformar el Codi Penal hondureny i es va incorporar el tipus penal de femicidi, l’article 118-A estableix que les morts violentes contra les dones han augmentat de manera alarmant. Per a Small Arms Survey (2016), Hondures ocupa el quart lloc entre els països amb taxes de morts violentes a Amèrica Llatina, amb una taxa de 12,6 homicidis de dones per cada 100.000 habitants.

Segons les dades de l’ONV/UNAH – IUDPAS, durant el període 2011-2016, els homicidis de dones van mantenir sostingudament la característica de violència endèmica en superar la taxa de 10 o més homicidis per cada 100.000 habitants.

Tot i que formalment la Constitució les protegeix, les dones i les nenes són objecte de diverses formes de violència. La Convenció per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW, les sigles són en anglès) va concloure l’any 2007 que la violència contra les dones —inclosa la violència sexual— l’abús incestuós de nenes, la violació, violència a la llar així com els segrestos, les desaparicions, els assassinats i els femicidis segueixen suscitant una gran preocupació en el país, segons va comentar CEAR.

La polèmica per la implementació del programa Guardianes de la Patria —que consisteix a contribuir a la formació de nens, nenes i joves del risc social amb una labor preventiva i formativa fonamentada en indicadors que enforteixen el cos, la ment i l’esperit en benefici de la societat— és una clara vulneració dels drets dels nens i nenes perquè és classista i té un sentit alienant per als infants pobres del país. Sobre aquest programa en particular, diversos representants de la societat civil han manifestat en reiterades ocasions la preocupació que hi senten perquè promou la cultura militar en involucrar les Forces Armades a la formació cívica i religiosa dels infants i adolescents hondurenys.

Pel que fa a la CIDH, planteja que l’execució del programa Guardianes de la Patria, com a iniciativa d’educació dirigida a nens, nenes i adolescents, no és una funció natural de l’exèrcit, ja que l’expansió del camp d’acció de les Forces Armades a l’àmbit de l’educació i adoctrinament de menors d’edat constitueix una altra manifestació d’aquest fenomen de la militarització dels espais públics. El context de violència i inseguretat col·loca la infantesa i adolescència en una posició especialment vulnerable, sobretot si es considera que els menors de 18 anys representen el 45% de la població total.

També els activistes LGTBI són objecte d’un gran nombre de crims i apologia de l’odi, de discriminació, assassinats i persecucions. La Federació Internacional de Drets Humans (FIDH) va denunciar que entre el juliol de 2015 i el gener de 2016 els integrants de l’Associació Arcoiris, grup de defensa dels drets de les persones LGTBI, van patir 36 incidents relatius a la seguretat, entre ells homicidis, amenaces, vigilàncies i fustigació.

El 2008 es van denunciar quatre casos de persones LGTBI mortes violentament: 24 persones el 2009; 23 víctimes el 2010; 36 el 2011; 43 el 2012; 32 el 2013 i al voltant de 60 entre el 2014 i 2016. S’estima que els casos judicialitzat sumen al voltant de 50, encara que el nivell d’impunitat arribi al 92%. Des del 2009 i fins ara, ja hi ha 325 víctimes de sexualitat diversa i més del 90% dels crims d’odi queden impunes. El 2019 ja hi ha 21 persones LGTBI assassinades al país.

A l’informe del Relator Especial sobre Execucions Extrajudicials, Sumàries o Arbitràries a Hondures, quan va fer la seva visita oficial a Hondures del 23 al 27 de maig de 2016 a causa dels fets suscitats després del Cop d’estat, s’explica que a Hondures el president Porfirio Lobo, sorgit en un context post Cop, va decidir conformar la Comissió de la Veritat i la Reconciliació el 2010 per tal d’examinar els fets que havien succeït abans i després del Cop. La Comissió va documentar 20 casos d’ús excessiu de la força i d’assassinat comesos per les forces de seguretat i va formular 84 recomanacions. No obstant això, s’ha avançat poc a l’hora fer justícia a tots aquests abusos.

La corrupció de la Policia afecta també al clima d’inseguretat. S’han rebut denuncies d’agents de policia que estaven involucrats en peticions de suborns, extorsions o assassinats, i que actuaven en connivència amb colles i grups delictius organitzats. Com a mínim en cinc casos, alguns agents policials han estat implicats en assassinats de membres de grups i en accions similars a les del “escuadrones de la muerte”. Durant la visita, el Relator Especial va assabentar-se de nombroses denuncies d’homicidis comesos per la policia, la policia militar i oficials militars.

Recomanacions 2010
Les recomanacions del 2010 bàsicament es van referir als temes de tràfic de persones —dones i nens—, justícia, instruments internacionals, impunitat, drets humans, pobles indígenes, discriminació racial, grups minoritaris, explotació laboral, condicions de detenció, tortures, LGTBI, institucions de drets humans, llibertat d’expressió, execucions extrajudicials, llibertat d’associació, defensors de drets humans, formació de drets humans, pobresa, dret a l’educació, dret a la salut, pla d’acció nacional, dret a l’alimentació, migrants i societat civil.

Davant d’aquests temes, l’analista Joaquín Mejía, en un treball molt elaborat titulat La situació dels drets humans a Hondures a l’escenari pots Cop d’estat, va trobar que només entre el 30 de gener fins al 28 de maig del 2010 es van registrar més de 700 casos d’agressions per motius polítics, ja siguin assassinats, atemptats, amenaces de mort, persecucions, agressions sexuals, detencions i violacions il·legals, tortures, segrestos, entre d’altres. A més, el denominador comú de totes aquestes violacions de drets humans és la total impunitat amb la qual actuen els autors intel·lectuals i materials com a resultat del col·lapse de les institucions estatals encarregades d’investigar i sancionar aquests fets. L’Estat hondureny és un dels països que ha rebut més condemnes per part del Sistema Interamericà de Drets Humans perquè la justícia no ha procedit a actuar contra els responsables intel·lectuals ni materials de les violacions dels drets humans, cosa que implica que s’ha negat l’accés de les víctimes a la justícia.

Pel que fa a la llibertat d’expressió, les xifres d’assassinats de periodistes i comunicadors socials són alarmants, ja que es va matar a 61 periodistes entre el 2009 i 2015. Es va accentuar especialment en el període post Cop d’estat, quan va ser enderrocat el president Manuel Zelaya, cosa que va fer més precari l’exercici de la professió. A més, no hi ha garanties que protegeixin la vida dels comunicadors per part d’institucions estatals encarregades de la seguretat.

L’ús de l’estament legislatiu s’ha posat a l’ordre del dia per silenciar les veus dissidents dels periodistes, cosa que provoca una censura desmesurada amb la implantació de la famosa «Llei de Secrets Oficials», anomenada Llei per a la Classificació dels Documents Públics relacionats amb la Seguretat i la Defensa Nacional. Aquesta normativa porta sancions si es divulga informació que institucions estatals considerin classificada. Alhora, aquesta llei tira per terra la Llei de Transparència i Accés a la Informació Pública perquè en limita les funcions. Un altre punt a tenir en compte és que, amb aquests estaments, es limita l’accés a la informació de la societat hondurenya. Fa unes setmanes la Sala del Constitucional va emetre un Recurs d’Inconstitucionalitat interposat per aquest llei que l’accepta a parcialment. El Ple de la Cort Suprema de Justícia haurà de decidir si la Llei és totalment lesiva.

També la situació dels drets humans s’ha deteriorat per la violació generalitzada i sistematitzada, ja que les institucions encarregades d’impartir justícia i vetllar per les garanties fonamentals de la població plasmades a la carta magna es van confabular per fer un pas a la consolidació del Cop d’estat. Aquest fet menyspreable va acabar amb el suposat Estat democràtic i Estat de dret que mantenia l’ordre constitucional. Per exemple, entre les claus es poden ennumerar el Ministeri Públic, la Cort Suprema de Justícia i el Comissionat Nacional dels Drets Humans (CONADEH), que s’han involucrat a col·locar un vel d’impunitat avalant les greus violacions dels drets humans comeses per militars, policies i paramilitars.

De nou, a l’Estat d’Hondures l’any 2020 li torna a tocar ser examinat a l’EPU. Malgrat que el país visqui en una impunitat exacerbada, l’any 2015 l’Estat d’Hondures va assegurar que havia complert el 80% de les recomanacions de 2010. És gairebé segur que aquest any el discurs oficial serà el mateix. Toca a les organitzacions de la societat civil desvirtuar documentadament aquestes asseveracions.